L’endemà, Valls com a punt de partida

L'escapada de tres corredors, des d'un dels vehicles de l'organització de la Vuelta — L’escapada de tres corredors, des d’un dels vehicles de l’organització de la Vuelta

Dijous 5 de setembre. A les 13.40h, 184 ciclistes esperen agrupats a Maella (Saragossa) la sortida de la 12a etapa. Acabarà a Tarragona quatre hores més tard.

Ho anuncia Radio Vuelta en espanyol i francès abans de desitjar sort i un bon trajecte a tots els participants. La veu de l’emissora oficial de la ronda espanyola s’escolta a l’interior d’un dels cotxes de l’organització. Condueix l’exciclista del Kelme i ara assessor esportiu de la Vuelta, Alexis Rodríguez, que vaticina una etapa tranquil·la i controlada pels grans líders.

Encara no han trepitjat Catalunya, per la Terra Alta, que 3 corredors inicien una escapada que sembla no preocupar ningú. Més endavant ja es mouran els equips dels velocistes perquè, com indica l’Alexis, el final de Tarragona es resoldrà a l’esprint.

Queden per davant 160 quilòmetres i ell explica mil anècdotes de la seva època com a professional. També parla de dopatge i dels controls que venien a fer-li qualsevol dia, a qualsevol hora i en qualsevol lloc. Diu que el món del ciclisme està tan ple de sacrifici i esforç que després tot et sembla poc a la vida.

El relat de l’etapa Maella – Tarragona des d’un cotxe de l’organització

Els primers de la cursa arriben a l’Alt de Collet, l’únic port del recorregut. Els massatgistes dels equips es preparen per l’avituallament a peu de carretera amb les bosses que caçaran al vol els ciclistes. L’etapa continua. A les quatre de la tarda, hi connecta la televisió i una moto amb un càmera al darrera s’apropa als tres escapats que segueixen l’aventura. Una altra moto mostra el cartell amb els minuts que hi ha entre ells i el pilot ciclista. La distància s’escurça.

A Maella hem sentit parlar ‘lapao’ mentre banderes i banderoles espanyoles acomiadaven la caravana ciclista. A Batea, una gran estelada estesa en una façana donava la benvinguda als corredors. La Vuelta és un gran aparador reivindicatiu, també internacional. Té un seguiment en més de 160 països i molts ho saben.

Els ciclistes arriben a Tarragona. L’italià, Domenico Pozzovivo, punxa just davant de la porta de casa meva i em surt del cor demanar a l’ajuntament que instal·li una placa per recordar l’efemèride. A l’estranger hauran vist el meu carrer però també les imatges del Moll de Costa, de les platges i l’impagable publireportatge aeri de la Tarraco Romana.

Una llarga cua de cotxes de l'organització, patrocinadors i equips precedix els ciclistes — Una llarga cua de cotxes de l’organització, patrocinadors i equips precedix els ciclistes

Informa Radio Vuelta que Philippe Gilbert ha guanyat l’etapa a l’esprint. Repeteixen l’anunci en francès en un exemple més del desembarcament a la Vuelta de l’empresa ASO que organitza el Tour de França. el líder, Vincenzo Nibali, puja al podi amb ulleres de sol per amagar la picada d’una abella -no s’ha pogut prendre res perquè podria donar positiu-, el director de la ronda espanyola, Javier Guillen, concreta alguna de les xifres de l’impacte sobre la ciutat. Només la factura que deixaran les 1.200 persones que fan nit a la ciutat és de 100.000 euros. Confessa que a la Vuelta li agrada Tarragona, per imatge i capacitat organitzativa.

L’endemà, Valls com a punt de partida

Per primera vegada en els 68 anys d’història, la Vuelta surt de Valls. L’objectiu és retre homenatge al desaparegut Xavi Tondo. Un dels artífex del reconeixement és l’exciclista, també vallenc, Miquel Àngel Iglesias. Parla del Xavi com si encara estigués viu, del seu somriure, del seu compromís amb l’esport i de la seva proximitat amb la gent.

De l’acte, queda la imatge del pare, el Ramon, aixecant la placa commemorativa cap al cel. La mare, la coratjosa Emma, aguanta emocionada i valenta entre els alcaldes de Tarragona i Valls. Darrera, el seu equip, el Movistar, i la resta de ciclistes que esperen l’inici d’etapa. Més d’un haurà pensat en la llargària del somriure del Xavi si hagués pogut estar damunt la bici en aquella sortida de la Vuelta a la seva ciutat.

L’ovació de Valls ressona amb força. Potser allà dalt, també algú aplaudeix.

Talent artístic a l’abast del públic

Cultura

-

7 de setembre, 2013

Ens trobem a l’estudi que la Carmen Andrés té al carrer Misser Nogués. Fa trenta anys, quan la Part Alta era un barri molt diferent al que és avui en dia, ella ja pintava i esculpia en el seu espaiós taller. Altres artistes van traslladar-se a la mateixa zona fins que, amb el pas del temps, el barri vell es va convertir en el principal cau de talent de la ciutat. Imitant iniciatives similars que funcionaven a Barcelona o París, van posar-se d’acord per mostrar conjuntament la seva obra. Aquell 2005 avui ja queda molt llunyà, i del 6 al 14 de setembre els Tallers Oberts de la Part Altaarriben a la novena edició.

Reconeguem-ho. Afortunadament de tant en tant els sentits encara vencen les presses i quan passem per la Part Alta ens sentim atrets per la feina dels homes i dones que pinten, il·lustren, dissenyen, fotografien o modelen en els seus temptadors espais. Des del carrer discretament estirem el cap per tafanejar aquelles obres estimulants, cridaneres o, simplement, boniques, amb l’esperança de no destorbar i no ser vistos.

Els Tallers Oberts són el marc ideal per trencar aquesta estranya rutina: els artistes ens conviden a traspassar els llindars dels seus estudis i podem ampliar còmodament la nostra curiositat, xerrar amb els protagonistes i, fins i tot, comprar-ne alguna obra o fer-los algun encàrrec. Com deia encertadament un text promocional d’edicions anteriors, “públic, artistes i muses dansen durant uns dies al voltant de la foguera de la creació.”

Cap de setmana de tallers oberts a la Part Alta

Es calcula que prop de 2.000 persones participen cada any en aquesta iniciativa, que s’ha consolidat com un dels actes més exitosos de la prèvia de Santa Tecla. Enguany s’hi han sumat 69 artistes de diferents disciplines agrupats en 22 tallers, xifres prou significatives de la creativitat resident a la ciutat. Els visitants més persistents podran visitar-los tots i emplenar el collage de la sargantana. Els qui completin aquesta singular gimcana optaran al sorteig d’una obra de l’artista que hagin seleccionat.

“Enguany hem treballat més amb obres de petit format perquè tot sigui més accessible per al públic“, ens explica Rosa Ciurana, responsable de Tallers 03, l’entitat que organitza tant els Tallers Oberts com la la Fira d’Art de l’abril. La Rosa ja fa força anys que inverteix el seu temps a tirar endavant aquesta iniciativa i a treure’n tot el potencial cultural i turístic i aquestes són fórmules ideades amb l’objectiu de vèncer la persistent i maleïda crisi, perquè tenen amor per l’art, però no tot es pot fer per amor a l’art.

Els Tallers Oberts intenten ser una explosió de tots els sentits. Els artistes fan molt més que obrir les portes i han programat, com cada any, un potent programa d’activitats complementàries, que inclou la clàssica xaranga literària de l’Escola de Lletres de Tarragona, contacontes, tallers de disciplines com la pintura, el fang o el vidre i actes singulars al recentment obert Hort del Circ. Diferents comerços de la ciutat s’han sumat a la iniciativa i donaran un toc més artístic de l’habitual als seus aparadors. I, fins i tot, qui vulgui pot descobrir “històries secretes i l’art amagat” mitjançant la visita guiada als mateixos tallers que proposa Itinere. Les portes estan obertes. Entreu?

Text de Jordi Suriñach
Foto de Rosa Comes

Un Negrito de conte

Cultura

-

6 de setembre, 2013

Manel Sanromà, president de l'Associació d'Amics de la Colla Jove, observant la portada, acompanyat de Xavier Salvadó, operari d'Impremtes Gibert. — Manel Sanromà, president de l’Associació d’Amics de la Colla Jove, observant la portada, acompanyat de Xavier Salvadó, operari d’Impremtes Gibert (CEDIDA: Associació d’Amics de la Colla Jove).

Seria realment complex intentar descriure als més menuts, amb rectitud històrica, per què apareix un gegantó Negrito en les festes majors de la nostra ciutat. Un exercici de contextualització segurament ens hauria de conduir, tal com ja han advertit els estudiosos en la matèria, fins al segle XIX, en què caldria citar el paper que jugaren, durant aquell segle, els comerciants catalans a Cuba. També hauríem de parlar de la figura de l’escultor Bernat Verderol, que el va bastir el 1856, i que tres anys després de rebre l’encàrrec municipal, va construir la Panxita, que avui dia coneixem com la Negrita.

Afortunadament, la literatura infantil permet assolir horitzons imaginatius i tenyir de màgia fets documentats, que formen part del nostre patrimoni històric, amb l’objectiu pedagògic de despertar un sentiment de curiositat en els nens, i dotar els més menuts, alhora, de tot un seguit de pistes per començar a entendre aspectes de la nostra tradició festiva.

CONTE ESCRIT EN FORMA DE RONDALLA TRADICIONAL

El Negrito de la Pau, el primer número de la col·lecció d’Els Contes del Seguici de Tarragona, pretén, precisament, contar “el perquè de l’existència d’un gegant Negrito, en forma de rondalla tradicional, perquè sigui molt entenedor per als nens”, explica Jordi Bertran, autor de la part escrita del conte, que narra les peripècies de la Ruth, una nena tarragonina que aconsegueix que el Negrito, un pirata malaurat, es converteixi en un gegant estimat de la ciutat. Bertran assegura que el conte “intenta traslladar un missatge de pau” i, alhora, remarcar “el protagonisme dels nens en la festa”. D’aquesta forma, el filòleg i gestor cultural es retroba amb una faceta que molts recordaran pel llibre El capità de les il·lusions (Columna, 1998), en què el tarragoní parlava de la figura del Nano capità, i que fou un èxit de vendes.

UNES IL·LUSTRACIONS ATREVIDES

Les il·lustracions han anat a càrrec de Dídac Francisco. Ell mateix ha estat l’artífex també del logotip que han utilitzat per difondre la iniciativa a les xarxes socials. A partir d’uns esbossos originals, fets a mà, el jove artista va realitzar els dibuixos a través d’un ordinador. Assegura que li agrada treballar amb “colors plans i fons senzills”. “Com que es tractava d’una publicació per a nens vaig considerar que els dibuixos havien de gaudir d’un color molt lluent”, comenta.

Per retratar el Negrito ha hagut de basar-se en fotografies del gegantó. “Tens la seva imatge en ment, però te n’adones que amb el record hi ha detalls que varien”, assegura. Tot i així, puntualitza: “En el dibuix el Negrito es reconeix com a tal, però jo no faig un dibuix realista”. Bertran valora positivament l’atreviment del dibuixant en allunyar-se d’un “estil més classicista” d’il·lustrar contes infantils.

L'il·lustrador Dídac Francisco, fent una darrera revisió a les pàgines del conte. — L’il·lustrador Dídac Francisco, fent una darrera revisió a les pàgines del conte (CEDIDA: Insitu Comunicació).

DES DE LA TORRE DE LA MÓRA FINS A LA PLAÇA DE LA FONT

L’itinerari del conte portarà el Negrito des de la Torre de la Móra, fins a la plaça de la Font. El gegantó també haurà de passar per la platja Llarga, des de la qual podrà observar un skyline de la ciutat, i el Portal de Sant Antoni, que li permetrà endinsar-se en les entranyes de la festa. Els més atents ja hauran pogut comprovar que el punt de partida no és casual, i que encaixa a la perfecció amb la sinopsi del conte, tenint en compte que la Torre de la Móra és una fortificació que fou construïda l’any 1562 com a conseqüència de la perpetuació d’un seguit d’actes pirates a la zona.

INSITU I L’ASSOCIACIÓ D’AMICS DE LA COLLA JOVE, COEDITORS

Ens situem entre els mesos de juny i juliol de 2012. “La idea va sorgir d’un seguit de converses que vaig tindre amb el Jordi”, assegura Quico Méndez, un dels responsables d’Insitu Comunicació, “una empresa de projectes”, tal com la descriu Méndez, que està vinculada a Gràfiques Gabriel Gibert. La primera entitat a la qual Méndez va visitar per proposar-los el projecte fou l’Associació d’Amics de la Colla Jove, i diu que ho féu “per proximitat” — és casteller dels liles des de 1987— .

L’aposta inicial funcionà. El president de l’Associació d’Amics de la Colla Jove, Manel Sanromà, afirma que la proposta els anà a la perfecció. “Feia temps que portàvem donant tombs a la idea d’integrar-nos en la Festa Major. Volíem recuperar el protagonisme participant en actes culturals de la festa”, concreta. L’entitat, encapçalada des del març passat per Sanromà, porta mig any d’activitat frenètica.

Després de l’acord de col·laboració, el següent pas fou trobar l’il·lustrador. A mitjans d’agost Dídac Francisco ja estava fent les primeres proves, i el mes de març ja tenien el producte finalitzat. “Fou aleshores quan vam cercar vies de finançament”, assevera Méndez. Una tasca difícil, amb els temps que corren. Han aconseguit, però, la col·laboració de la Diputació de Tarragona. Méndez aprofita l’avinentesa per dir també que s’ha sentit recolzat, en tot el procés, pels tècnics de Cultura de l’Ajuntament.

Han aprofitat els mesos que faltaven per Santa Tecla per polir detalls i ensenyar, de pas, el conte a un parell de nens, per veure quina era la seva reacció. Saben que s’enfronten al públic més clar i sincer. Diuen que la primera resposta ha estat positiva. Bon senyal.

“una aposta important per a la ciutat”

El logotip de la inciativa Els contes del Seguici de Tarragona, creat per Dídac Francisco.

La intenció dels promotors de la iniciativa és aconseguir una continuïtat en el temps. Al principi enguany volien publicar una sèrie de tres contes, i van demanar l’encàrrec a tres autors diferents, que van escriure històries sobre tres elements diferents del Seguici. Això vol dir que n’hi ha dos més que ja estan esperant el seu torn. Méndez vol agrair especialment als tres autors que hagin participat en Els contes del Seguici. “El que més valoro no és tan sols el fet de col·laborar desinteressadament, sinó d’haver participat des d’un inici en un projecte que no sabíem si veuria la llum pública”, confessa.

Sanromà considera que es tracta d’una aposta important per a la ciutat. Una sort que les propostes literàries relacionades amb la Festa Major resisteixin a l’oblit, i que es continuin editant llibres, encara que sigui gràcies a petites iniciatives privades que, per altra banda, de ben segur que aniran calant en el mapa cultural de la ciutat.

PRESENTACIÓ OFICIAL I ACTE PER ALS MÉS MENUTS

El proper dilluns 9 de setembre, a les 19.30h, presentaran oficialment el primer conte de la col·lecció, a les 20h, a l’Antiga Audiència. El llibre tindrà un preu de venda de 10 euros, i es podrà adquirir a l’Estand de les Festes, la botiga de la Colla Jove i les llibreries Adserà, La Capona, La Rambla i Abacus. Durant l’acte de dilluns comptaran amb la presència de l’escriptor Jordi Llavina. Just una setmana després, el dia 16 de setembre, a les 18.30h, a la Casa de la Festa, celebraran un esdeveniment destinat als nens, els autèntics protagonistes d’aquest conte, i en el qual participarà un convidat molt especial: el Negrito Petit de la ciutat.

D'esquerra a dreta: Manel Sanromà, Jordi Bertran, Dídac Francisco i Quico Méndez. — D’esquerra a dreta: Manel Sanromà, Jordi Bertran, Dídac Francisco i Quico Méndez.

Pintant els nous vestits dels diables

Cultura

-

5 de setembre, 2013

Tamara Huete treballa amb la capa dels diables tarragonins en una nau de La Riera de Gaià (foto Ainoa López)

Novembre de 2012. El disseny de Tamara Huete destaca d’entre les 24 propostes que es presenten al certamen convocat entre els alumnes de l’Escola d’Art i Disseny de la Diputació de Tarragona per renovar la indumentària del Ball de Diables. Segons la presidenta de l’entitat, Ana Tellaetxe, quan el jurat va veure el disseny de la jove il·lustradora “tothom va tenir molt clar que aquells érem nosaltres”. “Jo estava convençuda que era la proposta guanyadora”, confessa. Remarca que a l’entitat se senten “molt cómodes i identificats” amb els nous vestits, el disseny dels quals ja es va presentar, de forma privada, als integrants de l’entitat durant el sopar de final de temporada.

No obstant això, són molt poques les persones que han pogut veure físicament la nova indumentària. La presidenta, entre d’altres, ha seguit el procés d’execució, que ha estat supervisat també per dues persones de la Comissió Assessora del Seguici. A nosaltres, concretament, tan sols ens ensenyen la capa de Llucifer. Diuen que no poden mostrar-nos res més. Volen mantenir una aurèola de misteri fins el 15 de setembre, quan es presentaran els vestits oficialment, a les 20h, a l’Antic Ajuntament.

La jove il·lustradora dóna forma als vestits i, al fons, una de les seves col·laboradores pinta les noves peces del Ball de Diables (foto: Ainoa López)

La proposta de Huete servirà també per engalanar els més petits de l’entitat. El Ball de Diables Petit també veurà com es renoven les seves 22 peces de roba, amb el mateix disseny, això sí, que les dels adults. La jove il·lustradora, nascuda a Madrid però “calera d’adopció”, ha hagut d’afrontar, doncs, aquest estiu, juntament amb el seu equip de treball, la creació d’un total de 44 peces uniformes, amb l’excepció de les de Llucifer i Diablessa, que sempre han estat diferenciades.

Per documentar-se millor i agafar idees, Huete va assistir, el juny de 2012, a la quinzena Trobada de Balls de Diables Centenaris del Vendrell. Des de l’organització del concurs els havien aconsellat especialment visitar la capital del Baix Penedès amb motiu d’aquesta efemèride. “Em va agradar molt el salt i la manera de moure’s pròpia dels diables tarragonins”, explica Huete. De fet, la seva intenció era plasmar el “dinamisme” del ball en la seva obra artística.

EL PERQUÈ DE TOT PLEGAT

Aprofitant que enguany commemoren el 30è aniversari de la recuperació històrica del Ball de Diables de Tarragona, l’entitat es va proposar una renovació del seu vestuari. En els darrers vint anys havien lluït el mateix disseny, de l’artista alcoverenc Antoni Torrell.

Aquesta vegada, però, van decidir canviar de mètode. “Tradicionalment havíem apostat per artistes del territori, però enguany, a més, volíem potenciar el talent emergent”, comenta la presidenta dels diables. A més, la col·laboració amb l’Escola d’Art i Disseny els permetia també “implicar-se més en totes les fases del procés”, assegura Tellaetxe. “Vam pensar que podíem oferir un projecte interessant als alumnes, sobretot tenint en compte que la proposta guanyardora, com a mínim, tindrà deu anys de vida”, afegeix. Els alumnes de l’Escola van tenir tot l’estiu de 2012 per dedicar-s’hi.

ELS TRETS IRRENUNCIABLES DELS DIABLES

Els participants en el concurs es van haver de cenyir, tal com assevera Tellaetxe, a uns “trets irrenunciables”, genuïns dels diables tarragonins, i que “es van acabar convertint en les bases del certamen”. D’aquesta llarga llista, són destacables el fet que el color corporatiu de l’entitat sigui el verd, que els vestits dels diables, per tradició, estiguin pintats —existeixen d’altres tècniques bastant freqüents, com el brodat o el cosit— , i que les maces dels diables siguin negres amb decoracions vermelles. També remarcaven la forma distintiva de les banyes, una mica caigudes, i el fet que no portin cua.

Els companys i col·laboradors de Tamara Huete, en un dels últims dies de feina a la nau de La Riera de Gaià (foto: Enric Garcia)

UN EQUIP DE TREBALL AMB GENT BEN DIVERSA

Per poder dur a terme les diferents tasques, Huete ha comptat amb un equip de treball conformat per companys seus i estudiants que s’han format o s’estan format encara a l’Escola d’Art. Primer s’hi van incorporar Mar Mateu, que està acabant Il·lustració, i Gerard Martín, que va finalitzar el curs de Disseny Gràfic. I després van anar sumant-s’hi la resta. Han treballat, fonamentalment, des d’una nau situada a la Riera de Gaià, tot i que determinades peces, com els pantalons, les han pogut pintar també des de casa, tal com explica Huete.

Porten més de tres mesos —concretament, des del 20 de maig— fent plantilles, valorant volums, pintant, repassant… tots han fet una mica de tot. La feina és “laboriosa”, reconeix Huete. Cada vestit adult implica entre 18 i 20 hores de treball, i en el cas dels infantils entre 12 i 13 hores.

Reconeixen que és una feina força mecànica. Mateu ho compara amb el “treball de producció” d’una fàbrica. Alba Domingo és una de les darreres incorporacions. Aire fresc, necessari per aquests darrers dies, en què el treball es converteix pràcticament en un suplici. Fins i tot han comptat amb Jordi Ribes, que és matemàtic, i que diu que s’ha dedicat a fer “les coses més barroeres”, tot i que alhora comenta que s’ho ha pres “molt relaxadament”; i amb la futura estudiant d’ Informació i Asisstència Turística, Roser Mateu, que reconeix que una de les seves aficions és pintar, però que aquest esforç, concretament, se li ha fet una mica “pesat”.

LA RESTA DE PROPOSTES

Ens han posat el caramel a la boca. Marxem amb ganes de saber com deu ser la nova indumentària. El proper 15 de setembre en podrem desgranar tots els detalls. Un dia abans, però, a les 20.15h, a l’Antic Ajuntament, els més curiosos també podran descobrir com eren la resta propostes que es van presentar al concurs per renovar la indumentària dels diables tarragonins. El que podrem gaudir durant una dècada, a partir d’aquesta Santa Tecla, però, serà el de la Tamara.

…ni tres fan primavera

Periodisme

Francesc Domènech

-

5 de setembre, 2013

Portada d'un dels números publicats per NW - Revista de Reus — Portada d’un dels números publicats per NW – Revista de Reus

El refranyer és ric i savi. I diu el refrany que una flor no fa estiu, ni tres fan primavera. Quan s’anuncia un projecte periodístic com el que ens ha anunciat el “Fet a Tarragona”, siguem realistes, podem dir que una flor no fa estiu, que el fet que aparegui una nova publicació local a Tarragona no vol dir que la crisi del periodisme ha passat a ser un record.

Ni la revista que uns quants periodistes vam impulsar a Reus fa més d’un any i mig. Ni els diaris o portals digitals impulsats per periodistes, alguns amb una elevada nòmina de lectors… Tres flors tampoc fan primavera. Justament la crisi és la que ha actuat i actua d’impuls perquè puguin néixer iniciatives com aquestes, que vegem néixer algunes flors que alegren un paisatge molt gris.

El Camp de Tarragona, des de sempre, ha tingut un dèficit important d’empresaris que hagin apostat clarament per la comunicació i el periodisme, a diferència d’altres territoris, com sí que hi ha hagut a Girona, o a Lleida, o a Manresa, o a Vic, o a Vilafranca del Penedès, o a… Algunes iniciatives de les que han reeixit han tingut al darrere l’impuls de professionals. I darrere de molts fracassos històrics qui ha perdut bous i esquelles han estat també professionals.

Reflexions sobre el panorama comunicatiu al Camp de Tarragona

Alguns èxits i alguns fracassos els han impulsat empreses o empresaris de fora. No és qüestió ara d’analitzar per què aquest territori ha viscut i viu aquesta situació, que ha generat un mapa de mitjans locals molt més feble que en altres territoris.

Però convindran amb mi que els professionals, davant d’aquesta realitat, tenim dues opcions: o quedar-nos a casa de braços plegats i reunir-nos de tant en tant amb companys per lamentar la situació i buscar culpables, o jugar-nos-la i impulsar nosaltres plataformes que ens permetin exercir un ofici, el del periodisme, la salut del qual és un termòmetre de la salut democràtica d’una societat.

Els promotors del “Fet a Tarragona” són dels que no s’han volgut conformar i han optat per impulsar aquest projecte, basat en un digital i una revista de paper, de mida sostenible i amb un clar compromís en favor de la ciutat a la que volen servir.

El grup promotor de la revista FET a TARRAGONA (foto: Agustí Arévalo)

Només el fet d’haver-ho decidit i d’haver-ho tirat endavant mereix que hi parem atenció i que hi donem suport d’entrada. En cas contrari, ens arrisquem a viure un gris hivern que ja està sent massa llarg. Benvinguda, doncs, aquesta nova flor que ens acosta a la primavera.

Francesc Domènech

Director de NW-La Revista de Reus.

Caliu tecler amb els aliguers

Cultura

-

4 de setembre, 2013

Imatge de l'assaig de dilluns. — Imatge de l’assaig de dilluns.

Als jardins de la Casa de la Festa ja s’intueix l’arribada imminent de les festes de Santa Tecla. Dies abans que la Crida, els Onze Morters i la Tronada de rigor donin el tret de sortida protocol·lari de la Festa Major, són diverses les entitats del Seguici Popular que aprofiten espais de la ciutat com aquest per començar a fer caliu tecler i que els seus integrants recuperin sensacions com a portadors o balladors. En el cas concret dels aliguers, aquest vespre de dilluns representa el seu tercer assaig. Malgrat que la majoria són gent experimentada, que duu moltes cercaviles a les espatlles, sempre aprofiten aquestes dates per carregar l’Àliga. “És la nostra manera d’exigir-nos una miqueta” explica Oriol Sánchez, que porta set anys a l’entitat, i quatre com a portador. També és l’excusa perfecta per retrobar-se amb la resta de companys.

Tal com rememoren els més veterans, anys enrere, abans que la Casa de la Festa esdevingués una realitat tangible, havien assajat en emplaçaments de la Part Alta com l’esplanada de l’Antic Escorxador, l’entrada de l’actual Rectorat de la Universitat Rovira i Virgili (URV) i la plaça que es troba just al seu davant, damunt del pàrquing Jaume I. Recordo amb certa nitidesa haver-los vist a l’esplanada de l’Antic Escorxador, farà potser uns deu anys. En diverses ocasions havia coincidit el final d’assaig de la Mulassa Petita amb l’inici del dels aliguers, i alguns nens, com servidor, ens embaladíem observant els moviments elegants de l’Àliga. “És una peça molt ballable”, reconeix Sánchez, que també afirma que “dóna molt de joc, sobretot perquè tens les cames al descobert”.

Durant l’assaig sonen pasdobles com El Bequetero, Paquito el Chocolatero i El Patumaire. Fins i tot escoltem l’Amparito Roca, sortosament quan encara no hem tingut temps d’avorrir-lo. Cadascú fa ballar l’element a la seva manera. Són molts els partidaris de portar l’Àliga una mica “tirada cap enrere”, amb una posició que, vista des de fora, li dóna un caràcter majestuós, fins i tot altiu. Tots, això sí, sempre duen les cames una mica flexionades. No pots anar rígid com un pal. La majoria asseguren que la clau és trobar “el punt d’equilibri”. En aquest sentit, reconeixen que la col·locació de les espatlles és molt important.

Els aliguers, just abans de realitzar un canvi de portador.

Després de cada ball, dos portadors s’acosten a la peça ràpidament i la sostenen perquè es pugui efectuar el canvi de ballador. Hem de tenir present que la bèstia, a diferència d’altres elements, no disposa de potes. Quan volen reposar, li col·loquen uns cavallets. Els assajos, però, són força dinàmics, i solen completar tres rondes per portador.

Pel que fa al pes, asseguren que es troba al voltant dels 86 o 87 quilos, aproximadament. Em pregunto si he estat massa insistent amb les preguntes quan decideixen que experimenti jo mateix la sensació de ballar-la. Intento resistir-me. Que no podré, els dic. Ja és massa tard. Al cap d’un instant me n’adono que em trobo amb la faixa col·locada i endinsant-me en les entranyes de la bèstia. Em costa força carregar-la. El pes se me’n va excessivament cap endarrere, cal fer força de braços. Joan Miquel Rovira, en actiu des de 2008, ja m’havia avisat, minuts abans, assegurant-me que “has de treballar de tríceps i bíceps”, perquè la peça es carrega amb els braços alçats. Al cap d’uns pocs segons surto. L’experiència, sens dubte, ha estat fantàstica.

L’Àliga fou recuperada pel Ball de Diables, l’any 1986

“Comptes els dies perquè arribi Santa Tecla”, explica Albert Puñet. Ell porta tres anys d’experiència com a aliguer i assegura que com a tal sent “i·lusió i responsabilitat”. “L’experiència de portar l’Àliga a l’esquena és brutal”, afegeix. La bèstia, construïda pel ferrer Antoni Mas —vila-secà, autor, entre d’altres, de la Torre dels Vents—, és un dels elements més estimats del Seguici. Els dies 22 i 23 setembre lluiran la peça pels carrers de la ciutat, i la nit del 21 els espera una feina més organitzativa.

Dijous 5 de setembre tornaran a fer el mateix, i segons Pitu Rovira, vocal de l’Àliga, encara faran “un parell més d’assajos” abans de Santa Tecla. Això ja s’acosta. Els deu vestits dels aliguers ja esperen el seu moment. Tothom espera el seu moment. Tothom espera la Festa!

Els “ambaixadors” del FET a TARRAGONA

Periodisme

Albert Ollés

-

4 de setembre, 2013

El FET a TARRAGONA és un projecte periodístic que forma part de la societat civil tarragonina. Expliquem les històries de la ciutat des de la proximitat i la complicitat amb els seus protagonistes. Fem xarxa social, som plurals i volem mantenir un contacte directe i diari amb els nostres lectors i veïns.

Per ajudar-nos en aquest objectiu, la redacció del FET comptarà amb el suport d’un grup de deu persones, procedents de diferents àmbits professionals, i integrats dins el que hem anomenat “Consell Assessor”. Aquest grup de tarragonins, amb una trajectòria reconeguda, destaca per la seva pluralitat, la qual cosa garanteix un esperit crític i constructiu en relació a la feina periodística que desenvolupem a la publicació bimestral i en el dia a dia del digital.

APORTACIONS AL TREBALL PERIODÍSTIC

Ells ens ajudaran a perfilar i proposar els continguts informatius mitjançant reunions periòdiques amb els responsables del Consell de Redacció. I també seràn els nostres “ambaixadors” entre la societat civil tarragonina. Un grup de grans professionals per millorar el projecte del FET de portes endins i cap a enfora.

Els deu integrants del Consell Assesor són, per ordre alfabètic:

Rosa Comes, gestora cultural a l’ajuntament de Tarragona. Poeta.

Conxita Esteve, cap de Comunicació i Relacions Institucionals de BASF Tarragona. Membre del consell d’administració del Nàstic.

Antoni Húber, advocat. President del Consorci d’Aigües de Tarragona.

Jordi Jaria i Manzano, professor de Dret Constitucional de la Universitat Rovira i Virgili

Rafael López-Monné, fotògraf i geògraf. Consultor especialitzat en el turisme a peu.

Ramon Marrugat, llibreter. Propietari de la històrica “Llibreria de la Rambla”

Rafael Olivier, empresari. Propietari dels establiments “Raffa Gelati”.

Teresa Ortega, periodista. Cap d’informatius de Tarragona Ràdio.

Joan Sala, mestre. Casteller dels Xiquets de Tarragona.

Matias Vives, advocat i economista.

Deu persones que representen una part important de la ciutat, especialment en els àmbits de la cultura, la societat i l’economia. Des del primer moment, han confiat en el projecte periodístic del FET a TARRAGONA en la versió digital i, a partir d’ara, també ho faran en el producte en paper.

La seva participació al projecte ens aproparà encara més als tarragonins i les seves inquietuds i ens ajudarà a consolidar la xarxa interactiva de la que també formen part els subscriptors i els lectors. Una gran família unida per un sentiment col.lectiu: Tarragona.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

La Tabacalera torna a “reviure” a l’Arxiu

Ricard Lahoz

-

3 de setembre, 2013

La Tabacalera torna a “reviure” a l’Arxiu

La Tabacalera, l'any 1929, quan començava la seva activitat situada a l'extraradi de Tarragona (foto cedida per l'Associació d'amics de Tabacalera) — La Tabacalera, l’any 1929, quan començava la seva activitat situada a l’extraradi de Tarragona (foto cedida per l’Associació d’amics de Tabacalera)

Sis anys i mig després de tancar definitivament les portes, la fàbrica de tabacs tornarà a “reviure” a les seves instal·lacions. En un dels magatzems del darrera de l’històric edifici de Tabacalera, a la seu actual de l’Arxiu, s’està preparant una exposició que repassa la trajectòria de prop de 80 anys del que va ser el principal centre de producció de Tarragona durant dècades.

És una iniciativa del director de l’Arxiu, Jordi Piqué, que va sorgir quan aquestes instal·lacions es van traslladar al magatzem 2 de Tabacalera, a finals de l’any passat. Hi ha col·laborat l’associació d’amics de Tabacalera, creada el 2008 per un grup d’extreballadors, aportant els seus testimonis i documents que ja havien cedit al propi Arxiu perquè estiguessin més ben conservats.

Una exposició recordarà el paper i la trajectòria de la fàbrica de tabacs

L’exposició, que es podrà veure a partir de mitjans d’octubre, aborda amb més d’un centenar de fotografies la construcció de l’edifici, a finals dels anys 20; la producció de tabac; la vida social i la vida sindical. Uns maniquís aniran vestits amb la granota i la bata de feina que portaven els homes i les dones que hi treballaven.

Un documental realitzat per TAC 12 aportarà, entre d’altres, els testimonis d’extreballadors, de l’historiador Jordi Piqué i de la professora de la facultat de Ciències Econòmiques de la URV, Maria Jesús Muiños, autora del llibre “La realidad de un mito”.

Xavier Morato, de l’associació d’amics de Tabacalera, confia que la mostra servirà per cridar l’atenció de moltes persones que guarden a casa fotografies antigues i altres documents i que les podrien cedir per a enriquir el fons de l’Arxiu sobre l’antiga fàbrica de tabacs.

L’objectiu final de l’entitat és aconseguir fer realitat un centre d’interpretació de la Tabacalera permanent, que s’instal·laria al xalet que ocupava l’enginyer de la factoria, a la cantonada del passeig de la Independència i el carrer Manuel de Falla. “Em fa llàstima l’estat de l’edifici”, reconeix Morato. “No se’n fan inversions de manteniment des de l’any 2000 i cal actuar amb urgència perquè no es deteriori més”, afegeix.

Un grup de dones treballadores de Tabacalera, l'any 1948 (foto cedida per l'associació d'amics de Tabacalera) — Un grup de dones treballadores de Tabacalera, l’any 1948 (foto cedida per l’associació d’amics de Tabacalera)

L’entitat dels extreballadors tarragonins vol mantenir viva la memòria històrica de la fàbrica de tabacs. I és que la de Tarragona és una de les deu que han desaparegut en els darrers quinze anys a Espanya. N’hi havia dotze i només continuen en actiu les de Logronyo i Cantàbria.

El centre de producció de Tarragona va tancar portes el 31 de març de 2007. Des de llavors, s’han remodelat dos dels antics magatzems que acullen dependències municipals i s’ha construït el jardí vertical i una zona verda exterior. Però el projecte de convertir tot el complex en un gran espai cultural –amb un nou Museu Arqueològic- continua en suspens. A falta de concretar el futur de Tabacalera, aquesta tardor revisarem el seu passat.

La primera portada de la revista

Periodisme

Ricard Lahoz

-

2 de setembre, 2013

El fotògraf David Oliete fa diverses proves abans de plasmar la primera portada de la revista FET a TARRAGONA

Tenim a punt la portada del primer número de la revista FET a TARRAGONA. L’indret escollit és únic, espectacular. Proposta de Jordi Suriñach, que signa un dels articles del dossier central de la publicació.

No és fàcil arribar-hi. El grup el formem 10 persones. Qui ho té més complicat és David Oliete, el responsable de fotografia del FET que carrega amb tot el material necessari per trobar la millor targeta de presentació de la revista que tindreu a les mans la setmana que ve.

El David, però, es mou fàcilment per tot arreu. Ho demostra el documental Som Castells, les imatges de l’últim Concurs a la TAP –que encara es poden veure en una exposició a l’Espai Turisme del carrer Major-, la seva obra fotogràfica i en vídeo i els projectes personals que ensenya al seu web.

proves abans de decidir

Un cop al lloc de destí, el David observa l’entorn, agafa la càmera i analitza quina és la millor perspectiva i l’enfocament ideal. Hi ha diferents possibilitats. Fa proves, dispara i mira el resultat. El Jordi hi col·labora fent de “model”.

Triats dos indrets, arriba el moment de situar els protagonistes de la portada. Aquí també cal fer proves: a l’esquerra, una mica a la dreta, al mig, dempeus o potser millor un assegut… El fotògraf dispara i, entre rialles, ordena: “Ara, una cara neutra” o bé “ara, un somriure”. I els altres, disciplinats, li responen: “Tú manes”.

El to blau del cel ajuda. La ciutat als nostres peus impressiona. Al cap d’una hora la feina ja està feta i desfem el camí d’anada. El David ha de triar ara la imatge de la primera pàgina, la que millor representi els continguts i la filosofia del FET a TARRAGONA. El titular que acompanya la fotografia és una altra elecció difícil de resoldre. El resultat de tot plegat el veureu en pocs dies.

La presentació de la revista tindrà lloc dilluns 9 de setembre, a les vuit del vespre, als jardins del Metropol, en un acte obert a tothom. La publicació surt amb un preu de 5€, però fer-se’n subscriptor aquesta setmana representa un estalvi important. Per només 25€ l’any rebràs còmodament a casa una revista com mai s’ha elaborat i dissenyat a Tarragona. Ja en tenim ganes, que estigui al carrer i a casa vostra!

Bongo Botrako prepara el concert del dia 17

Cultura

-

1 de setembre, 2013

Hi ha hagut vida més enllà del “chipirón”. Els tarragonins Bongo Botrako s’han consolidat amb el disc Revoltosa com una de les bandes de mestissatge més potents de l’Estat espanyol, condició que corroboren amb una exitosa gira que també els ha portat a països com Holanda, Itàlia, Suïssa, Franca i Àustria. Ara, amb només cinc anys de trajectòria, ja preparen el seu tercer concert a la plaça de la Font, que oferiran aquesta Santa Tecla.

“Vas embalat i gairebé no tens temps per pensar-hi, però quan repasses tot el que has fet aquest temps et dius ‘Déu n’hi do!‘”, confessa l’Uri Giné, vocalista de la banda dins i fora dels escenaris. Ara fa cinc anys, amb només 22, Giné va passar del rock dels Extracto de Lúpulo a la rumba, l’ska i el reggae a la seva nova formació. De tocar amb els amics a la plaça dels Sedassos a encadenar 62 concerts només en el que portem d’any. “No hauria de ser així, però al 2013 viure de la música és una fita que hem aconseguit gràcies a la gent“, explica.

“El directe és la nostra vida i no sabríem viure sense tocar”

La dosi justa d’ambició, el boca-orella i molts concerts els van fer ràpidament un nom entre els amants del mestissatge, però un cop de sort els va catapultar mediàticament ara fa dos anys, quan la selecció espanyola de bàsquet va adoptar el popular “Todos los días sale el sol” com a himne oficiós per animar Felipe Reyes i celebrar el triomf a l’Eurobàsquet. “Va ser un cop de sort“, admet Giné. “Tot el que implica esport d’elit i mitjans de comunicació es magnifica. Va ser una cosa espontània i molta gent ens va conèixer a partir d’aquesta cançó“, afegeix.

A finals de l’any passat publicaven el seu segon i, fins al moment, darrer disc, Revoltosa, en què mantenen el to festiu que els caracteritza però incrementa notablement la càrrega social de les seves lletres. “Parlen de temes socials que d’una manera o d’una altra ens afecten a tothom. Tenim la meitat dels nostres amics a l’atur i a casa nostra s’estan cometen violacions dels drets fonamentals. És el que ens preocupa i per això en parlem“, justifica Giné.

El compositor dels Bongo Botrako va més enllà i lamenta la falta d’implicació de bona part del món de la música en aquesta situació de crisi: “Hi ha casos puntuals de tot, però a la música que la majoria de la gent escolta no s’hi troba ni crítica ni compromís. Al revés, sembla que es visqui en un univers paral·lel de costumismes i coses per l’estil. Em sorprèn que la música no acompanyi els moviments socials en un moment com aquest.”

Des de principis d’any acumulen quilòmetres a la carretera i hores de vol per completar una gira que s’allargarà gairebé fins a finals d’any. Entre les coses bones, la possibilitat de fer turisme i conèixer llocs nous. Entre les dolentes, les combinacions de viatges impossibles que els fan dormir molt menys del que desitjarien. “Però tot plegat compensa. El directe és la nostra vida i no sabríem viure sense tocar“, explica sincer.

El 17 de setembre podran anar caminant a la plaça de la Font per encarar el seu tercer macroconcert a les festes de Santa Tecla. Després d’actuar com a teloners el 2009 de La Pegatina i el 2011 de La Troba Kung-Fú, enguany ho faran com a caps de cartell. “Per a qualsevol tarragoní la plaça de la Font és brutal. Tots hi hem estat de públic i estar dalt de l’escenari és una gran experiència“, assegura Giné, que afegeix que intentaran preparar alguna cosa especial envoltats d’amics i veïns.

Text: Jordi Suriñach
Fotos: Noemí Elia

Tarragona també vol decidir

Política

Ricard Lahoz

-

31 d'agost, 2013

Míting de l'Assemblea de Catalunya de l'any 1976 (foto: Arxiu diari Avui) — Míting de l’Assemblea de Catalunya de l’any 1976 (foto: Arxiu diari Avui)

El dissabte 6 de novembre de 1976, un any després de la mort del dictador, el Camp de Mart de Tarragona va ser l’escenari del primer gran acte polític unitari convocat per l’Assemblea de Catalunya per reclamar llibertats i autogovern. En aquell míting van arribar a parlar una dotzena d’oradors que representaven aleshores les nombroses sensibilitats de l’oposició al franquisme.

Josep Lluís Carod-Rovira i Matias Vives són dues de les dotze persones que van pujar a l’escenari. Carod va parlar en nom del Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN) i Vives representava la veu del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC).

Al cap de 37 anys, el filòleg i l’advocat tornaran junts a fer d’oradors al Camp de Mart. Serà en un altre acte polític que vol fer història, organitzat amb un esperit similar al de la transició a la democràcia. En una data especial: el 10 de setembre, al vespre, vigília de la Diada Nacional i de la convocatòria de la Via Catalana cap a la Independència que travessarà el pais de nord a sud.

Tarragona decideix. Aquest és el lema genèric i sintètic d’un acte polític que aspira a ser el punt de trobada dels milers de tarragonins que es mostren a favor del dret de Catalunya a decidir democràticament el seu futur. Organitzat per l’Assemblea Nacional Catalana, Òmnium Cultural i l’Assocació de Municipis per a la Independència, l’acte comptarà amb els parlaments de Carod-Rovira, Matias Vives i una llarga llista d’oradors, fins a la trentena, procedents d’àmbits molt diversos.

Acte convocat per l'Assemblea Nacional Catalana al Camp de Mart el 8 de setembre de 2012 (foto: ANC) — Acte convocat per l’Assemblea Nacional Catalana al Camp de Mart el 8 de setembre de 2012 (foto: ANC)

Vol ser una demostració de força i unitat d’un ampli espectre social i polític de la ciutat que, com la majoria del pais, vol decidir a les urnes el futur de Catalunya. És també, d’alguna manera, la resposta de la societat civil a les decisions preses per l’ajuntament de Tarragona en contra del dret a decidir.

Aquells joves, melenuts i barbuts Carod-Rovira i Vives, amb l’estètica pròpia del 1976, no han perdut el contacte en aquestes gairebé quatre dècades, tot i seguir camins diferents en la política. Ara s’han citat el dia 10, un altre cop al Camp de Mart, amb molta, moltíssima més gent. Perquè tenen la necessitat de dir ben alt i ben clar que la consulta és el gran objectiu del catalanisme polític actual (igual que l’autogovern era la principal reclamació al final de la dictadura) i que Tarragona no camina al marge de Catalunya.

Preparant la tripleta matalassera

Castells

-

29 d'agost, 2013

Imatge de la prova de tres de nou amb folre que van realitzar el passat dimarts els Xiquets de Tarragona.

Els Xiquets de Tarragona tenen ganes d’assolir la tripleta màgica més matinera de la seva història, el proper diumenge 1 de setembre, a Torredembarra. Després que la polèmica diada de Sant Magí els deixés amb regust agredolç per no haver pogut completar una actuació que havien començat amb bon peu —els matalassers havien descarregat un tres de nou amb folre molt segur en primera ronda—, sembla que intentaran exportar l’esperit i les estructures que estaven previstes per a la festa major tarragonina a la capital del Baix Gaià.

D’il·lusió no els en falta pas. El cap de colla dels Xiquets, Roger Peiró, reconeix que “la colla està forta”, però vol que tothom, al carrer de Santa Anna, toqui dempeus a terra: “Per a nosaltres la tripleta no deixa de ser la nostra millor actuació. Afrontar aquest escenari diumenge dependrà de com hi arribi la colla, dels efectius que puguem moure a plaça i de l’assaig de divendres”. Prudència i crida a la mobilització massiva. Peiró vol arrossegar a Torredembarra el mateix nombre aproximat de castellers que per Sant Magí, que oscil·lava entre les 350 i les 400 camises ratllades. Demana que puguin fer els castells que es proposin de “forma autosuficient”, sense haver de comptar necessàriament amb l’ajut d’altres colles a l’hora de tancar les pinyes.

El cap de colla dels Xiquets de Tarragona, Roger Peiró, en tensió mentre s'executa un dels castells a l'assaig. — El cap de colla dels Xiquets de Tarragona, Roger Peiró, en tensió mentre s’executa un dels castells a l’assaig.

“Familiaritzar-se” amb les estructures

L’assaig d’aquest dimarts ha estat, en paraules del cap de colla dels matalassers, “dur”, però “boníssim”. Han realitzat un total de nou proves. Divendres intentaran col·locar sisens del tres i del quatre de nou amb folre. Aquesta vegada, tanmateix, han treballat aquests dos castells de forma diferent, plantant un tres i un quatre de vuit amb folre sencers. “Es tracta d’una variant d’assaig que fem, traient els quarts o els quints, i que ens funciona molt bé”, comenta Peiró. “El castell dura una mica més, certament pesa menys, però també ens permet que la canalla vegi el folre, pugi, es familiaritzi amb el castell…”, afegeix. El cap de colla dels Xiquets assegura que abans de tirar un castell de nou pisos, intenten sempre haver treballat aquestes dues maneres diferents d’assajar-lo.

Castells amb “un format més exportable”

Els de la camisa ratllada han viscut un 2013 de canvis. Peiró reconeix que es tractava d’una temporada “molt difícil” per a la colla, ja que havien de realitzar “una renovació important a nivell de tronc, sobretot als pisos de la canalla”. Cal destacar que han rebaixat pes a les estructures del tres i el quatre de nou i als seus respectius folres. Aquest esforç podria ser un element clau per garantir-los la consolidació dels castells de nou pisos. “Abans disposàvem d’uns castells molt més robustos, que exigien una agonia més gran i un folre que tingués molta més potència, i ara, poc a poc, estem avançant cap a un format més exportable, que ens hauria de permetre portar aquests castells a més places”, explica.

Possibles nous horitzons: la Gamma Extra?

Al pati d’assaig es poden observar, penjades, diverses fotografies impreses en paper de proves del cinc de nou amb folre, del dos de nou amb folre i manilles i del nou de vuit, entre d’altres. És evident que cal anar pas a pas, però l’horitzó dels castells de gamma extra es comença a distingir al carrer Santa Anna. Sobretot després d’aquell intent desmuntat de cinc de nou en folre que van portar a plaça per Tots Sants, l’any passat, a Vilafranca, que va il·lusionar i sorprendre positivament als matalassers. Fins i tot el cap de colla ho admet: “Pensar que els Xiquets de Tarragona podien posar sisens de cinc de nou en ple mes d’octubre per mi és un somni, al qual no sé si preteníem arribar-hi, però ara que hi som l’hem d’intentar aprofitar”.

Cartell anunciatiu de la diada de Santa Rosalia que han preparat els matalassers (FONT: Xiquets de Tarragona).

Rememorant aquella diada, i si la temporada és dolça, sembla que el pas natural seria, doncs, atacar primer el cinc. Tot i així, també cal remarcar que enguany són la colla que més vegades ha descarregat el dos de vuit amb folre— en un total de nou ocasions—, i que el dos de nou amb folre i manilles és un castell que han estat treballant a assaig.

“No és una cosa que ens obsessioni molt”, puntualitza Peiró. “No necessàriament ha de ser enguany”, el pas a la gamma extra, segons el cap de colla. “Ara hem de treballar molt per aconseguir molta regularitat en els castells de nou”, assevera. I potser té raó. Millor que no ens anticipem. Primera parada dels matalassers, plaça de la Vila de Torredembarra, diumenge, a les 12h del migdia, acompanyats pels Nois de la Torre i la Colla Joves Xiquets de Valls.

Hortalisses ecològiques sobre restes romanes

Cultura

-

28 d'agost, 2013

Hortalisses ecològiques sobre restes romanes

L’agricultura urbana està de moda. Cada vegada és més habitual la plantació de torretes o petits horts en terrasses, terrats o, fins i tot, solars. El que no és tan habitual és l’obertura d’un espai per al cultiu que ocupi tres solars del barri vell de la ciutat ubicats, a més, just damunt de les restes d’un circ romà. Aquestes són les característiques principals de l’Hort del Circ tarragoní, que aquest agost ha obert les portes.

Tomàquets, bledes, cogombres, enciams, plantes aromàtiques… La veritat és que després de setmanes de treball l’hort ja fa patxoca. Tot plegat és una iniciativa de l’associació Refarmthecity, implantada arreu del món, que treballa per a la divulgació de coneixement per als agricultors urbans. L’Hernani i la Loida, dos dels seus responsables, van participar el 2011 a Tarragona en una de les sessions de les jornades Ciutats Creactives. Aleshores van conèixer uns solars abandonats del carrer dels Ferrers i van pensar que podia ser un magnífic espai per engegar un nou projecte. Després de moltes reunions han aconseguit una cessió temporal dels terrenys per part del Departament de Medi Ambient de l’Ajuntament de Tarragona i l’Hort del Circ ja és una realitat.

L’hort del Circ és una mostra d’agricultura urbana en plena Part Alta

Totes les persones que vulguin gaudir d’aquest hort en un espai privilegiat tenen les portes obertes. Simplement s’han de fer socis de l’entitat i aportar el seu granet de sorra, sempre des dels criteris de l’agricultura ecològica que preconitza l’entitat. “Treballem amb paràmetres sostenibles. Totes les torretes estan fetes amb materials reutilitzables i l’aigua l’aconseguim, en part, recollint-la dels aparells extractors d’aire condicionat de les cases del voltant“, explica Loida Gil, una de les responsables de l’associació. “Aquest hort és l’únic exemple actiu de caire social en què col·laborem actualment i és molt interessant. No es tracta només de plantar plantes, sinó de col·laborar i integrar-se amb els veïns i comerços d’un entorn determinat“, afegeix.

Cultivar la terra damunt de restes romanes té el seu encant, però també comporta els seus reptes. Com que Patrimoni prohibeix cavar en aquests espais, totes les llavors s’han plantat en torretes gegants, fetes de fusta o aprofitant banyeres velles. Ja pensen a millorar-les amb la instal·lació de sistemes del control del reg, que es poden fer a partir, per exemple, de la reutilització de peces d’una rentadora i de les bombes d’aigua dels eixugaparabrises dels cotxes.

De moment ja hi ha una desena de tarragonins implicats, la majoria veïns de la Part Alta. Tots ells han col·laborat en l’obertura de l’Hort, que està en continu procés de millora i adaptació al territori. Així, després de comprovar que petits pals de fusta eren insuficients per repel·lir les passejades dels gats del carrer, ara proven de protegir els enciams amb unes petites estores. Tothom pot seguir aquests processos a través del blog de l’Hort, actualitzat constantment. Amb el temps, no descarten que l’espai del carrer dels Ferrers es converteixi en la seu de tallers i xerrades sobre agricultura urbana.

Jordi Suriñach

Un espai de col·laboració cultural

Cultura

-

27 d'agost, 2013