17.1 C
Província de Tarragona
Dissabte, octubre 12, 2024

Disculpin les molèsties, cada dia és 8 de març

L’autora de l’article, Carla Clúa, a la plaça de la Font la tarda del diumenge 8 de març. Foto: cedida.

La veritat és que no sóc una persona que fa pública la seva opinió gaire sovint. Escolto, llegeixo i em guardo les meves idees per a mi. Ho faig gairebé amb tot, menys amb el feminisme. I en temps de quarentena per combatre l’emergència sanitària del coronavirus, he acceptat la invitació del FET per parlar-ne.

Diumenge passat, 8 de març, com cada any vaig agafar el meu ‘kit feminista’ –cintes liles, mocador, bossa i samarreta-, la meva pancarta, i vaig sortir matí i tarda a cridar pels carrers de Reus i Tarragona. He de reconèixer que els 8M em fan posar la pell de gallina. Però no n’hi ha prou. No n’hi ha prou en fer-ho aquell dia. De fet, sembla que és l’únic dia en què ens deixen reivindicar el que ens mereixem. Si els altres 365 que té l’any (en el cas del 2020) goses dir alguna cosa, et diran pesada. O si parles en femení i masculí a la vegada. O si et queixes d’alguns comentaris masclistes que sents. Això és el que som, “les pesades de les feministes”. Doncs em sap molt de greu. Disculpin les molèsties, però cada dia és 8 de març.

“LES DONES SOM TAN VÀLIDES COM ELS HOMES, PERÒ NECESSITEM OPORTUNITATS PER DEMOSTRAR-HO”

Em considero una persona bastant tolerant i empàtica, però no puc entendre la gent que no es considera feminista. Ni tampoc totes aquelles persones que segueixen donant un significat erroni al terme. Fa temps, un home em va dir que el problema del feminisme era que el concepte conduïa a la confusió, perquè semblava que es volia posar la dona per sobre de l’home. Va afegir que en lloc d’aquest terme s’hauria d’utilizar “igualitarisme” i així tot quedaria més clar. Segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, per feminisme s’entén “el moviment social que denuncia la submissió tradicional de les dones als homes i promou l’equiparació de drets entre els dos gèneres”. És a dir, en paraules més senzilles i com deia Angela Davis, “el feminisme és la idea radical que sosté que les dones som persones”. Crec que més clar no es pot dir.

Només tinc 23 anys, i no he inventat res. Potser sóc realment ingènua, però encara tinc aquella il·lusió juvenil que creu que les coses es poden canviar. I me n’he adonat que ara segons amb què, ja no em conformo. Ja no callo quan sento alguns comentaris, acudits (sense gràcia) o veig algunes actituds. No faig veure que no els he escoltat i penso “vinga va, és igual, no t’hi posis”. Ara m’hi poso i dic el que penso.

Concentració de dones periodistes a Tarragona, el 8M. Foto: cedida.

No em serveix que em diguin que les coses costen molt de canviar, o que no cal que ens queixem tant “que ara estem molt millor que abans”. A l’institut em van ensenyar que això és una fal·làcia, l’aplicació d’un principi inexistent en el raonament d’una argumentació. Tampoc em serveix que hagis de comparar-me amb la teva germana o la teva filla per no violar-me, o que l’únic dia que ens donin un micròfon per fer sentir la nostra veu sigui el 8 de març.

“DONA, PERIODISTA, JOVE: DIFÍCIL QUE ET TRACTIN COM A PROFESSIONAL”

Com a periodista –i a més a més, jove- m’he trobat diverses vegades en situacions discriminatòries. Que saludin a tots els periodistes homes donant la mà i a tu et donin dos copets a l’espatlla dient “ara començarem, maca”. Que demanis que et mirin a tu per enquadrar el pla i et responguin “si, ja fa estona que et miro”. Que et portin el trípode inclús després d’haver insistit que no calia. Molts comentaris que combinen les paraules “joveneta, maca, guapa, nena” i un llarg, insultant i fastigós etcètera.

 

Estic cursant un Màster en Ciències Internacionals a Itàlia, -ara, a distància, per raons òbvies- on també ja s’han encarregat d’advertir-nos a les dones que no ho tindrem fàcil. Una companya meva em va comentar que durant una classe, un cònsol de Londres va dir a l’auditori que no es discriminava les dones en la carrera diplomàtica, però que era molt difícil per a elles arribar a ser ambaixadores. Un ambaixador té un rol molt compromès, entre viatges i visites a altres homòlegs, i normalment arrossega també la seva parella, que es dedica a entretenir les parelles dels altres ambaixadors mentre ells parlen de temes seriosos. Un rol que, “evidentment”, que molts homes no estarien disposats a acceptar.

“Ja en tinc prou, de tornar sola a casa, passant por i executant els passos que m’han ensenyat”

Ser dona és una cursa d’obstacles des del principi fins al final i a mesura que vas avançant, vas descobrint els nous reptes que se’t proposen. A hores d’ara ja sé que si vull ser mare d’aquí a uns anys, potser tindré dificultats a la feina. Que més tard hauré de resoldre com compaginar la vida laboral i la familiar, que potser si vaig a un congrés i deixo els meus fills o filles a casa amb el seu pare se’m titllarà de ‘mala mare’ mentre que ell serà un ‘padràs’. Això segurament es repetirà quan hagi de cuidar l’avi o l’àvia, perquè se sobreentén que ho hauré de fer jo. En definitiva, uns reptes que ja m’han advertit que em trobaré i ah! Sense oblidar que durant més de 30 anys de la meva vida he de reservar un mínim de 10 euros cada mes per comprar-me compreses i tampons, que tenen el mateix IVA que els bars i els restaurants.

Defenso tenir paciència, però a vegades s’ha de dir prou i jo us convido a fer-ho. Jo ja en tinc prou de tornar sola a casa, passant por i executant, com si es tractés d’una coreografia, tots els passos que m’han ensenyat: girar-te cada X temps, anar a pas ràpid, evitar alguns carrers, fer veure que truques per telèfon, agafar amb força les claus en forma de punxa a l’altra mà. Tot això al ritme accelerat dels batecs del cor i de la respiració entretallada, que només es relaxa quan poses la clau al pany i tanques la porta amb un gran “uuff” (homes que llegiu això, creieu-me que no exagero). En tinc prou també de no pagar a les discoteques perquè soc el producte, d’haver de tolerar que tothom opini sobre el meu cos i sobre el que puc fer amb ell, de tenir un sou diferent al dels meus companys i de què les 15 assassinades en mans d’homes que portem aquest any a Espanya ja s’hagin normalitzat i passin desapercebudes. “Un cas més”.

“El 8 de març et sents forta, la generació actual té les ganes i les eines per acabar amb tanta discriminació”

Hi ha una frase que m’agrada molt de Simone de Beauvoir que diu alguna cosa així com “li tallen les seves ales i després la culpen de no saber com volar”. Doncs precisament és el que se sent quan segons quines coses no te les deixen fer, però després se t’exigeixen. Quan no se’t donen oportunitats, però després se’t recrimina. Les dones som vàlides, però a vegades ens ho hem de recordar a nosaltres mateixes perquè sinó, ningú ho farà.

 

Quan t’han educat d’una manera i tot el sistema funciona igual, és molt difícil desfer-te d’aquelles idees. Jo soc la primera que constantment vaig aprenent i em segueixo equivocant –i això que he mamat el feminisme des de petita-, i a vegades em fa por el nivell de profunditat on han arribat aquestes inculcacions. Estigmes i actuacions que a vegades encara surten de mi de manera inconscient i intento corregir dia rere dia. I quan ja t’has “educat” una mica, trobes que comences a descobrir un munt de coses que abans passaves per alt. Com per exemple quan compres un vol, Ryanair et dona les opcions de ‘Senyor’, ‘Senyora’ i ‘Senyoreta’. On és el ‘Senyoret’?. O que els símptomes d’un infart que a tots i totes ens han fet aprendre per detectar-lo només es manifesten en homes. Quanta gent sap que les dones en aquesta situació tenen mal al pit i senten nàusees?

“La lluita es fa cada dia i és qüestió de totes i tots. Només així podrem canviar les coses”

Al principi deia que cada dia és –o hauria- de ser 8 de març. Un dia en què se’ns permet treure tot el nostre empoderament i les nostres banderes liles al carrer. Un dia que, personalment, m’agrada molt. Entrecreues mirades de complicitat quan vas i tornes de la manifestació i et trobes altres dones amb cintes liles i pancartes. Et sents forta. Milers d’altres persones criden amb tu les consignes que comences i penses que aquesta força de grup de veritat aconseguirà canviar les coses.

 

Malauradament, no és així. Les víctimes pugen, les diferències també i l’únic que baixa és l’energia d’algunes persones, que es donen per vençudes. Però, com comentava, potser la meva inconsciència de jove em fa creure amb força que les coses es poden canviar i que la generació actual i la que ve tenen les eines, les ganes i la capacitat per fer-ho. Però no només ells i elles, i no només un dia a l’any. La lluita és cada dia i és qüestió de tots i totes. La recepta de l’èxit passa per fusionar la força de les més joves i l’experiència de les més velles. Només així podrem anar endavant i canviar el que ens han venut com a correcte. Disculpin les molèsties, però cada dia ha de ser 8 de març.

Carla Clúa
Carla Clúa
Periodista
PUBLICITAT
CATEGORIES
ETIQUETES
POTSER TAMBÉ T'INTERESSA...

2 COMMENTS

LEAVE A REPLY

Please enter your comment!
Please enter your name here