L’església de Sant Miquel del Pla queda encaixada entre la plaça dels Natzarens i els carrers del Comte i Misser Sitges, en una zona de la Part Alta a mig camí entre la solitud i la ignorància dels transeünts. Potser per això és una de les esglésies més desconegudes de Tarragona, però també una de les més curioses. Avui té obertes les seves portes, fet que atrau la curiositat de més d’un, que treu el cap però es fa enrere en no veure res dins la foscor. A l’interior espera Siscu Nadal, assegut en un banc de fusta i amb un cigar. No l’ha encès; en té prou amb tenir-lo als llavis.
Un barber de 85 anys té cura del temple dels natzarens des de fa més de dues dècades
Té vuitanta-cinc anys i Sant Miquel és la seva segona llar perquè gairebé hi passa més hores que a casa seva. En veure’ns entrar, la primera impressió és que no té ganes de deixar passar ningú que destorbi el silenci del temple, però aquesta sensació s’anirà dissipant al llarg de la trobada. Sant Miquel és un pou de secrets, i el Siscu, l’orgullós guardià que té ganes de compartir-los.
Fa dècades que no s’hi celebra cap missa: l’església no està consagrada i, per tant, no pot haver-hi cap tipus de litúrgia. Però això no impedeix que l’interior desprengui aquella olor d’encens i cera tant característica dels temples, com si s’hagués quedat impregnada a les parets per sempre més. “Tot el que veieu ho he arreglat jo”, fa ell sense deixar el cigar. Ens condueix en una sala annexa a l’altar, antiga sagristia, amb quatre armaris tancats i una nevera. “Aquí és on guardo tots els materials”, explica amb un punt d’indiferència.
Nadal fa, de la seva feina, una vocació: “No cobro. Si em paguessin per això perdria la il·lusió”
Tot i que Siscu Nadal és barber de professió, “de quan tenia deu anys i ajudava mon pare”, fa més de dues dècades que està jubilat i presta els seus serveis a la Reial Germandat de Jesús Natzarè, tot vigilant l’església de Sant Miquel. Netejant, arreglant i canviant tota la il·luminació per llums led, “que així gasten menys”. “No cobro, ni voldria fer-ho mai. Si em paguessin perdria la il·lusió”, rotund.
Nadal passa hores i hores a Sant Miquel i la coneix com si l’hagués construït. De cop, s’atura al mig del temple i senyala una pedra del terra, una llosa ben dissimulada que no crida gaire l’atenció. “Poca gent ho sap, però aquí sota hi ha una fossa molt antiga, de més de sis metres d’alt”, explica, com qui comenta les notícies del dia. Hi ha fins a sis lloses més que donarien accés a la cova subterrània, però l’ermità s’avança: “Vam entrar-hi fa molts anys i ho vam tapar tot, no s’hi pot accedir”. Com si la pèrdua patrimonial no anés amb ell, el barber s’encén el cigar amb un encenedor que duu l’escut del Nàstic soldat per ell mateix. Una relíquia de fa més de vint anys.
El ‘FET’ descobreix els secrets més curiosos de l’església més antiga de Tarragona
El temps a l’església es compta diferent. Passa més lent i perd importància, perquè entre aquelles quatre parets no hi ha pressa. En Siscu ho demostra amb els seus moviments parsimoniosos i el seu caràcter calmós; amb els matins llargs ha trobat en els tres passos dels Natzarens una companyia impagable. Els misteris esperen, solemnes i majestuosos, que arribi l’hora de tornar a sortir. El barber jubilat se’ls mira amb deteniment, diu que li agraden tots, però que el seu preferit és el de la Primera Caiguda de Jesús. “Mira les cares, les expressions i els colors”, mana ell. Certament, totes les figures tenen un alt valor artístic, però les del Cirineu combinen la ràbia del soldat, la impotència de Jesús i la passivitat del legionari romà de tal manera que atreuen l’atenció del Siscu i de qualsevol que se’ls miri.
“He canviat totes les llums dels passos”, diu el barber, orgullós, mentre destapa un altre secret. En un racó de l’església, amagats rere una cortina, hi ha els quatre-cents ciris que els Natzarens treuen a la processó de Setmana Santa i que Siscu Nadal s’ha preocupat, prèviament, d’engreixar i deixar apunt. Sorprèn també una petita vitrina amb el bust de Jesús, salvat de l’incendi d’un dels misteris. “El president no ho vol, però jo sempre el poso al mig de l’altar perquè tothom el vegi”, diu, mig rient. “Però mentre jo sigui viu, es quedarà aquí”.
En una sala, al costat de l’altar, hi ha un taller petit on es guarden eines i materials
A l’altre costat de l’altar hi ha una segona sala, l’espai més personal del Siscu. Allà hi té les eines i materials per mantenir Sant Miquel en bon estat, un taller petit i sobri però on no hi falta de res. En una de les parets del taller hi ha un forat amb una reixa, un antic pou inutilitzat des de fa anys que recollia l’aigua d’una gran cisterna que s’estenia per sota l’espai de l’altar. Escoltant aquestes històries un es pregunta quants secrets més deu conèixer en Siscu i si ja s’ha preocupat de transmetre’ls a algú perquè no es perdin per sempre.
I disposat a no deixar ni un sol racó per ensenyar-nos, Nadal ens acompanya al primer pis de l’església, amb un trifori -una galeria- que s’estén per les dues ales laterals i on hi ha una sala de reunions, l’arxiu de la Germandat, el guarda-roba, els estendards i fins i tot una espècie de magatzem minúscul amb un tresor històric dins. Només un cadenat protegeix uns botafumeiros, uns canelobres i unes arquetes antigues -del segle XVIII, segons el barber-, ja afectades per la humitat. També al primer pis, crida l’atenció la vista privilegiada de l’altar que es té des del matroneu, el balcó frontal del temple, amb un llarg banc de fusta. I des d’allà ens n’adonem d’un detall interessant que encara no havíem vist.
L’església de Sant Miquel del Pla no té una estàtua de Sant Miquel presidint l’altar sense retaule. Allà on qualsevol esperaria veure-hi l’arcàngel hi ha una figura de la Immaculada Concepció que desafia la lògica iconogràfica. Siscu Nadal explica que l’estàtua de Sant Miquel es troba a la sagristia de la Catedral des que s’hi va traslladar quan l’església corria el risc de desaparèixer, i no n’ha tornat. Potser està millor allà, on la gent la pugui admirar; els Natzarens, que són els últims en ocupar l’espai, tampoc no l’han reclamada.
Siscu Nadal sospira i torna a mirar el Cirineu, ara des d’un altre punt de vista. Per la Germandat, Nadal és com “un àngel ple de vida que juga un paper molt important i sempre està disposat a donar un cop de mà”, en paraules del president de l’entitat, Jaume Sáez. “El Siscu és el responsable que Sant Miquel pugui ser avui en dia el centre cultural de la Part Alta”, comenta el president. Sempre a punt per arreglar qualsevol desperfecte, vigilant sigil·lós i conserge sol·lícit per concerts i exposicions.
Tot tornant al taller, el barber jubilat es planteja què faran quan ell falti: qui pintarà les parets, qui arreglarà els focus de l’altar, qui traurà la pols dels misteris perquè llueixin com sempre, es pregunta. I ho té clar: “Això serà un corral!”, exclama, tot rient. Al Siscu li agrada estar sol, no s’avorreix. Assegura que, per la seva feina, està acostumat a la falta de companyia i que la tranquil·litat li permet pensar; que no necessita res perquè tot li sobra i que passa les hores fent vida contemplativa, com un monjo cartoixà.
Ell és el més proper a un ermità modern que podem trobar a la Part Alta. Nosaltres el deixem passant la mà per sobre el banc de fusta i pensant com el restaurarà: “Està molt fet malbé, amb una mica de vinagre i oli quedarà com nou”, diu convençut. L’església està dedicada a Sant Miquel, però l’autèntic patró n’és un barber de vuitanta-cinc anys, de nom Siscu.
