Advertisement
8.6 C
Província de Tarragona
Dissabte, novembre 26, 2022

Tots els noms de Francesc Xammar Vidal

L’edifici on va néixer Francesc Xammar Vidal, al número 25 del passeig de Gràcia. Foto: Enric Garcia Jardí.

Poc abans de les nou del matí, el passeig de Gràcia desprèn una olor carregosa de tabac industrial. Els oficinistes de les entitats bancàries hi apuren, amb xuclades apressades, una última cigarreta abans d’entrar al despatx. Els observo amb un somriure discretament triomfal mentre trepitgen les burilles i s’endinsen amb diligència cap al seu lloc de treball. Jo avui tinc la sort de no tenir pressa. He vingut a Barcelona només per contemplar-hi un edifici. No és pas que senti un desfici per l’arquitectura modernista, ni que tingui prou coneixements com per aconseguir, en aquest text, d’entrelligar la història de l’urbanisme de la ciutat amb les possibilitats de millora de les condicions materials de la vida de la gent. Ni tampoc que em faci una especial il·lusió convertir-me —com de ben segur comprendreu— en figurant dels directes d’Instagram i les videotrucades dels turistes d’arreu del món que t’assenyalen amb el mòbil davant de la Casa Batlló o a la plaça Catalunya. Si per unes hores em moc per aquest indret tan concorregut, tan poc amable, als meus ulls, que prefereixen calma, és, ras i curt, perquè la història que us vull contar neix aquí, i des d’aquí vull portar-vos a conèixer-la. Des del centre fins a la perifèria, o millor dit, fins a les diverses perifèries que la conformen.

Aquest article ha rebut el Premi del Certamen Literari Francesc Candel 2022

Enmig de la vorera d’imparells del passeig dorm la mona una ampolla de Ballantine’s feta bocins, abandonada com una xeringa en un descampat. Sembla que la nit del dijous ha estat intensa, excessiva. No em deixa de fer feredat la quantitat de pidolaires que et pots creuar en aquests carrers de la capital en tan sols un grapat de metres. Quanta misèria! Un rodamón que jeu a l’altura de passeig de Gràcia 27 ha disposat, a terra, davant del cartró on dorm, un seguit de capsetes amb el concepte per al qual destina, en teoria, les almoines que rep. Els noms de les capsetes oscil·len entre la facècia i l’honestedat més descarada: «Porro», «Comida», «Tabaco», «Ferrari», «Disneyland». Aquestes dues darreres, per cert, no seran la metàfora encoberta d’alguna que altra droga acceptada?

AL NÚMERO 25 DEL PASSEIG DE GRÀCIA VA NÉIXER EL 1933 FRANCESC XAMMAR

A punt d’arribar al meu destí, m’aturo de nou un moment per preguntar-me com devia ser el passeig de Gràcia de fa cent o cent cinquanta anys, aquell que descriu magistralment el periodista Lluís Permanyer amb el seu nas d’historiador, el seu bigoti refinadament nostàlgic i la seva elegància burgesa. ¿També hi passaven aquesta mena de coses, llavors, o tot prenia un aire més subtil, més amagat, com d’entretinguda instal·lada en un piset de l’última planta? En aparença, pel poc que en sé, sembla que la rauxa més desfermada, la bohèmia més negra, es reservava per a les nits al Districte Cinquè i el Paral·lel i voltants, i la pobresa es devia deixar veure amb major densitat en altres barris. Suposo, però, que per tot arreu se’n fan, de bolets, quan plou. Sigui com sigui, és evident que entre el passeig de Gràcia dels carruatges de cavalls i els barrets de copa —que m’he construït d’una manera imprecisa a la imaginació a partir de fotografies antigues— i el dels cotxes d’alta gamma i les sabatilles esportives del present s’han produït transformacions importants, si més no de costums i d’escenari, ja que les preguntes essencials de l’ésser humà no deixen de ser, des de fa segles, les mateixes. També s’han rehabilitat alguns edificis, com la façana davant de la qual resto uns minuts palplantat. No s’hi val a fingir, amb afanys d’articulista efectista, que la decepció que sento en veure-la de prop no m’havia estat abans revelada. De fet, ja hi havia pensat —i ja hi havia passat— moltes altres vegades. La casa del passeig de Gràcia número 25 va canviar, fa moltes dècades, de fesomia. Res a veure amb l’estil modernista amb què suposo que es devia concebre en els orígens. Té un aire que al meu parer desentona amb el conjunt. Als baixos hi ha un BBVA.

Retrat de jovenet. Fotografia Robert.

Se’m fa estrany que un 16 de novembre de 1933 hi nasqués el meu amic, el protagonista d’aquestes línies (més endavant confio que compartireu les raons d’aquesta meva sorpresa). Ell era el petit de tres germans, fill de Casimir Xammar Aldomà, arquitecte de Juneda, i María Vidal Folch, mestressa de casa barcelonina «amb possibles». Els pares eren els propietaris de tot l’edifici. Com les famílies acomodades de l’època, residien a la planta principal, en un pis espaiós, amb un jardí interior amb molta vegetació i un banc de fusta d’allò més fotogènic. Però el menor dels Xammar Vidal no hi va fixar més que uns pocs records, borrosos, condicionats per la repetició dels relats dels grans, ja que la major part de la seva infantesa va transcórrer al número 126 carrer del Bruc, en un edifici nou projectat per l’edifici noucentista Eusebi Bona i Puig, amic de la família, on es van mudar el 1936, just abans que esclatés la guerra. En aquesta llar s’hi van bastir un oratori particular, autoritzat pel Vaticà, i una sala de jocs, amb una taula de tennis taula on el menut, alt, atlètic, amb predilecció per als esports, passava les tardes amb despreocupació. El nom amb què els pares l’havien batejat era Francisco, en honor a l’àvia materna i a Sant Francesc de Paula, encara que el nom amb què tothom se li adreçava realment, abandonat ja l’hipocorístic diminutiu «Paquito», era Francesc.

Jugant un partit de futbol amb els jesuïtes del carrer Casp. Arxiu personal de Francesc Xammar.

En Francesc es va instruir en els jesuïtes del carrer Casp, no gaire lluny del seu passeig de Gràcia natal. No se sentia identificat amb la majoria de professors de l’època, ni amb la cantarella de la Formación del Espíritu Nacional. Venia d’una família conservadora que, si bé havia recuperat el control de la fàbrica del Poblenou —col·lectivitzada pels anarquistes—, no es podia sentir pas dels guanyadors a causa del seu profund sentiment catalanista, sobretot de part paterna (Eugeni Xammar, el periodista, n’era parent llunyà). Atrocitats a banda —desconec quines opinions concretes sostenien, per exemple, respecte al cop d’estat o la repressió—, no podien combregar amb un règim que negava l’existència del seu idioma i la seva cultura. En un sentit estrictament econòmic, tanmateix, l’entrada dels nacionals per la Diagonal els havia afavorit, i la família havia recuperat el seu estatus.

VA CRÉIXER EN EL SI D’UNA FAMÍLIA CONSERVADORA I CATALANISTA

Així les coses, la postguerra del Xammar adolescent, mentre el gros de la societat passava penúries i malvivia amb targetes de racionament, va comptar amb tota mena de luxes. Servei de neteja, cuinera i xofer particulars, celebracions al Ritz, sabates i roba feta a mida a la botiga Santa Eulàlia, perruquer a domicili, etc. També assistia als concerts del Liceu, però tan sols per acontentar la mare, una autèntica melòmana, wagneriana. Ja podia haver escrit Sant Agustí el que li hagués donat la santa gana sobre Déu i el llenguatge musical que l’oïda d’en Francesc, malgrat ser un jove d’unes conviccions religioses profundes, no havia estat predisposada per a la música. S’hi avorria, d’altra banda, en aquell teatre pretensiós. Durant unes vacances a l’Hostal del Santuari del Miracle, al Solsonès, el pintor Antoni Tàpies el va retratar a llapis, en una obra que malauradament no s’ha pogut recuperar. No trobava res, però, que l’entusiasmés. Ni els negocis, ni la música, ni l’art, ni la vida folgada. Res. Xammar, en aquells anys quaranta, i sense haver llegit encara les obres cabdals de l’existencialisme, se sentia acaparat pel tedi. Es deixava emportar per la inèrcia com a desmaiat, sense agafadors de sentit on aferrar-se. Fins i tot havia intentat de festejar amb una noia, la Núria, sense resultats convincents. Seria impassible a tot?

ESTUDIANT ALS JESUÏTES, VA CONÈIXER ELS BARRIS MÉS HUMILS DE BARCELONA

Durant el batxillerat, els jesuïtes, en una decisió ordinària però que en el fons es demostraria crucial, van enrolar-lo en una campanya de catequisme al «extrarradio» barceloní. Horta, La Mina, el Somorrostro, el Camp de la Bota… Allò, per a ell, era com viatjar a l’estranger. Donde la ciudad cambia su nombre, que diria més endavant Candel. La terra dels denominats murcianos. La seva curiositat ingènua, neta de prejudicis, pel desconegut, encara que no en fos conscient, acabaria per resoldre aquesta angoixant sensació de naufragi personal, d’estancament. Agafar cada setmana la línia 46 del tramvia fins a la plaça Eivissa va representar, des del primer dia, una aventura, una motivació. Els nens de les Cases Barates de Can Peguera, que li ensenyaven tan o més com ell els ensenyava, li aportarien el canvi de mirada necessari per detectar la seva vocació.

La Floresta, en els seus orígens. Associació de Veïns de la Floresta.

Immers en la bombolla de l’alta societat barcelonina, les realitats humils que va descobrir amb aquells xiquets pobrets però alegrets en uns carrers sense asfaltar i sense enllumenat públic li van causar un impacte sincer. Aquestes estampes, dignes d’una pel·lícula del neorealisme italià, el van portar a concloure que calia ser radical, com el seu admirat Jesús de Natzaret. Si de veritat volia ajudar els desafavorits, els qui no havien tingut les mateixes oportunitats que ell, i ho volia fer amb totes les conseqüències, havia de viure amb i com ells. Només d’aquesta manera arribaria a fondre’s en les seves necessitats i reivindicacions. A partir d’aleshores, la perifèria va començar a esdevenir el seu centre de reflexió. «El sentit de la vida, si existeix, es deu trobar perdut en alguna barriada», respondria, uns quaranta anys després, en una entrevista a la premsa.

“SI VOLIA AJUDAR ELS DESAFAVORITS, HAVIA DE VIURE AMB I COM ELLS”

El llegat de Jesús l’entenia com el missatge d’algú que, amb la seva obra, s’havia revoltat contra l’ordre establert. El d’un primer revolucionari, vaja. Ordenat sacerdot el 1963, després d’uns anys de formació  —va estudiar, entre d’altres, Sociologia a La Sorbona, a París, on va llegir els autors marxistes i va rebre la influència directa de la Missió obrera—, i després de treballar temporades curtes a les mines de carbó de Charleroi, a Bèlgica, a la fàbrica d’electrodomèstics Corberó, a Barcelona, i de donar suport en les tasques d’auxili a la Riuada del Vallès, Xammar va creure oportú d’establir-se en un lloc des d’on materialitzar el seu projecte de vida, des d’on passar del centre de reflexió —i les incursions esporàdiques— al centre d’acció, a una incidència social persistent.

S’INSTAL·LA A TORREFORTA ON COMENÇA A DEFENSAR LES RECLAMACIONS DELS BARRIS

Tarragona, que als seixanta es trobava en ple procés d’industrialització, li va semblar el lloc pertinent —així ho va convenir amb el seu superior a la Companyia de Jesús— per posar-se mans a la feina. A Torreforta, un altre barri amb les típiques cases blanques, des de la Parròquia de Sant Josep Obrer, va començar a travar, no sense dificultats, vincles ferms amb aquells altres catalans, amb la nova immigració que s’hi aglutinava, que eren vistos també com a no tarragonins. Al principi, sobretot entre els andalusos, es malfiaven d’ell pel simple fet de ser capellà, com s’haurien malfiat també d’un guàrdia civil, suposem que per les barbàries d’una guerra que encara ressonava molt pròxima. Però a poc a poc els veïns van anar capint que aquell home sense clergyman que durant les misses encoratjava els feligresos a debatre, a teixir les seves pròpies interpretacions dels textos religiosos, i que els oferia una relació d’amistat que depassava la litúrgia i l’acompanyament confessional, es mereixia la seva confiança, la de tothom, creients i descreguts.

Detall de la tauleta del menjador del pis de Xammar a La Floresta. Foto: Enric Garcia Jardí.

Per si no fora suficient, Xammar tenia la valentia de defensar els barris davant l’oblit de les institucions, primer franquistes, i després democràtiques. Manifestacions, concentracions, talls de carretera, assemblees… El capellà sempre hi era. Un dia, fins i tot, se’l va endur la policia secreta i el va identificar. A la seva casa de La Floresta, un modest pis de 58 metres quadrats on va anar a viure des del 1969, s’hi havien celebrat moltes reunions clandestines de l’antifranquisme de la ciutat. D’integritat insubornable, ja a les eleccions municipals de 1979 va encapçalar una candidatura veïnal d’esquerres (la Candidatura per la Participació dels Veïns), malgrat la polèmica que li va suposar aquesta decisió front a determinats sectors catòlics reaccionaris, i durant quatre anys va treballar com a regidor de l’Ajuntament de Tarragona. L’experiència política el va desgastar, i només s’hi va estar un mandat, després del qual va tornar a l’associacionisme que continuava recordant als governants que «els barris també existien», i a l’Institut Campclar, on va deixar petja com un professor d’Ètica i de Filosofia exigent i gens dogmàtic. El nom amb què bona part dels veïns li han mostrat la seva admiració, en aquests gairebé 60 anys de compromís amb els barris de Ponent de Tarragona, és Paco.

viu a la floresta des de 1969. deu anys després és elegit conseller municipal

De les perifèries de les ciutats a les nacions perifèriques del món occidental. La biografia d’aquest capellà que escolta més que no pas sermoneja, i que, malgrat creure en la transcendència humana no pretén que els qui pateixen injustícies s’hagin de resignar amb oracions i amb repetir-se allò de beati pauperes, no s’entendria tampoc sense l’Amèrica Central, on, entre els anys 1980 i 2019, va contribuir a desenvolupar nombrosos projectes de cooperació internacional i de solidaritat amb el Comitè Óscar Romero de Tarragona i Reus, que ell mateix va promoure arran de la mort de Monseñor Romero. Fins i tot va exercir de professor, durant un curs, a la Universidad Centroamericana, en la Nicaragua que l’havia esperançat, no amb el sandinisme que l’actual Ortega ultratja amb el seu despotisme, sinó més aviat amb l’ètica d’amics com Fernando i Ernesto Cardenal. On més ha arrelat, en els darrers anys, ha estat a Guatemala, un país encatifat d’un verd preciós, on s’ha interessat per les ensenyances de la religió maia, sobretot pel que fa al respecte per la natura, i on ha aprofundit en el seu acostament la diversitat religiosa, conscient que «cap confessió pot tenir un coneixement complet de Déu». El nom amb què els guatemalencs li han mostrat el seu agraïment, com a europeu mereixedor de ser anomenat amb el nom en idioma maia, és Palas. El Padre Palas.

Un dels múltiples viatges realitzats a l’Amèrica Central. Foto: Comitè Oscar Romero.

Francesc. Paco. Palas. Torno a mirar l’edifici que el va veure néixer. L’any 2014, segons Idealista, s’hi venia un pis per 2.300.000 euros. Amb aquestes quantitats hauria pogut vestir tota la vida d’etiqueta, dinar a llocs cars, sovintejar hotels luxosos de tot el món i segur que seria, com alguns parents seus, soci del Círculo Ecuestre. Xammar confessa, no obstant això, que quan va donar la seva suculenta part de l’herència familiar a organitzacions no governamentals relacionades amb l’Amèrica Llatina, davant del rostre d’incomprensió del notari, ell es va sentir molt alleugerit. «Què hauria fet, jo, amb tants maldecaps?», repeteix.

“la coherència i dignitat de xammar demostren que un altre món és possible”

Més que honor a Sant Francesc de Paula, la seva vida fa honor a un altre Francesc que també va néixer ric de butxaques i que es va desposseir: Il poverello di Assisi. En els temps d’idolatria del fucking money man, del cantant de reggaeton i el futbolista multimilionaris com a models d’èxit social, el testimoni de Xammar, a contracorrent d’un capitalisme salvatge, en què l’única opció possible d’alliberar-se sembla convertir-se en el banquer anarquista de Pessoa, mereix el nostre aplaudiment. Ens demostra que un altre món és encara possible. Per això és tan important que la seva vida i obra es coneguin en aquest país oblidadís i desmemoriat, i que ell, que va presidir l’any 2014 el Pacte Nacional pel Dret a Decidir a Tarragona, somia lliure. Per això el seu testimoni, als 88 anys d’edat, és tan necessari. Tots els noms de Francesc Xammar Vidal condueixen als mateixos mots: dignitat, compromís, perifèrica esperança.

(Aquesta obra ha rebut el Premi del Certamen Literari Francesc Candel 2022 en la modalitat de reportatge periodístic).

Paco Xammar, al barri de la Floresta on viu des de fa més de 50 anys. Foto: David Oliete.
PUBLICITAT
CATEGORIES
ETIQUETES
POTSER TAMBÉ T'INTERESSA...

LEAVE A REPLY

Please enter your comment!
Please enter your name here