La Pepita Manresa té 86 anys i és de Tarragona de tota la vida. Viu sola a la zona de l’hospital Joan XXIII, en un cinquè pis, i al setembre d’enguany farà tres anys que rep l’acompanyament dels Amics de la Gent Gran. Aquestes setmanes de confinament la seva rutina ha canviat, però els contactes amb la seva voluntària, la Laura Pantrigo, els segueix mantenint. Ara, però, no són trobades físiques, sinó que són trucades telefòniques. “La truco jo un dia sí un dia no i intento no centralitzar la conversa en el tema, sinó que li pregunto per la telenovel·la que mira i per com està”, comenta la Laura. Abans anaven a passejar, seien a algun lloc i xerraven. També feien el “talladet” i aprofitaven per esmorzar.
Laura Pantrigo fa de voluntària i truca sovint a la Pepita Manresa, de 86 anys
Ara, però, els hàbits són uns altres. “Abans sortia gairebé cada dia. Anava al sociosanitari, a la perruqueria… Ara no em moc d’aquí. Em poso al llit, escolto la ràdio fins que me’n canso i si m’adormo, doncs m’adormo. També llegeixo una mica i pinto mandales, que, per cert, només me’n queden dues! Hauré d’anar a veure si en queden”, explica amb naturalitat i somrient la Pepita. No he tingut el plaer de conèixer-la personalment, però amb només una trucada he tingut la sensació que és una persona molt riallera. Molt, de veritat. I no només riallera, sinó que té molt sentit de l’humor. De fet, ja m’ho va dir la Laura: “És una dona alegre, xerradora i activa”.
Abans sortien a passejar, ara mantenen el contacte telefònic cada dos dies
Fa setze anys que viu sola, però assegura que no se’n sent, de sola. I afegeix: “Aquest pis té molta vista i des d’aquí veig moltes carreteres, i amb això ja estic distreta”. També escriu, mira les telenovel·les, frega i treu la pols. “A la gent que estigui com jo li diria que intentin fer les coses de casa ells mateixos. Netejar la cuina, per exemple, perquè es fa greix! Que siguin actius. Si tu ho pots fer, per què no?”.
El suport emocional sempre és ben rebut, però aquestes llargues setmanes de confinament el voluntariat pren més importància en aquestes tasques. Així ho assegura la Laura: “S’intensifica el contacte, encara que sigui telefònic. Moltes vegades em diu que sóc l’única persona amb qui ha parlat, per això crec que és tan important la trucada. Ella no està gaire preocupada per la situació que vivim, però sap que si necessita alguna cosa pot comptar amb mi”.
La Pepita viu sola, però “és una dona alegre, xerradora i activa”
De fet, més enllà dels voluntariats, tots podem ajudar les persones del nostre voltant. “Només amb el gest de preguntar als veïns de l’escala: ‘Si necessites alguna cosa, ja saps que estic aquí’. Baixar la brossa, anar a comprar el pa o al supermercat… Aquest mínim contacte de trucar el timbre i preguntar com estàs. Que no se sentin sols”, planteja la Laura.
Petits gestos que poden ser de gran ajuda i que requereixen poc esforç. Tota precaució és poca i, tot i això, és inevitable patir pels altres: “Emocionalment estic més preocupada per ella. No surt i en principi no s’ha de contagiar, però viu sola i em fa patir una mica”, afegeix. Ella mateixa reconeix que té molt d’afecte per la gent gran: “És gent que ha viscut molt, que ha lluitat i que ha tingut una vida molt sacrificada”. A ella, el voluntariat li aporta contacte, experiència, humanitat i, sobretot, gratitud. Ja ho diu la Pepita: “La Laura és una noia molt simpàtica, molt maca, molt tot”.
La Laura ofereix suport emocional a la Pepita perquè “fa patir” que no pugui sortir al carrer
L’endemà de fer l’entrevista, la Pepita em diu que vol afegir un comentari. M’explica que va estar malalta, que li van posar un marcapassos i que la van operar dels ulls. I que durant aquest procés, el seu net va estar vivint amb ella. Suposo que, amb el temps, el que recordem és això: les vegades que han anat maldades, però que hem tingut algú que ens cuidés. Ser-hi quan s’hi ha de ser. I ja posats, durant aquests dies i els que vindran, si podem ser-hi, siguem-hi.
