L’altra ciutat de Maria Aurèlia Capmany – la nostra ciutat – ens trasllada a una Tarragona llegida en temps pretèrit. Capmany duia Barcelona al cor, però bona part de la seva vida va estar lligada a la nostra ciutat quan, el 1973, juntament amb el seu company sentimental Jaume Vidal Alcover, s’instal·là a la Part Alta de Tarragona, al carrer de les Coques.
L’altra ciutat revela l’estima de l’autora per totes dues ciutats i, paral·lelament, reflecteix aquesta doble vessant identitària a través de la seva protagonista. El lector es topa amb Rosa, una noia barcelonina que passa els estius a Tarragona, a casa dels seus parents. La naturalesa de la protagonista es troba confrontada per la personalitat de totes dues ciutats. La imatge del paisatge metropolità i cosmopolita de Barcelona – els passos apressats dels transeünts, la contorsió de carrers del Barri Gòtic, la bullícia de vianants a Les Rambles – es contraposa amb la tradició i la senzillesa de la ciutat de Tarragona.
L’obra revela l’estima de l’autora per Tarragona i Barcelona i la doble vessant identitària
Curiosament, no fou fins després d’haver escrit la novel·la que Capmany creà un vincle amb la nostra ciutat. La primera visita de l’autora fou durant una excursió amb la professora i traductora Carme Serrallonga. Mentre Serrallonga rememorava els records de la seva infància, de mica en mica, Capmany traçava una història a través de les memòries de la seva companya. Així doncs, la novel·la ens convida a redefinir el concepte de ciutat més d’enllà d’una visió purament territorial.
L’altra ciutat són les arrels, és la identitat i la tradició.
L’altra ciutat són els ulls de Serrallonga llegits a través de la paraula de Capmany.
L’altra ciutat és la mirada melangiosa de l’adult que mira directament la seva infància.
L’altra ciutat és un àlbum atapeït de fotografies color sípia, una cullerada de brou calent a ca l’àvia, aquella drecera entre els carrers del nostre veïnat, les rialles amb la colla d’amics, els dies d’estiu al poble.
Es tracta d’una novel·la de creixement, que confronta la fragilitat de la protagonista amb la permanència del paisatge
És un recorregut per la infància a través d’un paisatge que ens convida a mirar el passat, com un dolç ofert a una criatura. La novel·la suggereix una doble mirada; no podem sinó que concebre L’altra ciutat, com a l’altre jo, el “jo” llaminer, càndid, el “jo” pueril. Ara bé, L’altra ciutat esdevé, alhora, un encontre violent, una benvinguda esquerpa; és el record dolorós, el gust amarg que ens queda davant la impossibilitat de retornar al passat; implica prendre consciència del temps i de l’entrada a l’adultesa.
Capmany juga amb el vincle entre l’individu i el paisatge. Ens trobem davant d’una novel·la de creixement; l’autora confronta la fragilitat de la protagonista i la transició entre el passat/present, amb la permanència del paisatge.
Capmany empra el mar com a símbol d’aquesta confrontació. El mar, empès per la força de les onades, es mou ací i allí, es trenca en mil bocins, però la seva naturalesa es manté intacta. Creixem davant la impassibilitat del paisatge que ens mira; un paisatge canviant que roman intacte en essència i que mira, capritxós, el remolí emocional de la protagonista.
Capmany crea una doble narrativa tot jugant amb el present i el passat. Cada paisatge té una doble vessant, és una porta de fusta que confronta el paisatge i el record.
Capmany crea un temps propi, un passat present retingut en la memòria de la protagonista que, alhora, esdevé memòria col·lectiva i memòria del nostre patrimoni.
“Quan llegim L’altra ciutat, no som lectors, som tarragonines i tarragonins. Som davant una realitat que ens embolcalla”
La novel·la és una rememoració del paisatge tarragoní dels anys 50. Som davant d’un àlbum de fotografies feixuc i empolsat, amagat entre els llibres del prestatge. Es tracta d’una lectura visual, una ruta literària pels carrers de la nostra ciutat.
Quan llegim L’altra ciutat, no som lectors, som tarragonines i tarragonins. No llegim paraules, llegim olors i colors, llegim sentiments, llegim essència. Capmany ens convida a un viatge sinestèsic, una experiència viscuda a través dels sentits. Mentre llegim, palpem les parets empedrades de la Part Alta, ens capbussem en una tassa de xocolata espessa de l’àvia, respirem la humitat de la catedral i dels portals del Casc Antic, sentim l’aigua de mar escolar-se entre els dits.
Som davant d’una realitat que ens embolcalla, que ens arrossega i ens engoleix. Capmany llegeix Tarragona; llegeix la nostra ciutat, la nostra cultura, la nostra terra. Aquesta lectura, però, obre un doble joc. Quan llegim L’altra ciutat, llegim Maria Aurèlia Capmany, però, paradoxalment, Capmany llegeix Tarragona, Capmany ens llegeix.
MARINA CERVERA TERUEL
