La fàbrica us resol tots els problemes llevat del de la mort, almenys per ara. (Miquel Martí i Pol)
Fa uns dies vam saber que Tarragona tindrà, si els déus no s’hi oposen, un segon tanatori vora el cementiri municipal cap a finals del 2023. La notícia arriba a les aparents acaballes d’una pandèmia en la que la mort se’ns ha fet prou propera com per haver-nos allunyat els uns dels altres -confinats com hem estat- per mirar d’evitar el contagi de la malaltia i en darrera instància, també la mort.
A l’Antiga Roma, quan els generals de l’exèrcit tornaven victoriosos d’una batalla, el poble –els servents– tenien per costum cridar-los: “¡Memento Mori!” –recorda que moriràs. Amb aquesta advertència volien evitar la supèrbia i vanitat dels soldats victoriosos posant-la a mercè de les limitacions de la naturalesa humana, que és finita, i lliurant-los de caure en la omnipotència, que només seria pròpia dels déus de l’època.
S’anuncia un segon tanatori a Tarragona, ara que la pandèmia ens ha fet la mort molt propera
Lluny de recordar la mort, fent-la present, a la Tàrraco postmoderna tenim, d’una banda, una necròpolis paleocristiana d’alt valor històric i simbòlic poc cuidada. I de l’altra, pels usos moderns, disposem d’un tanatori municipal ubicat al bell mig d’un polígon industrial entre benzineres, naus industrials i ben a la vora d’un local de menjar també prefabricat.
Amb la ubicació d’un nou tanatori vora el cementiri podríem assistir a una millora substancial dels equipaments de la ciutat destinats a processos col·lectius tant importants com són els rituals funeraris.
“La ubicació dels tanatoris s’ha desplaçat d’espais sagrats a polígons industrials”
Després d’un segle XX marcat –si més no a Occident– per un pensament tanatofòbic que ha desterrat les pràctiques rituals mortuòries del pensament religiós a l’economia de mercat –desplaçant també la ubicació dels tanatoris d’espais sagrats als polígons industrials–, la nova ubicació del segon tanatori podria contribuir a una tendència general a repensar la mort recuperant-ne, si es vol, el seu caràcter sagrat, o si més no, el caràcter popular i col·lectiu del ritual amb un espai amb una sensibilitat renovada.
Per a què aquesta sensibilitat no sigui un mer decorat caldrà preguntar-se amb mirada àmplia com serà la Tarragona que vindrà, la que farà ús dels tanatoris –més diversa i plural en formes davant la vida i davant la mort– i posar-la en diàleg amb els temps de transició simbòlica que vivim a Occident, especialment a Catalunya, un dels territoris d’Europa on la secularització de la societat ha avançat a major velocitat, alhora que ha vist créixer la diversitat confessional dels seus ciutadans més enllà de les formes tradicionals del catolicisme.
“La Tarragona que farà ús dels tanatoris serà més plural en formes davant la mort”
Només caldrà esperar –lluitant en vida– que tenir un tanatori a cada banda del riu no sigui també en la mort un reflex de la distància social –entesa clàssicament– de la ciutat amb un tanatori a cada banda del riu. Potser al final, tampoc la mort no és igual per a tothom i seria molt demanar que unís allò que almenys per ara està separat.
Pau Miquel.
Psicòleg. Investiga sobre l’abast de l’espiritualitat i la religiositat davant la mort.
