Carregant ...

Arribar al paradís

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Al fons, el far de la Banya, en un dels extrems del delta de l’Ebre. Foto: David Oliete.

Accedir al far de la Banya del delta de l’Ebre és un privilegi a l’abast de molt poca gent. El vehicle tot terreny del Port de Tarragona que condueix el Carles Moral ens hi atansarà. Sortim de l’aparcament de la barra del Trabucador i superem la barrera que controla un vigilant i que només permet el pas dels camions que van a les salines i algun vehicle identificat com el nostre. Els visitants només poden continuar avançant a peu si volen descobrir quilòmetres de platges verges en un fràgil equilibri amb la natura.

El far de la Banya, al delta de l’Ebre, es troba en un entorn natural molt protegit

A bord del 4×4 circulem per l’estreta barra de sorra reconstruïda després del temporal Gloria, un nom marcat profundament al territori des de gener de 2020. Al cap de més de cinc quilòmetres amb aigua de mar a esquerra i dreta, travessem els terrenys de les salines de la Trinitat, unes 1.000 hectàrees explotades per l’empresa Infosa.

Entorn natural protegit. Foto: David Oliete.

Som a la reserva natural parcial de la punta de la Banya, que forma part del Parc Natural del Delta de l’Ebre. El camí per arribar al far cada cop es fa més estret i presenta més complicacions, només salvades per la perícia del conductor. El contrapunt el posa un paisatge excepcional, únic: llacunes extenses a banda i banda i milers de flamencs, gavines i altres espècies aquàtiques que hi habiten.

Enmig d’aquest espectacle de la natura, arribem al far que va substituir fa quaranta anys el que van traslladar a Tarragona. La construcció de la torre de formigó, de vint-i-tres metres d’alçària i tres de diàmetre, va començar el 1975. Els senyals diürns d’identificació són unes ratlles gruixudes blanques i negres al seu voltant.

Panoràmica des del far de la Banya. Foto: David Oliete.

El radi d’acció és de dotze milles, uns vint quilòmetres de distància. Tot i així, i per reforçar els sistemes de seguretat en la navegació, a l’extrem de la península hi ha instal·lada la balisa de punta Corballera. Abans de pujar per l’escala de cargol, el Carles ens explica que a tots els fars que són competència del Port de Tarragona fan “una visita presencial mínim un cop al mes per tasques de manteniment i vigilància” i una “inspecció ocular nocturna cada tres mesos”.

Un paisatge excepcional, amb llacunes i aus aquàtiques, acompanya el trajecte fins al far

Aquí no hi arriba gairebé ningú. No s’hi pot accedir ni a peu. Des de la terrassa superior, les vistes són difícils de descriure. És un mirador privilegiat d’alt valor paisatgístic. Només s’escolta el vent i els crits de les gavines. Cap petjada humana. Només la nostra presència i la del vehicle als peus de la torre. A una banda, el mar obert; a l’altra, llacunes i sorrals de grans extensions que toquen a la badia dels Alfacs. S’hi barregen les tonalitats diverses de verds, blaus i marrons. Un espectacle únic per als sentits. Una experiència memorable. El paradís.

Vista des del far del Fangar. Foto: David Oliete.

La tornada a la barra del Trabucador la fem per un corredor estret de sorra entre el mar i les dunes protegides. El vehicle 4×4 ha de circular a una velocitat considerable per no córrer el risc de quedar-se atrapat en un banc de sorra. A l’altre extrem del delta ens espera el far del Fangar. Per arribar-hi caldrà tanta o més perícia del conductor del tot terreny.

Des del Fangar es fan evidents els efectes del temporal Gloria i la regressió del delta

Aquí els efectes del Gloria són encara més evidents. Allà on acaba la carretera asfaltada, un mur de grans pedres intenta salvar un restaurant i els camps d’arròs. “Abans s’arribava al far en cotxe per un camí força transitable, en què, fins i tot, a mig camí, hi ha un mirador per contemplar les aus”, descriu el Carles, “però ara no hi ha espai per condicionar un camí d’accés i les autoritats del parc natural no hi han posat moltes ganes perquè volen evitar massificacions”.

Avancem un altre cop en 4×4 entre el mar i les dunes protegides, però acabem l’últim tram del trajecte a peu, perquè el vehicle no pot avançar més per l’estret pas de la platja de la Marquesa. Arribar caminant al Fangar —com si es tractés d’un lloc de pelegrinatge— és una altra experiència memorable. Un altre paradís que combina el desert i el mar amb el perfil de fons de les muntanyes de Cardó i les serres de Vandellòs i Llaberia. Es tracta d’un far d’estructura idèntica al de la Banya, un pèl més baix: vint metres d’alçària, una franja vermella ben visible i el mateix radi d’acció de dotze milles.

Al fons, el far del Fangar, enmig d’un espai natural protegit del delta de l’Ebre. Foto: David Oliete.

El Fangar té la seva importància estratègica per als navegants, perquè és el primer senyal marítim venint des del nord i serveix de protecció al port de l’Ampolla. “És una zona fosca i abans hi embarrancaven molts vaixells”, subratlla el faroner. Una vintena llarga de bateries i un sistema de plaques solars fan anar la instal·lació.

El ‘Fet’ visita per dins els fars de la costa tarragonina

Disposa d’un sistema de detecció remota de possibles avaries, “però tot és molt fiable”. La tecnologia també juga a favor de la seva feina i fa possible que dues persones expertes –Carles Moral i Juanjo Heredero– es puguin encarregar de tots els fars de la demarcació.

(…)

Després del Fangar, el recorregut continua pel far de Sant Carles de la Ràpita, el far de Cap Salou -el més potent i condicionat per viure-hi- i el far de Torredembarra -el més nou i el més alt de Catalunya.

El reportatge el pots gaudir íntegre al número 48 del FET a TARRAGONA. Demana el teu exemplar de la revista a Llibreria Adserà, Llibreria La Capona i Quiosc El Miracle (Via Augusta, 8).


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *