FET a TARRAGONA i Tarragona Cultura enceten un espai de col·laboració per compartir continguts. El mitjà de comunicació digital i la plataforma virtual de l’àrea de Cultura de l’Ajuntament han decidit sumar esforços per potenciar la difusió de l’activitat cultural de la ciutat.
FET a TARRAGONA i Tarragona Cultura coincideixen en l’enfocament dels continguts: es vol reconèixer la tasca diària dels creadors i les entitats, visibilitzar el talent emergent i el procés creatiu, i potenciar la vessant personal que hi ha al davant de les iniciatives culturals.
A partir d’avui, FET a TARRAGONA publicarà alguns dels articles de T/Blog i aquesta eina de difusió de l’Ajuntament publicarà els continguts culturals del FET que consideri convenients. Els articles compartits es visibilitzaran sota la marca d’on provenen i faran constar els autors dels textos i les fotografies. Els dos mitjans fomentaran, d’altra banda, la interacció entre les xarxes socials de les dues plataformes.
En vuit mesos, FET a TARRAGONA ha publicat 120 articles sobre les activitats i els creadors culturals de la ciutat, i la voluntat és afegir encara més notícies, cròniques i articles d’anàlisi i opinió en aquest àmbit. El cicle festiu de Sant Magí i Santa Tecla, i la proximitat de la nova temporada cultural a partir del setembre obren un ampli ventall de possibilitats a la col·laboració del FET i T/blog.
Cinc de set dels Castellers de Sant Pere i Sant Pau a la plaça de les Cols (foto: cedida)
En un món casteller que cada vegada pren més importància i que està plenament consolidat en el punt de mira d’aficionats, ciutadans i mitjans de comunicació, molts cops hom es centra només en els castells aconseguits en una actuació puntual o al llarg de la temporada, però hi ha tota una sèrie de condicionants que influeixen molt en l’assoliment d’aquests objectius.
Evidentment, degut a la seva complexitat, no ens podem aturar en tots i ens centrarem en un que sota el meu punt de vista és el més important perquè engloba molta part de l’aspecte tècnic però també de la part administrativa d’una colla. Aquest condicionant del que miraré de fer cinc cèntims és la confecció del calendari d’actuacions.
A mode d’introducció cal dir que el calendari d’actuacions va íntimament lligat a la planificació dels assaigs setmanals i anuals. Aquests són els grans desconeguts per la majoria de la gent i l’autèntica clau per entendre el desenvolupament que està vivint el món casteller i en concret, i de forma individualitzada, les colles. No obstant, i per no allargar-me perquè mereixen un capítol a banda, em centraré en les actuacions.
interessos tècnics i econòmics
Per a una colla, aquestes tenen, al meu parer, tres finalitats que sovint es barregen en una mateixa diada i poden entrar en conflicte com, per exemple, en el cas d’una actuació que interessi pel tema econòmic i no pel tema tècnic o a l’inrevés.
Tres de nou de la Colla Jove Xiquets de Tarragona (foto: M, Neus Baena)
– La primera finalitat, i principal perquè és el leitmotiv d’una colla castellera, és aconseguir els objectius intermedisi finals que té la colla en una determinada temporada. És a dir, aquells castells límit que són els que marcaran la victòria o fracàs i/o aquelles evolucions tècniques que fan que una colla creixi qualitativament: per exemple, les rotacions en el folre, l’estrena de canalla nova, etc.
No es va al màxim nivell durant tot l’any, hi ha tota una sèrie d’actuacions que conformen els pics alts, unes diades en el que ningú es guarda res, emmarcades principalment en les festes majors, i d’altres que tracen el camí de preparació. És molt important per a una colla que les segones siguin de qualitat ja que són les que marquen el tempo d’una temporada.
– La segona finalitat és el prestigi, la imatge que aconsegueix la colla actuant en diades de gran importància històrica, mediàtica, etc.. Moltes d’aquestes conformen el calendari tradicional que seguien les colles vallenques ja en el segle XIX i que giren al voltant del Camp de Tarragona i el Penedès, però d’altres, degut a la creació de noves colles a començament de la dècada dels 90 del segle passat, a l’ampliació del calendari tradicional i a l’expansió geogràfica fora de les comarques abans citades són de nova fornada.
En l’època de les xarxes socials i dels mitjans de comunicació, per a una colla ser visible davant de l’opinió pública és gairebé sinònim d’existir. Per aquest motiu, a les colles els hi interessa molt ser-hi presents o provocar que una diada prengui cada cop més importància. Això assegura presència obligada en els mitjans de comunicació visuals, escrits, digitals.
Dos de vuit dels Xiquets de Tarragona, fa uns dies, a la localitat de Bonastre (foto: Xiquets de Tarragona)
– La tercera finalitat, i ara mateix la de més dificultat per a les colles, és l’econòmica. Una agrupació castellera, com la resta d’entitats culturals o no, té tota una sèrie de despeses anuals lligades al local social, al vestuari dels castellers, a les activitats, etc., i la principal font d’ingressos, que no la única, és el que es cobra en les diades.
A part d’aquestes tres finalitats, les colles tenen en compte particularitats que tenen incidència en l’elecció d’una o altra actuació o a l’hora de confeccionar el calendari final.
El primer és el que anomeno el “calendari assimilat”. Aquest concepte és la tendència de les colles a intentar establir un calendari d’actuacions que en un tant per cent molt alt es repeteixi any rere any provocant que el casteller el tingui assimilat creant així una alta fidelització i un augment del nucli dur que assisteix a totes les diades.
Per aconseguir-ho, és necessària la complicitat amb ajuntaments, associacions, colles… en una paraula, amb els organitzadors. La competència és molt gran i les colles estan apostant per implicar-s’hi més, coneixedores també del moment complicat que viuen per exemple les administracions.
cohesió interna
El segon és la recerca i introducció d’actuacions fora de Catalunya que ajuden al que en argot casteller s’anomena “fer colla”, és a dir, cohesionar els seus integrants creant vinclesque van més enllà de l’espai d’assaig i que són positius en la dinàmica d’una entitat.
Assaig dels Xiquets del Serrallo a l’exterior del seu local (foto: Enric Garcia)
Les actuacions d’intercanvi són el tercer. Moltes vegades, entre agrupacions de diferents localitats i que organitzen diades de colla o en poblacions sense colla pròpia, hi ha l’intercanvi, fet que facilita i abarateix el cost d’una actuació.
I, finalment, lligat al context econòmic, les colles tenen tendència, sempre que sigui possible, a actuar en zones geogràfiques properes, ja que una de les despeses importants existents i que es troba inclosa en la remuneració són els autocars llogats pel desplaçament. A més distància, més cost i menys guany net.
Així doncs, quan en les grans diades de Tarragona, la nostra colla preferida o de referent aconsegueixi la seva gran fita, pensem que al darrera hi ha una planificació que comença l’any anterior i es manté constant des dels mesos de febrer o març. Els resultats mai surten per casualitat.
La Via de l’Imperi, minuts abans que comencés la segona Cursa Nocturna del Seguici.
El Portal del Roser es converteix en el punt de trobada per excel·lència dels 440 valents que afronten la segona Cursa Nocturna del Seguici de Tarragona. Escalfaments Via de l’imperi amunt, Via de l’imperi avall. Alguns aprofiten les Muralles per estirar els músculs. Sona el primer petard d’avís, i la marea de corredors baixa fins al punt de sortida.
Falten 10 segons per iniciar la cursa. Esteu preparats, pregunta l’speaker, just abans d’iniciar el compte enrere. Ho estiguin o no, això està a punt de començar. Les cames dels participants es mouen sense parar. Alguns realitzen uns petits salts abans d’iniciar la carrera. Tensió. Esclata el coet de sortida. L’arrencada dels primers en sortir és vertiginosa, i els menys hàbils amb la càmera amb prou feines podem capturar fotogràficament el moment.
Participants de la cursa acabant de pujar les escales de la Catedral, davant d’una gran expectació.
Quan tota la cursa ja ha passat, el públic comença l’èxode. La majoria caminem direcció Pla de la Seu, on està situada l’arribada. Cal anar de pressa, tenint en compte que el primer classificat de ben segur que hi apareixerà en poc més d’un quart d’hora. I, efectivament, Sergio García, del club Athletic Track Bikila, finalitza la cursa en 17:47 minuts (amb una mitjana de 3:29 minuts per quilòmetre!), i que casualment era la persona encarregada de fer de llebre a les curses infantils. Els poursuivants, com dirien al Tour de França, van apareixent amb comptagotes. La primera dona classificada, Anahis Herrera, completa el recorregut amb un temps de 20:08 minuts.
L’itinerari, de tan sols 5km, és exigent, amb desnivells pronunciats. Entre les parts més dures destaca el tram que va del Portal de Sant Antoni al Seminari. Al carrer Major els participants reben el suport i els aplaudiments del públic. La majoria de corredors arriben esprintant a les escales de la Catedral., que pugen a gambades. Els corredors han de realitzar un últim esforç en aquells mateixos graons que la Mulassa sol pujar el 22 de setembre per la tarda, durant la cercavila de la Vigília.
El Pla de la Seu s’inunda de gent. El moment més àlgid, abans del lliurament de trofeus. L’ambient que hi ha em recorda, salvant les distàncies, a l’Entrada del Braç. Aquesta vegada, però, no ens topem amb els elements del Seguici Popular, sinó amb moltes de les persones que hi participen activament, amb sabatilles esportives, realitzant estiraments als peus de la Catedral. Això sí, presidint l’acte hi podem observar la Mulassa Petita i els Gegants de la Plaça de Sant Miquel.
GRAN PARTICIPACIÓ DE COLLES I CLUBS
Membres de la Colla Jove recollint el trofeu.
Samarretes del Drac, la Víbria i els diables Voramar, la CollaJove, els Xiquets, el Ball de Diables de Tarragona… també hi ha membres dels esbarts Dansaire i de Santa Tecla, els Nanos Vells i diversos grups de grallers, com Els Quatre Garrofers i els Alfàbrega. Fins i tot trobem persones apuntades en nom dels diables d’Altafulla.
El premi a la colla que aporta més participants acaba tenyint-se, per segon any consecutiu, de color lila. Crits de “i jove, jove, jove”. Aquesta vegada ha estat molt ajustat. El més ràpid en la classificació masculina del Seguici, David Vallverdú, però, forma part del Ball de Cossis. La classificació femenina en canvi se l’emporta Núria del Rio, de la Jove. Pel que fa als clubs, el més participatiu resulta ser el Club Bàsquet Tarragona. L’entrenador del primer equip, Berni Álvarez, és un dels padrins de la cursa, juntament amb el pilot de trial Albert Cabestany.
Fotografia de la sortida d’una de les curses infantils.
RECOLLIDA D’ALIMENTS, INFLABLES I CURSES INFANTILS
L’acte central, és a dir, la cursa nocturna, comença a les 21.30h, però diverses activitats amenitzen la tarda, a partir de les 18h, als jardins del Camp de Mart. Els inflables de la Jove i Xiquets desperten l’atenció de la canalla, i el Banc d’Aliments recull uns 90kg de menjar. Per cada quilo de vianda lliurat, una canyeta de cervesa ben fresca. També hi ha contacontes pels més petits.
Un dels plats forts de la tarda, les curses infantils, compten amb prop de 100 inscrits, nascuts entre el 2001 i el 2008. L’esplanada dels jardins del Camp de Mart acull carreres de 250m, 450m, 700m i 900m. En aquesta ocasió són els més menuts de la Mulassa els qui compten amb més corredors.
ÈXIT DE PARTICIPACIÓ
La segona edició de la cursa acaba superant amb escreix la xifra de participants de l’any passat, que rondava els 300 corredors, amb una organització més polida, amb més actes, i amb la col·laboració, entre d’altres, de la Guàrdia Urbana. El que no varia és l’esforç desinteressat dels prop de 60 voluntaris que van tallar carrers i van preparar-ho tot. L’enhorabona a tots ells i a tots els participants, i fins la tercera edició!
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
Moment de la cadena humana a la plaça de la Font, amb participants a banda i banda de l’itinerari.
Avui fa un any, les principals forces polítiques catalanes feien esforços per aconseguir la màxima unitat possible per negociar el pacte fiscal amb el govern espanyol. Avui fa un any, els dirigents de CiU apel·laven els del PSC per una més gran implicació en l’acord del Parlament que havien votat setmanes enrera la federació nacionalista, ERC i ICV.
Ara fa un any, amb prou feines es parlava als mitjans de comunicació de la convocatòria de la “Marxa cap a la Independència” que l’Assemblea Nacional Catalana preparava per a l’Onze de Setembre a Barcelona. Ara fa un any, el president Artur Mas feia una compareixença solemne al Palau de la Generalitat per demanar a la societat catalana que per la Diada hi hagués un pronunciament clar i de consens a favor del pacte fiscal.
Ara fa un any, a Tarragona pocs podien pensar que s’organitzarien desenes d’autocars i que milers de persones anirien a Barcelona a la marxa de l’Onze de Setembre, i que fins i tot es canviaria l’horari de l’exhibició castellera de la Diada per facilitar-ne el desplaçament. Ara fa un any, ningú preveia que l’alcalde Josep Fèlix Ballesteros –un dels referents locals del PSC- es pronunciaria un mes més tard a favor d’una consulta als ciutadans sobre la independència.
Inici de la cadena humana a les escales de la Catedral i plaça de les Cols
En un any tot ha anat molt ràpid i tot ha canviat molt. En ple agost, amb mitja ciutat de vacances i l’altra mitja olorant les festes de Sant Magí, més d’un miler de persones es troben al Pla de la Seu per muntar una cadena humana fins a l’Ajuntament per reclamar, ja no el dret a decidir, sinó directament la creació d’un estat propi per a Catalunya.
És l’itinerari del pilar caminant. Davant la mirada atònita dels turistes, la cadena baixa pel carrer Major, la Baixada Misericòrdia i la plaça de la Font i, un cop a les portes del Palau Municipal, fa el recorregut en sentit contrari. Aplaudiments, samarretes grogues de la “Via catalana”, algunes estelades penjades al coll, crits d’independència… To festiu i ambient familiar per a una tarda d’estiu.
Els organitzadors de la Via Catalana cap a la Independència assagen d’aquesta manera el repte de l’Onze de Setembre. Al municipi de Tarragona –quinze quilòmetres de punta a punta en paral·lel a la costa- hi ha 31 trams de la cadena, des de Ferran a Bonavista.
Els trams que passen per l’antiga N-340 a Llevant (Ferran, La Mora, Molnars, Solimar i Boscos) presenten una baixa ocupació. A partir de Cala Romana els trams estan plens, o gairebé, en tot el recorregut pel centre de la ciutat, Via Augusta, Passeig de les Palmeres, Rambla Nova i Avinguda Roma. A la zona de Ponent hi ha dos trams amb ocupació alta, però la resta continuen força buits.
Crits d’independència entre els participants de la cadena a la Baixada Misericòrdia
“Tarragona no serà una excepció en el conjunt de Catalunya”, exclama Albert Cortès, coordinador local de l’ANC, parlant de l’acte de la Diada i de la futura consulta. “No es quedarà ancorada al passat i serà una de les grans capitals del futur estat català”, afegeix des de la porta principal de l’Ajuntament. L’Assemblea acaba d’estrenar local allà mateix, al carrer Sant Doménech, per facilitar les inscripcions i vendre material de promoció.
Falta un mes per a l’11-S. Tornant a l’inici: avui als mitjans de comunicació no es parla de pacte fiscal, sinó d’Hisènda pròpia. Avui, els partits polítics debaten de quina manera participen a la cadena humana mentre alguns en qüestionen que es reclami la independència i no el dret a decidir.
A Tarragona, avui es dóna per fet que la diada castellera se celebrarà al migdia amb moltes altres activitats populars per facilitar la participació a l’acció de la tarda. I avui també s’intueix una assistència massiva, multitudinària, perquè hi ha una ciutat que viu amb normalitat la seva catalanitat i que és oberta al món, innovadora, moderna i emprenedora. Una Tarragona amb un gran potencial.
D’esquerra a dreta: Albert Ollés, Josep Ardila, Ricard Lahoz, David Oliete, Quim Pons i Jordi Suriñach. Al consell de redacció de la revista FET a TARRAGONA també participen Anna Plaza i Enric Garcia Jardí (foto: Agustí Arévalo)
D’aquí just un mes presentarem el primer número de la revista FET a TARRAGONA. Una publicació vinculada directament a aquest digital i que vol explicar moltes històries interessants de la ciutat. Un grup de periodistes tarragonins impulsem aquesta iniciativa amb la voluntat d’oferir un producte de qualitat i un disseny modern i actual.
El FET a TARRAGONA aspira a tenir un grup molt ampli d’amics i amigues. Lectors i lectoresdel digital en el dia a dia i de la revista en periodicitat bimestral que vulguin gaudir d’un periodisme reflexiu i analític en clau estrictament tarragonina.
Ara que fa un mes vam estrenar el nou logo i disseny del web; ara que ens avala la publicació de 380 articles i cròniques de l’actualitat de la ciutat; ara que des del digital expliquem sobretot com molts tarragonins renuncien a les vacances per preparar les festes, ara que arriba Sant Magí… Ara, precisament, us convidem a fer-vos del FET.
oferta de subscripcions
Us convidem a fer-vos subscriptors de la revista ara per només 25 € l’any. Així la rebreu còmodament a casa vostra i una de les sis revistes del primer any us sortirà de franc. Aspirem a ser molts: de moment, ja són un centenar les persones que han confiat en el nostre projecte i des d’aquí els volem agraïr aquesta mostra de suport.
Volem donar veu sobretot a la gent que fa cultura, la que participa activament de la societatcivil i la que mou l’economia malgrat les dificultats del moment. Volem explicar històries d’èxit, de solidaritat, d’esforç, de generositat, d’implicació, de recerca, de compromís…
Estem preparant amb entusiasme i ganes el primer númerode la revista, que presentarem en públic el dilluns 9 de setembre. I mentrestant, seguim publicant cada dia al digital, en forma de crònica o article d’anàlisi i opinió, algunes de les coses que passen i es fan a Tarragona.
A la fotografia que acompanya aquest article hi ha els sis periodistes que elaborem els continguts de la revista, als quals cal afegir-hi l’Anna Plaza i l’Enric Garcia. Perquè el FET és, sobretot, un projecte de grup, d’equip, de periodistes ben preparats. Un equip de grans professionals de la comunicació que aspira, modestament, a tenir molts amics i amigues. Us hi apunteu?
Una de les proves de l’assaig del passat dimarts fou el 4de7 nét.
“L’assaig següent a una gran actuació sempre és una incògnita”, assegura Jordi Gaya, cap de colla dels Castellers de Sant Pere i Sant Pau. Difícil de planificar. No saps quanta gent t’apareixerà pel local. Avui es veu força tranquil. Malgrat tot, la ressaca d’aquest dimarts és dolça per als del barri tarragoní. El verds van realitzar, el passat dissabte 3 d’agost, la millor diada de la seva historia a la Fatarella, completant el 5de7, el 2de7 i el 4de7 amb l’agulla.
A més, van aprofitar que havien arrossegat fins al municipi de la Terra Alta dos autocars plens i prop de cent persones per executar, en acabar l’actuació, una prova de 4de8, en què van col·locar els dosos fins a l’alçada de quints. Gaya assegura que “el castell donava moltíssimes garanties”.
Intent de pilar de 6 dels verds a l’Arboç, l’onze de desembre del 1994 (FOTO: CSPiSP).
EL CARRO GROS I UN PILAR DE 5 “MOLT LLEUGER”
Després d’arribar a l’equador de la temporada havent assolit grans resultats, els verds ja pensen en superar nous horitzons. Un d’ells és el carro gros, que ja van carregar l’any 1995, i que enguany podrien dur a plaça ben aviat. El porten assajant des de principis de temporada, tot i que el cap de colla dels de Sant Pere i Sant Pau considera que encara els queda “una miqueta de feina”.
“Anem pel bon camí”, però, reconeix. Divendres passat, a l’assaig, van descarregar el 4de7 nét. “Si en aquestes dues setmanes aconseguim col·locar dosos al 4de8, repetim el 4de7 nét tres o quatre vegades i veiem que la cosa pot anar bé… per què no?”. Gaya no es vol tancar portes per Sant Magí, tot i que alhora es manté prudent.
Al final de l’assaig també gaudim d’un pilar de 5 “molt lleuger”, tal com reconeix David Lobo, que hi puja a segons, i que és el cap de canalla. Li preguntem si veu viable afegir un pis més a l’espadat. “Fa bona pinta, però encara falta molt d’assaig”, admet. Malgrat l’eufòria i la il·lusió d’aquests darrers dies, a Sant Pere i Sant Pau es respira cautela. Diuen que un dels valors dels castells és el seny.
“LA TEMPORADA MÉS DOLÇA”, SEGONS ELS VETERANS
Entre castell i castell parlem amb els més veterans. Josep Maria Pascual, primer president de l’entitat, nascuda el 1990, explica que “la línia de treball” actual és “intensa”. Considera que ara han aconseguit “una gamma de castells més completa”, compten amb “més gent” i viuen un moment “més dolç” que en qualsevol altra època de la seva història. De fet, fins i tot veu “factible” descarregar el 4de8.
També conversem amb Àngel Oriol, que fa quatre temporades que llueix la camisa verda, però que és gat vell en el món casteller. Ell pujà al pis de quints del 3de8 que feren els Nens del Vendrell l’any 1951, i que fou el primer que es descarregà al segle XX. Més tard, va ser cap de colla dels Nois de la Torre durant setze anys, i ara figura com a “assessor tècnic” a l’equip de Gaya, una responsabilitat que ja va assumir amb l’anterior cap de colla, conegut popularment com el “Pasqui”. Oriol parla d’una “temporada molt maca”, i considera que s’està fent una gran feina, sobretot a nivell de canalla.
Jordi Gaya, concentrat en una de les proves. El tarragoní és casteller de Sant Pere i Sant Pau des de 1991, i aquest és el seu primer any com a cap de colla.
NOVES DINÀMIQUES DE TREBALL
Un assaig àgil. Els castellers valoren que ha estat un dels canvis que s’ha notat més des que Gaya va assumir el càrrec. Sembla una persona metòdica. És dels que prefereix estar-se a baix i no pujar al castell, malgrat que ho ha fet durant molt anys. “Quan estàs a dalt no veus els errors, sobretot durant els assaigs”, confessa.
El cap de colla dels verds ha volgut fomentar també el diàleg entre els membres de l’entitat, i n’és un exemple latent el col·loqui entre la tècnica i la resta de castellers que es farà aquestdissabte 10 d’agost al matí, al local dels de Sant Pere i Sant Pau, aprofitant que durant el cap de setmana no tenen cap sortida. “A vegades la gent de pinya, sobretot, vol opinar i no s’atreveix a fer-ho”, justifica. “L’objectiu d’aquest acte és que s’estableixi un pont de diàleg entre castellers i l’equip tècnic”, afegeix.
Imatge del 2de7 que els Castellers de Sant Pere i Sant Pau van descarregar a la Fatarella (FOTO: Begoña Garcia – CSPiSP).
la calor i ELS CANVIS —LITERALS— DE CAMISA
Té calor, i això que ell no fa castells!, m’etziba Lobo, davant de tothom, a les acaballes de l’assaig. Ambient distès i familiar. Tot seguit, m’explica que en assajos com el d’avui es canvia de camisa tres vegades (literalment parlant). No és pas estrany. La suada que es pateix al local és considerable.
Dimarts tranquil per a una temporada de màxims. Marxem sense tindre del tot clar quins objectius castellers concrets es marcaran per Sant Magí. També és cert que encara han d’afrontar una setmana decisiva i una sortida a Casseres. Pel que fa a intencions, Gaya confirma que, durant la diada del patró de la ciutat, intentaran, “com a mínim”, fer “la mateixa actuació que a la Fatarella”. Així doncs, s’obre la veda de les apostes!
Un moment de l’assaig de les Contalles, amb Jaume Guasch Llorach, dalt i al mig, en el paper de Sant Magí i acompanyat de “pelegrins” i “testimonis”
Al carrer Soler arriba una camioneta a quarts d’onze de la nit i aparca abans de la cruïlla amb Gasòmetre. De l’interior del vehicle comencen a treure desenes de vestits, equips de so i material divers que deixen a l’interior d’un local oberta aquelles hores.
El local no és una botiga de roba o de música. És la seu de l’Esbart Santa Tecla, on hi ha força moviment i molta animació perquè està a punt de començar un nou assaig de les Contalles de Sant Magí. El material descarregat de la camioneta prové del local de l’entitat al carrer Maria Cristina, on s’hi han de fer algunes reparacions.
L’espai del carrer Soler el decoren desenes de cartells de les festes de Tarragona. En una de les columnes centrals, un quadre amb la il·lustració de Carles Llorach Fortuny, fundador de l’entitat. I per tot arreu, una sensació de “caos ordenat” entre bosses, vestits, sabates, cadires…
nit d’estiu, ambient xafogós
Al carrer Caputxins, discretament, un petit grup recita uns textos. Són els cors de les Contalles que es preparen per a l’assaig general. A la mateixa hora, i dins el local de l’esbart, acaben els components del Ball de Valencians, recuperat per l’entitat l’any 1997.
Més recent és la representació en honor al co-patró de Tarragona. La primera es va fer el 2003 i, per tant, ara se celebra el desè aniversari de les Contalles, una recreació que vol expressar la devoció per aquest sant ermità de la Brufaganya.
Un altre moment de l’assaig de les Contalles de Sant Magí, al local de l’Esbart Santa Tecla
Hi participen 25 persones, a més de la desena de components dels cors. La majoria n’han fet totes les representacions, encara que sigui canviant de posició. No calen gaire indicacions, tot va bastant rodat, tothom sap quin és el seu paper…
Jaume Guasch Llorach assumeix des del primer dia la figura de Sant Magí. Setze nois en el paper de “pelegrins” i vuit noies que fan de “testimonis” o “guies” l’acompanyen en una sala amb ventiladors al sostre i un aparell de refrigeració que intenta apaivagar la calor. Tot, sota la mirada atenta de Marta Mariña, directora general de l’espectacle.
Sona la música i arrenca l’assaig de la representació dividida en diferents quadres, des de l’arribada de Sant Magí a la Brufaganya fins al martiri i la mort. Els pelegrins aixequen les seves construccions o figures envoltats dels testimonis, noies formades en el cos de dansa de l’esbart i que es mouen amb harmonia per l’espai.
Els cors, amb David Allué com a corifeu, es preparen abans de l’assaig en un racó del local
A mitja “funció” encara s’incorpora algú que arriba tard per raons de feina. Són pràcticament les onze de la nit i l’assaig continua. Entre figura i figura s’enllacen les intervencions del ritornel·lo, un cor grec guiat pel corifeu, paper que assumeix David Allué. Amb les seves veus ens condueixen per la història representada.
Arriba el moment d’un petit descans. Cinc minuts, però,… i un nou assaig. Resten pocs dies -el pròxim dijous 15 d’agost– per a la representació de les Contalles a la plaça de la Pagesia. L’indret que sembla definitiu després d’aquella estrena espectacular a l’amfiteatre, “el lloc ideal”, el 2003.
I després de les Contalles, a l’Esbart Santa Tecla no marxaran de vacances. Deseguida es reprendran els assajos del Retaule, d’una banda, i els dels diferents balls –Patatuf, Cercolets, Bastons-, de l’altra.
El calendari de setembre està molt atapeït: Santa Tecla a les escoles (dia 13), Balla els Balls i Nit de Dansa (14), Cercavila petita (19), Retaule (20), Cercavila (22) i el dia gran (23). Paga la pena que aquells dies recordem la feina que ara fan centenars de tarragonins i tarragonines com els de l’Esbart Santa Tecla. Sense ells, la festa no seria tan lluïda.
Sec davant d’un full en blanc. D’aquells que no diu res, d’aquells que callen i que acostumen a costar massa cops tan d’omplir.
Segurament és el dia que més en blanc el deixaria, perquè em costa molt saber que dir.
De fet callaria i ficaria dibuixos polonesos, aquells que havien d’entrar i mai entraven si fallava el programa amb un “Koniec” de comiat.
Només tinc imatges, records de fa alguns anys de quan passejàvem per “les espanyes” amunt i avall amb alguna samarreta del Nàstic d’aquelles que tenies amagades ves a saber on i que acabaves intercanviant amb un desconegut per qualsevol “samarretota”.
Estadi de Balaidos Rafa Gonzalez i Quim Pons abans d’un Celta Nàstic Foto: Jordi Blanch
Tinc un reportatge d’uns guants d’Albacete, un Miki “pete”a Confeti, unes xancles de Klagenfurt, un bon rotllo guardat i podria omplir el maleït full en blanc d’imatges i de frases de “Fantos i Cocacolos” sense acabar.
Encara no m’ho crec que estigui escrivint això, t’he de ser sincer, sé que allí on siguis, que no deu ser molt lluny del Nou Estadi, ens seguiràs. Rajaràs del que creguis que has de rajar i t’emprenyaràs quan perdi el Nàstic o el Madrid.
Però riuràs i trauràs el millor d’aquells somriures perduts per a poder gaudir d’un bon passeig per Gijón amb un bon culín de sidra i amb Antonio Vega de fons.
Mentrestant llegiré alguna de les teves darreres dissertacions desendreçades al Circ o em quedaré amb els adéus del Sergi, l’Octavi, el Pitu o el Jordi.
Sé que no t’agradava gens fer compliments quan algú ja no hi és i sempre has cregut que les coses s’han de dir quan les penses i quant les sents.
Com ara que sento una ràbia immensa, una impotència cega i un malestar general.
Has marxat massa aviat però com els grans saps que sempre hi seràs.
Com deia Ovidi, Bones vacances Rafa.
Ascens del Nàstic a primers Plaça de la Font
“…. També veuràs que el que t’escric potser semblarà inconnex i sense un fil argumental aparentment visible. Però és com a tu t’agradava. Pren-te un Jack Daniels amb got de tub. Com a tu t’agradava. Fuma’t un altre Ducados. Com a tu t’agradava. Digues-li “chiqui” a alguna noia maca que et passi per davant. Com a tu t’agradava. I segueix sent feliç a la teva manera i lliure com un ocell. Com a tu t’agradava.”
Presa de Tarragona pel general Suchet, el 28 de juny de 1811, obra del pintor francès Remond (foto: wikimedia)
Des de juny de 2011 fins ara mateix s’han succeït un seguit d’activitats i iniciatives tendents a recordar el que va començar sent un setge, va continuar sent un assalt i va convertir-se en ocupació de la ciutat de Tarragona per part de les tropes napoleòniques durant una mica més de dos anys. S’han publicat estudis, novel·les i còmics, s’han rodat documentals, s’han muntat exposicions, s’han organitzat actes protocol·laris, reconstruccions històriques, homenatges i, fins i tot, s’han constituït associacions que tenen la intenció de continuar perpetuant el record d’aquells esdeveniments. S’han fet, doncs, moltes coses. Però, en la meva opinió, el que no s’ha fet, o no s’ha fet prou, és una revisió crítica, amb ulls de persones que s’ho miren en la distància de dos segles.
En aquest article voldria qüestionar algunes de les idees que han estat recurrents en aquests dos anys. Ho faré, prenent com a referència algunes de les coses que s’han publicat. No pretenc, tanmateix, instituir-me en posseïdor de la veritat. Els qui ho llegiu, preneu-vos-ho bàsicament, com una reflexió que espero que ja farà prou si ajuda a fer pensar.
LLUITA O RESISTÈNCIA
En primer lloc, s’ha dit que, “mentre les altres poblacions de la zona havien decidit no plantejar cap mena de resistència a l’exèrcit francès, els tarragonins van decidir lluitar fins a l’últim moment”. Això, és clar, no és cert. La decisió de resistir o no, en cap cas no la prenia la població. Qui va decidir convertir Tarragona en un bastió, en plaça murallada, en l’última ciutat catalana en contra de l’exèrcit invasor, no van ser els tarragonins, sinó una autoritat superior i, probablement també, la història i la situació estratègica. En qualsevol cas, és aventurat dir que els tarragonins fossin més combatiusque els altres.
Reus, per exemple, no va oposar cap resistència, perquè cap autoritat superior no ho havia decidit; perquè la ciutat no estava preparada; i perquè no tenia una situació estratègica. Per tant, Reus va ser ocupada pacíficament. I a Reus van establir-se les autoritats i la intendència de l’exèrcit invasor. Però des d’aquest moment hi va haver resistència dels reusencs que se sentien antifrancesos o antinapoleònics. Fins al punt que el 19 de novembre, segons conta l’intendent Victor d’Arlincourt a les seves memòries, la població de Reus degolla bona part dels membres de l’administració francesa i les seves dones.
Imatge de la recreació del setge que es va realitzar al pla de la Seu el juny de 2011
En alguns papers hem llegit que la resistència oposada pels tarragonins a l’exèrcit napoleònic va ser la causa de la massacre. Això tampoc no és ben bé cert. A totes les places assetjades per les tropes de Napoleó hi va haver resistència. Però en cap no hi va haver tanta mortaldat com a Tarragona. La raó d’aquesta diferència és que la ciutat de Tarragona (o més aviat caldria dir l’exèrcit que hi havia a dins de Tarragona) no tan sols no va voler rendir-se, sinó que va negar-se a parlamentar.
Com tothom sap, el 1811 i avui mateix, la ciutadania sol odiar la guerra. I si pot se n’escapa. Llavors, molts tarragonins, sobretot els més benestants, van escapolir-se cap a Mallorca o a altres places. Els que es van quedar és perquè no tenien més remei. Entre aquests, no pot negar-se que alguns mantinguessin una lluita abrandada i convençuda. Però també sovintegen els testimonis de gent que s’amagava, ja sigui a la catedral, ja sigui en cellers, cisternes o tota mena de cavitat subterrània que pogués estalviar-los la mort. Un conte de Ruiz de Alarcón i una novel·la de Victor d’Arlincourt, ambientats en aquells fets, ho reflecteixen.
soldats i civils
Sobre els motius de combatre, s’han dit unes quantes coses. Per exemple, crec segur que molts dels que combatien més aferrissadament ho feien per raons ideològiques. No en debades es presentava l’invasor no només com un enemic militar, sinó com el portaveu de la irreligiositat i del diable. El que no s’ha dit gaire (o gens) és que, a partir del moment en què Contreras (aquest militar a qui alguns tarragonins, entre els quals no em trobo, reten homenatge), decideix no rendir-se (abans morir que rendir-nos), basava la seva posició en un fet d’alta hipocresia. En el cas de rendició, tots els vençuts salven la vida. En el cas d’assalt i saqueig (com va ocórrer) els invasors perdonen la vida dels soldats (que tenen un valor de bescanvi) i, en canvi, assassinen vilment la població civil. Valent individu, aquest Contreras, que d’una manera tan infame ven la vida dels ciutadans!
Imatge de l’audiovisual de presentació de les jornades de reconstrucció històrica celebrades el juny de 2011
Crec que s’ha d’abandonar la idea dels dos bàndols clarament establerts i enfrontats. I molt més que aquests dos bàndols responguessin a la rígida distinció entre bons i dolents. Hi ha un fet clar i indiscutible: l’exèrcit napoleònic era un exèrcit invasor. Sota la seva bandera, és cert que molts soldats i militars hi anaven pensant que servien un acte de llibertat (contra l’endarrerida i catòlica Espanya). D’altres, s’hi havien enrolat atrets per la paga. No hi faltaven els que combatien forçats. No veig massa diferència entre l’exèrcit de Napoleó i els actuals exèrcits occidentals envaint països diversos amb l’excusa que estan endarrerits (i volen civilitzar-los) o que són un perill ideològic (i volen desarmar-los).
Dins de la ciutat, tampoc no podem caure en el reduccionisme de posar tothom en el mateix sac. La majoria de la població civil van ser herois per força. Molts forasters havien vingut a Tarragona creient que les muralles els protegirien del pillatge de l’exèrcit invasor. I van caure en una ratera. És evident que aquests milers de forasters que s’havien refugiat a Tarragona no venien a lluitar, ni a donar la seva vida, ni a defensar cap causa: intentaven escapar-se de la mort.
Així, quan parlem d’herois, ens hauríem de preguntar de què i de qui parlem. Es dóna la paradoxa que a la veïna república francesa encara consideren Suchet, oficialment si més no, com un heroi. Aquí hi considerem (jo, no) Contreras. ¿No eren, tots dos, dos militars professionals que buscaven la millor manera de fer mèrits encara que això costés milers de vides humanes?
Ricardo Van Rhijn ha marcat aquest cap de setmana davant del Roda el primer gol de l’Ajax a l’Eredivisie 2013/14. El jove jugador de Leiden s’estrena d’aquesta manera com a golejador amb la samarreta dels jueus d’Amsterdam, després de tres temporades jugant de forma irregular a la primera holandesa.
Van Rihjn no és davanter centre, ni extrem, ni tan sols migcentre amb arribada o un central alt contundent en el joc aeri, l’holandès del planter de l’Ajax és el lateral dret titular del conjunt de Frank De Boer, després que l’equip d’Amsterdam traspassés l’última temporada a Gregory Van der Wiel al PSG per vuit milions d’euros.
Abans, uns joves Maxwell, Heitinga, Escudé o Reiziger havien ocupat aquesta posició a l’equip de la capital holandesa. L’Ajax és un club acostumat a fer negoci amb els seus futbolistes del planter que abandonen Amsterdam i que nodreixen bona part de clubs del vell continent.
Jordi Calavera al Nou Estadi. Foto:Nàstic
Jordi Calavera sembla cridat a ser un lateral dret exportable
A petita escala el Nàstic s’està convertint en l’Ajax català a l’hora de fabricar laterals drets. Des de l’època d’Àngel Garcia, el segon jugador que més partits ha jugat amb la samarreta del Nàstic a segona A després de Rubén Pérez, el Nàstic no havia tornat a fabricar laterals drets del planter fins els últims anys.
Els temps són diferents i el que abans representava assegurar-se una peça bàsica per l’equip formada a casa, ara vol dir que algun club important et vingui a buscar aquest jugador i s’obri la possibilitat de fer caixa.
Els darrers casos són Sergio Juste i Alberto Benito. El Nàstic va vendre fa un any a Juste al Barça per 150 mil euros (segons dades del club). La poca fortuna amb les lesions han deixat al tarragoní en blanc aquesta passada temporada amb el filial blaugrana.
Juste, que va compartir la posició de lateral amb la de central durant la seva formació, es convertia en el primer exemple clar del potencial del planter grana que anteriorment havia vist com els germans Oriol ja es feien un lloc a primera després de la seva sortida del club.
El relleu de Juste estava preparat des del planter. Alberto Benito, un jugador de qui es parlava molt bé des del seu primer any de juvenil i que ja tenia minuts a La Pobla, va fer el salt al primer equip demostrant que tenia lloc i recorregut de sobres per triomfar a Can Nàstic.
Jordi Calavera en el partit de Copa Catalunya davant del Barça B. Foto:Nàstic
Benito també ha durat poc, després d’un embolic de contracte i on encara Nàstic i jugador es barallen als tribunals, el lateral dret de la casa ha marxat a l’Sporting de Gijón sense que el Nàstic ingressi res per ell.
El millor de tot, però, és que la feina del planter grana i la fabricació de laterals drets amb garanties sembla inesgotable. Igual que l’Ajax amb Van der Wiel o Van Rhijn, el Nàstic ha trobat amb Jordi Calavera, un cabrenc de divuit anys, el relleu natural per al seu lateral dret.
Calavera, que va debutar ja la temporada passada a la Copa Catalunya de la mà de Javi Salamero, s’ha estrenat aquest cap de setmana com a golejador en l’amistós que el Nàstic ha jugat i guanyat a Sabadell.
Jordi Calavera sembla cridat a ser la nova perla del planter i un lateral dret exportable al que esperem que respectin les lesions i les relacions contractuals.
“Cala” deixa clar que el Nàstic no fabrica ni quatres com el Barça, ni nous com el Madrid, ni centrals com l’Espanyol però que l’especialitat de la casa es centra en aquell lateral dret versió 2.0 del “mític” Àngel Garcia.
Jordi Calavera és la nova punta de l’iceberg de la feina que s’està fent als darrers anys al futbol formatiu grana que segueix, això sí, escampant els seus fruïts de moment pel futbol de l’Estat. Serem el nou Ajax?
El logo de l’estudi Mènsula, amb el color magenta, a la festa del cinquè aniversari (foto: Albert Cilveti)
Festa nocturna a la platja. El xiringuito de la Savinosa acull la celebració del cinquè aniversari de Mènsula, un dels estudis de disseny, fotografia i il·lustració més actius de Tarragona. Per unes hores deixen el seu santuari del carrer Mediona, a la Part Alta, i munten la paradeta al costat de la sorra i el mar.
El quartet format per Pep Serra, Txomin Medrano, Albert Cilveti i Marta Daniel fa d’amfitrions a amics, col·legues i clients en un ambient distès i en format modernet: música, projeccions, màscara de color magenta amb la imatge de Mènsula, photocall –sota la direcció de l’amic i alhora competència Agustí Arévalo de Píxelmoreno– samarretes commemoratives combinant negre i groc… tot al voltant d’unes quantes taules i cadires, beure, menjar i el bon rotllo d’una nit d’estiu a la platja.
L’equip de Mènsula: d’esquerra a dreta, Txomin Medrano, Marta Daniel, Albert Cilveti i Pep Serra (foto: Mènsula)
En un xiringuito de la platja, precisament, es troba l’origen de Mènsula, fent-hi unes cerveses el Pep, el Txomin i l’Albert. Havien estudiat junts a l’Escola d’Art i Disseny de la Diputació de Tarragona i decideixen treballar, també junts, en un estudi on cadascú tindrà la seva “especialitat”: el Pep es dedicarà al disseny gràfic i la il·lustració; el Txomin al disseny web i la il·lustració, i l’Albert a la fotografia. Al trio fundador se l’afegeix fa un any la Marta, especialista en disseny gràfic.
Projectes individuals i projectes en grup al llarg de cinc anys, on tot ha canviat molt i on la crisi també ha obligat a reinventar-se als professionals d’aquest sector. Com? Doncs prenent la iniciativa en nous camps com els de les etiquetes de vins de diversos cellers joves de les comarques de Tarragona o impulsant l’autoedició de llibres il·lustrats sota el títol de “Plegats”.
Els encàrrecs de les administracions públiques s’han enfonsat a causa de les retallades i, per contra, moltes empreses de tot tipus busquen en el disseny web i el disseny gràfic la fórmula per renovar-se i superar la crisi: són dues cares de la mateixa moneda que afecten estudis com el de Mènsula.
Imatge del xiringuito de la Savinosa i de la festa del cinquè aniversari de l’estudi Mènsula (foto: Albert Cilveti)
“Tarragona és una ciutat petita, però amb molta feina a fer”, diu el Pep quan li pregunten si seria millor treballar a Barcelona. “Ara, les noves tecnologies, et permeten fer un projecte per a qualsevoll lloc del món i la ubicació del teu estudi no és un inconvenient”, afegeix.
Ells, de fet, mantenen el local del carrer Mediona, al costat d’altres estudis i tallers, en la zona més artística de la Part Alta de la ciutat, però amb projectes que abarquen tot Catalunya o miren a l’altra punta del món. Això, sense oblidar les “feines de casa”, com el disseny d’aquest web que ara esteu llegint o la revista del mateix nom que estan-estem preparant per al setembre. Perquè Mènsula també està pensat, creat i “fet a Tarragona”.
Els dotze nens que estrenaran per Santa Tecla el Ball de Cossis petit assagen cada dijous al local de l’Esbart Dansaire
“Ara ho farem una mica més difícil: ens anem creuant, un de cara i un d’esquena, cada dos compassos, d’acord?”. La Carme Forcadell ho diu als dotze nens i nenes que assagen el Ball de Cossis Petit, una de les grans novetats de la Santa Tecla de 2013.
Som al local de l’Esbart Dansaire de Tarragona, a la plaça de la Mitja Lluna. Dijous tarda, d’inicis d’agost. La Claudia, la Bea, l’Anna, la Paula, la Laura i la Maria, d’una banda, i l’Hèctor, l’Eloi, l’Àlex, el Rubén i dos Paus, de l’altra, segueixen les indicacions de la mestra. Tenen entre vuit i dotze anys, alguns ja han ballat en grups infantils de l’Esbart, però d’altres s’estrenen del tot.
Dotze nens i nenes preparen la primera sortida del Ball de Cossis petit
Han passat vint minuts de l’assaig amb la música de fons fent diferents passades i creuades, i les figures del triangle i el quadrat. Llavors la Carme els interpel·la: “Us veieu amb cor de fer la rodona?” I proven de fer la figura –la més complicada- que veurem a la plaça de les Cols o a la plaça del Rei el dia del seu debut a la Cercavila Petita.
La Laia Garcia, la Jessica Tarafa, l’Arcadi Tarrida i la Neus Rabascall són altres membres de l’Esbart Dansaire que fan de “monitors”, condueixen els nens en alguns passos i els expliquen com millorar-ne l’execució. La canalla s’ho passa d’allò més bé, caminen, salten, ballen…i al final de la sessió reconeixen tenir una mica de “nervis” de cara a Santa Tecla.
Des del juliol han vingut assajant un parell de cops per setmana. A l’agost faran una sessió setmanal i després arribarà l’esprint final. La seva primera actuació a les festes serà molt destacada: el 16 de setembre faran al Metropol una presentació del Ball de Cossis Petit amb el Ball de Prims de Reus, com a padrins, i el dia 19 s’estrenaran a la cercavila pels carrers de la Part Alta.
Serà la millor manera de celebrar el desè aniversari dels “grans”, del Ball de Cossis que va sortir per primera vegada el 2004. Amb l’ajut de Repsol a través del programa T-6000 podran fer front a les despeses dels vestits per als nens, tots els seus guarniments –polaines amb cascavells- i els cossis o barrets en forma de recipient característics del ball.
Un moment de l’assaig del Ball de Cossis petits de la setmana passada
Un ball i un vestuari que els fa molt alegres en les seves actuacions. Els petits no es cansen de l’assaig, -“és molt xulo”, diuen- i els professors es mostren entusiamats en veure que hi ha canalla disposada a mantenir un ball del qual es tenen referències des del 1403.
Nens, pares i professors que sacrifiquen dies de vacances perquè els agrada ballar i volen sortir al Seguici amb la màxima qualitat possible. I aquest any, encara més, perquè el Ball de Cossis és la imatge del cartell i tots els elements de marxandatge de Santa Tecla.
“Ens agrada suar”, exclama la Carme quan acaba la sessió, però ja pensant en els propers assajos dels petits. Els nanos surten corrents de la sala a beure aigua o a berenar. Estan contents i feliços: ells i elles són el futur de la festa.
Imatge del tram de la nova A-27 a prop del polígon petroquímic nord, on s’acaba l’autovia
Camions amunt i avall, maquinària diversa, desenes d’operaris per tot arreu… Des de fa setmanes es treballa sense parar ni un dia en les obres de l’autovia A-27. Una cursa contrarrellotge per a l’obertura del tram Tarragona – El Morell en els pròxims dies o setmanes
Es tracta d’un petit tram que no passa dels set quilòmetres de longitud i que enllaçarà el Port amb el polígon petroquímic nord, amb accessos directes a l’autovia A-7, l’autopista AP-7 i el polígon Riuclar, entre d’altres.
El tram més pròxim al Morell ja es veu més acabat, amb els senyals, les mitjanes i les baranes de protecció col·locades, els carrils pintats… On es concentra aquests dies l’activitat frenètica és a la zona més pròxima a Tarragona. El pont, que passa per damunt de l’A-27 i que connectarà els vehicles que venen del Port i van al polígon Riuclar, és l’obra més cridanera i espectacular del tram.
Al pont que enllaça l’A-27 amb el polígon Riuclar encara s’hi treballa
Si es viatja en direcció nord, després de travessar el pont enlairat, destaca la rotonda superior que permet l’entrada a la barrera de peatge de l’autopista, o bé anar cap a la nacional 240 o a l’interior de la zona industrial. Més endavant, a uns tres quilòmetres, s’ha construït una altra rotonda superior per connectar la nova autovia amb la local T-721 que enllaça Constantí amb la Pobla de Mafumet. I el primer tram de l’A-27 s’acaba amb una rotonda inferior que connecta amb la carretera de la Pobla i la refineria. No hi ha cap connexió directa amb el polígon petroquímic, tal com s’havia reclamat des de l’AEQT.
Les obres es van adjudicar a una UTE el març de 2007 per un valor de 40 milions d’euros i han sofert nombrosos retards. La perllongació fins a Valls i Montblanc està aturada per problemes pressupostaris. Per tant, el tram de l’A-27 a punt d’obrir-se al trànsit tindrà uns efectes poc importants en el sistema de mobilitat de l’entorn de Tarragona.
Aquí podeu veure una galeria d’imatges de l’estat actual de les obres de l’A-27 :
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
Aliments classificats i preparats en lots per donar a 28 famílies de Camp Clar en situació d’extrema pobresa
L’Antònia arriba amb un carro buit de la compra i la seva filla, Maria, de 5 anys. A casa són vuit i només tenen l’ingrès mensual dels 400 € del PIRMI. A l’Antònia l’esperen avui la Natàlia, el Jesús i uns quants quilos d’aliments que la Fundació Casal l’Amic ha recollit gràcies al Fons Social Europeu.
Al carro fica dos cartrons de llet –dotze litres-, paquets de llenties, cigrons, arròs, macarrons, formatge, ampolles d’oli… En una setmana s’ho hauran acabat tot, però “és una ajuda molt gran” per poder anar tirant. Una altra de les filles, la Rosa, de 16 anys, arriba per ajudar la mare i emportar-se entre totes dues els aliments assignats a la seva família.
La Natàlia i el Jesús atenen una de les mares de família que van a buscar els aliments
En total, se’n beneficien 28 famílies de Camp Clar en situació de “pobresa severa”, afirma Natàlia Avilés, directora del Centre Obert del Casal l’Amic. D’aquestes, 7 no tenen cap ingrèsi d’altres amb prou feines reben 500 € mensuals per atendre set o vuit persones, entre infants i adults.
Molts ja fa anys que viuen a Tarragona. La Nadia, del Marroc, en fa 23 que s’hi va instal·lar amb el seu marit i ara té tres fills, de 7, 12 i 16 anys. Diu que la llet “és imprescindible” i amb el Cola Cao és el primer que s’acaben els més petits de la casa. Els seus fills i els altres -fins a 41- són els que cada tarda, durant el curs escolar, van al Centre Obert i participen de les activitats que preparen els educadors de la fundació.
El casal –tancat a l’estiu- el troben a faltar mares i nens, i tots ja tenen ganes que arribi el setembre. La Minona, nascuda a Melilla i amb dues critatures d’11 i 9 anys, també s’apropa al local on hi ha classificats els 28 paquets d’aliments. Ella s’emporta llet, llegums, farina, oli… i aquesta vegada, de forma extraordinària, colònia i desodorant cedits per l’empresa Puig.
Un dels lots preparats per a una de les famílies del Centre Obert de la Fundació Casal l’Amic
Els aliments que reparteix Casal l’Amic –una tona i mitja– els han anat a buscar al Banc d’Aliments de les comarques de Tarragona. Ho fan tres cops l’any a través del Fons Social Europeu: “No és un dels objectius del Centre Obert, però ha esdevingut una necessitat per atendre els casos més greus”, afirma la directora.
Jesús Fraile, educador, atén les mares que van arribant i les fa signar un paper conforme reben els aliments. Cada nucli familiar, en funció dels ingressos i del nombre de persones, en rep una quantitat determinada. No hi ha gaire diferències, perquè malauradament el nivell de pobresa és molt similar.
El Jesús i la Natàlia ja coneixen les mares i els fills de fa temps i per tant comproven en primera línia les dificultats de moltes famílies per sobreviure a l’embat de la crisi. La malnutrició infantil s’extén i els adults segueixen a l’atur o es dediquen a la venda ambulant.
Periodísticament, és dia d’inici de vacances, d’operació sortida a carreteres, estacions i aeroports. És dia de polítics al Congrès parlant del “cas Bárcenas”. És dia de valoracions a l’objectiu imposat de dèficit a Catalunya. Però a la mateixa hora i al costat d’aquesta realitat, n’hi ha una altra –amagada- que protagonitzen la Nadia, la Minona i l’Antònia. Avui, almenys, a casa beuran un got de llet i menjaran macarrons.
El dia 28 de juny, l’ANC de Tarragona va presentar a l’oficina de l’OMAC, 9.370 signatures de tarragonins i tarragonines que sol·licitaven al Plenari de l’Ajuntament l’adhesió a l’Associació de Municipis per la Independència (AMI). Aquesta campanya de recollida de signatures va començar davant la incertesa de si les institucions recollirien la creixent voluntat d’exercir el dret a vot per decidir si Catalunya esdevé o no, un nou estat europeu.
Imatge de l’acte de tancament de la campanya de recollida de signatures al Teatre Metropol, el passat 28 de juny
En democràcia, aquesta es l’única manera de comptar majories i minories i de respectar la voluntat de la ciutadania. Aquesta iniciativa s’ha dirigit a tots els grups polítics del consistori sense excloure’n cap, perquè més enllà de legítimes diferències ideològiques, volem una Catalunya de tots i per a tots. No es tracta doncs d’ingenuïtat ni de partidisme, sinó de respectar i donar veu a tothom. A la tarda del mateix dia i al Teatre Metropol, es va fer l’acte públic de cloenda de la campanya.
El dia 19 de juliol, el grup municipal de CiU va presentar al plenari una moció per l’adhesió del consistori al Pacte Nacional pel Dret a Decidir. Queda clar que no era la moció avalada per les 9.370 signatures que l’ANC va presentar, però en recollia alguns aspectes amb l’objectiu de l’adhesió al Pacte Nacional. Entenem que CiU va considerar més adient presentar la proposta que a nivell supramunicipal impulsa la seva federació i l’actual govern de la Generalitat, conjuntament amb d’altres organitzacions polítiques i socials.
El resultat de la votació es conegut per tothom. El PSC i el PP van tombar la moció de CiU que únicament va comptar amb el vot de la regidora de ICV, que alhora manifestava que s’haurien de buscar punts d’acord amb el PSC. Es significativa la sol·licitud de vot nominal que també recollia la nostra proposta, en la línea de respecte, transparència, llibertat i compromís individual que el tractament d’aquesta qüestió necessita, tal i com seria en un model electoral de vot en llistes obertes. Però sembla que es continua imposant un resultat estrictament partidista.
L’ANC de Tarragona es felicita de la feina feta pels seus voluntaris i se sent dipositària de la voluntat expressada per les 9.370 tarragonins i tarragonines que van signar durant la campanya. Mai cap campanya a la nostra ciutat havia recollit tanta quantitat d’adhesions nominals com les que l’ANC ha vehiculat. Repetim: Mai. Farien bé els partits polítics presents al consistori tarragoní de tenir-ho en compte.
