12.2 C
Província de Tarragona
Dijous, desembre 2, 2021

Polifonia escènica

“Encara hi ha gent al bosc” és un exercici coral d’històries entrellaçades. Fotografia Albert Rué

“Traieu-me-la dels braços o l’escanyaré. És filla de l’enemic”. La frase és real. La va pronunciar la mare de la Lejla Damon, després de donar a llum la nit de Nadal de 1992 en un hospital de Sarajevo i un periodista britànic en va recollir el testimoni. Esta gravat.

Aquesta mateixa frase, d’una duresa extrema, ha ressonat amb una polifonia de veus aquest dimecres en la inauguració del Festival Internacional de Teatre de Tarragona. N’hem sentit la versió real, enregistrada fa més de 25 anys, i també l’hem sentit en la veu de l’actriu que interpreta aquella mare violada i devastada pel dolor enmig de la guerra dels Balcans.

Teatre i documental. Muntatge escènic i treball periodístic. “Encara hi ha algú al bosc” és el resultat del projecte “Cultura i conflicte”: tres anys de treball sobre el terreny, recuperant el testimoni de les dones silenciades, que van viure l’horror de la guerra.  “Als homes els mataven. A nosaltres ens violaven”, expliquen. Dones que encara senten la presència de l’enemic entre els arbres, com “si encara hi hagués algú al bosc”.

‘Encara hi ha algú al bosc’ és una obra punyent i encaixa amb l’esperit del FITT

D’aquell treball en va sortir un documental, que podeu recuperar a TV3 a la Carta, una exposició fotogràfica i l’obra de teatre que aquest dimecres ha inaugurat el FITT. La dramatúrgia és d’Anna Maria Ricart, que abans de dedicar-se a les arts escèniques, va treballar de periodista vint anys a Catalunya Ràdio. Aquest bagatge es nota en la confecció de l’obra, bastida a partir del testimoni reals, que es fragmenten, s’entrellacen i es barregen amb records de la nostra Barcelona Olímpica, dues realitats paral·leles en el temps i que contraposades, fereixen.

A l’obra s’hi barregen interpretació, música, projeccions i vídeos documentals

El director del FITT, Joan Negrié, va treballar amb Anna Maria Ricart a l’adaptació de Jean Eyre que la dramaturga barcelonina va realitzar pel Teatre Lliure. I ha confiat en ella per a l’estrena del festival, perquè “Encara hi ha algú al bosc” encaixa a la perfecció amb l’esperit del FITT. És una obra punyent i un acurat exercici d’exploració de les possibilitats del llenguatge escènic. S’hi barregen interpretació, música en directe, projeccions, vídeos documentals. Els records de les víctimes i els nostres records tan allunyats del conflicte. Un engranatge de múltiples i petites peces que giren i encaixen a la perfecció per explicar-nos una història devastadora.

Més polifonies

“Ritos de amor y guerra” és un clam combatiu contra el patriarcat. Fotografia Anna Plaza

Enguany el FITT ha arrencat combatiu. Abans de la inauguració oficial amb “Encara hi ha algú al bosc”, la tarda de dimecres, el Comando Señoras va envair el teatre Metropol, amb “Ritos de amor y guerra”, una performance polifònica, en què un grup de dinou dones s’uneixen en un batec per denunciar la petjada opressora del patriarcat al crit de “Yo soy la reina ramera”. Un espectacle que faria rebentar el cap de qualsevol militant de Vox, per la forma, pel llenguatge i pel missatge. En veure-la et venen ganes de sortir al carrer amb una pancarta i el puny alçat per dir que no som ni putes, ni histèriques, ni bruixes. O si. I què?

“Ritos de amor y de guerra” són dinou veus, que s’uneixen en una de sola, mentre que a “Beautiful Streanger” la primera representació d’aquest dijous a la tarda, hi havia una sola veu, la de l’actor navarrès Ion Irraizoz, que es desdoblava en moltes.

Desdoblar-se a l’escenari és possible. Fotografia Anna Plaza

En aquesta obra, l’intent de reconstrucció d’una festa d’aniversari és converteix en una bogeria en què es barregen realitat i ficció, records i fantasia. El protagonista interactua amb si mateix a través d’una veu en off i un muntatge videogràfic delirant i excepcional. Perfectament quadrat. Un relat que et captiva, perquè no saps on portarà. Entre profund i pocasolta.

Això només ha estat l’arrencada del FITT. El que n’ha pogut veure aquesta cronista. Queden moltes més propostes que subverteixen l’esperit clàssic aristotèlic del teatre. Perquè de maneres d’explicar històries n’hi ha moltes i el FITT fa deu anys que es proposa descobrir-nos-les. Gaudiu-ne.

Anna Plaza
Periodista
PUBLICITAT
CATEGORIES
ETIQUETES
POTSER TAMBÉ T'INTERESSA...

LEAVE A REPLY

Please enter your comment!
Please enter your name here