[ARTICLE PUBLICAT L’ABRIL DE 2016]
Feia dies que a la Rambla Nova s’hi movia més gent del que era habitual. Nascut al número 1, a l’edifici modernista dissenyat per Josep Maria Pujol i de Barberà conegut com la Casa Güell, Sebastià Comes, un adolescent de catorze anys, vivia el 14 d’abril de 1931 una mica més avall, al número 36. A la Rambla s’hi ubicava la seva zona principal de jocs, amb fins i tot un camp de futbol on ara hi ha el passeig de les Palmeres, que li permetia fomentar la seva passió per la pilota i el Nàstic.
Al número 60 de la mateixa via hi havia la seu del Govern Civil a la ciutat, i el Sebastià va observar, sorprès, com un munt de gent s’aplegava davant l’edifici on es viuria aquell dia l’històric moment de la proclamació del nou règim. Va tornar a corre-cuita cap a casa, va agafar una bandera tricolor del pare inspirada en l’emblema revolucionari de la llibertat, la fraternitat i la igualtat i es va sumar a la festa.
“Tothom se saludava dient «Visca la República!», i jo també vaig començar a fer-ho i a respondre «Visca!»“, rememora ara, 85 anys després, davant del mateix edifici, que conserva el balcó i la façana de l’època i la data de construcció damunt de la porta principal: 1867.
“En aquells temps, els nens sortíem sols al carrer, on ens passàvem bona part del dia jugant amb els amics. La Rambla era nostra, i per això recordo el bullici d’aquells dies i tota aquella gent cap amunt i cap avall, a la qual em vaig afegir”, comenta Comes, que enguany complirà un segle de vida, dedicat en bona part al negoci familiar de La Indústria de la Goma.
QUATRE SUPERVIVENTS DE L’ÈPOCA DE LA REPÚBLICA RECORDEN PER AL ‘FET’ AQUELLA ÈPOCA
Entre les autoritats que el Sebastià va veure entrar al Govern Civil i sortir al balcó hi havia Bonaventura Miró, regidor acabat d’escollir del primer consistori republicà a Tarragona i avi matern de Manel Ortiz Miró, que llavors tenia set anys. Fill del Serrallo i fundador, després de la guerra, d’un dels comerços més antics que es mantenen al barri, Efectos Navales Ortiz (abans ferreteria), bona part dels records que conserva el Manel dels anys de la República estan vinculats a aquest avi.
“Un dels moments que tinc més present va ser un dia que em va portar a l’Ajuntament i un cop a dins em va dur davant la bandera de la República i em va dir orgullós: «Aquesta és la nostra bandera», recorda Ortiz, que ara té 92 anys. La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) havia estat dura per a la família, i qui el 1931 era el sisè tinent d’alcalde de l’Ajuntament havia patit moments difícils un temps abans. “El 1923 el van ficar a la presó de Pilats, a la Torre del Pretori, per haver escrit un text contra el dictador i criticant el rei Alfons XIII”, explica el Manel.
Els seus records del període de la Segona República, fins a l’aixecament militar i el cop d’estat dirigit per Franco el 18 de juliol de 1936, el porten a parlar d’una “època bona per a la ciutat, amb avenços tecnològics, econòmics i socials”. “Tarragona va créixer força”, afirma. Al seu costat, Francesc Pedrol assenteix: “Van ser uns anys en què vam viure millor”, diu. Pedrol també és del Serrallo, on representa els pescadors de tota la vida i és conegut amb el sobrenom del Ros de la Guita. El 1931 tenia deu anys i, tot i admetre que era “molt jovenet”, s’enrecorda de les eleccions municipals que van originar la proclamació del nou règim. “Vaig sentir a casa que els grans deien que s’havia fet una votació i havia guanyat la República. Des d’aquell moment vam viure temps amb més activitat general i animació popular”, explica.
“VAN SER UNS BONS TEMPS PER A LA CIUTAT, AMB AVENÇOS TECNOLÒGICS I SOCIALS”, REMEMOREN
La bandera morada, groga i vermella la té també molt present a la memòria, juntament amb els viatges al centre de la ciutat amb un embrionari sistema de transport públic. “El Serrallo era llavors un poble separat de la resta del nucli urbà i els nens pràcticament no sortíem per anar a Tarragona, com dèiem llavors”, comenta. “Només ho fèiem per anar a veure el metge o fer altres gestions, i agafàvem un bus del qual saltaves gairebé en marxa”, afegeix. Pedrol no ho sabia encara, però el seu any de naixement el va convertir en integrant del darrer contingent que va ser enviat a combatre durant els darrers mesos de la guerra. Un grup d’uns 27.000 catalans, d’entre disset i divuit anys, coneguts com la Lleva del Biberó, que van ser mobilitzats el 12 d’abril de 1938 per participar a la batalla de l’Ebre.
Un altre membre tarragoní d’aquella generació és Pere Godall, nascut només dos dies abans que el Ros de la Guita, el 10 de desembre de 1920. Músic i director de banca, Godall té molt més present la guerra que el període anterior i ha desenvolupat una activa militància per mantenir viva la memòria històrica dels que van participar al conflicte. Tot i això, deixa anar la ment uns segons i, després de situar-se al carrer on vivia, Pons d’Icart, aconsegueix taral·larejar l’himne de la República, conegut com l’himne de Riego. Una composició musical que tenia una versió popular amb una lletra diferent, en clau irònica, que començava dient “si los curas y frailes supieran la paliza que les van a dar, subirían al coro cantando libertad, libertad, libertad…”.
La resta de participants a la trobada organitzada pel FET el segueixen tímidament amb un somriure de complicitat que demostra que també coneixen la tonada i que, com en el cas de la bandera, els símbols tenen una força emblemàtica única. “A casa conservo encara la partitura de l’himne original”, comenta llavors Godall.
La conversa gira per uns moments cap a la política, amb l’aparició en escena dels noms del primer president espanyol de la Segona República, Niceto Alcalá-Zamora, i el del darrer, Juan Negrín. Els quatre contertulians s’animen i es produeix llavors un intercanvi de records de l’etapa de la República barrejats amb altres èpoques: la imatge matinal, des del Balcó del Mediterrani, de les barques amb vela dels pescadors; l’arribada a la ciutat d’un circ “amb elefants”; els serenos i un dels primers guàrdies urbans de trànsit, quan encara els carros eren hegemònics, ubicat a la cruïlla entre el carrer de Sant Agustí i la Rambla Nova, que era conegut com el Cupido pel seu cos gras i petit.
Naturalment, surten també aquí bars, locals de ball i cinemes: el Principal, el Tarragona i el Moderno, que també es coneixia pel malnom del seu anterior propietari, el Tiburón. La ruta de les sales de projeccions fa que la memòria dels protagonistes d’aquest reportatge viatgi fins a altres zones de la ciutat, baixant al carrer del Gasòmetre i, ja a la zona del port, al carrer Reial, que evoca la darrera anècdota històrica de l’època, comentada per Pedrol: “Quan es va proclamar la República van canviar el nom d’aquesta via, que de Reial va passar a dir-se Ideal, i això va acabar donant també el nom a un cinema que s’hi va instal·lar: el Cine Ideal”.
Records amb ulls de nens d’una ciutat que ja no hi és, però que cal recordar sovint, entre altres coses, per aprendre de les lliçons de la història.
[PUBLICAT AL NÚMERO 17 DE LA REVISTA ‘FET A TARRAGONA’, abril de 2016]
