El comentari “A Tarragona mai no s’havia vist una cosa igual” s’ha reproduït infinitat de vegades en moltes converses al llarg de les últimes dues setmanes. La sentència condemnatòria als líders polítics i socials independentistes, dilluns 14 d’octubre, ha sacsejat el país, i també la tradicional bassa d’oli que és Tarragona.
Hem vist una resposta immediata i espontània a la decisió judicial impulsada per joves. Una setmana continuada de mobilitzacions pacífiques als carrers de la ciutat que han acabat sovint amb aldarulls, corredisses i càrregues policials. Molts dies ocupant l’espai públic, des de la plaça Imperial a l’autovia A-7, sense cap líder polític i social tradicional que els guiï. Unes actuacions molt discutibles d’agents d’uniforme que s’enregistren en telèfon mòbil i es propaguen a gran velocitat per les xarxes socials…
“Ens hem vist desbordats per les mobilitzacions la premsa, els polítics i el conjunt de la societat”
Hem vist moltes coses per primera vegada i ens hem vist desbordats. Tots: institucions, polítics, mitjans de comunicació i ciutadania en general. Som davant d’un canvi de paradigma en les mobilitzacions, les conseqüències del qual potser trigarem a constatar. Encara és aviat per veure’n l’abast, però m’atreveixo a apuntar que res no serà igual després de l’octubre de 2019, perquè s’ha produït un relleu generacional que, desacomplexadament, passa pàgina a una dècada protagonitzada per les manifestacions més multitudinàries i pacífiques.
“La fractura generacional explica el canvi de paradigma en les protestes de carrer”
Som davant una fractura generacional molt profunda. Els que fem classe a la universitat tenim el privelegi d’observar de ben a prop les idees, els comportaments i les maneres de fer dels joves. A ells no els interpel·la el que diguin les institucions, els dirigents polítics, els partits, els sindicats o les entitats socials. Ells no consumeixen mitjans de comunicació tradicionals (no estan pendents de les portades dels diaris ni dels Telenotícies).
Aquesta generació de joves compromesos es mouen per altres vies de comunicació. L’acció convocada pel Tsunami Democràtic d’anar a l’aeroport, només 4 hores després de conèixer la sentència, n’és una bona mostra. I aquella acció també va desbordar les intencions dels promotors, fins al punt que han passat uns quants dies fins anunciar futures “accions sorpresa”.
“Les xarxes socials serveixen per mobilitzar els joves i per difondre aldarulls i actuacions policials”
No hi ha dubte que les xarxes socials són un element mobilitzador indispensable per entendre el que passa aquests dies a Catalunya, però també són el principal canal de difusió dels aldarulls i els excessos policials. La detenció de la jove tarragonina Laura Solé per policies de paisà s’ha reconstruït fidelment gràcies a vídeos enregistrats als carrers Jaume I i Ramon y Cajal. Uns vídeos que s’han fet virals.
On ens porta tot això?
El que hem viscut als carrers de Tarragona durant uns dies, i amb molta més intensitat i durada a Barcelona, és només un esclat que s’anirà apagant a partir d’aquesta setmana? O tindrà continuïtat?
Se’m fa difícil donar una resposta concreta.
Però si fa gairebé 10 anys, la sentència del Constitucional contra l’Estatut va provocar la primera manifestació del milió de persones amb tots els presidents de la Generalitat, inclòs José Montilla, i va obrir el Procés, ara tinc la percepció que la sentència del Suprem enceta una nova etapa que augmenta i cronifica el conflicte polític per terrenys desconeguts, perquè l’Estat -de moment- no vol cercar una sortida política i ho deixa tot en mans de policies i jutges.
Això vol dir que, probablement, a Tarragona tornarem a veure aviat coses mai vistes fins ara.
La coincidència d’aquest article amb l’imatge de l’edifici de la subdelegació del “Gobierno” que il·lustra “La arquitectura de Tarragona que ningú no s’estima” del passat 20 d’agost, em fa pensar en els valors simbòlics. L’extraordinària estructura de l’edifici d’Alejandro de la Sota, que fou premi nacional i un model d’arquitectura racionalista de la segona meitat del segle XX, te la desgràcia d’inquibir una administració d’un estat colonialista. De fa temps que és l’objectiu simbòlic de totes les manifestacions independentistes.
Em fa por que al futur es confongui el contingut amb el continent i que l’edifici perilli. A aquesta ciutat hem conservat i restaurat l’edifici de la cantonada del Fòrum que nomenem “Pretori” més per tradició que per realitat històrica, tot i que fou oprobiós presidi durant la dictadura.
Caldrà treballar per que les eventualitats polítiques ens permetin conservar el que és valuós, al temps que eliminem les xacres de la represió.
XA/RSAT