El rectorat, com la resta d’instal·lacions de la URV, estarà tancat del 5 al 25 d’agost per reduir despeses de consum i manteniment
La Universitat Rovira i Virgili és la única universitat de Catalunya que no ha demanat una pòlissa de crèdit. No l’ha necessitat ni per pagar les nòmines, ni per mantenir l’activitat docent i investigadora, ni per convocar beques de recerca. Aquest fet revela la relativa fortalesa de la URV davant les embestides de la crisi.
Amb aquesta constatació, el rector i la comunitat universitària marxen de vacances en un mes d’agost en que, per tercer any consecutiu, tanquen tots els centres i facultats. A partir d’aquest divendres i fins al 25 d’agost, la URV “tanca per necessitat i per constatar la seva situació d’emergència”, en paraules de Francesc Xavier Grau.
La mesura, estrenada l’estiu de 2011, suposa un estalvi directe de 250.000 € en consums i tasques de neteja i manteniment i, a més, té la virtut de recordar a la classe política i a la societat que la universitat viu un moment excepcional. Això sí, amb el risc que el tancament de les facultats esdevingui un fet habitual per sempre a l’agost.
En tres anys l’aportació del govern s’ha reduït en 20 milions
Aquesta és una de les moltes decisions que ha anat prenent el consell de govern de la URV a mesura que anaven minvant les transferències del govern de Catalunya. En tres anys, la reducció ha estat de vint milions d’euros, i aquest 2013 encara haurà de suportar una davallada addicional del 2%.
“No era cert que ens havíem d’aprimar tant. La reducció a les universitats no era necessària estructuralment”, reflexiona Grau al FET a TARRAGONA, a punt de deixar el despatx de feina per uns dies. I afegeix: “Els ajustaments han incrementat la pressió, però s’ha mantingut tota l’activitat”. Intueix el rector que “el govern no reduirà més les partides a les universitats” i que el 2% que es perdi enguany es podrà recuperar en el futur.
Amb una tresoreria sanejada, sense dèficit, fruït del rigor econòmic dels últims anys, la universitat tarragonina pot encarar temporalment una situació difícil mentre presumeix de resultats científics. És la cinquena universitat catalana pel que fa a publicacions científiques indexades, i n’ocupa la posició 22 en el rànquing espanyol.
Francesc Xavier Grau és el rector de la URV des de maig de 2006
La producció científica de la URV destaca en les àrees de química, enginyeria, medicina clínica, ciències agrícoles, ciències socials, medi ambient i ecologia i informàtica, però el rector destaca que tots els departaments tenen documents científics indexats. “Rigor acadèmic i política de recerca pròpia”, en paraules de Grau, configuren un “model d’èxit” després de 22 anys de feina.
Amb un panorama i uns resultats com aquests, el rector qualifica d’”extemporani” el debat de fa uns mesos –ja desaparegut de l’escena pública- sobre el canvi de nom de la universitat. Posa l’exemple de Harvard, “la universitat més prestigiosa del món”, situada a la localitat nord-americana de Cambridge. I conclou: “El nom no ens ha perjudicat i dir-se ‘Universitat de Tarragona’ no garanteix més qualitat”.
Vista general de la platja del Miracle, la més propera al centre de la ciutat però amb problemes d’accessos
La platja més urbana de Tarragona, la que tothom contempla des del balcó del Mediterrani i la que podria lluïr millor la imatge de la ciutat, és la que ofereix menys serveis als usuaris i un manteniment nul o deficient en algunes de les seves àrees d’influència.
El Miracle pateix un problema històric d’accessos des del centre de la ciutat que no s’ha sabut o no s’ha pogut solucionar en dècades. Cal reconèixer, però, una millora: aquest és el primer estiu en què els ciutadans que arriben a la platja caminant per la plaça dels Carros ho fan sense el risc del pas a nivell i amb la seguretat del pas soterrani.
La platja ha anat guanyant amplitud i comoditat en els darrers quinze anys, des que la construcció del port esportiu va provocar un augment progressiu de la sorra a l’àrea coneguda com de “la Comandància” i la va connectar amb la zona més pròxima a la punta del fortí de la Reina. I també ha guanyat molt en el nivell de qualitat de l’aigua i la sorra, gràcies als esforços de l’administració. Els serveis de dutxes i papereres són correctes i el de vigilància a través dels socorristes de la Creu Roja està garantit amb dos punts d’ubicació.
La plataforma, amb dotze anys de vida, està tancada per falta de manteniment i problemes de seguretat
El 2001 es va inaugurar la plataforma de ciment –no sense debat polític i polèmica ciutadana- que fa d’accés a una àmplia zona verda i de pistes esportives i que havia d’ajudar a generar activitat ciutadana i d’oci. Es pensava en la instal·lació de terrasses de restaurants, bars i xiringuitos, o en l’organització d’actes a l’aire lliure aprofitant les nits d’estiu o els migdies d’hivern. Havia de ser, en definitiva, el revulsiu de la zona marítima de Tarragona i una alternativa a l’oferta nocturna del port esportiu.
Les potencialitats de l’espai són grans. La prova és l’èxit de públic que es va aplegar al passeig marítim el dia de l’exhibició aèria amb acrobàcies de l’equip Repsol, i el fet que cada any, milers de persones també hi van per aplaudir o xiular les pirotècnies participants al Concurs de Focs.
DEIXADESA
Però ara fa un mes, just el dia que començava una nova edició del Concurs -que havia de redreçar la incomprensible suspensió de l’any passat-, l’ajuntament anunciava amb urgència el tancament de la plataforma per raons de seguretat. Aquella obra, que va costar més de 7 milions d’euros, continua tancada en un estat lamentable a simple vista perquè ni el consistori ni el govern central volen fer-se càrrec del seu manteniment.
Aspecte exterior dels elemens que configuren la plataforma del Miracle
Tenim, per tant, una plataforma al passeig marítim més urbà de Tarragona sense poder utilitzar per part dels ciutadans i que només serveix per fer ombra als vehicles que hi aparquen a sota. I, d’altra banda, tenim una platja cada cop més utilitzada, però sense servei de restauració ni xiringuitos de certa qualitat. Sembla incomprensible que en tota la platja només hi hagi una caseta de venda de gelats i begudes –d’estètica més que discutible- a l’inici del passeig, tocant el port esportiu, i ara n’obri una altra de similar sota la plataforma.
Des de l’obertura de la plataforma fa dotze anys i amb les millores successives en la sorrra i l’aigua de la platja, no hem estat capaços de generar algun servei permanent de restauració? En tota una dècada en què han augmentat clarament els usuaris de la platja i del passeig –molts, per cert, fent esport-, no hem pogut solucionar les competències sobre el manteniment i donar al Miracle un aspecte més atractiu per als tarragonins i els visitants? Si no en tenim un respostes convincents, potser que ens ho fem mirar.
L’escultora Àngels Cantos està perfilant els detalls dels Gegants Moros Petits.
Encara falten unes quantes setmanes perquè arribi Santa Tecla, però al seu taller, situat al carrer Mediona, la Festa ja és ben viva. Les fotos dels Gegants Moros han envaït el seu estudi. Es coneix tots els detalls dels rostres dels qui diuen que foren uns cortesans dels Cosroes, la reialesa persa. Ens explica que un dels ulls de la geganta original està molt més obert que l’altre. Per a nosaltres pot semblar quelcom anecdòtic, intrascendent, però per a ella qualsevol minúcia pot ser bàsica perquè el resultat final sigui al més acurat possible.
L’escultora tarragonina Àngels Cantos és la responsable de bastir unes rèpliques petites dels Gegants Moros, que es presentaran enguany, en el marc de les festes de la patrona de la ciutat, i que faran ballar nens del col·legi Lestonnac. L’encàrrec és difícil. “Amb aquest tipus de còpies estàs molt exposat a les crítiques, perquè has de fer un motlle partint de zero i la cara ha de ser exacta a la de la peça existent”, ens explica. Sent una enorme responsabilitat: “No saps els nervis que estic passant”, confessa.
Tanmateix, no és la primera vegada que Cantos s’enfronta amb un repte d’aquest tipus. Pel que fa al Seguici Petit, ja fou la responsable de construir el Drac Petit i els Negritos Petits, entre d’altres. Es tracta d’una escultora amb una dilatada experiència en el món de la cultura popular. Tot just ha acabat d’arranjar un gegant de Colldejou, i a partir d’ara se centrarà de forma exclusiva en aquesta tasca. El 17 de setembre és la data límit que li han marcat per enllestir les dues peces.
Estructura d’un dels braços dels gegants (Foto: Quim Pons).
EL PROCÉS DE CONSTRUCCIÓ D’UN GEGANT
Sentim curiositat per saber com es construeix un gegant. El procés ens costa de visualitzar, i la tarragonina ens l’ha de descriure, amb paciència, un parell de vegades. Primerament, dibuixa una siluetad’un nen que serveixi de referència de les mides dels joves que l’hauran de portar, que solen tenir entre 10 i 12 anys.
Aleshores crea “una estructura de poliespan, amb tela de galliner i quatre fustes travesseres que en suporten el pes”. Tot seguit, comença a donar-li forma amb el fang. Per no perdre el fil amb les proporcions, es marca uns punts de referència. Quan disposa del gegant fet amb fang, hi afegeix el guix i divideix l’estructura en dos motlles, que són una mena de “negatius”. Seguidament, els omple de fibra de vidre —un material menys pesant— i n’extrau els dos originals, que s’han de tornar a unir per disposar d’una única figura sobre la qual pintar.
LES PROPORCIONS I LA SEMBLANÇA
L’escultora ens revela que “el més difícil és fixar les proporcions i aconseguir que les peces s’assemblin a les originals”. Considera fonamental “mantindre la desproporció que existeix entre els gegants Moros, Vells i Negritos, també en les respectives rèpliques petites” (malgrat que la dels Gegants Vells encara no existeixi). La reducció que ha dut a terme aquesta vegada és d’un 30%. Calcula que ell mesurarà uns 230cms i ella uns 215cms, aproximadament.
Fotografies del Gegant Moro, que són la base que utilitza Cantos per fer-ne una rèplica per als més petits.
Pel que fa a la semblança, Cantos es guia per les fotografies que té a l’estudi sobre els Gegants Moros antics, construïts l’any 1851 per Bernat Verderol, que actualment es troben totalment despullats, darrere d’una cortina de la Casa de la Festa. Segons la tarragonina, però, les ombres de les imatges són molt traïdores, i quan li generen massa dubtes acaba baixant a l’edifici de la Via Augusta per observar els gegants personalment.
Després d’una estona xerrant, no es pot resistir més i ens els destapa. A simple vista, costa una mica reconèixer-los. Quan estigui tot muntat serà molt més senzill (celles, cabells, joies, pintura…). Però sí que és cert que, parant-hi atenció, ja es poden entreveure les similituds en detalls com el nas, la boca o la forma dels ulls.
LA JOIERIA, “LA CIRERETA”
Ens desplacem tan sols uns metres, fins al carrer Major, per parlar amb Antonio Gómez, el joier. Ell disposa de més llibertat per crear, i això permet que la seva feina esdevingui el valor afegit, allò que singularitzarà més les figures. “Serà la cirereta del pastís”, diu, convençuda, Cantos.
“Tot té un sentit, les peces s’interrelacionen i estan equilibrades”, afirma Gómez. “No es tracta de simples adornaments”, afegeix. El joier també declara que ha volgut “donar-li un toc molt actual, partint de temes molt distintius de la ciutat”.Amb ell utilitza com a motiu el bestiari de la Catedral, que representa la força; i amb ella “la fragilitat de la rosassa”. Això sí, tot té lligam amb el mateix indret de la ciutat, perquè es van adonar que en la majoria de fotografies dels gegants Moros apareixia, com a fons, la Catedral. Ens ensenya l’ornamentació que ha estat preparant, en primícia. Però no us la podem mostrar amb imatges. Caldrà esperar al dia de la presentació.
Treball en equip. Ambdós van estar preparant junts, durant dos mesos, el projecte, en què van estudiar en profunditat, entre d’altres, el llibre Los gigantes y enanos de Tarragona y protocolo municipal, de Joan Salvat iBové, una obra que és pràcticament de lecutra obligada per als amants i estudiosos del Seguici Popular de la ciutat.
Gómez considera que estan preparant “uns gegants del segle XXI”. Estan “documentats”, basats en el passat, però alhora aporten novetats. Fins i tot hi introdueixen “materials nous” com el Corian. Durant tot el procés cal remarcar que han comptat també amb la supervisió de la Comissió Assessora del Seguici, amb la qual manifesten que han treballat “molt de gust”.
aconseguir “Unes peces de referència”
Cantos i Gómez són ambiciosos. “Volem que es converteixin en unes peces de referència en el món geganter”, assegura el joier. De moment, abans de presentar-los i poder comprovar les reaccions del públic, hauran de fer cara a un mes i mig amb molta feina per endavant. I nosaltres ens haurem de conformar amb el tastet que ens han permès.
L’escultora tarragonina treballant en el seu taller, situat al carrer Mediona.
La ballarina Emma Garau en un moment del vídeo “Crossing Limits”, creat per Andrea Eidenhammer (foto: tblog.tarragona.cat)
Andrea Eidenhammer és austríaca, però ja fa temps que es considera tarragonina. És la creadora del vídeo spot publicitari Crossing Límits, on la ballarina Emma Garau balla i salta per teulades, baranes i façanes de diferents espais del patrimoni monumental de la Part Alta. El vídeo acaba precisament al lloc més alt de la Catedral, allà on s’inspira el logo del FET a TARRAGONA.
Aquest treball -el que ha donat més popularitat a l’Andrea- convida l’espectador a contemplar i experimentar amb el patrimonide Tarragona des d’un punt de vista inèdit fins ara. La pròpia artista explica que l’eslogan del vídeo és: “Per sobre de les teulades, balla, salta i somia sense límits”.
PROMOCIÓ DE LA CIUTAT
La peça, elaborada el 2012, està pensada per projectar-se en festivals i concursos de publicitat, emissions televisives o a través d’internet. I ara, tot el procés de creació i realització del treball forma part d’una exposició que s’inaugurarà per Santa Tecla al Tinglado 2 del Port.
Fotos, vídeo i música que serviran per mantenir actiu l’espai del Moll de Costa, històricament el més vinculat a l’art contemporani i avanguardista de la ciutat. El Tinglado 2 tancava aquest passat diumenge 28 de juliol l’etapa en que ha estat seu del CA Tarragona, centre d’art contemporani que, després de l’estiu, canvia d’orientació i s’encamina –per decisió municipal- al món de la fotografia.
El Tinglado 2 ha estat la seu del Centre d’Art Tarragona i ha acollit una exposició de Mireia Sallarés
L’exposició de Mireia Sallarés “Monuments” ha estat, per tant, l’última d’aquesta etapa. Però el tinglado 2 mantindrà la seva filosofia i, a més de la mostra d’Andrea Eidenhammer, ja n’hi ha programada una altra fins a finals d’any, també d’estil molt avanguardista: “Cossos” de l’artista Dolors Puigdemont.
I a més, el Port de Tarragona ha decidit convocar la primera Biennal d’Art Contemporani, coincidint amb el 25è aniversari de la creació del Fons d’Art del mateix Port. Aquesta convocatòria vol mantenir viu l’historial del tinglado 2 com a espai dedicat a l’art més trencador i conceptual. Les bases ja estan anunciades i l’objectiu és organitzar una exposició amb les obres seleccionades entre novembre i desembre.
A la mateixa mostra es podran admirar, probablement, algunes de les peces que formen part del Fons d’Art. Són obres –bàsicament pintures i escultures– que han anat cedint al Port al llarg d’aquests anys i de forma voluntària alguns dels artistes que han exposat als tinglados.
Aquesta iniciativa coincidirà amb la reobertura del Refugi 1 -ara, en obres per millorar-ne la seguretat i les prestacions- de tal manera que a la tardor tot el Moll de Costa estarà a ple rendiment en l’organització d’activitats culturals i ciutadanes.
A partir de setembre, el Tinglado 2 seguirà programant exposicions de l’art més avanguardista
Imatge de la tribuna del Nou Estadi, dissabte a la nit, al Trofeu Ciutat de Tarragona
Arribo amb el temps just al Nou Estadi. Entro sigil·losament, si es pot accedir així a un camp de futbol, i ocupo amb discreció el meu seient de sòcia a Gol de Muntanya. El 40 de la fila 17.
Molt a prop meu, dos nois amb la samarreta de l’equip aragonès. “Necessitem un davanter, com l’aire que respirem”, comenten mentre observen resignats històrics com Movilla, Barkero o Luís Garcia sobre el terreny de joc. Més endavant, a primera fila, una família que desplega la bandera del Saragossa. Estan preparats per afrontar la temporada a Segona A. Quin remei!
De sobte se senten crits a l’entrada. Un enfadat Antonio Roldán, soci de gol, intenta accedir al camp i té problemes. Més tard, m’explica que la màquina no llegia el seu flamant carnet i que l’han fet anar a les oficines a solucionar el problema.
Marca el primer el Saragossa al minut 21. Ho ha fet Montañés a la porteria del Gol de muntanya. Davant dels nostres nassos.
Amb el 0 a 1 s’arriba al descans. Temps per deixar les pipes i treure els entrepans mentre es comenta el partit. Dalt, hi ha cua per anar a comprar alguna cosa de beure.
Els companys de seient especulen sobre el futur de Castillejo i es confessen incondicionals de Javi Martínez.
Corre l’aire i la xafogor del dia s’oblida al Nou Estadi. Potser amb una mica més de futbol, la nit hauria estat perfecte.
Els aficionats marxen del Nou Estadi passant al costat de l’autocar del Real Zaragoza
Tots asseguts que comença la segona part. Som 1.677 espectadors, segons anuncia el marcador del Nou Estadi.
Tot just aleshores, passa per davant el Nasticus amb el seu tambor. “Què passa avui que ningú anima? Què esteu de vacances?”, pregunta.
A tot això arriba el segon gol del Saragossa. Marca Suárez i ho hem vist de molt lluny ja que ho ha fet a la porteria del Gol de Mar. Així acaba el partit. 0 a 2 pels aragonesos que guanyen la setena edició del Trofeu Ciutat de Tarragona.
Els nois vestits del Saragossa demanen cridant la samarreta a Álvaro. El jugador no els fa cas i amb el cap cot abandonen el Gol de Muntanya.
També ho faig jo. M’atura un aficionat que em diu que es diu Diego i que fa anys que m’escolta a la ràdio. M’explica que és d’Àvila i que el dia que Tarragona va ser designada pels Jocs Mediterranis era 15 d’octubre, Santa Teresa, patrona de la seva ciutat. Encantada de saludar-te, li contesto, mentre desitgem sort al Nàstic per aquesta temporada.
Sobre la gespa, el capità del Saragossa aixeca el Trofeu guanyat a Tarragona.
Natàlia Rodríguez guanyant el campionat d’Espanya a Alcobendas. Foto:RTVE
Els que el van veure córrer diuen que va ser un autèntic plaer seguir aquell francès de Mérignat sobre la bicicleta. Raimon Poulidor, Pou-Pou, però, es va topar al seu camí amb Anquetil, Merckx i fins i tot Hinault, al final de les seves aventures durant setze edicions del Tour.
Pou-Pou, amb set etapes guanyades a la ronda francesa, mai va poder pujar al més amunt del pòdium, que va tastar fins a vuit ocasions en graons inferiors.
La història de Poulidor, que sí que va guanyar una Vuelta i fins i tot un campionat de França, pot ser la de molts esportistes que s’han quedat sovint a les portes de l’èxit a gran escala en competició individual.
Natàlia Rodríguez i la seva filla Guadalupe a les pistes de Campclar. Foto: El Periodico de Aragón.
Un d’aquests casos és el de Natàlia Rodríguez, una de les esportistes tarragonines que ha portat el nom de la ciutat al reconeixement internacional.
UNA MILLA SENSE PREMI
Rieti (Itàlia). Agost del 2005. Natàlia Rodríguez aconsegueix baixar dels quatre minuts als 1500m i fixa el que encara és rècord d’Espanya amb 3’59’’51. Rieti va ser el Mont Venteoux del 60 de Pou-Pou. Per Natàlia Rodríguez, aquella etapa guanyada ben aviat feia pensar que les grans victòries estaven per arribar.
Des d’aquell moment fins ara la trajectòria de la millor atleta tarragonina de la història ha vingut marcada per alts i baixos constants en la seva particular cursa als tartans. Ara Rodríguez amb ja trenta-quatre anys afronta la recta final de la seva carrera esportiva intentant retrobar-se amb ella mateixa i aixecant-se encara del mal regust de boca d’aquell cop de colze amb Gelete Burka que la va apartar de l’or a l’estadi olímpic de Berlín.
Tinc la imatge gravada al cap de Núria Fernández, dient-li a Natàlia Rodríguez que aquell or era seu i la cara de la migfondista tarragonina al veure la decisió final dels jutges. Va ser un dia dur, d’aquells que costen d’oblidar i on va tocar demostrar de quina pasta especial estava feta, una atleta molts cops menyspreada sense motiu aparent.
Natàlia Rodríguez i Gelete Burka al Mundial de Berlín. Foto: Usatoday.
Aquell incident, injust per on el miris, va fer que la de Torreforta no pogués córrer a Zurich poques setmanes més tard i que la IAFF la convidés als 2000 metres, distància molt poc habitual per ella, al memorial Van Damme, a l’estadi Rei Balduí de Brussel·les on havia d’enterrar la destral de guerra amb l’atleta d’Etiòpia. Rodríguez es va negar a participar.
Allò va ser un cop que qualsevol altra, amb trenta anys i amb les moltes lesions que ja arrossegava a sobre, hauria aprofitat per abandonar l’atletisme i baixar del tren en marxa. Un cop més s’havia escapat l’or en una gran competició.
Natàlia Rodríguez s’havia convertit en la Poulidor de l’atletisme contemporani, i tot i estar pràcticament sempre en el cartell de les favorites, després d’aquella marca de Rieti mai acabaria de fer el salt al primer lloc.
Un bronze al Mundial de Daegu (2011 Korea) i una plata al Mundial Indoor a Doha(2010 Qtar) s’han convertit en els únics metalls de la tarragonina en l’àmbit internacional.
Quatre participacions als Jocs Olímpics (Sidney, Atenes, Pequín i Londres) amb poca fortuna avalen el seu palmarès sense premi.
La victòria a Alcobendas la situa davant d’una oportunitat per lluitar als mundials de Moscou
LA MILLOR MIGFONDISTA DE L’ESTAT ESPANYOL
Si a l’arena internacional Natàlia Rodríguez s’ha quedat sense guardons en les grans ocasions, ben diferent és la seva trajectòria a l’esfera estatal. Aquest cap de setmana la tarragonina ha sumat el seu desè campionat d’Espanya, aquest cop a Alcobendas.
Amb uns anys força grisos a la seva esquena i només amb la mínima B a la butxaca aquesta temporada, la victòria a Alcobendas la situa novament davant d’una oportunitat per lluitar per alguna cosa als mundials d’aquest estiu a Moscou. Tot i no estar en el millor moment, Natàlia Rodríguez buscarà trencar el malefici del seu palmarès internacional.
Rodríguez intentarà que el de Moscou pugui ser com el darrer Tour de Poulidor, en què, ja amb quaranta anys, el francès va saber aprofitar aquella edició del setanta-sis per ser tercer d’un pòdium sense noms il·lustres.
A la ment però encara tindrà el que podrien ser els seus cinquens jocs olímpics una xifra a l’abast de pocs. Serà l’estiu del 2016 a Brasil on la Natàlia podria tornar a viure una d’aquelles cites marcades amb una creu grossa al calendari de qualsevol esportista. Natàlia Rodríguez tindrà ja però trenta-set anys.
Façana de la seu actual de l’EOIT a la Rambla Nova
L’Escola Oficial d’Idiomes (EOI) ha tancat aquest divendres les seves portes per gaudir de l’habitual descans estiuenc. Les d’enguany, però, no seràn unes vacances normals.
L’ajuntament va enllestir el passat mes de maig la rehabilitació de la fàbrica de la Chartreuse, la nova seu de l’escola, i la recepció de l’obra per part de la Generalitat, titular de l’equipament, és inminent.
Aquest és el darrer tràmit abans de fer el trasllat, però l’inici del proper curs és molt a prop i cada dia que passa queda menys temps per fer una mudança d’aquestes dimensions, segons alerten els professors.
Després de dècades reivindicant una seu digna i de 14 anys de treballs i projectes per reformar l’antiga destil.leria, el conte de mai acabar de l’EOI i la Chartreuse segueix dilatant el seu final (feliç).
Ajuntament i Generalitat ultimen el trasllat a la Chartreuse a un mes i mig del nou curs
Tècnics de l’ajuntament, que va avançar els diners de la rehabilitació per desbloquejar un pla que la Generalitat havia aparcat, s’han reunit els darrers dies amb membres de la Direcció General de Patrimoni del Govern i amb el delegat a Tarragona, Quim Nin, per enllestir el traspàs. Fins i tot van visitar la nova seu per estudiar in situ les condicions de la mudança.
Fonts de les dues parts coincideixen en dir que no hi ha cap problema, però encara no s’ha fet oficial la data del lliurament de les claus i aquest pas manté aturat la resta del procés. L’equip directiu de l’escola veu amb preocupació la trigança i ha fet totes les gestions possibles per presionar la Generalitat, però al final han marxat de vacances sense saber a on començaran el curs 2013-2014.
La directora de l’EOI, Yolanda Scott-Tennent, recorda que la data d’inici de les classes és el 19 de setembre i que abans han de gestionar una de les tasques més complicades de cada any: les preinscripcions i matriculacions dels 3.000 alumnes del centre.
Fer coincidir tot això amb un trasllat és impossible des del punt de vista logístic i de recursos humans, alerten des de l’escola.
L’única alternativa viable a aquestes alçades seria fer la mudança aprofitant les vacances d’agost, tot i que això obligaria a mobilitzar personal de l’escola (professors inclosos) en mig del seu reglamentari periode de descans.
Passadís de comunicació entre les aules al rehabilitat espai interior de la Chartreuse
Tampoc es descarta començar el curs a l’actual seu, ubicada al número 105 de la Rambla Nova, i fer el canvi un cop hagi passat el periode de matriculació.
Els mestres i alumnes de l’EOI tenen la pell dura després de tants anys de reinvidicacions i promeses incomplertes. La seva paciència sembla no tenir límit, pero com confessen alguns d’ells en veu baixa, veure la nova seu enllestida i buida mentre ells romanen a les deteriorades i malmeses instal.lacions de la Rambla Nova es gairebé com una tortura.
D’esquerra a dreta: Albert Torres, Laia Segués, Jordi Bosch (president del Consell Assessor de RTVE), Núria de Gispert (presidenta del Parlament), Sònia Tomegròs i Ramon Sanmartin (Foto: Parlament de Catalunya).
L’amor per l’ofici de pescador. La passió per un treball dur, que s’ha anat transmetent de generació en generació, i que malgrat les evolucions tecnològiques, porta intrínsec un fort sentiment de pertinença, una enorme càrrega sentimental. Tot plegat ens evoca una de les havaneres més emblemàtiques del nostre país, que parla sobre un fill de pescador que es nega a ser frare, malgrat que la seva mare el pressiona. Per davant de tot, però, ell anhela fer-se a la mar i que el bressin les onades. Un afecte peculiar per a una professió especial.
Treball en equip, perseverança, capacitat de resistència. Aquests són alguns dels valors que ens transmet l’audiovisual “Lligats a la Mar”, que disposa d’un marcat component psicològic. Realitzat per un grup d’alumnes de 2n curs del Cicle Formatiu de Grau Superior de Realització d’Audiovisuals i Espectacles de l’Institut Pere Martell de Tarragona, ens permet conèixer un món desconegut per a molts.
El passat mes de juny van rebre el Premi Miramar de Televisió, que atorga el Consell Assessor de Ràdio Televisió Espanyola (RTVE) a Catalunya, per una versió de 5 minuts del documental original. La seva proposta va destacar entre els vuitanta treballs que es van presentar a la cinquena edició d’aquests premis, en les categories de ràdio i televisió.
Han après molt amb aquesta experiència. En parlem amb Sònia Tomegròs i Albert Torres, dos dels cinc premiats. Ramon Sanmartin, Laia Segués i Luis Antonio Torres no han pogut venir perquè són fora de la ciutat. Ens trobem al Pantalà de Fusta. Som en un lloc immillorable, tenint en compte la temàtica del treball, i que la brisa de vora mar ens dissimula la calor insuportable.
LA DIFÍCIL SITUACIÓ DEL SECTOR
L’audiovisual mostra el caràcter vocacional dels pescadors, que no defalleixen malgrat les dificultats, que els toca patir, que no són pas poques. La situació és preocupant, i l’horitzó que s’albira és negre. “No veus futur, no veus una llum”, explica Andreu Domènech, propietari de l’embarcació Maria Ferré Dos. “Però aprens a viure amb aquesta duresa”, afegeix. Al mal temps, estima per la teva feina.
“Veus que s’aixequen molt d’hora, que no arriben fins a les cinc o les sis de la tarda, i que els costa molt arribar a final de mes”, ens narra Torres. A més, Tomegròs ens explica que tenen mil i un maldecaps per rebre les pertinents subvencions, fet que també es denuncia en el documental.
“Si em moro a la mar no cal que patiu”, assegura Jordi Albiol, el pescador jubilat més vell. La seva visió, símbol de la maduresa vital i professional, contrasta, en la versió de 10 minuts, amb la de Jordi Pla, el pescador en actiu més jove, que actualment treballa a La Tortosina. Ambdós formen part de la Junta de la Confraria de Pescadors de Tarragona, que manté aquesta curiosa tradició de comptar amb les veus de la joventut i l’experiència en les seves reunions.
MÚSICA COMPOSADA PER A L’OCASIÓ
No tan sols disposen d’unes imatges originals, gravades amb quatre càmeres diferents, sinó que s’han valgut també de l’ocasió per crear la seva pròpia música. Tomegròs, que és violinista, va composar una banda sonora que van enregistrar amb l’Escola de Música de Valls. Aquest aspecte enriqueix encara més el producte que aquest seguit de joves ens presenten.
SORPRESA AL PARLAMENT
Casualitat o no, els van atorgar el guardó la vigília del dia de Sant Pere, patró dels pescadors. Potser la data ja era premonitòria.“No ens ho esperàvem”, assegura Torres. “Ens ho vam prendre com un viatge al Parlament, per passar el dia a Barcelona i tornar”, confessa. Competien, entre d’altres, amb alumnes de comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona, la Universitat Politècnica de Catalunya i la Universitat Pompeu Fabra.
RESISTINT AMB INSPECCIONS, CROISSANTS I ENSAIMADES
Després de dos anys de formació, han acabat el cicle. Ara s’enfronten al complicat panorama laboral. De moment, se’n surten amb feines que no tenen cap tipus de relació amb el que han estudiat. Ell realitza controls de qualitat en una empresa d’inspeccions, i ella fa croissants i ensaimades, un dia a la setmana, per a una empresa de Llorenç del Penedès, mentre valora si finalment marxa, a principis d’any, a Austràlia, per estudiar-hi música.
Veient resultats com aquests, és una llàstima que de moment tot aquest talent no es pugui explotar on pertoca. Malgrat tot, ells no perden l’esperança, i això és el més important. “L’important és anar fent coses, ampliant currículum, presentant-te a concursos… no quedar-se estancat”, afirma Tomegròs. No es donen per vençuts, i mantenen la il·lusió per fer-se un lloc en el món de la comunicació audiovisual.
L’auditori del Camp de Mart, escenari dels espectacles del festival d’estiu de Tarragona (foto: cedida)
Manolo Escobar, Ana Belén, Julio Iglesias i Duo Dinámico. Una part del cartell del Festival d’Estiu de Tarragona sembla de fa vint o trenta anys. En el termini d’un mes, el Camp de Mart haurà acollit les veus d’aquests artistes que tenen molts punts en comú: representen la música espanyola de dècades enrera. Simbolitzen, fins i tot, una determinada imatge d’Espanya, malgrat les seves probables diferències ideològiques.
La més jove, Ana Belén, de 62 anys, -la musa de l’esquerra, encara?- actua aquest dissabte amb un concert de grans èxits on interpreta peces d’altres artistes com Serrat, Sabina, Aute, Miguel Ríos i Victor Manuel, entre d’altres. El més gran, Manolo Escobar, de 81 anys, cantava el passat diumenge les cançons de tota la vida en la seva gira de comiat i amb unes grades del Camp de Mart mig buides.
Duo Dinámico actuarà per Sant Magí en el marc de la gira del seu 50è aniversari, amb una fórmula que sembla calcada a la d’Escobar. I l’endemà, Julio Iglesias pujarà a l’escenari del Camp de Mart, pocs dies després d’actuar a Marbella, Algeciras i Santander, i abans de marxar a Jordània. Parlant de gires, a la pàgina web d’Ana Belén només figura un altre concert aquest estiu, el 19 d’agost a Bilbao. I a la del Dúo Dinàmico anuncien una única actuació a Cartagena per al 10 d’agost.
Festival Estiu: música d’una altra època i absència de propostes teatrals
Si a aquests quatre concerts sumem el de Malú –cantant espanyola amb disc de grans èxits- ens dóna com a resultat que més d’una tercera part de tots els espectacles del festival ETC, Sant Magí i Santa Tecla formen part d’un mateix àmbit musical. La “quota catalana” són per als Manel –que estan actuant a moltes festes majors- i Els Pets –aquests, sí, presentaran nou disc-. I de “quota teatral” millor no parlar-ne, perquè pràcticament no n’hi ha.
Llàstima d’una programació d’estiu tan descompensada, després de l’èxit i la bona línia fixada durant la primavera al Tarragona i al Metropol. El festival ETC està dissenyat en la pràctica per la iniciativa privada –The Project i La Traca- i la capacitat d’incidència de l’ajuntament és menor, molt menor. Només així s’enten la proliferació d’artistes d’una determinada època i estil, i la falta d’un parell de propostes teatrals de qualitat, com n’hi havia hagut altres estius.
Segur que la crisi i les retallades pressupostàries de les administracions públiques comporten sacrificis a l’hora de programar música, teatre i dansa. Però no haurien de donar com a resultat una cartellera menys variada i poc atractiva per a un ampli sector de la població. Sort de la Banda Unió Musical de Tarragona i dels Grans Cors d’Òpera que han arrencat el festival amb un bon nivell i gent de casa.
Un moment de l’actuació a la plaça del Rei (foto cedida CA Tarragona)
El Centre d’Art de Tarragona ha ofert aquests dies un d’aquells luxes que no es paguen amb diners. Poder pujar a l’escenari del teatre Metropol i descobrir la riquesa expressiva del cos de la mà de la ballarina Àngels Margarit. Fundadora de la companyia Mudances, Margarit va començar a treballar en el projecte URBS l’any 2004, coincidint amb el Fòrum de les Cultures. La seva idea era captar elmoviment de la ciutat, la manera com ens relacionem amb el gest de manera imperceptible i rutinària, creant codis que s’adapten a les noves maneres de viure.
Per fer-ho va plantar la càmera en diversos punts de Barcelona, el metro, la plaça del MACBA, la plaça Universitat… I va estudiar aquell engranatge de moviments urbans. De tot, en podia néixer una coreografia. De la gent que puja i baixa del tren, dels joves que fan malabarismes amb els patins, de la gent que espera… D’aquell treball, gairebé antropològic, en van sorgir intervencions en espais públics i coreografies per presentar dalt de l’escenari. Sembla mentida la màgia que pot sortir d’uns ballarins que congelen el moviment enmig d’una andana de metro o d’una noia que balla desenfadadament enmig d’un pas de vianants, mentre la resta de la gent ni la mira…
Dansa per a tothom
D’aquell experiment de fa nou anys també en va sortir el taller URBS que encara batega i que ara Àngels Margarit ha portat a Tarragona, de la mà del CA. Durant tres dies la ballarina, que tot just acaba d’estrenar nou espectacle al Grec, s’ha posat a l’abast d’autèntics profans de la dansa, per mostrar-nos la riquesa expressiva del cos i del més lleu dels moviments.
Potser no tots portem un ballarí a dins nostre. Però Margarit ens ha descobert que podem dir molt amb el gest i que el nostre cos ens ofereix moltes possibilitats que desconeixem, senzillament perquè no hi hem parat mai esment. Els que hem participat en els tallers hem dibuixat rutes amb el dit en el cos de l’altre, ens hem deixat manipular com autòmats, prenent consciència de totes i cadascuna de les nostres articulacions, ens hem entreteixit per construir cases imaginàries, hem dibuixat la música amb les mans i hem reproduït accions quotidianes, congelant-les en el temps.
L’acció també s’ha traslladat fora de l’escenari, a l’espai urbà. Per la Rambla Nova ens hem deixat guiar amb els ulls tancats, hem fet de gats melindrosos al Parc de les Granotes i hem pres la mesura de la plaça del Rei amb el propi cos. Durant tres dies, alguns racons de la ciutat han bategat a un ritme diferent.
El resultat final, en forma de vídeo, es va presentar diumenge al Metropol. Em va sorprendre descobrir la poesia que s’havia aconseguit en alguns dels moments. No teníem ni idea de ballar, però la Margarit ens va mostrar que allò que fem pot resultar igualment bell.
El comiat del CA
L’acte tenia un regust de comiat. El Centre d’Art tanca una etapa i no se sap ben bé quin serà el seu futur. Aquest era el darrer acte públic organitzat per l’equip gestor que l’ha vist néixer i l’ha guiat durant els primers dos anys de vida: La Cèlia del Diego, el Jordi Ribas i el Cristian Añó. Durant dos anys l’han portat de la mà i, ara que començava a caminar amb fermesa, l’han de deixar anar. L’Ajuntament està estudiant un altre model de gestió. Potser per estalviar-se diners i potser també per impulsar un altre projecte amb menys treball de base, però més vistós de cara enfora. En qualsevol cas, diumenge no hi havia cap representant institucional en l’acte de comiat. No és que hi fessin falta, però hi ha qüestions que són de detall.
El fotògraf Agustí Arévalo, el periodista Ricard Lahoz, l’inspector d’operadors Anton Ciurana, i els operadors de planta Anna Guadamillas i Salvador Noguera (foto Dow Tarragona)
Salvador Noguera, un jove de 21 anys amb cara de nen, surt de l’edifici equipat amb tot el que necessita per a la seva feina: granota de color blau, casc, ulleres, orelleres… Aquest noi, que viu a Sant Pere i Sant Pau, acaba de finalitzar els estudis del Cicle Formatiu de Grau Superior de Química Industrial i ja és operador de planta contractat per Dow.
El periodista i el fotògraf també van disfressats. En unes oficines del complex de Dow al polígon nord hi ha uns armaris on es guarda material per a les visites. Demanem sabates del número 41 i ens faciliten tota la resta de l’equipatge per accedir amb la màxima seguretat a la planta d’octè.
El Salvador ha estudiat a l’IES Comte de Rius un cicle de l’anomenada FP dual i ara ja té feina. Ho diu content, amb orgull, i valorant el que veu al seu entorn, amb unes dades d’atur juvenil superiors al 50 %. “Sóc un afortunat”, reconeix.
El setembre de l’any passat va tenir el seu primer contacte amb Dow amb un mes i mig de pràctiques. Després, va continuar les classes a l’institut –segon i últim curs- i des del febrer ja treballa com qualsevol altre company de la mateixa categoria professional. El Salvador seguirà la seva formació amb cursos interns de la companyia i estudiant anglès.
Visita a la planta d’octè de Dow amb l’Anna i el Salvador
Tres dies va de matins, després dues tardes, dues nits i dues jornades de descans. I així va rodant en el que s’anomena “torn europeu” i al final de tres cicles, el Salva té 10 dies de descans. Ja li va bé. El prefereix a fer torns d’una setmana seguida. El seu lloc de feina és a la “zona freda” del cracker d’etilè.
A la trobada s’afegeix Anna Guadamillas, de Tarragona, 27 anys, també operadora de planta, però amb més experiència que el Salvador. Ella forma part de l’última promoció de l’IES Comte de Rius, abans de la instauració de la FP dual, i ara la seva feina és a la planta d’octè.
Clau anglesa, maneral, clau grifa, una emissora per connectar-se amb el centre de control, micròfon adherit al casc, granota blava… l’Anna es mou amb habilitat i seguretat per unes instal·lacions industrials que impressionen qualsevol visitant.
Ens acompanya Anton Ciurana, instructor dels operadors, que comenta el bon nivell d’aquests joves professionals. I arriba el moment de l’Agustí Arévalo, el fotògraf. Equipat com la resta, ell a més carrega la motxilla amb les seves eines professionals. Se’l veu que disfruta, dispara la càmera sense parar. Es nota que ell tampoc no havia trepitjat mai un complex industrial com aquest. Segur que obtindrà un bon material.
Acabada la visita, ens acomiadem del Salva i l’Anna. Somriuen. Ells semblen tenir el futur laboral assegurat i nosaltres tenim la informació i les imatges que buscàvem. Dow Tarragona continua renovant la seva plantilla amb joves del planter.
Durant el recorregut per l’Amfiteatre, coneixem els “cinc millors gladiadors de la província”.
“Tarraco quanta fuit, ipsae ruinae docent”. Amb aquesta cita, l’historiador Pau Orosi explicava que la grandesa de Tarragona la mostren les seves pròpies ruïnes. L’afirmació no ha perdut l’essència, malgrat l’incessant pas del temps, que lentament, però de forma inexorable, va esborrant l’emprempta dels nostres ancestres. Contemplant els vestigis de la capital de la Hispània Citerior podem ser conscients, encara avui dia, d’un passat gloriós, ostentós, en el qual la ciutat ha continuat emmirallant-se durant segles.
Un dels espais del patrimoni històric romà que conservem i que sol impressionar més és l’Amfiteatre. Construït l’any II dC, es calcula que podia acollir entre 10.000 i 14.000 persones. Imponent. La seva situació geogràfica també és envejable. Prop de la Via Augusta, que va de Roma a Cadis; prop de la platja, per poder desembarcar tot tipus de materials i bèsties; amb unes vistes privilegiades al Mare Nostrum; i fins i tot en un lloc estratègic per aprofitar l’orografia i un massís rocós per formar les grades.
Fulvia Celera explicant-nos detalls d’un dels espais més emblemàtics de la Tàrraco romana.
Avui ens hi acostem per fer renàixer de sota les pedres costums, tradicions i anècdotes de temps pretèrits. No ens calen màquines del temps ni gestes paranormals per retrocedir uns quants segles i posar-nos en la pell dels nostres avantpassats. La recreació i, sobretot, el treball acurat durant anys i panys d’historiadors i estudiosos, ens ajuden a despertar la nostra imaginació amb una mica més de criteri, amb més versemblança. És una de les activitats programades al llarg de l’estiu al cicle “Tarragona, Història Viva”.
Ave Salve. Fulvia Celera, reconeguda sacerdotessa flamínica de Tàrraco, ens saluda en la seva llengua materna, el llatí, que tothom considera mort i enterrat, però que està present en els fonaments de la nostra parla. Tot seguit, es presenta i ens pregunta, amb incredulitat, per què hem vingut avui a l’Amfiteatre. “L’espectacle és demà, encara ho estem preparant tot”, ens explica. Aprofita per fer-nos dentetes: “Serà una festa que es recordarà durant molt de temps”, assegura. Es tracta de celebracions molt especials que se solen fer quan algú és escollit com a magistrat de Tàrraco.
PRESÈNCIA DESTACADA DEL SEXE I LA VIOLÈNCIA
Els “venators” (caçadors) preparant-se per enfrontar-se amb tot tipus d’animals.
Parlem sobre gladiadors, caceres i execucions públiques. Passions desfermades en l’amfiteatre de les pulsions, on el sexe i la violència tenen una presència destacada i la sang dels ferits es converteix en beguda pal·liativa.
“Els gladiadors ens tornen boges”, reconeix la sacerdotessa, que tot seguit ho justifica assegurant que ells són els especialistes en fer servir el gladius, és a dir, l’espasa. Fulvia somriu, deixant-nos entreveure el marcat component fàl·lic de l’expressió. També ens explica que “el que més abunda als voltants de l’amfiteatre és la prostitució”. Esclaves o dones lliures amb pocs recursos econòmics que aprofiten qualsevol racó fosc per dur a terme tot tipus de pràctiques sexuals.
Demà executaran dues cristianes, que són qualificades de “traidores”, heretges. També lluitaran entre ells “els cinc millors gladiadors de la província”. Observem com s’entrenen als crits de pugnate (lluita) i tate (atureu-vos, calma). Ens expliquen que es preparen amb espases de fusta i llances de cuir perquè “les ferides d’avui” els “costarien la vida demà”. Durant l’espectacle també es podran veure, entre d’altres, lleopards, lleons i elefants.
Els gladiadors, abans de l’entrenament durant la vigília a la lluita (“Vigília Munus”).
LES DONES, AMB ELS “POLLOSOS”
A l’Amfiteatre tothom hi té cabuda, però a cadascú li correspon un lloc determinat, en funció del seu estatus social. Els flamens i els alts magistrats, se situen al pulvinar, a la tribuna. En front, hi ha les sacerdotesses, les magistrades i l’editor (la persona que paga les despeses de la festa), que té el “privilegi” d’asseure’s amb les senyores de la classe benestant. A les grades que estan més a prop de la sorra, hi trobem els homes del senat local, i a les mitjanes, soldats, pagesos, comerciants…pel que fa als més pobres (pidolaires, esclaus), se situen, a la part més elevada, al galliner.
En temps d’August (63aC-14dC), primer emperador de Roma, els espectadors no tan sols es col·loquen segons el rang social, sinó també en funció del gènere. Les dones es veuen obligades a compartir espai amb els “pollosos”. Fulvia ens ho explica, indignada, tot i que ràpidament puntualitza que “en ciutats provincials com Tàrraco no se sol complir, i les dones s’asseuen amb els respectius marits”.
LA CÀRREGA DE VELLA CIVILITZACIÓ
L’espectacle és d’allò més interessant, i funciona molt bé, malgrat el català macarrònic usat en algunes parts de l’explicació i alguns problemes tècnics amb el so. Aplaudiments al final de l’acte. Són molts els qui aprofiten per fer-se una foto amb els gladiadors. D’altres tornem cap a casa, satisfets amb els coneixements adquirits, prenent consciència de la nimietat de les nostres vides en el marc d’una història mil·lenària, i rememorant aquella frase que l’il·lustre Manuel de Montoliu va escriure al pròleg del Llibre de Tarragona (1953): “Som vells en la civilització els tarragonins”. I és ben cert.
I, de fet, això provoca una mena d’efecte doppler. La grandesa del passat de la Colonia Iulia Urbs Triumphalis Tarraco encara ressona en la nostra oïda col·lectiva. Montoliu ho explica de forma pràcticament immillorable, i ens parla d’una càrrega històrica difícil de suportar: “Fàcilment es comprèn que amb aquesta enorme càrrega de vella civilització que porten a l’espatlla, se sentin els seus fills i els seus habitants materialment aclaparats i impotents per a emular l’exemple dels seus avantpassats”. Capacitats o no —i amb la voluntat o no— de cercar horitzons ambiciosos que puguin ser anàlogs amb temps pretèrits, el més bonic és disposar de l’oportunitat de coneixer part del nostre passat, ni que sigui tan sols una mica.
Fa anys, quan et trucava un subscriptor al diari sabies que estaves parlant, no amb un lector, sinó amb algú que se sentia part del projecte”. Aquesta frase de Josep Carles Rius, exdegà del Col.legi de Periodistes de Catalunya, expressa un dels objectius fundacionals del FET a TARRAGONA.
Rius, que també fou sotsdirector de La Vanguardia i cap de redacció de El Periódico de Catalunya, forma part d’un grup cada dia més important de periodistes catalans que reivindiquen un retorn als origens per sortir de la crisi existencial que viu l’ofici.
El missatge de tots ells és clar: Cal recuperar la credibilitat formant un altre cop part activa de la societat civil, de la que els grans mitjans s’han distanciat durant els temps de les vaques grasses, tot pensant que amb la publicitat ja n’hi havia prou per fer viable un projecte.
Partint de la idea de recuperar la funció social del periodisme, la de participar del bé comú, l’equip del FET s’ha marcat com a gran repte aconseguir la complicitat i el compromís dels tarragonins amb el projecte.
Volem explicar les històries de la gent que treballa per a la ciutat i se l’estima com a espai col.lectiu de progrès i benestar. I ho volem fer des de dins, posant també el nostre petit granet de sorra per millorar i fer més forta la societat civil de Tarragona. Ens hi volem implicar de cap a peus, mullant-nos i arriscant-nos com qualsevol altre.
En cinc dies la revista ja compta amb vuitanta subscripcions
És per això que considerem vital per al projecte comptar amb una pinya sòlida com a base, que ens doni força i escalfor i ens permeti crear xarxes ciutadanes de col·laboració interactiva i de benefici recíproc.
Aquesta setmana hem començat la campanya de subscripcions sota el lema Fes-te del FET, i hem aconseguit en aquest curt espai de temps, i sense que encara tinguem la revista al carrer, arribar a la xifra de 80 inscrits. Són tarragonins i tarragonines procedents de diferents àmbits: la cultura, l’educació, la història, la societat civil, el periodisme…
A tots ells volem agraïr molt especialment el seu suport i la seva confiança. Un agraïment que fem extensiu a les persones que han elogiat el nou disseny i logotip del mitjà.
Queda molt camí pel davant i, de forma progressiva, us anirem informant d’altres iniciatives que tenim preparades per teixir aquesta relació de complicitat i compromís mutu.
Us recordem que la revista, que es podrà llegir a partir del 9 de setembre, tindrà un preu de 5 euros i només es vendrà en uns punts molt concrets per reforçar encara més el paper protagonista del subscriptor. Com a promoció de llançament, oferim durant tot l’estiu subscripcions anuals (6 números) amb el 17% de descompte, és a dir, per un preu de 25 euros. Si us interessa, feu clik aquí, ompliu el formulari amb les vostres dades, i rebreu la publicació bimestral còmodament a casa.
Junts, podem escriure una gran històriade Tarragona i dels seus ciutadans.
Deu joves esportives de la demarcació porten la bandera i es preparen per hissar-la als jardins de l’Amfiteatre
Els membres de la Banda –vestits de manera informal- comencen la interpretació de la Fanfàrria Olímpica, de John Williams. Davant seu, Òscar Miguel Losada els dirigeix en el moment més emotiu de la cerimònia. Darrera el director, deu joves esportistes porten la banderadel Comitè Internacional dels Jocs Mediterranis.
En el moment in crescendo de la peça musical hissen la bandera al màstil instal·lat al mig dels jardins de l’amfiteatre. Unes salves d’honor acompanyen l’instant que l’organització de l’espectacle assenyala com el de la mirada al futur.
La tarragonina Marta Matheu canta poemes de Toldrà davant la bandera dels Jocs
Abans d’aquest moment, la cerimònia ha tingut com a protagonistes la cantant Marta Matheu, l’actriu Mercè Rovira i el pianista Albert Guinovat que, precisament, aquest divendres participa a l’acte inaugural del Mundial de Natació de Barcelona.
Ressonen peces de música a partir de poemes de Toldrà i s’escolten versos de poetes de diferents ribes del Mediterrani (de França a l’antiga Grècia, i de Jerusalem a Macedònia). Llàstima que aquest i altres elements informatius no arribin al públic que contempla l’espectacle repartit per diferents zones dels jardins. La informació és a l’abast dels periodistes, però no de la resta d’espectadors. Es troba a faltar un “Tino Romero”que faci de conductor de la cerimònia des del principi.
La bandera dels Jocs Mediterranis surt per la Porta Triumphalis
Perquè l’inici de l’acte se situa a l’arena de l’amfiteatre, on hi ha la bandera de color blau i amb les tres anelles dels Jocs Mediterranis. Els deu joves esportistes campions de Catalunya o Espanya en les seves disciplines i representants de clubs de la demarcació la treuen per la Porta Triumphalis i la pugen per les diferents terrasses del recinte. Ells han de ser els veritables protagonistes d’aquí quatre anys i han de preparar-se a fons per donar el millor de sí.
Una amplíssima representació institucional els esperen i després els acompanyen fins al mástil. Clubs esportius, entitats, empreses, esportistes i patrocinadors que, abans han rebut una insígnia com a llegat honorífic, formen part de la comitiva. Es troben a faltar esportistes, i alguns/es de primer nivell. Els voluntaris –blancs- de Tarragona 2017 i els voluntaris –vermells- dels Amics de la Cultura fan el passadís.
La bandera blava dels Jocs Mediterranis ja oneja a Tarraogna
En el moment més formal de l’acte, quan parlen els polítics, fa patir, i molt, David Villaverde, director general del Consejo Superior de Deportes. La seva americana està completament xopa per davant i per darrera. La suor transforma el color del vestit mentre adreça unes breus paraules als assistents.
Els parlaments institucionals apel·len a la generació del 2017 que ja té davant el seu repte per entrar a la Història, en paraules de l’alcalde Ballesteros -“Fer els millors Jocs, però austers i sostenibles”-. I també apel·len a construir grans coses en comú, segons el conseller Homs –“Fer un dels projectes col·lectius més importants per a Catalunya”-.
Homs menciona el camí a Ítaca, aquella petita illa que ens transporta a l’antiga Grècia, o aquella cançó –Viatge a Ítaca- escrita per Konstantinos Kaváfis i adaptada per Lluís Llach que simbolitza per a molts el camí de laindependència.
Tarragona inicia ara el camí del 2017. Quins altres camins travessaran la ciutat i el país –travessarem tots plegats- en els pròxims quatre anys?
Jugadors del Nàstic practiquen el ràfting a les aigües de la Nogueresa Pallaresa
Arribo a Rialp per cinquè any consecutiu i la pluja em rep com a companya habitual de les tardes d’estiu al Pallars Sobirà.
Avui, sessió matinal amb entrenament invisible i tarda de “relax” per quasi tota la plantilla amb entrada en ritme dels darrers en arribar; David Rocha i David Sánchez, al costat del preparador físic Miquel Aguza.
Després de nou estades de pre-temporada amb el Nàstic per gairebé tot arreu, reconec que aquest cop és diferent, amb viatge llampec inclòs i amb menys contacte amb la plantilla.
No toca ni fer el repartiment d’habitacions, ni l’entrevista al cuiner i als responsables de l’hotel per a conèixer la dieta dels futbolistes, ni tan sols entraré de forma ajustada al neoprè, costums habituals de les darreres visites a Rialp.
Sessió específica per a David Sánchez i David Rocha, després de la tempesta
Tot i que massa cops les temporades ja es solapen entre quilòmetre i quilòmetre, recordo l’estada a Puigcerdà (2005/06) i una frase d’Andreu a Luis César al hall de l’hotel on el president, de forma premonitòria, va afirmar: “Luis, nos damos un paseo por primera y me voy…”Un d’aquells moments que no s’expliquen, però que la distància i el temps et permeten mencionar.
L’ascens a primera va fer que de la mà de “futbol empire” l’equip viatgés a Àustria (2006/07). L’estada dels desastres i la descoordinació, amb partits esperpèntics a uns 250 quilòmetres de l’hotel de concentració contra equips tan potents com la selecció B de Kuwait (jugat a Bischonhofen) o un triangular a Villabasa (Itàlia) davant de Treviso i Sud Tirol.
Ara, la imatge sempre serà la de Fabrizio Rossi (futbol empire) marxant amb la copa sota el braç al partit jugat al Jack’s Leman’s de Klagenfurt davant del Catània. Bé, això i la primera nit que vaig compartir dins d’un Volkswagen Polo amb el company de Catalunya Ràdio, Ricard Buigues, després que l’hotel reservat ens deixés sense habitació.
Cinquena pretemporada consecutiva del Nàstic al Pallars
D’Holanda, d’Epe, em queda el record de la coordinació holandesa, i del que ha estat una de les millors estades amb el Nàstic. El plaer de poder conèixer a Gustavo Moriconi, tot un campió del món amb Independiente i que va portar a David Abraham fins a la concentració.
Amb un mini parèntesi d’una temporada al Muntanyà, l’equip s’ha instal·lat a Rialp des de fa cinc temporades. L’Hotel Condes de Pallars s’ha convertit en quarter general dels grana. Lluny queden aquí dalt els contenciosos que el club tindrà als jutjats o la definició de grups de la qual segueixen pendents tots els clubs de segona B.
Santi Castillejo ha portat a Rialp a tots els disponibles i té pràcticament l’equip tancat, pendent de possibles sortides i de que jugadors com Rubén, Sergio o Joel, que no compten pel tècnic, trobin un destí.
Més enllà dels moviments i de les lesions de primera hora la rutina de la concentració acostuma a no variar massa temporada rere temporada.
Només l’actitud desfermada de la Noguera Pallaresa canvia el paisatge monòton de les estades de pre-temporada que amb dobles sessions de matí i tarda, banys al riu, massatges, controls mèdics, entrenaments invisibles i el clàssic ràfting omplen les hores de la setmana al Pallars.
Un ràfting, per cert, del qual en l’última sessió n’han saltat uns quants integrants de la plantilla, per causes ben diferents.
Confiem que no sigui la premonició de cap dels averanys que ens esperen aquesta temporada i que els jugadors grana recordin més als pioners que fa 50 anys ja van competir per les aigües de la Pallaresa.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
