És guionista de la sèrie documental Matchday –un dels fenòmens televisius de la temporada–, que segueix els jugadors del Barça dins i fora de la dinàmica de l’equip de futbol. Però abans ha sigut escriptor, poeta i periodista musical, un referent que ha deixat constància del pop-rock català dels últims trenta anys. Pep Blay torna a Tarragona per fer repàs de la seva vida i analitzar el moment actual de la ciutat.
Vas marxar de Tarragona fa trenta anys. Per què?
M’havia llicenciat a la universitat i m’interessava el món de la cultura i l’espectacle. Tenia moltes inquietuds i volia ser-hi dins. En aquella època, sense Internet i més desconnectats de la resta del món que ara, la distància entre Tarragona i Barcelona era gran. Necessitava obrir nous camins, viure en una capital i no parar de veure concerts, exposicions… Em seduïa el món bohemi i volia saber com vivien aquells músics, escriptors i artistes que havia mitificat d’adolescent. Barcelona era el lloc més proper i realista per dur a terme aquesta inquietud que ja havia començat aquí, quan ens trobàvem uns quants en bars com el Tucan, el Visis o el Quiz, escoltàvem la música de la Movida i descobríem les noves tendències artístiques. Ara crec que amb la Tarragona actual no hauria marxat, perquè aquí s’hi viu molt bé i la tecnologia et permet estar molt més connectat.
(…)
Com inicies el camí de periodista especialitzat en música?
Començo a treballar de corrector al diari Catalunya Sud el 1987 i allà tinc l’oportunitat de publicar una entrevista llarga a Els Pets, on parlo per primera vegada de “rock agrícola”, una etiqueta que s’ha quedat per sempre. Després, quan marxo a Barcelona, ja faig de periodista cultural, sobretot de música i literatura, a l’Avui, i això em permet viure intensament els inicis i la consolidació del moviment del pop-rock català, que està de moda. En faig un seguiment tan intens que més endavant em proposaran fer un llibre dels Sopa de Cabra, quan pleguen, al qual en seguiran d’altres amb Els Pets, Bunbury i Albert Pla com a protagonistes.
Què aporta el rock català en aquella dècada dels 90?
Aporta desinhibició i desacomplexament als músics de fora de Barcelona: per primera vegada constaten que poden arribar a tot arreu. Però aquella etapa també demostra que es pot fer música rock en català sense que soni estrany, amb normalitat, de tal manera que ara ningú es planteja per què una banda canta en una llengua determinada. I aquells grups, als quals potser els faltaven coneixements musicals i qualitats tècniques, mostren una enorme capacitat de comunicació amb el públic. Lluís Gavaldà, Gerard Quintana o Carles Sabater [cantant desaparegut de Sau] tenien un magnetisme amb la gent des de l’escenari difícil de trobar en les bandes actuals.
Quin paper juguen Els Pets en aquest moviment?
Aporten una llengua popular, que inclou expressions molt tarragonines, que es canta amb normalitat en altres zones del país. I aporten al rock català una manera d’expressar-se a l’escenari alegre, irònica i festiva, que contrasta amb actituds més profundes de les bandes de les comarques gironines com els Sopa o Umpah-pah. Com a artistes, Els Pets són els que han traduït millor que cap altre grup el món costumista del pop anglès, on qualsevol personatge o escena de la vida quotidiana és protagonista de la lletra d’una cançó. Això vol dir que les cançons de Gavaldà, Reig i companyia són un bon retrat de la Catalunya del carrer d’una època.
(…)
Aquest és un petit fragment de l’entrevista que publiquem íntegrament al número 38 del FET a TARRAGONA.
La revista la pots trobar a Llibreria La Capona, Llibreria Adserà, Cal Matias (Serrallo) i Quiosc El Miracle (Via Augusta, 8).
Però la pots rebre còmodament a casa si t’hi fas subscriptor:
FES-TE DEL ‘FET’
Dona suport al periodisme de qualitat de Tarragona, participa de les activitats culturals que organitzem al llarg de tot l’any i l’obsequi d’entrades per a espectacles de teatre i música als teatres de la ciutat.
