12 C
Província de Tarragona
Divendres, desembre 8, 2023
Inici Blog Page 253

Compartint un assaig de les Contalles

0
Un moment de l'assaig de les Contalles, amb Jaume Guasch Llorach, dalt i al mig, en el paper de Sant Magí i acompanyat de "pelegrins" i "testimonis"
Un moment de l’assaig de les Contalles, amb Jaume Guasch Llorach, dalt i al mig, en el paper de Sant Magí i acompanyat de “pelegrins” i “testimonis”

 

Al carrer Soler arriba una camioneta a quarts d’onze de la nit i aparca abans de la cruïlla amb Gasòmetre. De l’interior del vehicle comencen a treure desenes de vestits, equips de so i material divers que deixen a l’interior d’un local obert a aquelles hores.

 

El local no és una botiga de roba o de música. És la seu de l’Esbart Santa Tecla, on hi ha força moviment i molta animació perquè està a punt de començar un nou assaig de les Contalles de Sant Magí. El material descarregat de la camioneta prové del local de l’entitat al carrer Maria Cristina, on s’hi han de fer algunes reparacions.

 

L’espai del carrer Soler el decoren desenes de cartells de les festes de Tarragona. En una de les columnes centrals, un quadre amb la il·lustració de Carles Llorach Fortuny, fundador de l’entitat. I per tot arreu, una sensació de “caos ordenat” entre bosses, vestits, sabates, cadires…

nit d’estiu, ambient xafogós

Al carrer Caputxins, discretament, un petit grup recita uns textos. Són els cors de les Contalles que es preparen per a l’assaig general. A la mateixa hora, i dins el local de l’esbart, acaben els components del Ball de Valencians, recuperat per l’entitat l’any 1997.

 

Més recent és la representació en honor al co-patró de Tarragona. La primera es va fer el 2003 i, per tant, ara se celebra el desè aniversari de les Contalles, una recreació que vol expressar la devoció per aquest sant ermità de la Brufaganya.

 

Un altre moment de l'assaig de les Contalles de Sant Magí, al local de l'Esbart Santa Tecla
Un altre moment de l’assaig de les Contalles de Sant Magí, al local de l’Esbart Santa Tecla

Hi participen 25 persones, a més de la desena de components dels cors. La majoria n’han fet totes les representacions, encara que sigui canviant de posició. No calen gaire indicacions, tot va bastant rodat, tothom sap quin és el seu paper…

 

Jaume Guasch Llorach assumeix des del primer dia la figura de Sant Magí. Setze nois en el paper de “pelegrins” i vuit noies que fan de “testimonis” o “guies” l’acompanyen en una sala amb ventiladors al sostre i un aparell de refrigeració que intenta apaivagar la calor. Tot, sota la mirada atenta de Marta Mariña, directora general de l’espectacle.

 

Sona la música i arrenca l’assaig de la representació dividida en diferents quadres, des de l’arribada de Sant Magí a la Brufaganya fins al martiri i la mort. Els pelegrins aixequen les seves construccions o figures envoltats dels testimonis, noies formades en el cos de dansa de l’esbart i que es mouen amb harmonia per l’espai.

 

Els cors, amb David Allué com a corifeu, es preparen abans de l'assaig en un racó del local
Els cors, amb David Allué com a corifeu, es preparen abans de l’assaig en un racó del local

A mitja “funció” encara s’incorpora algú que arriba tard per raons de feina. Són pràcticament les onze de la nit i l’assaig continua. Entre figura i figura s’enllacen les intervencions del ritornel·lo, un cor grec guiat pel corifeu, paper que assumeix David Allué. Amb les seves veus ens condueixen per la història representada.

 

Arriba el moment d’un petit descans. Cinc minuts, però,… i un nou assaig. Resten pocs dies -el pròxim dijous 15 d’agost– per a la representació de les Contalles a la plaça de la Pagesia. L’indret que sembla definitiu després d’aquella estrena espectacular a l’amfiteatre, “el lloc ideal”, el 2003.

 

I després de les Contalles, a l’Esbart Santa Tecla no marxaran de vacances. Deseguida es reprendran els assajos del Retaule, d’una banda, i els dels diferents balls –Patatuf, Cercolets, Bastons-, de l’altra.

 

El calendari de setembre està molt atapeït: Santa Tecla a les escoles (dia 13), Balla els Balls i Nit de Dansa (14), Cercavila petita (19), Retaule (20), Cercavila (22) i el dia gran (23). Paga la pena que aquells dies recordem la feina que ara fan centenars de tarragonins i tarragonines com els de l’Esbart Santa Tecla. Sense ells, la festa no seria tan lluïda.

 

Bones vacances, Rafa

Sec davant d’un full en blanc. D’aquells que no diu res, d’aquells que callen i que acostumen a costar massa cops tan d’omplir.

Segurament és el dia que més en blanc el deixaria, perquè em costa molt saber que dir.

De fet callaria i ficaria dibuixos polonesos, aquells que havien d’entrar i mai entraven si fallava el programa amb un “Koniec” de comiat.

Només tinc imatges, records de fa alguns anys de quan passejàvem per “les espanyes” amunt i avall amb alguna samarreta del Nàstic d’aquelles que tenies amagades ves a saber on i que acabaves intercanviant amb un desconegut per qualsevol “samarretota”.

Estadi de Balaidos Rafa Gonzalez i Quim Pons abans d'un Celta Nàstic Foto: Jordi Blanch
Estadi de Balaidos Rafa Gonzalez i Quim Pons abans d’un Celta Nàstic Foto: Jordi Blanch

Tinc un reportatge d’uns guants d’Albacete, un Miki “pete”a Confeti, unes xancles de Klagenfurt, un bon rotllo guardat i podria omplir el maleït full en blanc d’imatges i de frases de “Fantos i Cocacolos”  sense acabar.

Encara no m’ho crec que estigui escrivint això, t’he de ser sincer, sé que allí on siguis, que no deu ser molt lluny del Nou Estadi, ens seguiràs. Rajaràs del que creguis que has de rajar i t’emprenyaràs quan perdi el Nàstic o el Madrid.

Però riuràs i trauràs el millor d’aquells somriures perduts per a poder gaudir d’un bon passeig per Gijón amb un bon culín de sidra i amb Antonio Vega de fons.

Mentrestant llegiré alguna de les teves darreres dissertacions desendreçades al Circ o em quedaré amb els adéus del Sergi, l’Octavi, el Pitu o el Jordi.

Sé que no t’agradava gens fer compliments quan algú ja no hi és i sempre has cregut que les coses s’han de dir quan les penses i quant les sents.

Com ara que sento una ràbia immensa, una impotència cega i un malestar general.

Has marxat massa aviat però com els grans saps que sempre hi seràs.

 

Com deia Ovidi, Bones vacances Rafa.

Ascens del Nàstic a primers Plaça de la Font
Ascens del Nàstic a primers Plaça de la Font

“…. També veuràs que el que t’escric potser semblarà inconnex i sense un fil argumental aparentment visible. Però és com a tu t’agradava. Pren-te un Jack Daniels amb got de tub. Com a tu t’agradava. Fuma’t un altre Ducados. Com a tu t’agradava. Digues-li “chiqui” a alguna noia maca que et passi per davant. Com a tu t’agradava. I segueix sent feliç a la teva manera i lliure com un ocell. Com a tu t’agradava.”

Sergi Casado. www.elcircdetarragona.com

Heroi, Contreras?

Presa de Tarragona pel general Suchet, el 28 de juny de 1811, obra del pintor francès Remond (foto: wikimedia)
Presa de Tarragona pel general Suchet, el 28 de juny de 1811, obra del pintor francès Remond (foto: wikimedia)

 

Des de juny de 2011 fins ara mateix s’han succeït un seguit d’activitats i iniciatives tendents a recordar el que va començar sent un setge, va continuar sent un assalt i va convertir-se en ocupació de la ciutat de Tarragona per part de les tropes napoleòniques durant una mica més de dos anys. S’han publicat estudis, novel·les i còmics, s’han rodat documentals, s’han muntat exposicions, s’han organitzat actes protocol·laris, reconstruccions històriques, homenatges i, fins i tot, s’han constituït associacions que tenen la intenció de continuar perpetuant el record d’aquells esdeveniments. S’han fet, doncs, moltes coses. Però, en la meva opinió, el que no s’ha fet, o no s’ha fet prou, és una revisió crítica, amb ulls de persones que s’ho miren en la distància de dos segles.

 

En aquest article voldria qüestionar algunes de les idees que han estat recurrents en aquests dos anys. Ho faré, prenent com a referència algunes de les coses que s’han publicat. No pretenc, tanmateix, instituir-me en posseïdor de la veritat. Els qui ho llegiu, preneu-vos-ho bàsicament, com una reflexió que espero que ja farà prou si ajuda a fer pensar.

LLUITA O RESISTÈNCIA

En primer lloc, s’ha dit que, “mentre les altres poblacions de la zona havien decidit no plantejar cap mena de resistència a l’exèrcit francès, els tarragonins van decidir lluitar fins a l’últim moment”. Això, és clar, no és cert. La decisió de resistir o no, en cap cas no la prenia la població. Qui va decidir convertir Tarragona en un bastió, en plaça murallada, en l’última ciutat catalana en contra de l’exèrcit invasor, no van ser els tarragonins, sinó una autoritat superior i, probablement també, la història i la situació estratègica. En qualsevol cas, és aventurat dir que els tarragonins fossin més combatius que els altres.

 

Reus, per exemple, no va oposar cap resistència, perquè cap autoritat superior no ho havia decidit; perquè la ciutat no estava preparada; i perquè no tenia una situació estratègica. Per tant, Reus va ser ocupada pacíficament. I a Reus van establir-se les autoritats i la intendència de l’exèrcit invasor. Però des d’aquest moment hi va haver resistència dels reusencs que se sentien antifrancesos o antinapoleònics. Fins al punt que el 19 de novembre, segons conta l’intendent Victor d’Arlincourt a  les seves memòries, la població de Reus degolla bona part dels membres de l’administració francesa i les seves dones.

 

Imatge de la recreació del setge que es va realitzar al pla de la Seu el juny de 2011
Imatge de la recreació del setge que es va realitzar al pla de la Seu el juny de 2011

En alguns papers hem llegit que la resistència oposada pels tarragonins a l’exèrcit napoleònic va ser la causa de la massacre. Això tampoc no és ben bé cert. A totes les places assetjades per les tropes de Napoleó hi va haver resistència. Però en cap no hi va haver tanta mortaldat com a Tarragona. La raó d’aquesta diferència és que la ciutat de Tarragona (o més aviat caldria dir l’exèrcit que hi havia a dins de Tarragona) no tan sols no va voler rendir-se, sinó que va negar-se a parlamentar.

 

Com tothom sap, el 1811 i avui mateix, la ciutadania sol odiar la guerra. I si pot se n’escapa. Llavors, molts tarragonins, sobretot els més benestants, van escapolir-se cap a Mallorca o a altres places. Els que es van quedar és perquè no tenien més remei. Entre aquests, no pot negar-se que alguns mantinguessin una lluita abrandada i convençuda. Però també sovintegen els testimonis de gent que s’amagava, ja sigui a la catedral, ja sigui en cellers, cisternes o tota mena de cavitat subterrània que pogués estalviar-los la mort. Un conte de Ruiz de Alarcón i una novel·la de Victor d’Arlincourt, ambientats en aquells fets, ho reflecteixen.

soldats i civils

Sobre els motius de combatre, s’han dit unes quantes coses. Per exemple, crec segur que molts dels que combatien més aferrissadament ho feien per raons ideològiques. No en debades es presentava l’invasor no només com un enemic militar, sinó com el portaveu de la irreligiositat i del diable. El que no s’ha dit gaire (o gens) és que, a partir del moment en què Contreras (aquest militar a qui alguns tarragonins, entre els quals no em trobo, reten homenatge), decideix no rendir-se (abans morir que rendir-nos), basava la seva posició en un fet d’alta hipocresia. En el cas de rendició, tots els vençuts salven la vida. En el cas d’assalt i saqueig (com va ocórrer) els invasors perdonen la vida dels soldats (que tenen un valor de bescanvi) i, en canvi, assassinen vilment la població civil. Valent individu, aquest Contreras, que d’una manera tan infame ven la vida dels ciutadans!

 

Imatge de l'audiovisual de presentació de les jornades de reconstrucció històrica celebrades el juny de 2011
Imatge de l’audiovisual de presentació de les jornades de reconstrucció històrica celebrades el juny de 2011

Crec que s’ha d’abandonar la idea dels dos bàndols clarament establerts i enfrontats. I molt més que aquests dos bàndols responguessin a la rígida distinció entre bons i dolents. Hi ha un fet clar i indiscutible: l’exèrcit napoleònic era un exèrcit invasor. Sota la seva bandera, és cert que molts soldats i militars hi anaven pensant que servien un acte de llibertat (contra l’endarrerida i catòlica Espanya). D’altres, s’hi havien enrolat atrets per la paga. No hi faltaven els que combatien forçats. No veig massa diferència entre l’exèrcit de Napoleó i els actuals exèrcits occidentals envaint països diversos amb l’excusa que estan endarrerits (i volen civilitzar-los) o que són un perill ideològic (i volen desarmar-los).

 

Dins de la ciutat, tampoc no podem caure en el reduccionisme de posar tothom en el mateix sac. La majoria de la població civil van ser herois per força. Molts forasters havien vingut a Tarragona creient que les muralles els protegirien del pillatge de l’exèrcit invasor. I van caure en una ratera. És evident que aquests milers de forasters que s’havien refugiat a Tarragona no venien a lluitar, ni a donar la seva vida, ni a defensar cap causa: intentaven escapar-se de la mort.

 

Així, quan parlem d’herois, ens hauríem de preguntar de què i de qui parlem. Es dóna la paradoxa que a la veïna república francesa encara consideren Suchet, oficialment si més no, com un heroi. Aquí hi considerem (jo, no) Contreras. ¿No eren, tots dos, dos militars professionals que buscaven la millor manera de fer mèrits encara que això costés milers de vides humanes?

Joan Cavallé, escriptor

La fàbrica de laterals drets

Ricardo Van Rhijn ha marcat aquest cap de setmana davant del Roda el primer gol de l’Ajax a l’Eredivisie 2013/14. El jove jugador de Leiden s’estrena d’aquesta manera com a golejador amb la samarreta dels jueus d’Amsterdam, després de tres temporades jugant de forma irregular a la primera holandesa.

Van Rihjn no és davanter centre, ni extrem, ni tan sols migcentre amb arribada o un central alt contundent en el joc aeri, l’holandès del planter de l’Ajax és el lateral dret titular del conjunt de Frank De Boer, després que l’equip d’Amsterdam traspassés l’última temporada a Gregory Van der Wiel al PSG per vuit milions d’euros.

Abans, uns joves Maxwell, Heitinga, Escudé o Reiziger havien ocupat aquesta posició a l’equip de la capital holandesa. L’Ajax és un club acostumat a fer negoci amb els seus futbolistes del planter que abandonen Amsterdam i que nodreixen bona part de clubs del vell continent.

Jordi Calavera al Nou Estadi. Foto:Nàstic

Jordi Calavera sembla cridat a ser un lateral dret exportable

A petita escala el Nàstic s’està convertint en l’Ajax català a l’hora de fabricar laterals drets. Des de l’època d’Àngel Garcia, el segon jugador que més partits ha jugat amb la samarreta del Nàstic a segona A després de Rubén Pérez, el Nàstic no havia tornat a fabricar laterals drets del planter fins els últims anys.

Els temps són diferents i el que abans representava assegurar-se una peça bàsica per l’equip formada a casa, ara vol dir que algun club important et vingui a buscar aquest jugador i s’obri la possibilitat de fer caixa.

Els darrers casos són Sergio Juste i Alberto Benito. El Nàstic va vendre fa un any a Juste al Barça per 150 mil euros (segons dades del club). La poca fortuna amb les lesions han deixat al tarragoní en blanc aquesta passada temporada amb el filial blaugrana.

Juste, que va compartir la posició de lateral amb la de central durant la seva formació,  es convertia en el primer exemple clar del potencial del planter grana que anteriorment havia vist com els germans Oriol ja es feien un lloc a primera després de la seva sortida del club.

El relleu de Juste estava preparat des del planter. Alberto Benito, un jugador de qui es parlava molt bé des del seu primer any de juvenil i que ja tenia minuts a La Pobla, va fer el salt al primer equip demostrant que tenia lloc i recorregut de sobres per triomfar a Can Nàstic.

Jordi Calavera en el partit de Copa Catalunya davant del Barça B. Foto:Nàstic
Jordi Calavera en el partit de Copa Catalunya davant del Barça B. Foto:Nàstic

Benito també ha durat poc, després d’un embolic de contracte i on encara Nàstic i jugador es barallen als tribunals, el lateral dret de la casa ha marxat a l’Sporting de Gijón sense que el Nàstic ingressi res per ell.

El millor de tot, però, és que la feina del planter grana i la fabricació de laterals drets amb garanties sembla inesgotable. Igual que l’Ajax amb Van der Wiel o Van Rhijn, el Nàstic ha trobat amb Jordi Calavera, un cabrenc de divuit anys, el relleu natural per al seu lateral dret.

Calavera, que va debutar ja la temporada passada a la Copa Catalunya de la mà de Javi Salamero, s’ha estrenat aquest cap de setmana com a golejador en l’amistós que el Nàstic ha jugat i guanyat a Sabadell.

Jordi Calavera sembla cridat a ser la nova perla del planter i un lateral dret exportable al que esperem que respectin les lesions i les relacions contractuals.

“Cala” deixa clar que el Nàstic no fabrica ni quatres com el Barça, ni nous com el Madrid, ni centrals com l’Espanyol però que l’especialitat de la casa es centra en aquell lateral dret versió 2.0 del “mític” Àngel Garcia.

Jordi Calavera és la nova punta de l’iceberg de la feina que s’està fent als darrers anys al futbol formatiu grana que segueix, això sí, escampant els seus fruïts de moment pel futbol de l’Estat. Serem el nou Ajax?

Festa de color magenta a la Savinosa

0
El logo de l'estudi Mènsula, amb el color magenta, a la festa del cinquè aniversari (foto: Albert Cilveti)
El logo de l’estudi Mènsula, amb el color magenta, a la festa del cinquè aniversari (foto: Albert Cilveti)

Festa nocturna a la platja. El xiringuito de la Savinosa acull la celebració del cinquè aniversari de Mènsula, un dels estudis de disseny, fotografia i il·lustració més actius de Tarragona. Per unes hores deixen el seu santuari del carrer Mediona, a la Part Alta, i munten la paradeta al costat de la sorra i el mar.

 

El quartet format per Pep Serra, Txomin Medrano, Albert Cilveti i Marta Daniel fa d’amfitrions a amics, col·legues i clients en un ambient distès i en format modernet: música, projeccions, màscara de color magenta amb la imatge de Mènsula, photocall –sota la direcció de l’amic i alhora competència Agustí Arévalo de Píxelmoreno– samarretes commemoratives combinant negre i groc… tot al voltant d’unes quantes taules i cadires, beure, menjar i el bon rotllo d’una nit d’estiu a la platja.

 

L'equip de Mènsula: d'esquerra a dreta, Txomin Medrano, Marta Daniel, Albert Cilveti i Pep Serra (foto: Mènsula)
L’equip de Mènsula: d’esquerra a dreta, Txomin Medrano, Marta Daniel, Albert Cilveti i Pep Serra (foto: Mènsula)

En un xiringuito de la platja, precisament, es troba l’origen de Mènsula, fent-hi unes cerveses el Pep, el Txomin i l’Albert. Havien estudiat junts a l’Escola d’Art i Disseny de la Diputació de Tarragona i decideixen treballar, també junts, en un estudi on cadascú tindrà la seva “especialitat”: el Pep es dedicarà al disseny gràfic i la il·lustració; el Txomin al disseny web i la il·lustració, i l’Albert a la fotografia. Al trio fundador se l’afegeix fa un any la Marta, especialista en disseny gràfic.

 

Projectes individuals i projectes en grup al llarg de cinc anys, on tot ha canviat molt i on la crisi també ha obligat a reinventar-se als professionals d’aquest sector. Com? Doncs prenent la iniciativa en nous camps com els de les etiquetes de vins de diversos cellers joves de les comarques de Tarragona o impulsant l’autoedició de llibres il·lustrats sota el títol de “Plegats”.

 

Els encàrrecs de les administracions públiques s’han enfonsat a causa de les retallades i, per contra, moltes empreses de tot tipus busquen en el disseny web i el disseny gràfic la fórmula per renovar-se i superar la crisi: són dues cares de la mateixa moneda que afecten estudis com el de Mènsula.

 

Imatge del xiringuito de la Savinosa i de la festa del cinquè aniversari de l'estudi Mènsula (foto: Albert Cilveti)
Imatge del xiringuito de la Savinosa i de la festa del cinquè aniversari de l’estudi Mènsula (foto: Albert Cilveti)

“Tarragona és una ciutat petita, però amb molta feina a fer”, diu el Pep quan li pregunten si seria millor treballar a Barcelona. “Ara, les noves tecnologies, et permeten fer un projecte per a qualsevoll lloc del món i la ubicació del teu estudi no és un inconvenient”, afegeix.

 

Ells, de fet, mantenen el local del carrer Mediona, al costat d’altres estudis i tallers, en la zona més artística de la Part Alta de la ciutat, però amb projectes que abarquen tot Catalunya o miren a l’altra punta del món. Això, sense oblidar les “feines de casa”, com el disseny d’aquest web que ara esteu llegint o la revista del mateix nom que estan-estem preparant per al setembre. Perquè Mènsula també està pensat, creat i “fet a Tarragona”.

Assajant l’estrena a la Santa Tecla petita

0
Els dotze nens que estrenaran per Santa Tecla el Ball de Cossis petit assagen cada dijous al local de l'Esbart Dansaire
Els dotze nens que estrenaran per Santa Tecla el Ball de Cossis petit assagen cada dijous al local de l’Esbart Dansaire

“Ara ho farem una mica més difícil: ens anem creuant, un de cara i un d’esquena, cada dos compassos, d’acord?”. La Carme Forcadell ho diu als dotze nens i nenes que assagen el Ball de Cossis Petit, una de les grans novetats de la Santa Tecla de 2013.

 

Som al local de l’Esbart Dansaire de Tarragona, a la plaça de la Mitja Lluna. Dijous tarda, d’inicis d’agost. La Claudia, la Bea, l’Anna, la Paula, la Laura i la Maria, d’una banda, i l’Hèctor, l’Eloi, l’Àlex, el Rubén i dos Paus, de l’altra, segueixen les indicacions de la mestra. Tenen entre vuit i dotze anys, alguns ja han ballat en grups infantils de l’Esbart, però d’altres s’estrenen del tot.

 

Dotze nens i nenes preparen la primera sortida del Ball de Cossis petit

Han passat vint minuts de l’assaig amb la música de fons fent diferents passades i creuades, i les figures del triangle i el quadrat. Llavors la Carme els interpel·la: “Us veieu amb cor de fer la rodona?” I proven de fer la figura –la més complicada- que veurem a la plaça de les Cols o a la plaça del Rei el dia del seu debut a la Cercavila Petita.

 

La Laia Garcia, la Jessica Tarafa, l’Arcadi Tarrida i la Neus Rabascall són altres membres de l’Esbart Dansaire que fan de “monitors”, condueixen els nens en alguns passos i els expliquen com millorar-ne l’execució. La canalla s’ho passa d’allò més bé, caminen, salten, ballen…i al final de la sessió reconeixen tenir una mica de “nervis” de cara a Santa Tecla.

 

Des del juliol han vingut assajant un parell de cops per setmana. A l’agost faran una sessió setmanal i després arribarà l’esprint final. La seva primera actuació a les festes serà molt destacada: el 16 de setembre faran al Metropol una presentació del Ball de Cossis Petit amb el Ball de Prims de Reus, com a padrins, i el dia 19 s’estrenaran a la cercavila pels carrers de la Part Alta.

 

Serà la millor manera de celebrar el desè aniversari dels “grans”, del Ball de Cossis que va sortir per primera vegada el 2004. Amb l’ajut de Repsol a través del programa T-6000 podran fer front a les despeses dels vestits per als nens, tots els seus guarniments –polaines amb cascavells- i els cossis o barrets en forma de recipient característics del ball.

 

Un moment de l'assaig del Ball de Cossis petits de la setmana passada
Un moment de l’assaig del Ball de Cossis petits de la setmana passada

Un ball i un vestuari que els fa molt alegres en les seves actuacions. Els petits no es cansen de l’assaig, -“és molt xulo”, diuen- i els professors es mostren entusiamats en veure que hi ha canalla disposada a mantenir un ball del qual es tenen referències des del 1403.

 

Nens, pares i professors que sacrifiquen dies de vacances perquè els agrada ballar i volen sortir al Seguici amb la màxima qualitat possible. I aquest any, encara més, perquè el Ball de Cossis és la imatge del cartell i tots els elements de marxandatge de Santa Tecla.

 

“Ens agrada suar”, exclama la Carme quan acaba la sessió, però ja pensant en els propers assajos dels petits. Els nanos surten corrents de la sala a beure aigua o a berenar. Estan contents i feliços: ells i elles són el futur de la festa.

Un tast de l’A-27 abans de la seva obertura

0
Imatge del tram de la nova A-27 a prop del polígon petroquímic nord, on s'acaba l'autovia
Imatge del tram de la nova A-27 a prop del polígon petroquímic nord, on s’acaba l’autovia

 

Camions amunt i avall, maquinària diversa, desenes d’operaris per tot arreu… Des de fa setmanes es treballa sense parar ni un dia en les obres de l’autovia A-27. Una cursa contrarrellotge per a l’obertura del tram Tarragona – El Morell en els pròxims dies o setmanes

 

Es tracta d’un petit tram que no passa dels set quilòmetres de longitud i que enllaçarà el Port amb el polígon petroquímic nord, amb accessos directes a l’autovia A-7, l’autopista AP-7 i el polígon Riuclar, entre d’altres.

 

El tram més pròxim al Morell ja es veu més acabat, amb els senyals, les mitjanes i les baranes de protecció col·locades, els carrils pintats… On es concentra aquests dies l’activitat frenètica és a la zona més pròxima a Tarragona. El pont, que passa per damunt de l’A-27 i que connectarà els vehicles que venen del Port i van al polígon Riuclar, és l’obra més cridanera i espectacular del tram.

 

Al pont que enllaça l'A-27 amb el polígon Riuclar encara s'hi treballa
Al pont que enllaça l’A-27 amb el polígon Riuclar encara s’hi treballa

Si es viatja en direcció nord, després de travessar el pont enlairat, destaca la rotonda superior que permet l’entrada a la barrera de peatge de l’autopista, o bé anar cap a la nacional 240 o a l’interior de la zona industrial. Més endavant, a uns tres quilòmetres, s’ha construït una altra rotonda superior per connectar la nova autovia amb la local T-721 que enllaça Constantí amb la Pobla de Mafumet. I el primer tram de l’A-27 s’acaba amb una rotonda inferior que connecta amb la carretera de la Pobla i la refineria. No hi ha cap connexió directa amb el polígon petroquímic, tal com s’havia reclamat des de l’AEQT.

Les obres es van adjudicar a una UTE el març de 2007 per un valor de 40 milions d’euros i han sofert nombrosos retards. La perllongació fins a Valls i Montblanc està aturada per problemes pressupostaris. Per tant, el tram de l’A-27 a punt d’obrir-se al trànsit tindrà uns efectes poc importants en el sistema de mobilitat de l’entorn de Tarragona.

Aquí podeu veure una galeria d’imatges de l’estat actual de les obres de l’A-27 :

 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Llet i macarrons contra la pobresa severa

0
Aliments classificats i preparats en lots per donar a 28 famílies de Camp Clar en situació d'extrema pobresa
Aliments classificats i preparats en lots per donar a 28 famílies de Camp Clar en situació d’extrema pobresa

L’Antònia arriba amb un carro buit de la compra i la seva filla, Maria, de 5 anys. A casa són vuit i només tenen l’ingrès mensual dels 400 € del PIRMI. A l’Antònia l’esperen avui la Natàlia, el Jesús i uns quants quilos d’aliments que la Fundació Casal l’Amic ha recollit gràcies al Fons Social Europeu.

 

Al carro fica dos cartrons de llet –dotze litres-, paquets de llenties, cigrons, arròs, macarrons, formatge, ampolles d’oli… En una setmana s’ho hauran acabat tot, però “és una ajuda molt gran” per poder anar tirant. Una altra de les filles, la Rosa, de 16 anys, arriba per ajudar la mare i emportar-se entre totes dues els aliments assignats a la seva família.

 

La Natàlia i el Jesús atenen una de les mares de família que van a buscar els aliments
La Natàlia i el Jesús atenen una de les mares de família que van a buscar els aliments

En total, se’n beneficien 28 famílies de Camp Clar en situació de “pobresa severa”, afirma Natàlia Avilés, directora del Centre Obert del Casal l’Amic. D’aquestes, 7 no tenen cap ingrès i d’altres amb prou feines reben 500 € mensuals per atendre set o vuit persones, entre infants i adults.

Molts ja fa anys que viuen a Tarragona. La Nadia, del Marroc, en fa 23 que s’hi va instal·lar amb el seu marit i ara té tres fills, de 7, 12 i 16 anys. Diu que la llet “és imprescindible” i amb el Cola Cao és el primer que s’acaben els més petits de la casa. Els seus fills i els altres -fins a 41- són els que cada tarda, durant el curs escolar, van al Centre Obert i participen de les activitats que preparen els educadors de la fundació.

 

El casal –tancat a l’estiu- el troben a faltar mares i nens, i tots ja tenen ganes que arribi el setembre. La Minona, nascuda a Melilla i amb dues critatures d’11 i 9 anys, també s’apropa al local on hi ha classificats els 28 paquets d’aliments. Ella s’emporta llet, llegums, farina, oli… i aquesta vegada, de forma extraordinària, colònia i desodorant cedits per l’empresa Puig.

 

Un dels lots preparats per a una de les famílies del Centre Obert de la Fundació Casal l'Amic
Un dels lots preparats per a una de les famílies del Centre Obert de la Fundació Casal l’Amic

Els aliments que reparteix Casal l’Amic –una tona i mitja– els han anat a buscar al Banc d’Aliments de les comarques de Tarragona. Ho fan tres cops l’any a través del Fons Social Europeu: “No és un dels objectius del Centre Obert, però ha esdevingut una necessitat per atendre els casos més greus”, afirma la directora.

 

Jesús Fraile, educador, atén les mares que van arribant i les fa signar un paper conforme reben els aliments. Cada nucli familiar, en funció dels ingressos i del nombre de persones, en rep una quantitat determinada. No hi ha gaire diferències, perquè malauradament el nivell de pobresa és molt similar.

 

El Jesús i la Natàlia ja coneixen les mares i els fills de fa temps i per tant comproven en primera línia les dificultats de moltes famílies per sobreviure a l’embat de la crisi. La malnutrició infantil s’extén i els adults segueixen a l’atur o es dediquen a la venda ambulant.

 

Periodísticament, és dia d’inici de vacances, d’operació sortida a carreteres, estacions i aeroports. És dia de polítics al Congrès parlant del “cas Bárcenas”. És dia de valoracions a l’objectiu imposat de dèficit a Catalunya. Però a la mateixa hora i al costat d’aquesta realitat, n’hi ha una altra –amagada- que protagonitzen la Nadia, la Minona i l’Antònia. Avui, almenys, a casa beuran un got de llet i menjaran macarrons.

Tarragonisme anticatalanista?

0

 

 

 

 

 

 

El dia 28 de juny, l’ANC de Tarragona va presentar a l’oficina de l’OMAC, 9.370 signatures de tarragonins i tarragonines que sol·licitaven al Plenari de l’Ajuntament l’adhesió a l’Associació de Municipis per la Independència (AMI). Aquesta campanya de recollida de signatures va començar davant la incertesa de si les institucions recollirien la creixent voluntat d’exercir el  dret a vot per decidir si Catalunya esdevé o no, un nou estat europeu.

 

Imatge de l'acte de tancament de la campanya de recollida de signatures al Teatre Metropol, el passat 28 de juny
Imatge de l’acte de tancament de la campanya de recollida de signatures al Teatre Metropol, el passat 28 de juny

En democràcia, aquesta es l’única manera de comptar majories i minories i de respectar la voluntat de la ciutadania. Aquesta iniciativa s’ha dirigit a tots els grups polítics del consistori sense excloure’n cap, perquè més enllà de legítimes diferències ideològiques, volem una Catalunya de tots i per a tots. No es tracta doncs d’ingenuïtat ni de partidisme, sinó de respectar i donar veu a tothom. A la tarda del mateix dia i al Teatre Metropol, es va fer l’acte públic de cloenda de la campanya.

 

El dia 19 de juliol, el grup municipal de CiU va presentar al plenari una moció per l’adhesió del consistori al Pacte Nacional pel Dret a Decidir. Queda clar que no era la moció avalada per les 9.370 signatures que l’ANC va presentar, però en recollia alguns aspectes amb l’objectiu de l’adhesió al Pacte Nacional. Entenem que CiU va considerar més adient  presentar la proposta que a nivell supramunicipal impulsa la seva federació i l’actual govern de la Generalitat, conjuntament amb d’altres organitzacions polítiques i socials.

 

El resultat de la votació es conegut per tothom. El PSC i el PP van tombar la moció de CiU que únicament va comptar amb el vot de la regidora de ICV, que alhora manifestava que s’haurien de buscar punts d’acord amb el PSC. Es significativa la sol·licitud de vot nominal que també recollia la nostra proposta, en la línea de respecte, transparència, llibertat i compromís individual que el tractament d’aquesta qüestió necessita, tal i com seria en un model electoral de vot en llistes obertes. Però sembla que es continua imposant un resultat estrictament partidista.

 

L’ANC de Tarragona es felicita de la feina feta pels seus voluntaris i se sent dipositària de la voluntat expressada per les 9.370 tarragonins i tarragonines que van signar durant la campanya. Mai cap campanya a la nostra ciutat havia recollit tanta quantitat d’adhesions nominals com les que l’ANC ha vehiculat. Repetim: Mai. Farien bé els partits polítics presents al consistori tarragoní de tenir-ho en compte.

 

Albert Cortés Monserrat

Coordinador Assemblea Nacional Catalana Tarragona

 

Els “crèdits” i els mèrits de la URV

0
El rectorat, com la resta d'instal·lacions de la URV, estarà tancat del 5 al 25 d'agost per reduir despeses de consum i manteniment
El rectorat, com la resta d’instal·lacions de la URV, estarà tancat del 5 al 25 d’agost per reduir despeses de consum i manteniment

La Universitat Rovira i Virgili és la única universitat de Catalunya que no ha demanat una pòlissa de crèdit. No l’ha necessitat ni per pagar les nòmines, ni per mantenir l’activitat docent i investigadora, ni per convocar beques de recerca. Aquest fet revela la relativa fortalesa de la URV davant les embestides de la crisi.

 

Amb aquesta constatació, el rector i la comunitat universitària marxen de vacances en un mes d’agost en que, per tercer any consecutiu, tanquen tots els centres i facultats. A partir d’aquest divendres i fins al 25 d’agost, la URV “tanca per necessitat i per constatar la seva situació d’emergència”, en paraules de Francesc Xavier Grau.

 

La mesura, estrenada l’estiu de 2011, suposa un estalvi directe de 250.000 € en consums i tasques de neteja i manteniment i, a més, té la virtut de recordar a la classe política i a la societat que la universitat viu un moment excepcional. Això sí, amb el risc que el tancament de les facultats esdevingui un fet habitual per sempre a l’agost.

En tres anys l’aportació del govern s’ha reduït en 20 milions

 

Aquesta és una de les moltes decisions que ha anat prenent el consell de govern de la URV a mesura que anaven minvant les transferències del govern de Catalunya. En tres anys, la reducció ha estat de vint milions d’euros, i aquest 2013 encara haurà de suportar una davallada addicional del 2%.

 

“No era cert que ens havíem d’aprimar tant. La reducció a les universitats no era necessària estructuralment”, reflexiona Grau al FET a TARRAGONA, a punt de deixar el despatx de feina per uns dies. I afegeix: “Els ajustaments han incrementat la pressió, però s’ha mantingut tota l’activitat”. Intueix el rector que “el govern no reduirà més les partides a les universitats” i que el 2% que es perdi enguany es podrà recuperar en el futur.

 

Amb una tresoreria sanejada, sense dèficit, fruït del rigor econòmic dels últims anys, la universitat tarragonina pot encarar temporalment una situació difícil mentre presumeix de resultats científics. És la cinquena universitat catalana pel que fa a publicacions científiques indexades, i n’ocupa la posició 22 en el rànquing espanyol.

 

Francesc Xavier Grau és el rector de la URV des de maig de 2006
Francesc Xavier Grau és el rector de la URV des de maig de 2006

La producció científica de la URV destaca en les àrees de química, enginyeria, medicina clínica, ciències agrícoles, ciències socials, medi ambient i ecologia i informàtica, però el rector destaca que tots els departaments tenen documents científics indexats. “Rigor acadèmic i política de recerca pròpia”, en paraules de Grau, configuren un “model d’èxit” després de 22 anys de feina.

 

Amb un panorama i uns resultats com aquests, el rector qualifica d’”extemporani” el debat de fa uns mesos –ja desaparegut de l’escena pública- sobre el canvi de nom de la universitat. Posa l’exemple de Harvard, “la universitat més prestigiosa del món”, situada a la localitat nord-americana de Cambridge. I conclou: “El nom no ens ha perjudicat i dir-se ‘Universitat de Tarragona’ no garanteix més qualitat”.

El Miracle, la platja menys aprofitada

0
Vista general de la platja del Miracle, la més propera al centre de la ciutat però amb problemes d'accessos
Vista general de la platja del Miracle, la més propera al centre de la ciutat però amb problemes d’accessos

La platja més urbana de Tarragona, la que tothom contempla des del balcó del Mediterrani i la que podria lluïr millor la imatge de la ciutat, és la que ofereix menys serveis als usuaris i un manteniment nul o deficient en algunes de les seves àrees d’influència.

 

El Miracle pateix un problema històric d’accessos des del centre de la ciutat que no s’ha sabut o no s’ha pogut solucionar en dècades. Cal reconèixer, però, una millora: aquest és el primer estiu en què els ciutadans que arriben a la platja caminant per la plaça dels Carros ho fan sense el risc del pas a nivell i amb la seguretat del pas soterrani.

 

La platja ha anat guanyant amplitud i comoditat en els darrers quinze anys, des que la construcció del port esportiu va provocar un augment progressiu de la sorra a l’àrea coneguda com de “la Comandància” i la va connectar amb la zona més pròxima a la punta del fortí de la Reina. I també ha guanyat molt en el nivell de qualitat de l’aigua i la sorra, gràcies als esforços de l’administració. Els serveis de dutxes i papereres són correctes i el de vigilància a través dels socorristes de la Creu Roja està garantit amb dos punts d’ubicació.

 

La plataforma, amb dotze anys de vida, està tancada per falta de manteniment i problemes de seguretat
La plataforma, amb dotze anys de vida, està tancada per falta de manteniment i problemes de seguretat

El 2001 es va inaugurar la plataforma de ciment –no sense debat polític i polèmica ciutadana- que fa d’accés a una àmplia zona verda i de pistes esportives i que havia d’ajudar a generar activitat ciutadana i d’oci. Es pensava en la instal·lació de terrasses de restaurants, bars i xiringuitos, o en l’organització d’actes a l’aire lliure aprofitant les nits d’estiu o els migdies d’hivern. Havia de ser, en definitiva, el revulsiu de la zona marítima de Tarragona i una alternativa a l’oferta nocturna del port esportiu.

 

Les potencialitats de l’espai són grans. La prova és l’èxit de públic que es va aplegar al passeig marítim el dia de l’exhibició aèria amb acrobàcies de l’equip Repsol, i el fet que cada any, milers de persones també hi van per aplaudir o xiular les pirotècnies participants al Concurs de Focs.

DEIXADESA

Però ara fa un mes, just el dia que començava una nova edició del Concurs -que havia de redreçar la incomprensible suspensió de l’any passat-, l’ajuntament anunciava amb urgència el tancament de la plataforma per raons de seguretat. Aquella obra, que va costar més de 7 milions d’euros, continua tancada en un estat lamentable a simple vista perquè ni el consistori ni el govern central volen fer-se càrrec del seu manteniment.

 

Aspecte exterior dels elemens que configuren la plataforma del Miracle
Aspecte exterior dels elemens que configuren la plataforma del Miracle

Tenim, per tant, una plataforma al passeig marítim més urbà de Tarragona sense poder utilitzar per part dels ciutadans i que només serveix per fer ombra als vehicles que hi aparquen a sota. I, d’altra banda, tenim una platja cada cop més utilitzada, però sense servei de restauració ni xiringuitos de certa qualitat. Sembla incomprensible que en tota la platja només hi hagi una caseta de venda de gelats i begudes –d’estètica més que discutible- a l’inici del passeig, tocant el port esportiu, i ara n’obri una altra de similar sota la plataforma.

 

Des de l’obertura de la plataforma fa dotze anys i amb les millores successives en la sorrra i l’aigua de la platja, no hem estat capaços de generar algun servei permanent de restauració? En tota una dècada en què han augmentat clarament els usuaris de la platja i del passeig –molts, per cert, fent esport-, no hem pogut solucionar les competències sobre el manteniment i donar al Miracle un aspecte més atractiu per als tarragonins i els visitants? Si no en tenim un respostes convincents, potser que ens ho fem mirar.

 

La gestació dels Gegants Moros Petits

0
Àngels Cantos, perfilant els Gegants Moros Petits, que es presentaran públicament durant les Festes de Santa Tecla d'enguany.
L’escultora Àngels Cantos està perfilant els detalls dels Gegants Moros Petits.

Encara falten unes quantes setmanes perquè arribi Santa Tecla, però al seu taller, situat al carrer Mediona, la Festa ja és ben viva. Les fotos dels Gegants Moros han envaït el seu estudi. Es coneix tots els detalls dels rostres dels qui diuen que foren uns cortesans dels Cosroes, la reialesa persa. Ens explica que un dels ulls de la geganta original està molt més obert que l’altre. Per a nosaltres pot semblar quelcom anecdòtic, intrascendent, però per a ella qualsevol minúcia pot ser bàsica perquè el resultat final sigui al més acurat possible.

L’escultora tarragonina Àngels Cantos és la responsable de bastir unes rèpliques petites dels Gegants Moros, que es presentaran enguany, en el marc de les festes de la patrona de la ciutat, i que faran ballar nens del col·legi Lestonnac. L’encàrrec és difícil. “Amb aquest tipus de còpies estàs molt exposat a les crítiques, perquè has de fer un motlle partint de zero i la cara ha de ser exacta a la de la peça existent”, ens explica. Sent una enorme responsabilitat: “No saps els nervis que estic passant”, confessa.

Tanmateix, no és la primera vegada que Cantos s’enfronta amb un repte d’aquest tipus. Pel que fa al Seguici Petit, ja fou la responsable de construir el Drac Petit i els Negritos Petits, entre d’altres. Es tracta d’una escultora amb una dilatada experiència en el món de la cultura popular. Tot just ha acabat d’arranjar un gegant de Colldejou, i a partir d’ara se centrarà de forma exclusiva en aquesta tasca. El 17 de setembre és la data límit que li han marcat per enllestir les dues peces.

Estructura d'un dels braços dels gegants.
Estructura d’un dels braços dels gegants (Foto: Quim Pons).

EL PROCÉS DE CONSTRUCCIÓ D’UN GEGANT

Sentim curiositat per saber com es construeix un gegant. El procés ens costa de visualitzar, i la tarragonina ens l’ha de descriure, amb paciència, un parell de vegades. Primerament, dibuixa una silueta d’un nen que serveixi de referència de les mides dels joves que l’hauran de portar, que solen tenir entre 10 i 12 anys.

Aleshores crea “una estructura de poliespan, amb tela de galliner i quatre fustes travesseres que en suporten el pes”. Tot seguit, comença a donar-li forma amb el fang. Per no perdre el fil amb les proporcions, es marca uns punts de referència. Quan disposa del gegant fet amb fang, hi afegeix el guix i divideix l’estructura en dos motlles, que són una mena de “negatius”. Seguidament, els omple de fibra de vidre —un material menys pesant— i n’extrau els dos originals, que s’han de tornar a unir per disposar d’una única figura sobre la qual pintar.

LES PROPORCIONS I LA SEMBLANÇA

L’escultora ens revela que “el més difícil és fixar les proporcions i aconseguir que les peces s’assemblin a les originals”. Considera fonamental “mantindre la desproporció que existeix entre els gegants Moros, Vells i Negritos, també en les respectives rèpliques petites” (malgrat que la dels Gegants Vells encara no existeixi). La reducció que ha dut a terme aquesta vegada és d’un 30%. Calcula que ell mesurarà uns 230cms i ella uns 215cms, aproximadament.

Fotografies del Gegant Moro, que són la base que utilitza Cantos per fer-ne una rèplica per als més petits.
Fotografies del Gegant Moro, que són la base que utilitza Cantos per fer-ne una rèplica per als més petits.

Pel que fa a la semblança, Cantos es guia per les fotografies que té a l’estudi sobre els Gegants Moros antics, construïts l’any 1851 per Bernat Verderol, que actualment es troben totalment despullats, darrere d’una cortina de la Casa de la Festa. Segons la tarragonina, però, les ombres de les imatges són molt traïdores, i quan li generen massa dubtes acaba baixant a l’edifici de la Via Augusta per observar els gegants personalment.

Després d’una estona xerrant, no es pot resistir més i ens els destapa. A simple vista, costa una mica reconèixer-los. Quan estigui tot muntat serà molt més senzill (celles, cabells, joies, pintura…). Però sí que és cert que, parant-hi atenció, ja es poden entreveure les similituds en detalls com el nas, la boca o la forma dels ulls.

LA JOIERIA, “LA CIRERETA”

Ens desplacem tan sols uns metres, fins al carrer Major, per parlar amb Antonio Gómez, el joier. Ell disposa de més llibertat per crear, i això permet que la seva feina esdevingui el valor afegit, allò que singularitzarà més les figures. “Serà la cirereta del pastís”, diu, convençuda, Cantos.

“Tot té un sentit, les peces s’interrelacionen i estan equilibrades”, afirma Gómez. “No es tracta de simples adornaments”, afegeix. El joier també declara que ha volgut “donar-li un toc molt actual, partint de temes molt distintius de la ciutat”.Amb ell utilitza com a motiu el bestiari de la Catedral, que representa la força; i amb ella “la fragilitat de la rosassa”. Això sí, tot té lligam amb el mateix indret de la ciutat, perquè es van adonar que en la majoria de fotografies dels gegants Moros apareixia, com a fons, la Catedral. Ens ensenya l’ornamentació que ha estat preparant, en primícia. Però no us la podem mostrar amb imatges. Caldrà esperar al dia de la presentació.

Treball en equip. Ambdós van estar preparant junts, durant dos mesos, el projecte, en què van estudiar en profunditat, entre d’altres, el llibre Los gigantes y enanos de Tarragona y protocolo municipal, de Joan Salvat i Bové, una obra que és pràcticament de lecutra obligada per als amants i estudiosos del Seguici Popular de la ciutat.

Gómez considera que estan preparant “uns gegants del segle XXI”. Estan “documentats”, basats en el passat, però alhora aporten novetats. Fins i tot hi introdueixen “materials nous” com el Corian. Durant tot el procés cal remarcar que han comptat també amb la supervisió de la Comissió Assessora del Seguici, amb la qual manifesten que han treballat “molt de gust”.

aconseguir “Unes peces de referència”

Cantos i Gómez són ambiciosos. “Volem que es converteixin en unes peces de referència en el món geganter”, assegura el joier. De moment, abans de presentar-los i poder comprovar les reaccions del públic, hauran de fer cara a un mes i mig amb molta feina per endavant. I nosaltres ens haurem de conformar amb el tastet que ens han permès.

L'escultora tarragonina treballant al seu taller, situat al carrer Mediona.
L’escultora tarragonina treballant en el seu taller, situat al carrer Mediona.

De les teulades als tinglados

0
La ballarina Emma Garau en un moment del vídeo "Crossing Limits", creat per Andrea Eidenhammer (foto: tblog.tarragona.cat)
La ballarina Emma Garau en un moment del vídeo “Crossing Limits”, creat per Andrea Eidenhammer (foto: tblog.tarragona.cat)

Andrea Eidenhammer és austríaca, però ja fa temps que es considera tarragonina. És la creadora del vídeo spot publicitari Crossing Límits, on la ballarina Emma Garau balla i salta per teulades, baranes i façanes de diferents espais del patrimoni monumental de la Part Alta. El vídeo acaba precisament al lloc més alt de la Catedral, allà on s’inspira el logo del FET a TARRAGONA.

Aquest treball -el que ha donat més popularitat a l’Andrea- convida l’espectador a contemplar i experimentar amb el patrimoni de Tarragona des d’un punt de vista inèdit fins ara. La pròpia artista explica que l’eslogan del vídeo és: “Per sobre de les teulades, balla, salta i somia sense límits”.

PROMOCIÓ DE LA CIUTAT

La peça, elaborada el 2012, està pensada per projectar-se en festivals i concursos de publicitat, emissions televisives o a través d’internet. I ara, tot el procés de creació i realització del treball forma part d’una exposició que s’inaugurarà per Santa Tecla al Tinglado 2 del Port.

Fotos, vídeo i música que serviran per mantenir actiu l’espai del Moll de Costa, històricament el més vinculat a l’art contemporani i avanguardista de la ciutat. El Tinglado 2 tancava aquest passat diumenge 28 de juliol l’etapa en que ha estat seu del CA Tarragona, centre d’art contemporani que, després de l’estiu, canvia d’orientació i s’encamina –per decisió municipal- al món de la fotografia.

 

El Tinglado 2 ha estat la seu del Centre d'Art Tarragona i ha acollit una exposició de Mireia Sallarés
El Tinglado 2 ha estat la seu del Centre d’Art Tarragona i ha acollit una exposició de Mireia Sallarés

L’exposició de Mireia Sallarés “Monuments” ha estat, per tant, l’última d’aquesta etapa. Però el tinglado 2 mantindrà la seva filosofia i, a més de la mostra d’Andrea Eidenhammer, ja n’hi ha programada una altra fins a finals d’any, també d’estil molt avanguardista: “Cossos” de l’artista Dolors Puigdemont.

 

I a més, el Port de Tarragona ha decidit convocar la primera Biennal d’Art Contemporani, coincidint amb el 25è aniversari de la creació del Fons d’Art del mateix Port. Aquesta convocatòria vol mantenir viu l’historial del tinglado 2 com a espai dedicat a l’art més trencador i conceptual. Les bases ja estan anunciades i l’objectiu és organitzar una exposició amb les obres seleccionades entre novembre i desembre.

 

A la mateixa mostra es podran admirar, probablement, algunes de les peces que formen part del Fons d’Art. Són obres –bàsicament pintures i escultures– que han anat cedint al Port al llarg d’aquests anys i de forma voluntària alguns dels artistes que han exposat als tinglados.

 

Aquesta iniciativa coincidirà amb la reobertura del Refugi 1 -ara, en obres per millorar-ne la seguretat i les prestacions- de tal manera que a la tardor tot el Moll de Costa estarà a ple rendiment en l’organització d’activitats culturals i ciutadanes.

 

A partir de setembre, el Tinglado 2 seguirà programant exposicions de l'art més avanguardista
A partir de setembre, el Tinglado 2 seguirà programant exposicions de l’art més avanguardista

L’aficionat d’Àvila al Nou Estadi

0
Imatge de la tribuna del Nou Estadi, dissabte a la nit, al Trofeu Ciutat de Tarragona
Imatge de la tribuna del Nou Estadi, dissabte a la nit, al Trofeu Ciutat de Tarragona

Arribo amb el temps just al Nou Estadi. Entro sigil·losament, si es pot accedir així a un camp de futbol, i ocupo amb discreció el meu seient de sòcia a Gol de Muntanya. El 40 de la fila 17.

Molt a prop meu, dos nois amb la samarreta de l’equip aragonès. “Necessitem un davanter, com l’aire que respirem”, comenten mentre observen resignats històrics com Movilla, Barkero o Luís Garcia sobre el terreny de joc. Més endavant, a primera fila, una família que desplega la bandera del Saragossa. Estan preparats per afrontar la temporada a Segona A. Quin remei!

De sobte se senten crits a l’entrada. Un enfadat Antonio Roldán, soci de gol, intenta accedir al camp i té problemes. Més tard, m’explica que la màquina no llegia el seu flamant carnet i que l’han fet anar a les oficines a solucionar el problema.

Marca el primer el Saragossa al minut 21. Ho ha fet Montañés a la porteria del Gol de muntanya. Davant dels nostres nassos.

Amb el 0 a 1 s’arriba al descans. Temps per deixar les pipes i treure els entrepans mentre es comenta el partit. Dalt, hi ha cua per anar a comprar alguna cosa de beure.

Els companys de seient especulen sobre el futur de Castillejo i es confessen incondicionals de Javi Martínez.

Corre l’aire i la xafogor del dia s’oblida al Nou Estadi. Potser amb una mica més de futbol, la nit hauria estat perfecte.

Els aficionats marxen del Nou Estadi passant al costat de l'autocar del Real Zaragoza
Els aficionats marxen del Nou Estadi passant al costat de l’autocar del Real Zaragoza

Tots asseguts que comença la segona part. Som 1.677 espectadors, segons anuncia el marcador del Nou Estadi.

Tot just aleshores, passa per davant el Nasticus  amb el seu tambor. “Què passa avui que ningú anima? Què esteu de vacances?”, pregunta.

A tot això arriba el segon gol del Saragossa. Marca Suárez i ho hem vist de molt lluny ja que ho ha fet a la porteria del Gol de Mar. Així acaba el partit. 0 a 2 pels aragonesos que guanyen la setena edició del Trofeu Ciutat de Tarragona.

Els nois vestits del Saragossa demanen cridant la samarreta a Álvaro. El jugador no els fa cas i amb el cap cot abandonen el Gol de Muntanya.

També ho faig jo. M’atura un aficionat que em diu que es diu Diego i que fa anys que m’escolta a la ràdio. M’explica que és d’Àvila i que el dia que Tarragona va ser designada pels Jocs Mediterranis era 15 d’octubre, Santa Teresa, patrona de la seva ciutat. Encantada de saludar-te, li contesto, mentre desitgem sort al Nàstic per aquesta temporada.

Sobre la gespa, el capità del Saragossa aixeca el Trofeu guanyat a Tarragona.

 

 

LA POU-POU TARRAGONINA TAMBÉ SAP GUANYAR

0
Natàlia Rodríguez guanyant el campionat d'Espanya a Guadalajara. Foto:RTVE
Natàlia Rodríguez guanyant el campionat d’Espanya a Alcobendas. Foto:RTVE

Els que el van veure córrer diuen que va ser un autèntic plaer seguir aquell francès de Mérignat sobre la bicicleta. Raimon Poulidor, Pou-Pou, però, es va topar al seu camí amb Anquetil, Merckx i fins i tot Hinault, al final de les seves aventures durant setze edicions del Tour.

Pou-Pou, amb set etapes guanyades a la ronda francesa, mai va poder pujar al més amunt del pòdium, que va tastar fins a vuit ocasions en graons inferiors.

La història de Poulidor, que sí que va guanyar una Vuelta i fins i tot un campionat de França, pot ser la de molts esportistes que s’han quedat sovint a les portes de l’èxit a gran escala en competició individual.

Natàlia Rodríguez i la seva filla Guadalupe a les pistes de Campclar. Foto: El Periodico de Aragón.
Natàlia Rodríguez i la seva filla Guadalupe a les pistes de Campclar. Foto: El Periodico de Aragón.

Un d’aquests casos és el de Natàlia Rodríguez, una de les esportistes tarragonines que ha portat el nom de la ciutat al reconeixement internacional.

UNA MILLA SENSE PREMI

Rieti (Itàlia). Agost del 2005. Natàlia Rodríguez aconsegueix baixar dels quatre minuts als 1500m i fixa el que encara és rècord d’Espanya amb 3’59’’51. Rieti va ser el Mont Venteoux del 60 de Pou-Pou. Per Natàlia Rodríguez, aquella etapa guanyada ben aviat feia pensar que les grans victòries estaven per arribar.

Des d’aquell moment fins ara la trajectòria de la millor atleta tarragonina de la història ha vingut marcada per alts i baixos constants en la seva particular cursa als tartans. Ara Rodríguez amb ja trenta-quatre anys afronta la recta final de la seva carrera esportiva intentant retrobar-se amb ella mateixa i aixecant-se encara del mal regust de boca d’aquell cop de colze amb Gelete Burka que la va apartar de l’or a l’estadi olímpic de Berlín.

Tinc la imatge gravada al cap de Núria Fernández, dient-li a Natàlia Rodríguez que aquell or era seu i la cara de la migfondista tarragonina al veure la decisió final dels jutges. Va ser un dia dur, d’aquells que costen d’oblidar i on va tocar demostrar de quina pasta especial estava feta, una atleta molts cops menyspreada sense motiu aparent.

Foto: Usatoday
Natàlia Rodríguez i Gelete Burka al Mundial de Berlín. Foto: Usatoday.

Aquell incident, injust per on el miris, va fer que la de Torreforta no pogués córrer a Zurich poques setmanes més tard i que la IAFF la convidés als 2000 metres, distància molt poc habitual per ella, al memorial Van Damme, a l’estadi Rei Balduí de Brussel·les on havia d’enterrar la destral de guerra amb l’atleta d’Etiòpia. Rodríguez es va negar a participar.

Allò va ser un cop que qualsevol altra, amb trenta anys i amb les moltes lesions que ja arrossegava a sobre, hauria aprofitat per abandonar l’atletisme i baixar del tren en marxa. Un cop més s’havia escapat l’or en una gran competició.

Natàlia Rodríguez s’havia convertit en la Poulidor de l’atletisme contemporani, i tot i estar pràcticament sempre en el cartell de les favorites, després d’aquella marca de Rieti mai acabaria de fer el salt al primer lloc.

Un bronze al Mundial de Daegu (2011 Korea) i una plata al Mundial Indoor a Doha (2010 Qtar) s’han convertit en els únics metalls de la tarragonina en l’àmbit internacional.

Quatre participacions als Jocs Olímpics (Sidney, Atenes, Pequín i Londres) amb poca fortuna avalen el seu palmarès sense premi.

La victòria a Alcobendas la situa davant d’una oportunitat per lluitar als mundials de Moscou

LA MILLOR MIGFONDISTA DE L’ESTAT ESPANYOL

Si a l’arena internacional Natàlia Rodríguez s’ha quedat sense guardons en les grans ocasions, ben diferent és la seva trajectòria a l’esfera estatal. Aquest cap de setmana la tarragonina ha sumat el seu desè campionat d’Espanya, aquest cop a Alcobendas.

Amb uns anys força grisos a la seva esquena i només amb la mínima B a la butxaca aquesta temporada, la victòria a Alcobendas la situa novament davant d’una oportunitat per lluitar per alguna cosa als mundials d’aquest estiu a Moscou. Tot i no estar en el millor moment, Natàlia Rodríguez buscarà trencar el malefici del seu palmarès internacional.

Rodríguez intentarà que el de Moscou pugui ser com el darrer Tour de Poulidor, en què, ja amb quaranta anys, el francès va saber aprofitar aquella edició del setanta-sis per ser tercer d’un pòdium sense noms il·lustres.

A la ment però encara tindrà el que podrien ser els seus cinquens jocs olímpics una xifra a l’abast de pocs. Serà l’estiu del 2016 a Brasil on la Natàlia podria tornar a viure una d’aquelles cites marcades amb una creu grossa al calendari de qualsevol esportista. Natàlia Rodríguez tindrà ja però trenta-set anys.