13.4 C
Província de Tarragona
Diumenge, març 24, 2024
Inici Blog Page 249

Les quatre vides de la Fabril Tarraconense

0
Una de les primeres imatges que es conserva de la fàbrica.
Una de les primeres imatges que es conserva de la fàbrica.

Recordar la llarga i agitada vida de l’antiga fàbrica de la Chartreuse permet tenir una visió completa de la història de Tarragona posterior al setge de 1811, de la qual el recinte de la plaça dels Infants n’ha sigut un  protagonista destacat.

 

L’edifici fou construit a meitats del segle XIX sota la iniciativa de l’alcalde Joan de Ferrer i Duran i l’impuls de la incipient burgesia local (comerciants i petits fabricants), aprofitant el curt període de Revolució Industrial que va viure la ciutat. El seu primer registre per a la història fou el d’acollir l’única màquina de vapor –el símbol innovador d’aquell moment- instal.lada a Tarragona, i una de les de les primeres en funcionar a Catalunya.

 

El destí inicial de l’edifici fou la producció de teixits i fil.lats i, sota el significatiu nom mercantil de La Fabril Tarraconense, es va inaugurar el maig de 1857. El conjunt trencava amb tot el que s’havia vist fins llavors, amb elements arquitectònics inèdits com l’ús de la columna de ferro (provinent de la foneria Trifon Bas de Reus) o la presència imponent de la xemeneia feta amb maons.

 

Dos frares treballant al costat dels alambins.
Dos frares treballant al costat dels alambins.

També en destacava la proliferació de finestres, la construcció en alçada (tres pisos) i l’existència d’una torre (la del rellotge) a la façana principal. La primera vida de la fàbrica fou molt curta, ja que va tancar les portes el 1869, coincidint amb una de les crisis cícliques del sector a tot el país.

 

La proximitat amb al veí espai d’elaboració i exportació de vins i alcohols de l’empresari August de Muller determinà el seu segon ús com a destil.leria i magatzem d’ampolles. No fou tampoc una etapa gaire llarga, però sí decisiva per al seu futur. De Muller, nascut a la ciutat francesa de Reims, era descendent d’una nissaga de fabricants de xampany que havien treballat amb el mariscal d’Estrées, la persona que va subministrar el 1605 a l’ordre dels cartoixans, també d’orígen francès, la fórmula secreta per fer el licor d’herbes medicinal que els faria famosos arreu d’Europa (el Chartreuse, és clar).

 

Aquesta primera connexió i el prestigi que s’havia guanyat la casa De Muller és, segons els historiadors, el que va decidir els cartoixans a instal.lar-se a Tarragona i comprar l’antiga fàbrica tèxtil el 23 de novembre de 1882. La institució eclesiàstica, que ja havia viscut una primera etapa a terres tarragonines entre el 1163 i el 1835, mitjançant una cartoixa (monestir) ubicada a Scala Dei, cercava un lloc fora de França a on desenvolupar la seva activitat empresarial de fabricació de licors.

 

El país veí vivia un nou període de lluites obreres, revolucionàries i anticlericals i els frares volien un indret més segur a on resguardar els seus béns. El 1901 van constituïr una societat anònima per explotar el conjunt industrial, La Unión Agrícola, i un any després començaren a instal.lar-s’hi.

EL TRUC DELS FRARES

Per preservar els seus béns de qualsevol norma anticlerical els frares van idear un truc legal i la societat anònima tenia un capital fictici en poder dels empresaris amics de l’ordre, tot i ser íntegrament de propietat cartoixana. Això els va permetre evitar la col.lectivització de la fàbrica durant el període revolucionari viscut a Catalunya entre el 1936 i el 1939.

 

El Govern de la República va decidir en el darrer moment de la guerra quedar-se amb l’empresa, acusant-la de boicotejar el govern legítim, però el decret es va publicar un dia abans de l’entrada de les tropes de Franco a Tarragona, protagonitzant una de les col.lectivitzacions més curtes de la història.

 

Entre la compra del recinte i l’arribada dels frares, la fàbrica va viure un sinistre l’estiu de 1883, quan va patir un incendi que va malmetre, especialment, la darrera planta. Tot i la tragèdia, aquest fet va donar pas a una primera rehabilitació força integral, amb millores de l’edifici per al seu nou ús.

 

La façana principal, abans de l'actual rehabilitació.
La façana principal, abans de l’actual rehabilitació.

Les obres les va dirigir el llavors arquitecte municipal, Pau Monguió, amb la col.laboració d’un altre il.lustre colega, Josep Maria Pujol de Barberà, responsable de la balconada tancada que dóna al carrer Vapor.

 

Fins el 1933, la fàbrica fou també monestir, barrejant els frares que hi vivien i treballaven (14, cinc d’ells sacerdots) amb els altres obrers. Durant aquesta etapa l’empresa va viure un primer moment d’esplendor pel que fa a la producció. Fins i tot es van plantejar comprar, per 23.000 pessetes, la plaça de braus, aprofitant que el Banc de Tarragona la havia posada en venda.

EXILI I BOMBARDEJOS

La proclamació de la Segona República espanyola va posar el punt i final a aquest període fructífer i la comunitat cartoixana es va veure obligada a exiliar-se. Tot i que la fàbrica va seguir funcionant i no fou col.lectivitzada, va patir diferents bombardejos durant la Guerra Civil, i les penúries econòmiques i de proveïment de la postguerra.

 

No fou fins el 1953 que es tornà a viure un nova època daurada que es perllongà fins a la crisi del petroli de 1973. El declivi fou ja imparable i, després d’anys de negociacions amb l’ajuntament i la Generalitat, la conselleria de Governació, dirigida llavors per Josep Gomis, va comprar la fàbrica el 1990 (la producció s’havia tancat un any abans).

 

Des de llavors, i malgrat que ha sigut font continua de rumors per acollir molts projectes, l’edifici espera una nova vida, la quarta, que ja és a punt de començar, com a seu de l’Escola Oficial d’Idiomes (EOI).

 

Aquest article, resumit, “Una fábrica amb 4 vides”, forma part d’un ampli reportatge sobre el trasllat de l’EOI a l’antiga fàbrica de la Chartreuse que podeu llegir al número 1 de la revista FET a TARRAGONA.

Si voleu llegir aquests i altres continguts us podeu subscriu-re clicant  aquí  i rebreu la revista a casa.

Gràcies per fer-vos amics del FET.

La revista es pot comprar a: Llibreria Adserà, Llibreria Cal Matias, Llibreria de la Rambla, Llibreria La Capona, El Lloro i La Cocotte.

La torre del Rellotge, en una imatge actual.
La torre del Rellotge, en una imatge actual.

La mudança de l’Escola d’Idiomes

0
Desenes de caixes de cartró s'amunteguen pels passadissos de l'EOI a la Rambla, a l'espera de ser traslladades a la nova seu
Desenes de caixes de cartró s’amunteguen pels passadissos de l’EOI a la Rambla, a l’espera de ser traslladades a la nova seu

Setmana de mudances i matrícules a l’Escola Oficial d’Idiomes de Tarragona. Sensació de caos a qualsevol hora del matí. Una llarga cua d’alumnes –drets i asseguts- s’exten per l’escala  que arriba fins al cinquè pis de l’edifici de la Rambla Nova. Professores que fan d’administratives. Operaris carregant caixes, mobles i ordinadors.

 

Últimes hores de l’EOI abans del desitjat trasllat a La Chartreuse. La cap d’estudis, una professora d’alemany i una altra d’àrab, a més del personal de secretaria, es dediquen a formalitzar les matrícules dels últims alumnes del curs 2013-14. Els falta el personal de reforç que havien tingut en anys anteriors.

 

Una veu va cridant el nom dels que s’han de matricular. Un ventilador ajuda a pal·liar la forta calor al vestíbul de la cinquena planta, allà on han disposat quatre taules per enllestir els tràmits dels estudiants. Al costat, piles de caixes de cartró s’acumulen entre les cadires i taules de les aules que ja són al passadís preparades per marxar.

últim dia

Els despatxos de la directora i dels professors presenten una imatge de desordre total. Els papers i la resta de material s’amuntega a les taules o a terra. En canvi, algunes aules ja estan buides. Des de la terrassa de la mateixa cinquena planta, els treballadors de les mudances deixen en una grua amb plataforma les caixes que ja es poden traslladar a la Chartreuse. Al carrer, els espera un altre operari que carrega el camió.

 

A la planta baixa també es nota la sensació de provisionalitat, l’ambient de mudança. Més cadires i més prestatgeries esperen el seu torn per ser transportades a la Chartreuse. Entre aquest divendres i dilluns tot el material necessari hauria d’estar a la nova seu de l’EOI a la plaça dels Infants.

 

Dimarts 1 d’octubre comencen les classes a les noves instal·lacions. És difícil afirmar que tot arrencarà amb normalitat, tenint en compte les dificultats i el poc temps de marge que hi ha hagut per poder fer el trasllat en condicions. Però hi ha tantes ganes de deixar l’antiquada seu de la Rambla que tot el personal de l’EOI i els alumnes suspiren que arribi ja el dia assenyalat.

 

A la revista FET a TARRAGONA publiquem un ampli reportatge amb el personal de l’Escola Oficial d’Idiomes a la Chartreuse que inclou fotografies en diferents espais de l’antiga fàbrica de licors. També podreu llegir peces complementàries sobre els arquitectes que han dirigit la restauració de l’edifici, les “quatre vides” de la fàbrica o els secrets que amaguen altres espais del recinte que no s’han pogut encara rehabilitar.

Si voleu llegir aquests i altres continguts us podeu subscriu-re clicant  aquí  i rebreu la revista a casa.

La revista es pot comprar a: Llibreria Adserà, Llibreria Cal Matias, Llibreria de la Rambla, Llibreria La Capona, El Lloro, La Cocotte i Espai Turisme (Carrer Major).

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

La Tecla de David Oliete

0

13.09.20_Diables 30anys_179

“Els grans reptes del Cós del Bou” i “Ambició al carrer Santa Anna”. Així titula David Oliete les dues sèries de fotografies que ha penjat al seu bloc al voltant dels assajos que la Colla Jove i els Xiquets de Tarragona van realitzar abans de la diada de Santa Tecla del dia 23. Al bloc també trobareu una galeria excel·lent de fotografies de la primera diada castellera de les festes. Imatges que destil·len l’estil d’Oliete i l’aposta pels detalls dels castellers.

 

La Tecla 2013 ha quedat reflectida per la càmera d’aquest jove realitzador visual que acaba de guanyar una Menció d’Honor als International Photography Awards per la sèrie “El Cel dels Castells” i ha quedat finalista amb “Som castells” a la categoria “Moving images” per a no professionals. El tarragoní es disputarà el premi amb altres dos treballs en una gala que tindrà lloc el 27 d’octubre a Nova York.

 

Abans de la cita nord-americana, David Oliete penjarà al seu bloc les altres sèries de fotografies que ha anat realitzant durant les festes de Santa Tecla. Oliete, responsable de Fotografia de la revista FET a TARRAGONA, ha seguit amb la seva càmera la jornada castellera del dia 23 amb les quatre colles de la ciutat  i la tradicional baixada del pilars caminant de la Mercè.

 

El dia de la patrona, el fotògraf va estar acompanyat d’un equip del canal de televisió France 3 que va venir a Tarragona per elaborar un reportatge sobre com Oliete veu i retrata els castells. Un càmera, un operador de so i un periodista el van seguir al llarg de l’exhibició castellera de la plaça de la Font. El reportatge es podrà veure pròximament en les emissions del Languedoc-Roussillon.

 

Al marge dels castells, Oliete ha recollit altres moments de la festa, com la sortida en cercavila del Seguici o l’extraordinària carretillada del Ball de Diables amb motiu del seu trentè aniversari. Dues instantànies d’aquesta actuació a la plaça de les Cols acompanyen aquest article i suposen un primer tast de la feina del fotògraf que aviat podrem veure completada al seu bloc.

13.09.20_Diables 30anys_076

L’amistat de Chartreuse amb Tarragona

1
A l'esquerra, Jean Marc Roget, fins ara president de Chartreuse. El segon per la dreta és Emmanuel Delafon, nou màxim responsable de la companyia. L'acte es fa a l'Antiga Audiència (foto: Pitu Rovira)
A l’esquerra, Jean Marc Roget, fins ara president de Chartreuse. El segon per la dreta és Emmanuel Delafon, nou màxim responsable de la companyia. L’acte es fa a l’Antiga Audiència (foto: Pitu Rovira)

Relleu a la presidència de Chartreuse. Ara que deixem enrere les festes, cal apuntar un acte que no estava al programa de Santa Tecla: l’homenatge –de caire privat- d’alguns tarragonins al fins ara màxim responsable de la companyia del licor, Jean Marc Roget, i la presentació del seu substitut, Emmanuel Delafon.

 

L’Antiga Audiència és l’escenari escollit: no hi falten l’alcalde Josep Fèlix Ballesteros, la regidora de cultura, Carme Crespo, i alguns dels seus predecessors com Sandra Coloma, Joan Aregio i Albert Vallvé. També hi hi ha una àmplia representació de “diables” i “aliguers” com Txema Gavaldà, Xavi Ribera, Pitu Rovira i Josep Maria Macias, entre d’altres.

 

Homenatge privat al fins ara president de la companyia, Jean Marc Roget

Jean Marc Roget fa un balanç emotiu de la seva relació amb Tarragona: “Una amistat especial que dura trenta anys. La ciutat ha salvat el Chartreuse en dues ocasions, el 1903 i a l’inici dels anys 90”, recorda. L’escolta amb atenció, Emmanuel Delafon, que ja fa temps que va assumint progressivament totes les competències del càrrec.

 

Delafon, de només 32 anys, és la tercera vegada que visita Tarragona, “una ciutat amb una vida social extraordinària i molt rica en Història”. El seu objectiu és donar continuïtat a la feina realitzada a nivell global i també en la relació de la companyia amb Tarragona.

 

Roget i Delafon, amb la samarreta groga de les festes d’enguany, arriben a l’Antigua Audiència acompanyats d’altres responsables de Chartreuse. L’amfitriona és Marianne Waffelaert, cap comercial i de comunicació i l’enllaç permanent de la companyia amb la ciutat on es consumeix més el licor elaborat a Voiron.

 

Després de l’acte privat tindran temps per sopar al pla de la Seu, veure el Retaule de Santa Tecla a la Catedral i admirar l’espectacular carretillada del Ball de Diables amb motiu del seu trentè aniversari a la plaça de les Cols. Un programa ben atapeït per tastar alguns dels moments màgics de la festa i per mantenir l’estreta relació del licor amb Tarragona. I tot plegat, el vintè any amb la mamadeta com a beguda de les festes! Chartreuse i Tarragona, amics per sempre.

Deu apunts teclers

1

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Després d’onze dies intensos de vida al carrer, aquí deixo en 10 apunts les impressions personals més destacades que m’han deixat enguany les festes de Santa Tecla:

 

1.- Els castells, per damunt de tot i de tots. La Tecla de 2013 ens deixa dues diades extraordinàries amb vuit construccions de gamma extra. La primera diada de festes va ser immensa com titulàvem al FET i la del passat dilluns ens va oferir el millor de les quatre colles tarragonines, malgrat no es van assolir tots els objectius (pilar de vuit amb folre i manilles de la Jove i el quatre de vuit dels Castellers de Sant Pere i Sant Pau). També la diada de la Mercè ha estat magnífica amb els primers castells de nou de l’època moderna en un 24 de setembre. En resum, les quatre colles locals i les dues visitants han situat Tarragona al capdavant del món casteller i han ofert el millor espectacle de les festes en tres jornades que costaran d’oblidar.

Les quatre fotografies que acompanyen aquest article corresponen a la Diada de Santa Tecla del dia 23. El seu autor és David Oliete, responsable de Fotografia de la revista FET a TARRAGONA. La seva sèrie de fotos titulada “El Cel dels Castells” ha rebut una menció d’honor als International Photography Awards dels Estats Units, i el seu documental “Som castells” ha quedat finalista en la categoria de “Moving Images”

 

2.- Més turistes que mai. Barrejats entre els milers de tarragonins que gaudien de la Tecla, moltes persones de fora de Tarragona s’han passejat aquests dies pels carrers de la Part Alta i han comprovat l’efervescència i vitalitat de les festes. S’hi ha vist molta gent de països del centre, el nord i l’est d’Europa i s’hi han sentit moltes llengües i accents diversos. Tarragona ha pogut ensenyar als estrangers el millor de sí mateixa.

 

3.- Xiulades a les autoritats. Mai com aquest any s’havien produït tants crits contra la classe política en moments puntuals de la festa. Especialment significativa va ser la protesta al pla de la Seu, després de l’Entrada del Braç, amb crits a favor de la independència davant les autoritats polítiques i militars. També es van produir sonores xiulades a l’Anada a Ofici, a la Crida (el dia 14) i al Pregó (el dia 21).

 

4.- La desconsideració al protocol. Per segon any consecutiu, la corporació municipal va decidir no acompanyar el Seguici a la tornada de l’Ofici de Santa Tecla, trencant una norma protocol·lària. A més, el balcó del Palau Municipal va estar buit mentre arribaven a la plaça de la Font els elements del Seguici. Aquest fet es va produir després de la xiulada contra els regidors del consistori al carrer Major en l’Anada a Ofici.

 

5.- Una Baixada de l’Àliga cada cop més multitudinària. El Seguici nocturn del 21 de setembre no havia aplegat mai tanta gent, sobretot en el tram final de la plaça de la Font. Dos fets poden explicar aquest rècord de participants i de públic: era nit de dissabte i es va programar per primera vegada una activitat musical a l’arribada de tots els elements a la porta de l’ajuntament.

 

6- Una baixada de la Cucafera que promet. Aquesta peça del bestiari estrenava enguany una baixada particular i original, després del debat generat l’any passat. Pel bon ambient assolit i la resposta del públic podria esdevenir a partir d’ara una cita més, imprescindible del calendari tecler.

 

7.- Una carretillada memorable. Per celebrar els trenta anys, el Ball de Diables ha estrenat nous vestits i ha protagonitzat tot un seguit d’activitats de gran nivell, però la més destacada va ser l’actuació extraordinària del dia 20 a la plaça de les Cols. Un infern amb la silueta de la Catedral al fons. Una de les grans imatges de la festa.

 

8.- Una Mostra de Folklore Viu fantàstica. L’edició número 31 d’aquesta activitat estava dedicada a la Víbria i el seu vintè aniversari. S’hi va convidar una variada representació de peces similars de la resta del país i el resultat va ser excel·lent.

 

9.- Menys concerts i més gresca. Aquesta Tecla s’ha mantingut la tendència a la baixa en l’oferta musical de grans noms, iniciada fa un parell d’anys a causa de la crisi. Això, però, no ha impedit que en els moments culminants –entre el 21 i el 23 de setembre- s’hagi notat moltes ganes de festa entre els que hi participen directament i el públic en general. Potser, precisament, amb l’objectiu d’oblidar per uns dies les dificultats del moment econòmic.

 

10.- Més samarretes festives. Enguany ha esclatat definitivament una tendència observada els darrers anys: l’edició de samarretes amb motius teclers per part de botigues, entitats, il·lustradors i també de petits grups d’amics. En la mateixa línia, l’estand de les festes ha vist incrementar tot el material de marxandatge, un altre detall que explica la vitalitat i fortalesa de les festes de Santa Tecla.

El castell més estimat

0
Pilar dels Xiquets de Tarragona l’any 1939. Vallvé. Centre d’Imatges de Tarragona / L’Arxiu
Pilar dels Xiquets de Tarragona l’any 1939. Vallvé. Centre d’Imatges de Tarragona / L’Arxiu

Quants anys fa que el pilar caminant dels Xiquets del Serrallo arriba a l’Ajuntament?” Els del barri mariner tenien (i encara conserven) una bona ratxa amb l’espadat de la Mercè, però ningú no recordava exactament quan havien caigut per última vegada. Joan Boronat, casteller dels del barri mariner, va trobar la resposta (1996), però encuriosit per tot el que llegia a les hemeroteques va decidir ampliar la cerca d’informació. Fruit d’aquest procés de documentació ha sorgit El pilar caminant. Fet diferencial tarragoní, un minuciós llibre de més de 100 pàgines, pendent de publicació, que analitza la història, la idiosincràsia i els noms propis del castell més esperat del 24 de setembre.

 

Un dels punts forts de l’estudi és l’apartat històric. Boronat situa la primera referència escrita d’un pilar caminant per les escales de la catedral, aixecat per la Colla dels Pagesos, el dia de la Mercè l’any 1841. La troballa, al Llibre de l’avi Sardà, ens revela dos detalls encara més interessants: es confirma que en aquell temps es caminava un pilar de cinc pisos i, a jutjar per la manca de sorpresa de l’autor, tot fa indicar que la tradició va arrencar uns anys abans.

 

Un estudi de Joan Boronat repassa les dades i els protagonistes del pilar caminant de la Mercè

Els pilars caminant, al segle XIX, poc tenien a veure amb la manera com els entenem avui en dia. Segons Boronat, diverses fonts confirmen que els pilars tenien un caràcter fortament competitiu, en què les dues colles vallenques convidades rivalitzaven fins a on podien arribar. Així, l’any 1880, després que la Colla Nova reeixís en portar el pilar de 5 fins al carrer Major, la Colla Vella va ser capaç de pujar 7 graons amb el pilar de 6.

 

Des de 1926, amb la creació dels primers Xiquets de Tarragona, el pilar de la Mercè és patrimoni exclusiu de les colles tarragonines, amb una única excepció. L’any 1951 l’Ajuntament de Tarragona no es va posar d’acord amb les colles locals, que no van actuar durant les festes de Santa Tecla, i les va substituir per colles de fora. Una d’elles, la Colla Vella dels Xiquets de Valls, va baixar el pilar el dia de la Mercè. Segons la tradició oral, els vallencs van caure diverses vegades abans de ser capaços de pujar i baixar els graons de la plaça de les Cols.

 

El 1979 els Xiquets de Tarragona van aconseguir fer arribar el pilar caminant per primera vegada a l’Ajuntament, una gesta que feia molts anys que no havia assolit cap colla de la ciutat. El segon d’aquell pilar era el Quico Pino, molt menys pesat que els seus predecessors. De fet, Pino ostenta el particular rècord d’haver completat el recorregut del pilar en 25 de les seves 29 temptatives.

 

El recull estadístic de Boronat proporciona altres dades curioses. L’any 1997 va ser el primer que les quatre colles de la ciutat arriben a l’AjuntamentDavid Morató va ser, amb només setze anys i cinc mesos, el segon més jove a completar el pilar, aleshores amb els Castellers de Sant Pere i Sant Pau. Morató també ha estat el primer casteller en baixar el pilar com a enxaneta, terç i segon.

Foto del pilar dels Xiquets del Serrallo de l’any 2009. Montse Riera
Foto del pilar dels Xiquets del Serrallo de l’any 2009. Montse Riera

Més enllà de les xifres i el nom propi, Boronat destaca el públic com un dels components que singularitza aquest pilar. “El públic el fa especial. Per les circumstàncies que siguin hi ha molta gent que no va a veure castells regularment, però que no es perd mai el pilar de la Mercè.” I afegeix: “Difícilment una colla es posarà a plorar per un castell que descarrega cada any. Doncs els Xiquets del Serrallo fa disset anys que completem el pilar i sempre hi ha algú, entre els castellers i també al públic, a qui se li escapen les llàgrimes.” No obstant això, admet que les noves generacions, més acostumades als èxits, potser el viuen amb menys intensitat.

 

Sigui com sigui, avui en dia ningú es perd el pilar i una caiguda continua ferint l’orgull dels castellers. Joan Ramon Ocaña, cap de colla de la Jove de Tarragona, sempre explica que l’any 1998 els liles van fer una diada de la Mercè brillant, completant el cinc de vuit i el quatre de vuit amb l’agulla. Minuts després, en canvi, els va caure el pilar i els ànims de la colla van decaure. Per a molts, ja siguin públic o castellers, encara avui en dia el pilar de la Mercè continua sent el castell més estimat.

Text: Jordi Suriñach

Érem joves i tot estava per fer…

0
Gegants a la plaça de la Font el 1980 (foto: Chinchilla, cedida pel Centre d'Imatges de Tarragona. L'Arxiu)
Gegants a la plaça de la Font el 1980 (foto: Chinchilla, cedida pel Centre d’Imatges de Tarragona. L’Arxiu)

 

A mitjans dels 70, la Festa Major de Tarragona era una festa que passava ràpid. Era volgudament reduïda a la mínima expressió de la cultura pels que aleshores decidien, no fos qüestió que la gent hi pensés massa. Molts  marxaven a la capital o a prendre els darrers banys a la platja, fent que la ciutat adquirís aquell to entre groguenc i trist de la tardor.

 

Poc a poc, en plena època tardofranquista i, gràcies a la bona influència del moviment escolta,  el camp de l’esplai, el moviment coral… un grapat de joves anem  constatant  la difícil situació en la què es troben llengua, cultura, festes…i en definitiva, el país. Comencem a prendre una opció decidida en defensa de les nostres conviccions i a participar activament d’entitats i associacions culturals, cíviques, polítiques… que ens permetrien, ja a les acaballes del règim, intervenir, actuar i reinventar en la recuperació de les llibertats democràtiques .

 

L’any 79 és l’any! La sensació de llibertat esperona tots aquests col·lectius i aquell any ho podem considerar el punt de partida dels processos de recuperació i ocupació dels carrer. Hi coincideixen tres fets basics:

 

1- El nou Ajuntament. L’arribada de la democràcia a l’administració local amb un govern presidit per l’Alcalde Recasens i la presència de les forces progressistes I catalanistes   al govern, deixant fora les forces hereves del franquisme.

2- En Sergi Xirinacs i la idea de recuperat i renovar. La presència a la regidoria de cultura I festes d’aquest agitador cultural que en tres mesos ja marca nous paràmetres per encarar el futur d’una manera absolutament diferent

3- La Colla Jove. Aquell any un grapat de nois i noies, amb una mitjana d’edat no superior als 20 anys, convençuts que Tarragona mereixia una activitat castellera de més nivell, una major participació en la vida festiva de la ciutat i amb el desig de recuperar els fets identitaris al país, comencem a treballar en la creació del que seria una mica més tard la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona.

 

La tardor d’aquell mateix any en Sergi Xirinachs ens proposa d’entrar a col·laborar en la organització de les festes majors. Juntament amb el Pitu aleshores de la VYP, el Llorach de l’Esbart, l’Alegret del Casal, el Ramon Civit, la Núria, l’Andreu, el forner, el Mallafré, i d’altres que segur que em deixo, comencem a repensar la Festa, i prenem una primera decisió important: la Festa és per als tarragonins. L’aposta és clara: Santa Tecla a finals d’estiu, davant la promoció que s’havia fet en la darrera dècada de Sant Magí, de cara al turisme.

 

És l’any 80 que afrontem la primera Santa Tecla clarament organitzada des d’aquesta nova perspectiva. Encara que ja havia sortit per Sant Magí, s’estrena la Colla Jove i els seus grallers, així com la Banda Ciutat de Tarragona i hi ha un primer intent de recuperació de diversos balls: el ball de Cintes, el de Ballestes, el Patatuf, de  Ball de Bastons de Tarragona. Per fi ens treiem de sobre la Banda militar, que l’any 79 havíem xiulat a la baixada, per tot el carrer major fins a la plaça de la Font, per la seva significació i reminiscències franquistes…

 

Si ens havíem acostumat al Luís Aguilé ara hi trobem en Joan Monleón i els Pavesos; en comptes de Mocedades ve l’Orquestra Plateria o La Salseta del Poble-sec, i en lloc dels sons militars hi podem sentir el swing de la Vella Dixieland. En lloc dels concursos de pintura ràpida,  la Xus Estruch, el Tricicle o la Loles Leon. En lloc dels coros y danzas, la Mostra de Folklore Viu….

 

Erem joves i tot estava per fer,…..tot havia de ser possible!

 

Alfred Fort, gestor cultural

 

Aquest article “Érem joves i tot estava per fer…” forma part del dossier central sobre Santa Tecla que podeu llegir a la revista FET a TARRAGONA. Al dossier trobareu altres reportatges sobre on dormen durant l’any els elements del Seguici Petit, cartells antics de les festes, l’evolució de la Baixada de l’Àliga de la intimitat a la multitud…

 

Si voleu llegir aquests i altres continguts subscriu-te clicant  aquí   i t’enviem la revista a casa.

Gràcies per fer-te amic del FET.

 

La revista es pot comprar a: Llibreria Adserà, Llibreria Cal Matias, Llibreria de la Rambla, Llibreria La Capona, El Lloro, La Cocotte, Estand de les Festes (Teatre Tarragona) i Espai Turisme (Carrer Major).

Santa Tecla vista des de la Mulassa

0
La Mulassa saluda al públic present a la plaça de les Cols (FOTO: Marc Torija).
La Mulassa saluda al públic present a la plaça de les Cols (FOTO: Marc Torija).

 

Dies intensos, que et deixen exhaust, però que són especialment bonics de viure a través de l’espiera de la Mulassa de Tarragona. El 21 de setembre a la nit comencen tres jornades d’infart per als qui duem mocador blau amb puntets blancs. La Baixada de l’Àliga s’ha convertit en pocs anys en un dels moments més esperats de la Festa, i viure’l en primera persona, sota les faldilles de la bèstia, és preciós, impagable, però també implica una gran responsabilitat. Els nervis solen estar dibuixats en la cara dels qui han estat escollits per fer la primera Baixada. Més encara si és la primera vegada que assumeixen el repte. No cal que pateixin en excés, però. La bellesa del moment els dotarà de força i coratge.

 

Sona l’Amparito Roca. La Mulassa descendeix set escales i gira cap a la dreta, dansa una mica en aquell graó, i després baixa dues escales més i fa el mateix en sentit contrari. La gentada complica desenvolupar-ho amb una mica de gràcia. Els melancòlics, per molt joves que siguem, enyorem aquells temps en què la bèstia baixava les escales al ritme del No volem ser. Ho dic en un sentit estrictament musical, més enllà de les connotacions polítiques de la cançó en qüestió. Tot i que, irremeiablement, nosaltres ja fa anys que realitzem la cadena humana, no pas per la independència, sinó per la seguretat dels músics que ens acompanyen, els seus respectius instruments i la peça artística que carreguem.

 

Ens obrim pas com podem pel carrer Merceria i ens dirigim cap a la plaça del Rei, on aprofitarem l’aturada de dos quarts d’hora per prendre un refrigeri al Bar Las Vegas. La segona Baixada sol ser dura. Però paga especialment la pena quan arribem a la plaça de la Font i ens endinsem a l’Ajuntament. És el moment de desfogar-se. Els músics ens toquen unes quantes cançons i es desferma la bogeria. En sortir, pel carrer Rera Sant Domènec, sempre ens havíem trobat amb què la revetlla de la plaça del Rei estava a punt de finalitzar. Enguany però tindrem l’oportunitat de quedar-nos a la plaça de la Font per veure quin sarau han preparat els companys de La Pipel.

 

El 22 és un dia marcat per la potència. És el moment àlgid. Ens trobem amb una Mulassa ferotge, que s’encabrita, que és ràpida, que travessa el públic i es desvia de l’itinerari indicat. És comú també que la bèstia s’endinsi, en la mesura que podem, en els establiments comercials o locals socials d’entitats que, durant el recorregut de la cercavila, ens ofereixen menjar o beguda. Per cert, aprofito per donar-los les gràcies. És tradicional fer-ho, per exemple, a la Bodega de l’Enric, a la plaça del Fòrum. Aprofitem la confiança que tenim amb el seu propietari i li assaltem de forma més o menys civilitzada el frigorífic.

 

Per la nit, la teoria diu que cal anar a dormir aviat. Arriba un moment en què si estàs implicat en diverses entitats, com ens succeeix a la majoria, has de triar entre la Santa Tecla nocturna i la diürna. Tot i que sempre hi ha algun agosarat que ho intenta combinar com pot. Al matí següent ens llevem ben d’hora ben d’hora. No pas per aixecar un país imparable —ja em perdonaran els guardiolistes—, ni per anar a la missa —ja em perdonaran els catòlics pràcticants—, sinó per degustar un bon esmorzar de forquilla. La millor benedicció possible per agafar forces per un dia dur, en el qual el cansament acumulat es comença a fer notori. Sempre hi ha algun despistat que s’adorm i fa tard. Entre els valents que hi assistim, existeix la tradició de demanar-se un “màxim”, un concepte genuïnament mulasser. El “màxim” és el plat amb el major nombre d’ingredients que algun mulasser hagi demanat aquell any per esmorzar. És a dir, per exemple: jo demano llonganissa amb fesols i tomàquet; el següent demana llonganissa amb fesols, tomàquet i sípia; i al final molta gent especifica directament que li posin un “màxim”. D’aquesta manera, qui el tria sap que tindrà el plat més complet. Després d’inflar-nos, literalment, acompanyem la vianda del millor digestiu possible. Per cert, per a la majoria, és el Chartreuse més matiner de les Festes.

 

Anada a ofici. Una cercavila tranquil·la, per gaudir-la o bé per començar a despertar-se durant la pujada. A la plaça de la Font ens topem amb els que encara animen la festa, normalment sota els efectes de l’alcohol, i es posen a brincar i ballar de forma bastant descoordinada al costat o al davant dels elements, mentre criden en un codi que els experts encara no han pogut desxifrar. Potser és que parlen LAPAO i per això no els entenem…

 

La Mulassa ballant a l'interior del convent de les Carmelites Descalces, el 23 al matí.
La Mulassa ballant a l’interior del convent de les Carmelites Descalces, el 23 al matí. (FOTO: Marc Torija).

Quan arribem a la Catedral, ens escapem un moment de la ruta marcada i entrem amb la bèstia al convent de les Carmelites Descalces, situat al carrer del Carme. Cada any dediquem a les monges un ball a l’interior de l’Església, juntament amb els companys del Ball de Bastons de l’Esbart de Santa Tecla, i elles ens ofereixen dolços. En tornar d’ofici els carrers ja estan plens de gent. La ciutat ja s’ha despertat. A la plaça de la Font ja es respira l’ambient d’actuació castellera. Tot seguit, els qui formem part d’alguna colla, ens canviem la brusa blava per la camisa lila o ratllada —som catorze de la Colla Jove i un dels Xiquets, que pobre, es troba en contundent minoria— i tornem de nou a la plaça de la Font. Després tindrem poc temps per dinar, perquè a les 18:15h la Mulassa puja des de la plaça de la Font a l’Anada a la Professó.

 

El 23 a la tarda el cos nota la fatiga, i alguns amaguen el cap com les tortugues per no haver de posar-se un dels quinze vestits. S’arrisquen però, segons la meva opinió, a perdre’s un dels moments més especials de Santa Tecla. Quan arribem als carrers Sant Pau i Pare Palau, intercanviem rols amb els portadors de l’Àliga, aprofitant que no hi ha pràcticament públic. Els mulassers es converteixen en aliguers, i els aliguers es converteixen en mulassers. També ens fem una  foto de famíia. Tot seguit, surt i el braç i comença la Professó. Ara és el moment que la Mulassa balli de forma solemne i més reposada, i que els grallers toquin la Tonada de la Marxa de la Mulassa, de Blas Coscollar. L’Entrada al Braç, moment màgic, ja el coneixeu de forma sobrada. Just després, tornem a fer la baixada de les escales, aquesta vegada acompanyats per gran part dels elements Seguici. Després de baixar-les, fem una gran esprintada fins al final del carrer Major. És l’últim cartutx que gastarem. Fins a la plaça de la Font, eufòria. Ja ho tenim això. El 24 a veure qui s’aguanta dret!

 

Un mulasser carregant l'Àliga al carrer de Sant Pau (FOTO: Marc Torija).
Un mulasser carregant l’Àliga al carrer de Sant Pau (FOTO: Marc Torija).

Pati, bates i Aligueta

0
Els nens del col·legi poden agafar l'aligueta amb l'acompanyament dels portants. Foto: Escola Arrabassada
Els nens del col·legi poden agafar l’aligueta amb l’acompanyament dels portants. Foto: Escola Arrabassada

38 quilos li diu en Magí a l’Eduard, el seu pare; 5 quilos, li diu el meu fill a la seva mare, un parell de cops per si no l’ha sentit. Vés a saber quant deuen haver dit que pesa l’aligueta en Nils, l’Helena o la Lucia als seus pares.

La dada segurament és el de menys i l’oscil·lació de pes pot ser gran depenent del toc imaginatiu que cadascun d’aquets nens dels Peixos de P3 de l’escola de l’Arrabassada li vulgui ficar.

Els nervis habituals del retorn a les classes i les pors dels primers dies dels més nous queden esmorteïts pel so de l’Amparito i les explicacions que van donant amb paciència i veu alta els portants de l’Aligueta, al pati de l’escola.

Un ball de la peça i fins i tot l’experiència de convertir-se en un més de la comparsa situant-se sota la bèstia deixen embadalits als més petits que, asseguts sobre el ciment del patí, segueixen més que atentament tot allò que els expliquen “Els senyors que porten l’Aligueta”, com els bategen alguns.

Els plors de pràcticament la totalitat dels nens de P3 es van apagant amb l’arribada a les aules dels gegants moros per pintar o d’un peculiar seguici fet amb titelles que balla a ritme de pas doble accelerat.

Si l’aventura de l’inici del curs acostuma a ser ja un salt endavant important, a Tarragona s’ha convertit en un començament amb aquella dosi de novetat i admiració que acostumen a provocar els elements de la Festa als nens, fidels seguidors incansables de Baixadetes, Cercaviles i Cases de la Festa.

Són aquests dies en què el seguici petit no dorm, quan el bestiari dels menuts aprofita també per fer la seva presentació ofcial amb les visites a les escoles com a acte previ a la posada de llarg de Vibrieta, Aligueta, Lleonet … pels carrers de Tarragona.

Aligueta2
L’Aligueta ballant al patí de l’escola.
Foto: Escola l’Arrabassada

Com va començar?

L’inici del curs a Tarragona des de fa deu anys va lligat de forma indiscutible amb la visita a les diferents escoles del Seguici.

“Estigueu tranquils que l’inici protocol·lari de la festa seguirà sent els onze morters i la tronada del capvespre. Però Santa Tecla evoluciona i per això a la nostra amiga la víbria se li ha acudit que el seguici – si més no una part – podria escapar-se cada matí a una escola. Enguany ho farem com una prova pilot…”

Així comença, just al costat de la crida, el programa d’actes de la Santa Tecla del 2003 i més concretament el dia 15 de setembre d’aquell any. Una Santa Tecla on els caps de cartell eren Amparanoia, Macaco i Amaral.

Una prova pilot en cinc centres diferents: Àngels, Pax, Saavedra, Dominiques i César August van ser les escollides per començar un projecte de Santa Tecla a les escoles amb el títol “La víbria per la canalla”.

Els membres de la comparsa explicant les característiques de l'Aligueta a la canalla.  Foto: Escola l'Arrabassada
Els membres de la comparsa explicant les característiques de l’Aligueta a la canalla.
Foto: Escola l’Arrabassada

L’impuls inicial des de la Víbria, que celebrava els seus deu anys just aquell 2003, va servir per introduir un acte més al programa de les Festes, que s’ha convertit ja en una tradició esperada per alumnes i mestres.

L’evolució lògica a mesura que el seguici petit es va incorporar a la festa va fer que fossin les bestioletes les que, per motius bàsicament logístics, acompanyessin a les colles i s’acabés instaurant el format actual de Santa Tecla a les escoles amb la participació de la totalitat dels centres que reben la visita de les comparses o balls del seguici.

En Magí, en Guiu, la Lucia, l’Helena, en Nils i la resta trigaran a oblidar la visita de l’Aligueta en els seus primers dies a l’escola i repetiran de forma compulsiva com l’han vist ballar i com uns nens s’han ficat sota, sense saber exactament quin és el pes de la bestiola.

Subscriptors del FET vestits de teclers

0
Dani Gros, subscriptor i guanyador del concurs del FET, amb Assumpció Claramunt d'El Negrito i La Negrita a l'interior de la botiga i al costat de les samarretes de les festes d'enguany
Dani Gros, subscriptor i guanyador del concurs del FET, amb Assumpció Claramunt d’El Negrito i La Negrita a l’interior de la botiga i al costat de les samarretes de les festes d’enguany

Dani Gros, un jove tarragoní de 20 anys, és el guanyador del sorteig que el FET a TARRAGONA ha realitzat entre els subscriptors inscrits a la revista la setmana del 10 al 16 de setembre. Aquest estudiant de Comunicació a la Universitat Oberta de Catalunya ha guanyat la samarreta del Bestiari, de la botiga El Negrito i la Negrita, una ampolla de Chartreuse groc i un barrilet de les festes.

 

Gros és una de les 45 persones que s’han fet amics del FET a TARRAGONA durant els dies de la campanya especial de promoció de Santa Tecla. La revista, que es va presentar en societat el passat dia 9, ja compta en l’actualitat amb prop de 250 subscriptors que l’han rebut a casa o al lloc de feina. Si us voleu sumar a aquest grup d’amics que estimen Tarragona només cal que cliqueu aquí

 

El guanyador del concurs del FET porta la camisa de la Colla Jove des de fa tres anys i ha estat al folre dels dos últims cinc de nou. Viu intensament les festes, però reconeix que la varietat i qualitat musical dels concerts ha anat a menys els darrers anys i, en la mateixa línia, creu que hi ha poca oferta d’oci nocturn per als de la seva edat.

 

El guanyador del concurs del FET, amb la samarreta del Bestiari dissenyada per Anduluplandu, una ampolla de Chartreuse groc i el barrilet de les festes
El guanyador del concurs del FET, amb la samarreta del Bestiari dissenyada per Anduluplandu, una ampolla de Chartreuse groc i el barrilet de les festes

Lector del digital FET a TARRAGONA des del principi, Dani Gros és ara un dels subscriptors més joves de la revista. “M’hi interessen tots els temes perquè parlen de la ciutat, hi ha molta cultura i cròniques de castells”, afirma.

 

Gros rep la samarreta del Bestiari –dissenyada per Anduluplandu– de mans de l’Assumpció Claramunt, l’ànima d’El Negrito i la Negrita, una botiga amb 30 anys d’història molt lligada a Tarragona. Tres dècades dissenyant samarretes de la ciutat i més de quinze anys proposant articles relacionats amb les festes.

 

Enguany, la samarreta de color verd poma amb els dibuixos dels elements del Seguici està funcionant molt bé. També el mocador i la tassa que acompanya el conjunt. A la botiga, però, podeu trobar una oferta amplíssima d’objectes relacionats amb Tarragona i les festes: davantals amb els colors de les quatre colles castelleres, mocadors amb la paraula “Tarragona”, vanos amb el disseny de la barana del Balcó…

 

El Negrito i la Negrita són els pioners d’un marxandatge de la ciutat que ha esclatat els darrers anys, especialment per Santa Tecla. Dissenyadors, il·lustradors, artistes, entitats i botigues s’han sumat a un procés que va arrencar al costat del Mercat Central quan la festa començava a sortir del pou de la dictadura. I aquest és un mèrit que cal recordar i atribuïr a l’Assumpció i al Francesc Bustos. Bona Festa!

Els llibres que ens estem perdent per Santa Tecla

Alguns dels títols que s'han publicat des de 1986 amb el suport de l'Ajuntament, primer a través dels Quaderns de Festa Major i després per mitjà de la Col·lecció Els Titans.
Alguns dels títols que s’han publicat des de 1986 amb el suport de l’Ajuntament, primer a través dels Quaderns de Festa Major i després per mitjà de la Col·lecció Els Titans, en la qual intervingueren Edicions El Mèdol i Arola Editors.

El passat 2011 vaig tenir el goig de veure com es publicava en forma de llibre el meu treball de recerca de batxillerat, que havia estat gestant durant els dos anys anteriors sota els consells d’Anna Gispert, professora de l’Institut Antoni de Martí i Franquès, que fou la meva tutora. La Mulassa de Tarragona: la més juganera (Arola Editors) pretenia, humilment, esdevenir un estudi monogràfic complet sobre la bèstia tarragonina i l’entitat que l’any 1988 l’havia recuperat de l’oblit col·lectiu el Centre de Colles Sardanistes de Tarragona, ja desaparegut com a tal. Per fer-ho, partíem de les aportacions bibliogràfiques imprescindibles al respecte de Jordi Bertran, Joan Salvat i Bové i José Sánchez Real. Vist amb la perspectiva del temps transcorregut, i més enllà del judici que es pugui fer legítimament de la qualitat de l’obra, l’experiència personal que em vaig endur de tot el procés fou fructífera, encoratjadora per participar en d’altres projectes. Recordo amb especial il·lusió aquella Santa Tecla sempre que s’acosten aquestes dates.

 

Des de 2001 fins a 2011, es van publicar dotze títols de la Col·lecció Els Titans

Com comprendran, aquest tipus de llibres, que disposen d’un públic objectiu molt concret, sovint especialitzat, no són pas de consum massiu. No es tracta de publicacions que generin, normalment, un gran nombre de vendes, i per tant, beneficis econòmics. Precisament per aquest motiu, l’Ajuntament de Tarragona duia anys assumint la responsabilitat d’editar i coeditar obres d’aquesta índole. L’any 1986, amb motiu de la recuperació de l’Àliga de Tarragona, se’n va publicar un estudi, del filòleg i gestor cultural Jordi Bertran, que es va convertir en el primer volum de la sèrie de Quaderns de la Festa Major, en què el consistori assumia les tasques d’edició. La col·lecció va donar molts fruits gràcies a l’impuls de moltíssimes persones, fins arribar al seu número 15, l’any 2000, amb El Ball de cercoles, arquets de festa, de Montserrat Garrich. Posteriorment, es va fer un salt qualitatiu considerable en sumar sinèrgies amb l’extingida Edicions El Mèdol. La Col·lecció Els Titans és imprescindible per a qualsevol amant de la cultura popular de la nostra ciutat. D’aquella col·laboració en sortiren publicats, entre d’altres, treballs de recerca de batxillerat com Santa Tecla a la Segona República (2007), d’Anna Follia, i El Lleó de Tarragona. El rei de la festa (2004), d’Arcadi Cornadó. Quan l’editorial tarragonina va desaparèixer el compromís de l’Ajuntament no va defallir, sinó que es va renovar i reforçar, gràcies a la voluntat política, i també a la feina impecable de la gent d’Arola Editors.

 

Amb ambdues editorials, el consistori realitzava una aportació econòmica per sufragar les possibles pèrdues per a les empreses i supervisava la qualitat de l’obra. El paper de l’Ajuntament, en les darreres dècades, havia estat d’aixopluc perquè el món de la cultura popular de la ciutat no es quedés orfe d’una bibliografia bàsica que, amb el temps, ens hauria de servir per documentar històricament tot un seguit de fets sobre la nostra festa a les futures generacions. Quan l’ofegament econòmic va afectar amb força les arques municipals, però, un dels projectes que es va esfumar fou el d’invertir en aquest tipus de publicacions. Un fet malaurat que es va consumar l’any 2012. Per tant, el llibre sobre la Mulassa, juntament amb Santa Tecla: música i tocs de festa (Arola Editors, 2010), de Francesc Sans Bonet, i Paraula de Tecla. Vocabulari de les festes de Santa Tecla (Arola Editors, 2010) d’Enric Garriga, Marina Massaguer i Mariona Savall es convertiren, tristament, en els últims símbols d’aquesta implicació consistorial.

 

Actualment, mentre els tècnics es trenquen el cap per mantenir el nivell de la nostra Festa Major i des de la regidoria es fa la tradicional exhibició pública de musculatura, tot quantificant el nombre d’activitats que es duen a terme durant les nostres festes patrimonials més de quatre-centes, la ciutat s’està deixant perdre una part important del seu patrimoni. Estem condemnant al silenci sepulcral tot un seguit de treballs, bé sigui d’estudiants de batxillerat, universitaris, o bé d’experts en la matèria, que parlen sobre el nostre passat i el nostre present. I, consegüentment, estem tallant moltes ales.

 

Ja fa dos anys que m’assabento que estudis d’aquesta mena s’amunteguen de pols a les prestatgeries dels seus respectius autors, malgrat que les propostes continuen arribant a l’Ajuntament. Tinc molt present, en aquest sentit, un dels darrers treballs de recerca que s’han bastit al meu antic institut. Arnau Fà Lladó, membre actiu de la festa, ha escrit enguany un dens i acurós estudi sobre Els Set Pecats Capitals. Tristament comprenc que la vida és plena de casualitats quan penso que, en el meu cas concret, si hagués nascut l’any 1993, el meu treball també s’hauria quedat en un calaix.

 

Sembla que ara el compromís editor es comença a assumir per mitjà d’iniciatives privades, que amb molt bona fe, preparen conjuntament entitats del Seguici i empreses de la ciutat. En són exemple Els Contes del Seguici, una proposta d’Insitu Comunicació i l’Associació d’Amics de la Colla Jove, que va comptar amb la col·laboració de la Diputació de Tarragona, i que esperem que tingui continuïtat durant els propers anys; i el conte L’amic més amic d’en Bruc, dels diables Voramar-Víbria, en el qual es va implicar el Port de Tarragona. Tanmateix, hem de puntualitzar que aquestes propostes són de literatura infantil. Potser aquest serà el camí futur també per a les obres monogràfiques. Qui sap. L’únic que podem constatar a dia d’avui és que portem dos anys sense poder gaudir-ne.

 

Les vuit guies didàctiques que s'han editat amb motiu de l'activitat Santa Tecla a les Escoles.
Les vuit guies didàctiques que s’han editat amb motiu de l’activitat Santa Tecla a les Escoles.

 

No podem obviar tampoc una de les altres pèrdues importantíssimes d’aquests darrers anys, que ha estat el material didàctic de Santa Tecla a les Escoles. L’activitat es continua fent, gràcies a l’esforç abnegat de moltes persones, però la guia escolar sobre un element concret que cada any es gestava amb Cossetània Edicions s’ha deixat d’editar. Vuit foren les propostes que s’arribaren a publicar, des de l’any 2004 fins el passat 2011, i que es dedicaren als següents elements: la Víbria, el Lleó, la Moxiganga, els castellers, el Drac, el Ball de Valencians, el Ball de Gitanes i el Ball de Turcs i Cavallets.

 

Ja fa un parell d’anys, doncs, que estem immersos en aquest atzucac, i el cert és que estem desaprofitant llibres potencials interessants per culpa d’una gestió política que sembla incapaç d’entendre que, si no capgirem el rumb aviat o bé cerquem alternatives eficaces, aquesta pèrdua que a curt termini pot semblar intranscendent, podria acabar sent un llast per al coneixement de la nostra festa. Fonts municipals asseguren que la capacitat editora de l’Ajuntament es recuperarà al més aviat possible, quan tornin els temps de bonança pressupostària. Així doncs es tractaria d’un parèntesi, i no pas d’un tancament definitiu. Tant de bo. De moment, però, som molts els tarragonins que ens mantenim escèptics davant d’aquest pas enrere.

Les millors anècdotes del Chartreuse

0
Anunci de 1972 del Chartreuse fet a Tarragona
Anunci de 1972 del Chartreuse fet a Tarragona

Ningú entendria actualment la festa de Santa Tecla sense la popular mamadeta i el seu principal ingredient, el Chartreuse. Un licor llegendari vinculat a Tarragona des de fa més d’un segle, d’origen misteriòs i màgic, i farcit d’anècdotes.

 

Aprofitant que vivim el moment de l’any més marcat pel groc i el verd, recordem en aquest article algunes d’aquestes històries, extretes del llibre La Chartreuse de Tarragona, de la fàbrica al convent, de l’Enric Olivé; del web oficial de l’empresa francesa, fundada pels cartoixans de l’orde monàstic de Sant Bru, i de la TarracoWiki.

 

Diu la llegenda que un alquimista medieval fou l’inventor de la fòrmula de la beguda, però el fet històric més provat és que el mariscal francès d’Estrées, amic del rei Enric IV, va el.laborar un destil.lat d’herbes aromàtiques a inicis del segle XVII i va lliurar la recepta als cartoixans de París.

 

El prior de l’ordre va encarregar a un monjo farmaceùtic, Jerome Maubec, que en fés un estudi i aquest va crear un elixir vegetal medicinal, a partir del qual es fan el Chartreuse groc i el verd.

Etiqueta promocional del licor en francès.
Etiqueta promocional del licor en francès.

 

Un altre clau del producte final es l’elaboració artesanal, basada en la destil.lació de diverses plantes aromàtiques amb alcohol rectificat de vi de 96 graus, en alambins de coure de doble fons i serpentí refrigerant amb una capacitat de mil litres, i alimentats per vapor d’aigua.

 

D’aquesta operació s’obté un alcohol aromatitzat. Al mateix temps es destil.la mel d’abella amb alcohol de vi, es dissol sucre en vapor d’aigua i aigua destil.lada, s’obté el xarop i s’infusionen diverses plantes en xarop de sucre calent per extreure’n el sabor.

 

Finalment es barrejen aquests productes, més un colorant vegetal (el safrà, en el cas del groc) i es dipositen en botes de roure per a envellir durant un mínim de 18 mesos. Segons l’empresa se’n fan servir per a tot el procès fins a 53 plantes i ingredients.

 

Si se n’allarga l’envelliment, el Chartreuse adquireix una qualitat particularment notable i se li designa amb la denominació Chartreuse VEP (Vieillissement Exceptionnellement Prolongé). La producció, forçosament limitada, es presenta en ampolles que reprodueixen fidelment les utilitzades el 1840.

 

El Chartreuse verd, de 55 graus, va aparèixer el 1764. Superades les vicissituds de la Revolució Francesa, a on diferents monjos i un farmeceùtic amic de l’orde es van encarregar de protegir el manuscrit secret amb la fòrmula, els cartoixans van produïr el 1838 un licor més dolç i suau, el Chartreuse groc, d’uns 40 graus.

L’origen i la fórmula del licor són un misteri des de fa segles

 

La tradició diu que les dues begudes es van fer famoses al segle XIX per les seves virtuts curatives. Les primeres campanyes publicitàries, en forma de prospectes, presentaven l’elixir com un bon remei contra les síncopes, apoplèxies, còlics, indigestions, mareigos i, fins i tot, el temut còlera.

 

També es recomenava per sanar animals domèstics i cavalls i per als humans que feien esport, ja que impedia el refredament de l’organisme.

 

La beguda ha tingut molts imitadors, tot i que el cas més curiós que ha viscut fou el de la seva prohibició a França després de la marxa dels cartoixans a Tarragona, a inicis del segle XX, per instal.lar-s’hi a la fàbrica del carrer del Vapor i la plaça dels Infants. Un espai que van comprar el 1882 i a on van romandre fins el 1989.

 

L’Estat francès, que s’havia apropiat de la marca, va dir que es tractava d’una còpia, però un tribunal de Grenoble va aixecar l’embargament amb la condició que a les etiquetes s’especifiqués que aquell licor estava fabricat a Tarragona. Les poques ampolles que en queden són un preuat objecte de col.leccionista.

 

La fòrmula del Chartreuse, que encara es manté en secret, té més aplicacions de les habituals en un licor. Mercès a la farmàcia instal.lada a la destil.leria-convent de Tarragona, els cartoixans van el.laborar altres productes higiènics i medicinals.

 

La farmàcia fou destruïda el 1938 pels bombardejos de l’aviació feixista, però abans de desaparèixer va crear enginys com la Bola de Acero, un tònic que es podia fer servir directament a la pell en forma d’infusió. També van fer un dentifrici de 80 graus, pastilles pectorals i pomades supuratives.

Cartell publicitari del Chartreuse i un brandy el.laborats a Tarragona
Cartell publicitari del Chartreuse i un brandy el.laborats a Tarragona

El moment excepcional del fet casteller

0
Quatre de nou net dels Castellers de Vilafranca, diumenge passat a la plaça de la Font (foto: Eixdiari)
Quatre de nou net dels Castellers de Vilafranca, diumenge passat a la plaça de la Font (foto: Eixdiari)

Excepcional. Una sola paraula per descriure el moment actual del món casteller. “No m’atreveixo a dir què pot passar demà, però aquesta temporada és excepcional”, afirma Josep Bargalló, una de les veus més reconegudes en l’àmbit dels castells i de la cultura popular i tradicional.

 

L’excepcionalitat de la temporada la marquen diversos elements, segons Bargalló: l’expansió cap al sud del fet casteller (les colles nascudes a les Terres de l’Ebre) que arribarà aviat fins a Castelló; i la intensitat i qualitat dels assajos que permet veure millors construccions i amb moltes menys caigudes.

 

L’endemà de la gran diada castellera de Santa Tecla, Bargalló recorda que Tarragona és l’única ciutat on s’ha vist el quatre de nou net o sense folre en tres places diferents: plaça de les Cols (segle XIX), plaça de toros i plaça de la Font. Un altre detall genys menyspreable del moment dolç que viu la ciutat en la seva relació amb els castells.

 

El comissionat de la Biennal Castellera preveu que si la Colla Jove consolida el seu camí actual “estarà en un primeríssim nivell i podrà parlar de tu a tu als Castellers de Vilafranca. I de retruc, per l’esperit competitiu, farà que els Xiquets de Tarragona continuïn millorant els seus registres”.

 

Josep Bargalló a la taula acompanyat de Xavier Brotons mentre la directa de la Biblioteca Pública presenta el cicle de xerrades (foto: R.M. Ibarz)
Josep Bargalló a la taula acompanyat de Xavier Brotons mentre la directa de la Biblioteca Pública presenta el cicle de xerrades (foto: R.M. Ibarz)

Bargalló fa aquestes reflexions de l’actualitat a la Biblioteca Pública de Tarragona poc abans d’obrir un repàs històric a la relació de la literatura amb els castells. És la primera d’un cicle de tres xerrades que vol donar una visió general del tema i oferir dues mostres concretes d’obres literàries amb temàtica castellera. Una iniciativa del Centre de Normalització Lingüística de Tarragona, els  Serveis Territorials de Cultura, Òmnium Cultural i la mateixa Biblioteca, enmarcada en les festes de Santa Tecla.

 

En el paper d’historiador, Bargalló recorda que els castells van estar vinculats a les classes populars i no gaire ben vistos per les classes benestants. Un fet que va allunyar el fet casteller de la cultura d’alt nivell o elitista. En tan sols una hora, el conferenciant va de les primeres cròniques castellers de mijans segle XIX a l’última gran novel·la amb temàtica castellera –El celler, escrita el 2007 pel nordamericà Noah Gordon-, passant per la narrativa de Narcís Oller i Josep Pin i Soler.

 

Precisament, l’obra La família dels Garrigas de Josep Pin i Soler, “una novel·la que haurien de llegir tots els tarragonins”, centrarà l’atenció de la segona xerrada del cicle, aquest dimecres, a càrrec del gestor cultural, Jordi Bertran. I l’obra Lo tres de nou, de Raimon Casas Pedrerol, tancarà l’activitat dijous, sota l’anàlisi del filòleg i periodista casteller, Xavier Brotons.

 

La xerrada s’acaba amb un toc cinematogràfic parlant de Bigas Luna i la pel·lícula La teta i la lluna (1994), amb clares referències castelleres. I de fet, sortim amb pressa de la Biblioteca camí de la plaça de les Cols perquè ens esperen per a la projecció del film més tarragoní del director desaparegut fa només mig any. Així és el ritme que imposa “una de les millors festes del país: Santa Tecla”: paraula de Pep Bargalló.

Premi El Balcó a Gogistes Tarragonins

0

 

 

 

 

 

L’entitat Gogistes Tarragonins rebrà aquest dissabte el premi El Balcó, que atorga cada any Òmnium Cultural del Tarragonès. Com es tradicional, la distinció tindrà lloc al saló de plens de l’Ajuntament de Tarragona després de la lectura del pregó que, en aquesta ocasió, anirà a càrrec del primer rector de la URV, Joan Martí i Castell. El premi a Gogistes Tarragonis ens porta a publicar el següent article del seu president, Carles Baches:

 

tradició i cultura

Cartell de l'exposició "Iconografia i goigs de Santa Tecla" celebrada el 2011 al Seminari de Tarragona
Cartell de l’exposició “Iconografia i goigs de Santa Tecla” celebrada el 2011 al Seminari de Tarragona

Els goigs són composicions poètiques de caire popular que es canten de forma col·lectiva en celebracions importants, aplecs o festes majors. La finalitat es donar gràcies per favors rebuts o pregar per la comunitat.

 

Normalment s’imprimien en papers senzills, en fulls solts i amb elements tipogràfics amb poques variacions en el temps: orla, lletra, música i nota històrica. La primera vegada que es troba documentada la paraula “goig” és a la Crònica de Ramon Muntaner-1325-1328-, i el primer text conegut són els goigs a la Mare de Déu conservats al manuscrit del Llibre vermell de Montserrat, de finals del segle XIV.

 

Aquest gènere ha nascut en el marc de la cultura i tradició catalanes i s’ha desenvolupat sense interrupció al llarg dels segles fins als nostres dies, essent un dels testimonis de la continuïtat i unitat de la llengua.

 

Molts dels goigs s’han trasmés durant generacions i tant la lletra com la música son d’origen anónim. La música moltes vegades no s’imprimia i això fa que en moltes ocasions es faci servir la mateixa música per cantar diferents goigs.

 

En quant a la imatge central del goig que representa l’advocació a qui va dedicat, la forma habitual de representar-la ha estat el boix o la xilografia i el progrés tècnic també ha permès usar la calcografía, la fotografia o el dibuix. Aquest gènere dels goigs ha donat peu, ja des de la Renaixença catalana, al desenvolupament del seu col·leccionisme i estudi.

 

Va ser al desembre de l’any 1980, ara fa trenta tres anys, quan va neixer l’entitat Gogistes Tarragonins amb la il·lusió de conrear,des de la ciutat, el gènere dels goigs i auques i la publicació de llibres i recordances i difronde’n les seves edicions tant noves com recuperades.

 

UNA ENTITAT ARRELADA

Tots els socis i amics de l’entitat, amb la seva fidelitat i col·laboració, junt amb les ajudes institucionals i privades, han fet possible que haguem arribat on som i a ser el que som, una entitat tarragonina compromesa amb el fet religiós, popular, cultural i històric de la nostra ciutat i de l’Arquebisbat de Tarragona.

 

El conjunt del nostre catàleg general arriba ja a les 1000 edicions pròpies. Aquest fet fa que tant des del punt de vista de la quantitat com de la qualitat siguem un referent dintre del món gogistic. Integrats a la vida de la ciutat hem estat en totes les celebracions importants  i en podem destacar dels ultims anys:

 

La participació  en les celebracions de l’Any Jubilar de Sant Fructuós, que es el nostre patró. Una publicació especial fou una carpeta dedicada a les advocacions de Sant Fructuós d’arreu dels Països Catalans complementada amb una explicació de la simbologia del sant.

 

També l’edició de l’Oratori Pau i Fructuós, obra de dos grans col·laboradors de l’entitat, Mn. Joan Roig i Montserrat, la lletra i Monsenyor Valenti Miserachs, la música i amb reproducció de xilografies alegòriques als sants i a la ciutat de Tarragona, amb pròleg del Sr. Arquebisbe. Jaume Pujol.

Portada del llibre "Els goigs de Santa Tecla" editat l'any 2011
Portada del llibre “Els goigs de Santa Tecla” editat l’any 2011

 

Igualment, amb motiu del 25è aniversari, l’any 2005, es va fer un homenatge a les advocacions de la Setmana Santa Tarragonina, declarada festa patrimonial d’interés nacional per la Generalitat de Catalunya..  Va ser una carpeta amb l’edició dels vint goigs dedicats a tots els passos  de la ciutat. Una joia de poetes i mùsics, dibuixants i històriadors van participar en aquesta obra.

 

També els  patrons tarragonins Sant Magí i Santa Tecla han tingut una significació especial en les nostres edicions. Tot just l’any 2008 va veure la llum un llibre  dedicat als goigs de Sant Magí de tots els temps i tots els llocs, recopilació de Mn. Joan Roig i Montserrat.

 

Ja fa més de 25 anys es va editar una magnífica col·lecció de gravats dedicats a Santa Tecla. I l’any 2011 en motiu del Congrès Internacional sobre Santa Tecla van editar un llibre amb totes les advocacions que sobre Santa Tecla es coneixen en diferents pobles i ciutats.

 

Cada any editem la revista Gaudia i les nostres publicacions es difonen arreu dels Països Catalans.

Autor: Carles Baches 

El pregoner de la llengua

0
El catedràtic de Filologia Catalana, Joan Martí i Castell, pregoner de les festes d'enguany, al Campus Catalunya de la URV
El catedràtic de Filologia Catalana, Joan Martí i Castell, pregoner de les festes d’enguany, al Campus Catalunya de la URV

“No comparteixo gens la idea que s’ha difòs de fa molt de temps que Tarragona és una ciutat conservadora, rància, carca, poc avessada a la cultura i poc catalana. És una estratègia volguda que alguns volen imposar i mantenir”. Així de contundent parla Joan Martí i Castell, el pregoner de les festes de Santa Tecla d’enguany.

 

El rector emèrit de la URV ultima aquests dies el pregó que pronunciarà dissabte al saló de plens de l’ajuntament. Amb tota probabilitat, Martí farà algunes referències al moment polític actual i a la situació econòmica: “No es pot celebrar res sense constatar que estem en un moment difícil i que hi ha molta gent que ho passa malament”.

 

Serà la segona intervenció pública de Joan Martí en pocs dies a Tarragona, després de la seva participació com a orador a l’acte a favor del dret a decidir celebrat el passat dia 10 al Camp de Mart. Des del seu despatx a la universitat, el catedràtic de Filologia Catalana atén el FET a TARRAGONA i analitza el moment de la ciutat i el país.

Joan Martí i Castell afirma que el català ha de ser l’únic idioma oficial en una Catalunya independent

 

Veu Tarragona globalment de manera molt positiva i creu que els més de trenta anys de recuperació democràtica l’han portat a recobrar el valor del seu patrimoni i a situar-la sense dubte com a segona ciutat de Catalunya. “La imatge de ciutat de capellans, funcionaris i militars és cosa del passat”, assegura.

 

El filòleg recorda aquella Santa Tecla que va viure d’infant sota la dictadura, amb només gegants, capgrossos i les autoritats del règim. L’esclat de la cultura popular i tradicional és un dels aspectes més rellevants, segons la seva opinió, que ha viscut Tarragona des del final del franquisme.

 

A Catalunya, Joan Martí i Castell la voldria veure ja independent, amb un estat propi: “O ara o mai, sóc optimista, en mil anys la identitat nacional no ha desaparegut”. Davant les acusacions d’insolidaritat, el menyspreu i els insults dels governants espanyols, Martí afirma que només queda el camí de la separació.

 

Amb un estat propi, l’única llengua oficial de Catalunya seria el català: “No fer això seria estrambòtic”, diu el filòleg, que posa l’exemple d’Andorra on el català és l’única llengua oficial, però al carrer s’utilitzen amb molta assiduïtat el francès, l’espanyol i el portuguès. I argumenta un principi de la sociolingüística, segons el qual, en una comunitat amb dues llengües oficials, la més forta sempre s’imposa a la més feble, que acaba morint a poc a poc.

 

De fet, això és el que està succeïnt aquí i ara. “Hi ha una castellanització intensa -segons Martí- que arriba a la llengua que s’utilitza a la universitat o als mitjans de comunicació”. I l’oficialitat única del català “és una eina necessària, però no suficient, per garantir el seu ús social”. El perfil professional de Joan Martí -un dels grans estudiosos de la llengua- el vincula amb les dues últimes pregoneres de Santa Tecla: la cantant algueresa Franca Masu el 2012 i la poetessa tarragonina Montserrat Abelló el 2011. Una tria que revela la sensibilitat de l’alcaldia per la llengua i la cultura del país, tot i les probables distàncies ideològiques que separen Ballesteros dels pregoners.

 

Senador tarragoní, força actiu en les seves intervencions en aquest òrgan assessor de l’alcalde, Joan Martí i Castell es disposa a pronunciar el seu segon pregó a la seva ciutat. El primer va ser el de la Setmana Santa de fa vint anys, i ara és el de la festa major. Una Santa Tecla que ha girat com un mitjó des d’aquells foscos anys cinquanta que recorda el pregoner. Afortunadament, ni la festa, ni la llengua, ni la ciutat ni el país són els de fa mig segle.