Advertisement Advertisement
21.1 C
Província de Tarragona
Dimecres, setembre 27, 2023
Inici Blog Page 254

Tossudament normals

0

El FET a TARRAGONA publica el testimoni d’un dels tarragonins que aquest dissabte va anar al Concert per la Llibertat, al Camp Nou. L’article de Xavier Gonzàlez Perarnau ens detalla les impressions i els sentiments viscuts al llarg d’una singular jornada política, cultural, festiva i reivindicativa.

El moment més emotiu i espectacular del Concert per la Llibertat: el mosaic "Freedom Catalonia 2014" (foto: cedida)
El moment més emotiu i espectacular del Concert per la Llibertat: el mosaic “Freedom Catalonia 2014” (foto: cedida)

Només pujar a l’autobús ja s’endevina que la jornada serà intensa. Una munió de gent s’organitza ordenadament a la Rambla Lluís Companys de Tarragona seguint les instruccions dels esforçats col·laboradors de l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural. Tot llest i segons l’horari previst, cap a Barcelona que hi falta gent.

Abans de les sis ja trepitgem la capital, per sort som molt a prop de l’estadi. Milers de persones carreguen bosses i motxilles amb les provisions necessàries per subsistir unes quantes hores al Camp Nou, paro l’orella i em desborda la diversitat d’accents catalans i també castellans que escolto al meu voltant, els rètols dels autobusos em transporten a l’origen de tota aquesta gernació serenament entusiasmada, Solsona, Balaguer, Sabadell, Girona, Montblanc, Tortosa…

Entrem a l’estadi i ens acomodem. Anem mirant els nostres companys de cadires properes, majoritàriament famílies, també molta gent gran a la que li costa habituar-se a un esdeveniment com aquest. Per fi arrenca el concert, des de bon principi el so i el ritme a l’escenari no acaben de ser els desitjables, el públic no es queixa i al cap de mitja hora tenim clar que avui arribarem tard, molt tard a casa: no passa res!

"2014: Nosaltres decidim". El lema que acompanya fins i tot les cerveses del Concert per a la Llibertat (foto: Xavi González)
“2014: Nosaltres decidim”. El lema que acompanya fins i tot les cerveses del Concert per a la Llibertat (foto: Xavi González)

L’estol magnífic d’artistes desferma entusiasmes i sorpreses, gent que se les sap totes i gent que mira el programa i pregunta al veí a cada moment. Els grans triomfadors de la primera part son sense dubte Pep Sala i Dyango, Fermín Muguruza, Peret, Paco Ibáñez i el gran Francesc Ribera Titot.

Mitja part intensa amb el parlament de la Muriel Casals i el moment culminant de la nit amb el gran mosaic amb el missatge Freedom Catalonia 2014 que pretén fer-nos més visibles al món. Sonen gralles i els Castellers de Vilafranca enlairen un imponent tres de nou amb folre, al bell mig de la gespa de l’estadi.

L’adrenalina puja de to amb l’inici de la segona part del concert. El so es transforma i esdevé amable i contundent, les melodies domèstiques del mestre Llach es van precipitant. L’emoció va guanyant terreny per moments, Cris Juanico, Maria del Mar Bonet, Marina Rossell, Miquel Gil i Franca Massu van teixint versions magnífiques del mestre.

Ningú es mou del seu lloc, les provisions i begudes ja fa estona que s’han exhaurit, molts nens dormen sobre els genolls familiars, però no passa res: Tothom espera que arribi el final amb el cant col·lectiu de la cançó Tossudament Alçats , darrer esforç on el públic supera amb escreix a l’escena, visiblement cansada després de sis hores de concert.

S’encenen els llums de sala a l’estadi i descobreixo les mateixes cares, convençudes, entusiastes i tranquil·les amb les que he conviscut més de sis hores. Crec que tothom té clar que no hi ha marxa enrera, que tossudament normals esperaran que políticament i aqui correspongui sàpiga estar a l’alçada, a l’alçada de la normalitat del país.

 

   

Tarragona, entre el 1811 i el 2014

El monument als herois del setge de Tarragona del 1811 (foto: cedida)
El monument als herois del setge de Tarragona del 1811 (foto: cedida)

Hi ha instants en la vida quotidiana de Tarragona que resulten fascinants. Una tarda de divendres de començaments d’estiu a la Rambla –plena, com els grans dies festius- et proporciona imatges insòlites i peculiars.

Un grup de joves camina per la calçada de baixada en direcció Font del Centenari amb una pancarta on es llegeix “Per un país lliure de transfòbia i homofòbia”. Els acompanyen una batucada festiva i un centenar de persones que coregen consignes contra la Conferència Episcopal Espanyola i altres estaments “retrògrads”. Celebren el dia de l’Alliberament Sexual.

Trobada inesperada

A l’alçada dels Despullats, la marxa es troba amb les autoritats que esperen l’inici de l’acte institucional als herois de 1811. Regidors com Jou Acero (PP) i Fede Adan (CiU) es miren de reüll el pas dels manifestants, entre els quals hi ha el candidat d’ERC, Pau Ricomà.

L’escena, curiosa, es produeix en el marc d’una Rambla envaïda pacíficament per tarragonins i turistes. Milers de persones gaudeixen de l’inici del cap de setmana fent compres, assaborint un gelat o simplement anant a tocar ferro.

Els de la manifestació acabaran el recorregut al parc de Saavedra amb la lectura d’un manifest i una actuació singular de Dames i Vells. Els que han anat als Despullats es queden per participar en l’acte oficial que recorda el setge de Tarragona de fa 202 anys.

Ofrena floral, música de la Banda, parlaments i una àmplia representació d’entitats ciutadanes, la “Tarragona de tota la vida”. Recorregut fins a les escales del pla de la Seu i encesa d’espelmes per recordar els que van patir el setge. Tot plegat, gràcies a l’impuls de Tarragona 1800, un projecte cultural que vol donar a conèixer com era la ciutat i com vivien els tarragonins en aquella època.

Imatge del Metropol abans de l'acte de l'Assemblea Nacional Catalana (foto: Tarragona diari)
Imatge del Metropol abans de l’acte de l’Assemblea Nacional Catalana (foto: Tarragona diari)

Una altra escena curiosa. Espelmes a la plaça de les Cols i, a la mateixa hora, espelmes al Metropol: l’Assemblea Nacional Catalana regala les espelmes de la flama encesa fa una setmana a la Rambla. Al teatre organitzen un acte que culmina la campanya de recollida de signatures (unes 10.000) per demanar que Tarragona s’adhereixi a l’Associació de Municipis per la Independència. Acte només 24 hores abans del Concert per la Llibertat al Camp del Barça.

Andalús “indepe”

Més enllà de les actuacions i dels discursos –per a ja convençuts-, observo l’ampli grup de voluntaris de l’ANC. De cop, una altra sorpresa: amb armilla groga, em trobo amb Cristóbal Cuesta, un històric dirigent del moviment veïnal de Tarragona. Va ser durant 22 anys president de l’Associació de Veïns de Sant Pere i Sant Pau, i va també liderar el club de futbol del barri durant unes quantes temporades. Ara viu a Els Pallaresos.

Cuesta és fill de Màlaga i independentista. Confia en que el 2014 se celebrarà la consulta, però diu que si no és possible, el Parlament hauria d’aprovar una declaració unilateral, amb la majoria sobiranista actual.

Ell representa una franja de població nascuda en diferents zones d’Espanya que participen de les aspiracions de l’Assemblea. Com la dona de mitjana edat que aten la taula “estelada” amb articles de marxandatge de tota mena i que parla majoritàriament en castellà.

Mentre la presidenta de l’ANC, Carme Forcadell, espera el seu torn per tancar l’acte del Metropol, agafo una de les espelmes de la flama independentista –vermella- i surto camí de les escales de la Catedral. M’hi esperen espelmes blanques. Espelmes, totes, d’una Tarragona que es mou entre el 1811 i el 2014.

El Serrallo més literari

0
Els assistents realitzant una de les lectures al Pantalà de Fusta.
Els assistents a la ruta literària realitzant una de les lectures al Pantalà de Fusta.

El barri del Serrallo s’impregna de lletres. Josep Pin i Soler, Josep Pla, Olga Xirinacs i Josep Maria Sabaté són tan sols quatre dels tretze autors que se citen durant el recorregut, que dura prop d’una hora i mitja, i en el qual es fusionen assaig, narrativa i poesia. Quinze lectures que fan referència al barri marítim de la ciutat i a les tradicions marineres, entre d’altres.

Un viatge al passat del Serrallo

La literatura ens permet gaudir d’experiències úniques. A través de l’escriptura, i en el cas concret que ens pertoca, de la lectura, els humans podem arribar fins a horitzons que el progrés tècnic i científic no ha trepitjat. I, en aquest sentit, la ruta literària ens ofereix la possibilitat d’emprendre un viatge al passat del barri marítim de la ciutat.

El restaurant Buenos Aires, els orígens del Pont de la Petxina i l’antic emplaçament del Club Nàutic són alguns dels llocs en què ens aturem. Em sorprèn especialment la informació que ens ofereix Esteve Masalles, responsable de la secció local de la Biblioteca Pública, sobre el Reial Club Nàutic de Tarragona, que fou fundat l’any 1878, i que l’anomenaven “el club dels xiflats”, perquè molta gent no entenia com hi havia persones que “en hores de lleure se n’anaven a remar”. També s’hi esmenten tradicions perdudes com la subhasta cantada, a la Llotja de Pescadors, i oficis artesans com el del mestre d’aixa, la persona que s’encarrega de construir i reparar embarcacions.

L’eufòria econòmica i l’aiguat de Sant Lluc

Malgrat que els emplaçaments es converteixen en els personatges protagonistes de la ruta, també hi destaquen, especialment, dues dates: 1918 i 1930. La primera, perquè fou un moment, segons Masalles, d’autèntica “eufòria econòmica” per a l’Estat espanyol, que s’havia mantingut neutral durant la Gran Guerra (1914-1918), i per tant, estava immers en un moment de creixement. De fet, al Serrallo, aquell any,  es va inaugurar el segon edifici de què va disposar el Nàutic com a seu  social, es va ampliar el Pont de la Petxina, i va néixer la mítica i ja desapareguda empresa Astilleros Tarragona.

I la segona data, 1930, perquè fou quan es va produir l’aiguat de Sant Lluc, la gran riuada del Francolí que va devastar carrers i edificis del Serrallo i de la Part Baixa de la ciutat, com l’edifici del Nàutic que precisament esmentàvem.

Imatge de l'antiga seu social del Club Nàutic, destrossada per la riuada de l'Aiguat de Sant Lluc, l'any 1930. (FONT: Arxiu Històric de Tarragona).
Fotografia de l’antiga seu social del Club Nàutic, destrossada per la riuada de l’Aiguat de Sant Lluc, l’octubre de l’any 1930. (FONT: Arxiu Històric de Tarragona).

El valor afegit pels propis serrallencs

Durant la ruta, que comença al Museu del Port i finalitza al costat de la Puda, ens acompanyen dues persones que han nascut i crescut al Serrallo, que en són història viva. Es tracta de Josep Tules “Pitu Mosquits i Carme Pedrol, que ens expliquen anècdotes que són autèntics tresors, que representen el valor afegit de la ruta.

Pedrol, davant del Monument a la Família Pescadora, ens comenta que l’escultura fou esculpida pel mateix artista que va fer els gegants del barri, l’escultor montblanquí Josep Agustí i Feliu; i en “Pitu” ens narra la travessia que ja fa molts anys que alguns serrallencs duen a terme, caminant, fins a Sant Magí de la Brufaganya.

Esteve Masalles explicant la història del Pont de la Petxina. Al darrere, es pot observar la fira de les festes de Sant Pere.
Esteve Masalles explicant la història del Pont de la Petxina. Al darrere, es pot observar la fira de les festes de Sant Pere.

El soroll de la Fira i les bones sinèrgies

L’acte, que compta amb l’assistència de més de trenta persones, està organitzat per la Biblioteca Pública i el Museu del Port de Tarragona. Com que la ruta ha estat un èxit de convocatòria, repetiran l’experiència una segona vegada, el proper 6 de setembre. Això sí, de ben segur que serà una vesprada més màgica, ja que el fet que en aquesta ocasió s’hagi fet coincidir amb les festes de Sant Pere ha provocat que en alguns dels indrets molt concrets la lectura de textos s’hagi barrejat amb la música de la fira i d’activitats com els playbacks.

Però aquesta no és la única activitat en què ambdues institucions sumen sinèrgies. El proper 12 de juliol celebren, conjuntament, La Nit del Far de la Banya, una vetllada que combina música i poesia, i en què podrem tornar a gaudir dels plaers de la literatura ben a la vora del mar.

TEXT I FOTOGRAFIES: ENRIC GARCIA JARDÍ

Un tomb per Mersin amb Ramon Cuadrat

0

El FET a TARRAGONA ha demanat al director general dels Jocs Mediterranis de 2017, Ramon Cuadrat, un article amb les seves impressions personals del que està vivint aquests dies a Mersin.  Més enllà de la feina que la delegació tarragonina desenvolupa a Turquia, Cuadrat ens explica aquí les seves peripècies en el tema del transport per desplaçar-se a les diferents instal·lacions i seus dels Jocs:

Ramon Cuadrat, director general de Tarragona 2017, lidera la delegació tècnica de tres persones que viu "in situ" els Jocs Mediterranis de Mersin (foto: Tarragona 2017)
Ramon Cuadrat, director general de Tarragona 2017, lidera la delegació tècnica de tres persones que viu “in situ” els Jocs Mediterranis de Mersin (foto: Tarragona 2017)

Fa dos anys vaig poder ser un dels afortunats de presenciar l’elecció de Tarragona com a ciutat organitzadora dels Jocs Mediterranis del 2017. Aquella vegada vaig ser a Mersin dos dies i mig, on no vaig poder visitar res de la ciutat i únicament vaig fer un breu tomb de deu minuts des de l’hotel. Ara, dos anys i mig després, i amb onze dies consecutius coneixent en directe els Jocs de la ciutat turca, no puc dir el mateix.

La benvinguda va ser espectacular: voluntaris uniformats, amables, simpàtics i molt col·laboradors. De fet, he de dir que aquesta ha estat la tònica des del primer dia en qualsevol de les instal·lacions que hem visitat i en totes les reunions que hem assistit, que no han estat poques. Sens dubte hem d’agrair el tracte de tota l’organització ja que està fent molt fàcil la nostra estada.

Buscant un mitjà de transport

A banda d’això, m’agradaria explicar la nostra simpàtica experiència amb el transport d’aquesta caòtica i particular ciutat.

En aquests onze dies portem més de 2.000 km recorreguts en cotxe, gran part d’ells repartits en els desplaçaments a las seus que estan situades fora la ciutat, com les d’Adana, Tarsus, Kiskalesi i Erdemli. A més, si això ho traduïm en temps, estem parlant que hem invertit ben bé més de 40 hores “viatjant” pels Jocs, i que per cada 100 km hem necessitat unes dues hores.

Ramon Cuadrat, a l'esquerra, s'interessa pel tema de les acreditacions als Jocs de Mersins (foto: Tarragona 2017)
Ramon Cuadrat, a l’esquerra, s’interessa pel tema de les acreditacions als Jocs de Mersins (foto: Tarragona 2017)

Els primers dies ens desplaçàvem amb el transport lliure de l’organització. A primera vista semblava una bona opció ja que en els punts d’atenció al transport podies demanar un cotxe amb fins a tres hores d’antelació. La sorpresa, però, va ser que aquests conductors o no es presentaven, o feien tard, o simplement no coneixien les instal·lacions. Fins i tot, quan semblava que havíem encertat amb un bon conductor, aquest acabava desapareixent per art de màgia entre desplaçament i desplaçament.

Ens vam alegrar molt quan vam descobrir els horaris de les línies d’autobús dels Jocs. Vam optar per aquesta segona opció amb optimisme, però de seguida vam veure que no era massa millor que l’anterior: aquells busos que et portaven a una instal·lació, a vegades no existien quan volies fer el trajecte invers! Això ens va passar en el trajecte des de la Vila Mediterrània fins a la seu de gimnàstica rítmica.

La solució definitiva?

Finalment, la nostra tercera opció de transport per Mersin va ser un cotxe amb conductor: l’Argun, un noi jove molt simpàtic però que no coneixia ni una paraula d’anglès. Aquest cotxe ens el va proporcionar la responsable de Relacions Internacionals del CIJM, Nihan Kaçman, casada amb un espanyol i que des del primer dia ens ha ajudat moltíssim. Per poder viatjar els quatre membres de la delegació tarragonina tots junts al cotxe, vam renunciar a la traductora de turc… tot una odissea.

Tot i això, veiem que el cotxe disposa de navegador GPS, el que ens fa pensar que a partir de llavors tot aniria millor. Però no. El conductor no coneixia els trajectes interns ni externs des Jocs i el GPS no reconeixia els noms de les instal·lacions. Amb la qual cosa, nosaltres, quatre tarragonins, vam acabar fent-nos de guies improvisats per Mersin, intentant recordar els trajectes que ja havíem fet en dies anteriors.

Aspecte del pavelló on es va jugar la final de bàsquet dels Jocs de Mersin (foto: Tarragona 2017)
Aspecte del pavelló on es va jugar la final de bàsquet dels Jocs de Mersin (foto: Tarragona 2017)

Avui hem canviat de conductor. Segons sembla, l’Argun ha dit que durant el dia anem a massa llocs i durant massa estona (normalment sortim de l’hotel a les 8 i arribem a les 22h). El nou conductor es diu Cadir. Tampoc parla anglès ni li funciona el GPS, però almenys sembla que té una mica més d’orientació… ja veurem.

Prenent nota

Conclusió: no tot és disposar dels serveis necessaris (cotxes, autobusos, guies, conductors…) sinó que una  formació prèvia és fonamental, i en prenem bona nota. He de dir també que, tot i aquestes dificultats organitzatives, la predisposició, actitud i tracte dels turcs envers tots els qui som als Jocs aquests dies és absolutament brillant i envejable.

A Tarragona tindrem molt més temps per treballar -Mersin només han tingut dos anys-, i a més, ara per ara les nostres seus estan molt menys disperses que les seves (25 km de distància com a màxim, excepte l’hípica i el piragüisme). A més, crearem un pla de formació molt potent perquè la gent que ens visiti pugui gaudir i aprofitar al màxim la nostra ciutat i província.

Els nostres dies a Mersin ja s’acaben i tenim a l’horitzó la cerimònia de clausura de diumenge, on la ciutat turca ens passarà el relleu. L’alcalde de Tarragona rebrà la bandera, i simbòlicament tornarà a començar el compte enrere d’aquesta magnífica oportunitat que tenim per endavant.

Una abraçada a tots i Mersin’den selamlar!

 PD: Si algú vol viatjar a Mersin els hi podem oferir uns molt bons guies tarragonins.

L’entusiasme teatral del FITT

0
Imatge promocional de "Los ojos", obra que inaugurava dimecres la segona edició del FITT
Imatge promocional de “Los ojos”, obra que inaugurava dimecres la segona edició del FITT

“Los ojos”, una història de personatges desarrelats, que malden per trobar el seu lloc al món i per sentir-se estimats. El Festival Internacional de Teatre de Tarragona s’iniciava aquest dimecres amb aquesta obra de l’argentí Pablo Messiez. Durant prop d’una hora i mitja el públic que omplia el Metropol es va debatre entre l’emoció més profunda i desassossegant i les riallades espurnejants.

La intensitat escènica de Fernanda Orzi i uns diàlegs intensos, enginyosos i, en alguns moments despietats, són els puntals que sustenten aquesta obra, produïda i estrenada fa dos anys al Teatro Fernán Gómez de Madrid. És la quarta que escriu i dirigeix Pablo Messiez, després que decidís deixar la interpretació per explicar les seves pròpies històries des de darrera les bambolines.

“Los ojos” s’inspira en la novel·la “Marianela” de Benito Pérez Galdós. Relata la història de Pablo (Oscar Velado) un noi cec, enamorat de Nela (Marianela Pensado), una jove inexperta, lletja i desarrelada que s’aferra a aquella relació com a un clau roent. La mare de Nela (brillant Fernanda Orazi) i l’oftalmòloga que promet curar a Pablo (Violeta Pérez) completen un mosaic de personatges perduts, que s’estiren l’un a l’altre en busca de l’afecte i l’esperança que els permeti seguir endavant.

Amor incondicional pel teatre

El director del FITT, Joan Negrié, va veure l’obra durant la seva recent estada a l’Argentina. I se’n va enamorar. De fet, la passió pel teatre és el que ha guiat des d’un principi la gent de la Sala Trono que, enfrontant-se a tota mena de  dificultats, ha aconseguit tirar endavant la segona edició d’aquest festival.

La clau resideix en el seu entusiasme i en la confiança cega en les propostes que presenten. Si a ells els han enganxat, sens dubte també enganxaran al públic.

De fet, ara fa dos anys ja van aconseguir encomanar aquest entusiasme amb propostes engrescadores i arriscades com “Dignità Autònoma de Prostituzione”, que va transformar tots els racons del Conservatori de Música en un desbordant bordell teatral. O el Teatro de los Sentidos de Colòmbia, que va recrear tot un univers de sensacions a flor de pell en la penombra íntima i fresca de les Voltes del Circ. Dos anys després, encara recordo aquests dos espectacles com les experiències teatrals més intenses de la meva vida.

I segurament no sóc l’única. D’aquí la bona resposta que està obtenint la segona edició del festival. Una norantena de persones hi han fet aportacions econòmiques a través de Verkami, per tal que pogués tirar endavant. La curiositat per descobrir nous móns teatrals està movent al públic. I la confiança cega en el criteri de la gent de la Trono l’està guiant.

 DSC_1713Festa al pati del Metropol

Encara commoguts pel monòleg final de Fernanda Orazi, el públic de “Los ojos” vam anar sortint al pati del Metropol, on ens esperava un aperitiu i la música desenfadada del grup Sifora Kemfai Elfoll.

Amb una copa de cava a les mans, qui més qui menys comentava què els havia semblat l’obra. La majoria de comentaris, elogiosos. Potser l’argument no era gaire lluït, i el final un tant precipitat. Però la intensitat dels diàlegs, l’humor argentí i la força de les interpretacions, justificaven tot el muntatge.

De polítics n’hi havia. Però pocs. La regidora de Cultura i Festes, Carme Crespo, i el director territorial de Cultura, Jordi Agràs. I no calia més. Al cap i a la fi, el FITT ha sorgit de la societat civil, de la voluntat entusiasta d’una gent que s’estima el què fa, el teatre, i lluita per poder-ho compartir amb tothom.

 Ovació al Conservatori

I aquest dijous, la segona jornada del FITT ens deixava un espectacle magnífic, una petita joia amb una visió irreverent dels contes de tota la vida. “Cuentos Cruentos” és una comèdia musical amb uns personatges molt especials: els tres porquets, la Ventafocs, els set nans, Alícia al País de les Meravelles… en situacions contemporànies, de la vida actual. Molt divertida i molt ben interpretada per la suma d’un quartet de músics (V.O. Quartet) i tres actors i cantants (Teatro Calánime). El pati de la Casa Montoliu va ser un escenari ideal per a un muntatge que es va endur una llarguíssima ovació del públic.

Oriol Junqueras passeja en família per Tarragona

0
Oriol Junqueras, en una foto d'arxiu, amb vestit informal (foto: cedida)
Oriol Junqueras, en una foto d’arxiu, amb vestit informal (foto: cedida)

Al FET A TARRAGONA ens permetem, algún dia, escriure sobre els aspectes més anecdòtics i/o sorprenents del que passa a la ciutat. I avui ha estat sorprenent veure Oriol Junqueras passejar en familia pel nucli antic de Tarragona.

Migdia a la plaça de la Font. Dia assolellat, d’estiu però amb una calor moderada. Vestit molt informal, amb texans i una camisa de màniga curta blau fosca a quadres, el líder d’Esquerra Republicana de Catalunya empeny el carret amb en Lluc, el seu primer fill de només vuit mesos, i acompanyat de la seva parella.

Com qualsevol altre turista, Junqueras enfila el Cós del Bou fins a la Capçalera del Circ. S’atura davant el pannell informatiu i admira un dels monuments de Tarragona que és Patrimoni Mundial. Una persona de seguretat el segueix molt discretament i a certa distància.

El president d’ERC vol passar desapercebut. Pràcticament ningú no el reconeix, tot i que algú es gira després de trobar-se’l de cara. Les enquestes diuen que és el polític de Catalunya més ben valorat i que hores d’ara guanyaria les eleccions al Parlament.

Junqueras saluda tímidament aquell que se li acosta. I si li pregunten, només diu que està de visita a Tarragona, com qualsevol altre ciutadà de fora. Vol preservar la seva intimitat i continua la passejada per la Part Alta empenyent el carret. Sense fotografies.

Al vespre, el seu partit celebra assemblea local. Junqueras, però, ni ho sap. El líder d’Esquerra ha vingut a gaudir d’unes poques hores d’esbarjo amb la seva familia pels carrers de Tarragona. Observa les graderies del Circ i decideix tirar amunt.

Xiquets del Serrallo: 25 anys i un Sant Pere prometedor

0
Imatge d'una prova de 5de7 realitzada pels Xiquets del Serrallo durant l'assaig del passat dimarts.
Imatge d’una prova de 5de7 realitzada pels Xiquets del Serrallo durant l’assaig del passat dimarts.

Els Xiquets del Serrallo volen fer història, el proper diumenge 30 de juny, amb motiu de la diada de Sant Pere, al seu barri. Després d’un bon Sant Joan, en què van descarregar a la plaça de la Font el 4de7 amb l’agulla, el 4de7 i el 3de7, l’objectiu és fer un salt qualitatiu més.

Hem començat bé la temporada”, reconeix Lluís Monfort, president de l’entitat, tot i que ràpidament afegeix que cal anar “pas a pas”. Malgrat la prudència de Monfort, sembla indubtable que la colla porta un ritme trepidant —des de 2007 que no feien una actuació tan bona per Sant Joan—, i té molt de mèrit, tenint en compte que han hagut de fer canvis de tronc a l’alçada de terços, quarts i pràcticament tot el pom de dalt.

El proper diumenge, tal com anuncia el cartell de la diada, volen “conquerir el Serrallo” amb el que podria convertir-se en el millor Sant Pere de la seva història, portant a plaça el 3de7 amb l’agulla, el 5de7 i el 4de7 amb l’agulla.  

Precisament aquestes tres estructures són les que treballen amb més intensitat durant l’assaig de dimarts, tot i que també hi destaquen un parell de proves del dos. El cap de colla, Isaac Herrera, en un breu discurs davant de tots els castellers, assegura que “l’assaig ha estat molt bo”. A més, amb confiança, afegeix: “El tres i el quatre indiscutiblement estan per Sant Pere, i el cinc el tenim a tocar”. I és que, de fet, el 5de7 és l’única d’aquestes tres construccions que enguany encara no han tirat a plaça.

Assaig nét del 4de6 amb l'agulla fins a acotxador.
Assaig nét del 4de6 amb l’agulla fins a acotxador.

La vesprada al carrer Nou de Santa Tecla és molt productiva, però també té el seu moment anecdòtic. El cap de colla, assegura que el fet d’haver lligat el cinc de set fins a terços” a l’assaig els permet “avençar feina per demà”. Cares d’estupefacció. Voldràs dir per divendres, puntualitzen ràpidament membres de la colla. Herrera rectifica i tothom somriu. Tot i que de ben segur que a molts no els importaria assajar un dia més per setmana. Els castells aixequen moltes passions.

Moltes activitats, promoció i esperit solidari 

3de7 dels Xiquets del Serrallo a l'Ametlla de Mar, el 22 de juliol de 1989 (FONT: Arxiu Xiquets del Serrallo).
3de7 dels Xiquets del Serrallo a l’Ametlla de Mar, el 22 de juliol de 1989 (FONT: Arxiu Xiquets del Serrallo).

L’activitat dels Xiquets del Serrallo durant aquest 2013 serà frenètica, i no tan sols a nivell de castells. L’entitat, que va ser fundada el 27 de novembre de 1988, i que es va convertir aleshores en la primera colla castellera de barri de Catalunya, compleix un quart de segle.

Per commemorar el 25è aniversari, els serrallencs han planificat múltiples activitats, que se sumen al vermut amb recapte d’aliments de la setmana passada, el cicle de xerrades “Parlem de Castells” que es va celebrar entre els mesos de gener i març, i la Marató de Donacions de Sang que es va dur a terme el passat dissabte 20 d’abril i en la qual van participar una seixantena de donants. Com es pot comprovar, molts dels actes tenen un marcat caràcter solidari.

Durant el que resta d’any pretenen realitzar una diada amb la resta de colles de la ciutat, que està prevista per al mes d’octubre, així com també recollides de joguines, roba i llibres, exposicions, concerts i fins i tot una activitat de neteja de la Platja Llarga. I per promocionar-se, han preparat un video titulat “Som Xiquets del Serrallo” i a mitjans de juliol és probable que presentin un anunci.

Prudència amb el nou local

A dia d’avui, els Xiquets del Serrallo continuen assajant al carrer i fora del seu barri. I, en aquest sentit, Francesc Subirats, responsable de Comunicació de l’entitat, ens adverteix que l’acord entre Subdelegació del Govern i Ajuntament de Tarragona per a la cessió de l’edifici que s’hauria de convertir en el local dels serrallencs “encara no s’ha acabat de formalitzar”. A més, el procés està “econòmicament supeditat a la venda de Patrimoni” del consistori tarragoní, ens alerta Subirats. “Si no hi ha venda de Patrimoni, no hi haurà local”, afirma amb contundència.

Són escèptics, i és normal, després de tants anys de promeses polítiques que el vent s’ha anat enduent. Segons Monfort, els “han donat llargues” moltes vegades. Tanmateix, tampoc no poden perdre l’esperança. “Tant de bo a finals de 2014 o durant el 2015 pugui ser una realitat”, assegura Subirats.

Cartell de la diada de Sant Pere, titulat "Conquerim el Serrallo" (FONT: Xiquets del Serrallo).
Cartell de la diada de Sant Pere, titulat “Conquerim el Serrallo” (FONT: Xiquets del Serrallo).

Conquerir el Serrallo”

De moment, doncs, els Xiquets del Serrallo seguiran celebrant el seu aniversari sense un espai en condicions per assajar. Mirant al cel, per a veure si plou; patint per la seguretat dels seus castellers; i assajant abans que la resta de colles, durant el vespre, quan encara moltes persones estan treballant, per no rebre més denúncies dels veïns per contaminació acústica.

El local seria el punt d’inflexió perquè la colla, que actualment compta amb 200 castellers censats, contiunés creixent, i pogués assajar quan i com toca. Però mentre l’afer continuï als despatxos els Xiquets del Serrallo seguiran treballant contra totes les adversitats per dur a plaça els seus millors castells. El diumenge, a les 12h a la plaça de Sant Magí, acompanyats dels Xiquets de Tarragona i els Castellers de Vilafranca, intentaran “conquerir el Serrallo” amb un Sant Pere que podria ser històric i en el qual podrien estrenar el seu primer 5de7 de la temporada.

TEXT I FOTOGRAFIES: ENRIC GARCIA JARDÍ

El groc fusiona història i teatre contemporani.

0
El director del FITT, Joan Negrié, en una foto promocional del certamen a la plaça Pallol (foto: FITT 2013)
El director del FITT, Joan Negrié, en una foto promocional del certamen a la plaça Pallol (foto: FITT 2013)

El groc és el color de moda aquesta setmana a Tarragona. El groc llampant que ha dissenyat Octavi Lobo i que identifica el Festival Internacional de Teatre de Tarragona, FITT 2013. Espais a punt, companyies preparades i equip d’organització en marxa des de fa setmanes.

Dos anys després de la primera edició, el FITT torna a envair els espais monumentals de la ciutat amb el teatre més contemporani. El Metropol és l’unic espai convencional del certamen. La resta d’indrets busquen sorprendre l’espectador: Casa Canals, Les Voltes del Pallol, Col·legi d’Arquitectes i l’Escola i Conservatori de Música.

Quatre espais dins del recinte murallat, edificis emblemàtics que fusionen la història de la ciutat amb les creacions contemporànies. Sis propostes d’arts escèniques que combinen la comèdia, el drama i la música, i que es representen fins al pròxim diumenge.

Una cursa d’obstacles 

Una aventura encetada el 2011, de carácter bianual, que mereix l’aplaudiment dels sectors culturals i de la ciutat en conjunt. La segona edició ha suposat per als organitzadors una autèntica carrera de fons com la que protagonitza el director del FITT, Joan Negrié, a l’obra La marató de Nova York, on es passa corrent més d’una hora damunt de l’escenari.

Un dels cartells promocionals del FITT 2013
Un dels cartells promocionals del FITT 2013

Negrié ha demostrat estar en forma, també a l’hora de preparar el segon FITT. Ajudat per l’Oriol Grau, la Paloma Arza, el Ramon Beneito, la Yolanda Rovira i la Maria Bravo, han aconseguit portar a Tarragona –no sense dificultats- una cartellera atractiva i diferent a la que es veu habitualment per aquests indrets.

Una proposta cultural atrevida i suggerent que ha de merèixer el suport del públic (com ja ho va demostrar fa dos anys) i que haurien de tenir molt més en compte les institucions. Només el patrocini privat de Repsol ha salvat aquest festival que hauria de situar Tarragona en el mapa de l’escena teatral contemporània.

Almenys, aquesta setmana el groc il·lumina els espais històrics i els fusiona amb les noves dramatúrgies. Aprenguem la lliçó i treballem aviat per al 2015. Per molts anys!

L’atractiu de la baronesa al CaixaForum

0
Detall d'un sarcòfag que sforma part de la mostra "Mòmies egípcies" que es pot veure fins al 18 d'agost al CaixaForum Tarragona (foto: Obra Social La Caixa)
Detall d’un sarcòfag que sforma part de la mostra “Mòmies egípcies” que es pot veure fins al 18 d’agost al CaixaForum Tarragona (foto: Obra Social La Caixa)

La baronesa porta nous públics a les sales d’exposicions. Carmen Thyssen és la gran triomfadora de la temporada 2012-2013 al CaixaForum Tarragona. La seva col·lecció de paisatges de Rusiñol, Monet, Gauguin i Sunyer la van veure 38.000 persones en poc més de dos mesos.

No és la mostra més vista de la història del centre cultural del carrer Colom, però sí la que ha tingut una mitjana diària més alta de visitants: 515. I aquestes bones xifres es mantenen encara ara, amb l’exposició “Mòmies egípcies”, que estarà oberta fins al 18 d’agost.

Hi ha alguna relació entre el públic atret per les pintures de paisatge de l’època del Romanticisme i el que està interessat per l’Antic Egipte? Potser hi ha pocs punts de coincidència, però és probable que una part dels visitants de la col·lecció Thyssen siguin un públic nou del CaixaFòrum que ara vulguin gaudir d’altres propostes culturals.

Millors dades que el 2012 

Sigui com sigui, des de l’1 de gener ja han passat pel centre cultural més de 73.000 persones, que s’han de posar en valor en relació amb les 80.000 globals de tot l’any passat. Carles Marquès, director de CaixaFòrum Tarragona, atribueix l’increment de públic a l’atractiu de les exposicions i al moment en que han estat programades.

“Mòmies egípcies” ja l’han vist més de 23.000 persones, després d’una estrena massiva coincidint amb el Dia dels Museus i Tarraco Viva. I les activitats paral·leles a les exposicions i la programació adreçada als escolars continuen tenint una gran acceptació.

Fotografia d'un camp de refugiats afectats pel terratrèmol de 2010 a Haití. Forma part d'una exposició que es pot veure al CaixaForum Tarragona (foto: Obra Social La Caixa)
Fotografia d’un camp de refugiats afectats pel terratrèmol de 2010 a Haití. Forma part d’una exposició que es pot veure al CaixaForum Tarragona (foto: Obra Social La Caixa)

Tot i així, un cop tanqui la mostra amb els tresors de la civilització egípcia, el CaixaForum estarà d’obres més de dos mesos per remodelar el vestíbul d’entrada i fer-lo “més transparent i obert als visitants”. La porta d’accés s’instal·la un pèl més a prop de la Font del Centenari i es guanyen uns metres per fer més visible el centre cultural.

Tancat al setembre 

Això farà que, per primera vegada en dotze anys, no s’hi inauguri cap gran exposició per Santa Tecla. La primera mostra de la nova temporada estarà relacionada amb el món dels cellers i el Modernisme i s’inaugurarà a mitjans octubre.

Un any, doncs, globalment reeixit per al CaixaForum que, malauradament, ha coincidit en el temps amb el tancament d’un equipament cultural similar: la sala de l’antiga Fundació Caixa Tarragona, al carrer Higini Anglès, que durant 10 anys va programar més de 40 exposicions.

El tancament d’una sala no beneficia necessàriament els altres espais, no significa un trasvàs automàtic de públic. Però aquesta vegada el ganxo de la baronesa i l’atractiu de les mòmies d’Egipte estan revifant una temporada d’exposicions a Tarragona que presenta sensacions contraposades. Això sí, la majoria de signe positiu.

Turisme casteller a la plaça de la Font

2
La Jove de Tarragona completa el tres de nou amb folre, per primera vegada el dia de Sant Joan (foto: Pere Ferré, Diari de Tarragona)
La Jove de Tarragona completa el tres de nou amb folre, per primera vegada el dia de Sant Joan (foto: Pere Ferré, Diari de Tarragona)

Una família nòrdica, al costat de la terrassa de Can Peret, destaca pels seus trets facials. Els pares i els fills adolescents, alts, amb cabells rossos i pell molt blanca, observen bocabadats com s’aixeca la catedral. Ells no ho saben, però estan assistint a la construcció del cinc de vuit de la Jove de Tarragona, el primer castell de la Diada de Sant Joan.

Força turistes a la plaça de la Font i més públic local que altres anys per gaudir de l’actuació conjunta de les quatre colles tarragonines. Un ritme excel·lent en la construcció dels castells fa que l’exhibició es concentri en una hora i mitja. Resultat globalment positiu per a les colles en la primera jornada de la setmana “Tarragona, ciutat de castells”.

La familia nòrdica no ha vingut específicament a Tarragona per la campanya del Patronat Municipal de Turisme, però s’ha trobat amb un element cultural i d’espectacle de primera magnitud que, segur, afegirà als atractius de la seva estada vacacional entre nosaltres.

Des del balcó de l'Ajuntament es comprova la gran quantitat de públic que es va aplegar a la plaça de la Font per veure la diada castellera (foto: Pat Anton)
Des del balcó de l’Ajuntament es comprova la gran quantitat de públic que es va aplegar a la plaça de la Font per veure la diada castellera (foto: Pat Anton)

Ells, la resta de turistes i el públic de casa presencien una bona Diada de Sant Joan –la primera on es veu un castell de nou pisos descarregat-. És l’obertura d’una setmana amb altres activitats com visites guiades a les places castelleres, exposicions, conferències, tallers i la possibilitat de participar directament als assajos dels Xiquets de Tarragona i la Colla Jove. La setmana culminarà dissabte i diumenge amb dues exhibicions castelleres molt potents a la plaça del Rei i al Serrallo.

Més atractius per als visitants 

Per primera vegada, Tarragona explicita les ganes de ser una ciutat turística atractiva, també gràcies als castells. I aquesta empenta cal agrair-la a la regidora, Pat Anton, i al gerent del patronat, Carles Sanz. Sembla mentida, però la ciutat encara no havia explotat aquest element cultural que, recordem, és Patrimoni de la Humanitat, com Tarraco.

La iniciativa neix de manera modesta, però te un ampli recorregut per davant. Els francesos, anglesos o alemanys no vindran a Tarragona per aquesta campanya promocional, però sí han de tenir al seu abast la informació necessària per conèixer la realitat castellera.

I en aquest sentit, les visites guiades programades als assajos dels dimarts de juliol i agost, que inclouen un sopar casteller (opcional) són el primer pas per fer de Tarragona la capital turística castellera durant tot l’estiu, i no només una setmana. Quines colles poden presumir de tenir el local al costat de la Capçalera del Circ o de les Muralles?

Fa 15 anys, Tarraco Viva naixia com unes jornades modestes de reconstrucció històrica romana amb els grups locals. El festival, ara, és un referent internacional. Per què no seguim l’exemple de Tarraco Viva en el món dels castells?

Nova etapa del FET a TARRAGONA

3

Ara fa vuit mesos, amb la inestimable feina i implicació de Josep Ardila, arrencava aquesta nova aventura per la comunicació de proximitat. El FET naixia per explicar de manera diferent el que es fa a Tarragona, sobretot en els àmbits de la cultura, la societat civil i el món econòmic.

La del FET ha estat, i és, una aposta pel gènere de la crònica per explicar esdeveniments –més enllà de la notícia estricta-, i pels espais de reflexió, anàlisi i opinió i els articles que contextualitzen una determinada situació.

En aquest període hem signat 300 articles i hem rebut més de 70.000 visites. Tenim prop d’un miler de seguidors a Twitter i també ens llegeixen a través de Facebook. Hem incorporat altres signatures de periodistes i d’altres àmbits professionals que, amb diferent periodicitat, ens han ajudat a fer més gran i plural el FET.

D'aquí uns dies us ensenyarem el nou web del FET que ara s'insinua a partir de la feina de Txomin Medrano, de Mènsula Studio
D’aquí uns dies us ensenyarem el nou web del FET que ara s’insinua a partir de la feina de Txomin Medrano, de Mènsula Studio

Superada aquesta etapa inicial amb un regust de boca molt satisfactori, ara hem decidit fer un pas endavant amb un web renovat que podreu veure en pocs dies. Els amics de Mènsula Studio –Txomin Medrano i Josep Serra- són els autors del logotip i la nova imatge del FET que estrenarem amb la il·lusió que us agradi i us convidi a visitar-nos més, i més sovint.

Pintem la façana i reforçem l’estructura del mitjà per créixer i millorar, però no per modificar la nostra filosofia. Al FET continuarem treballant a un ritme que ens permeti reflexionar sobre el nostre entorn més immediat. Seguirem apostant per la crònica com el millor gènere que explica un esdeveniment i el contextualitza. Insistirem en l’anàlisi i l’opinió. I ampliarem els reportatges per donar veu a aquells que no se’ls veu o escolta.

El web renovat és el primer pas de nous projectes que us presentarem en pocs dies. Aquest estiu no farem vacances, se’ns gira molta feina que fem i farem amb molt de gust. El FET aspira a molt més.

Foto Ricard

 

  RICARD LAHOZ, director del FET a TARRAGONA

Un reconeixement al periodisme digne i honest

0
Els finalistes de les Petxines Oberta i Tancada de 2013 al jardí del Metropol abans de conéixer el resultat de les votacions (foto: Pere Toda)
Els finalistes de les Petxines Oberta i Tancada de 2013 al jardí del Metropol abans de conéixer el resultat de les votacions (foto: Pere Toda)

Es fa el silenci. Josep Baiges anuncia que arriba el moment més trascendent. La vetllada al jardí del Metropol ha transcorregut fins aleshores en un ambient distès i xerrades de complicitat. Una copa de cava, alguns canapès, moltes salutacions i abraçades i una sensació general agradable afavorida per la bona climatología i la presència d’un centenar de companys professionals de la comunicació.

L’home d’El Món de Reus presenta Núria Valls, periodista que durant catorze anys ha exercit la corresponsalia de Catalunya Ràdio al Baix Camp i víctima dels acomiadaments decidits per la direcció de l’emissora en l’àmbit de la informació de proximitat.

Veu clara i to enèrgic, Núria Valls fa lectura del manifest que presenta la junta de la demarcació de Tarragona del Col·legi de Periodistes de Catalunya –de la qual en forma part- amb motiu de la festa anual de les Pextines de la Informació. No recordo una declaració o manifest similar en una trobada d’aquestes característiques. Però la situació és tan greu per al periodisme, que paga la pena escoltar-la amb atenció:

Als periodistes compromesos amb l’ofici 

“El periodisme entès com un servei públic, en què es treballa pensant únicament i exclusiva en servir al lector-oient-espectador, i atenent a l’interès general de la societat, viu avui un procés de destrucció sistemàtica i general.

És una guerra en la qual el mercat considera que això no és rendible, els empresaris de la comunicació també intenten quadrar els comptes a costa del periodisme, desfent-se dels professionals més experimentats i precaritzant els joves, i les administracions tracten els mitjans públics com un problema econòmic, i no com un servei públic més necessari que mai.

En aquestes condicions avui volem cridar l’atenció sobre els professionals que intenten anar més enllà del comunicat de premsa.

Aquells que intenten preparar-se una roda de premsa per poder oferir alguna cosa més que un tall de veu.

Aquells que intenten crear el seu propi mitjà per seguir exercint la seva passió periodística després d’haver estat expulsats del sistema.

Aquells que veuen com el seu mitjà els nega els recursos necessaris per fer la feina sense preocupar-se per la qualitat del producte final.

Aquells que han de fer una notícia contrastada d’una compareixença sense preguntes, o d’un comunicat que arriba a la redacció sense cap oportunitat de contactar amb la font.

Aquells a qui es demana que facin una crònica sense anar al lloc on es produeix la notícia.

Aquells que han de suportar les crítiques de les fonts quan una edició sense mitjans ni cura malmet una notícia pròpia o la llarga feina d’un reportatge en profunditat.

Avui podíem destacar la feina concreta d’algun d’ells. Posar-lo d’exemple.  Però aquest any i en aquesta situació ens sembla just fer un reconeixement a tots els professionals que cada dia intenten fer una feina digna i honesta en aquests condicions quasi de guerra.

Potser no sou uns herois. Potser la vostra feina no és de lluïment. Però avui els periodistes compromesos amb la professió, tots vosaltres, us mereixeu la Petxina Daurada”.

Aquest any la Petxina Daurada s'ha atorgat, en fomat de xapa, a tots els periodistes de la demarcació (foto: CPC)
Aquest any la Petxina Daurada s’ha atorgat, en fomat de xapa, a tots els periodistes de la demarcació (foto: CPC)

Als convidats a la festa

Un llarg aplaudiment agraeix la intervenció de Núria Valls. La petxina, enguany, es transforma en una senzilla xapa per a tots els assistents. Les altres petxines, l’Oberta i la Tancada, han tingut abans els seus guanyadors. L’Oberta la comparteixen Fundació Casal Amic i Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. La Tancada la recull Sonia de Maré, portaveu de BCN World, que també  s’emporta el reconeixement dels periodistes per la seva esportivitat.

I entre les anècdotes de la nit, l’intercanvi de paraules entre Quim Nin i Josep Andreu, dos convergents sorpresos pel paper que han de jugar a la festa. El delegat del Govern –candidat a Petxina Oberta- creia que l’havien convidat per ser castigat amb la Tancada. I el president del Port li respon que ell –candidat a la Tancada- havia anat pensant que podia guanyar l’Oberta. Al final, però, els dos marxen amb les mans buides, però amb l’agraïment per haver participat com a finalistes a la trobada anual dels periodistes tarragonins.

L’any 2014 caldrà fer públic un altre manifest en defensa del sector i dels seus professionals?

Una estelada, cinc mil espelmes i una família molt acollidora

La senyera estelada il·luminada vista des d'un balcó d'un edifici de la Rambla Nova.
La senyera estelada il·luminada vista des d’un balcó d’un edifici de la Rambla Nova.

Un quart de deu del vespre. Molta expectació a la Rambla Nova, al tram del Balcó del Mediterrani. Un gran nombre de persones envolta una senyera estelada de grans dimensions, que està situada just davant del Teatre Tarragona. Sona l’himne d’Els Segadors. Tot seguit, membres d’Òmnium Cultural i de lAssemblea Nacional Catalana (ANC) comencen a encendre les cinc mil espelmes que conformen l’estelada gegant. El procés és lent i el vent tampoc no hi ajuda. Trigaran una hora en il·luminar-la tota.

Les deu en punt. L’estelada està pràcticament encesa. Periodistes i fotògrafs pugen a una mena de grua que, des de l’organització, han instal·lat per poder immortalitzar el moment. Tanmateix, tinc la sensació que la majoria de mitjans tindran les mateixes imatges (o a peu de carrer o des de la grua), i a mi em ve de gust aventurar-me, per molt que després el resultat sigui millor o pitjor.

Membres de l'organització encenent les espelmes davant d'una gran expectació.
Membres de l’organització encenent les espelmes davant d’una gran expectació.

Em fixo en el cinquè pis d’un edifici concret, molt proper a la Casa Salas, estratègicament ben situtat. Hi ha molta gent al balcó i fan moltes fotografies. El lloc sembla molt bo, així que truco a l’intèrfon. No els conec pas, però no hi perdo res per intentar-ho. Que puc pujar a fer una fotografia? Sí, clar, em responen. La bona receptivitat em sorprèn.

Quan arribo a dalt em trobo amb un munt de gent. La naturalitat amb què em rep la família Blanco-Casañas m’atrapa, per molt que jo sigui home de poques paraules. Fins i tot m’ofereixen dolços. Per altra banda, les vistes del balcó són fabuloses. Faig un bon grapat de fotografies, els hi dono les gràcies i me’n vaig, satisfet.

Però una vegada sóc a baix, confiat, pensant que la feina ja està pràcticament feta, s’apaguen els llums dels fanals i l’estelada destaca. Imbècil! Has estat un imbècil! Aquesta és “la foto”. Amb la gentada que hi ha desisteixo de fer-la des del carrer. Què faig? Després de rumiar-ho uns segons, decideixo tornar a pujar a veure els Blanco-Casañas, que no sé com no acaben farts de mi. El cert és que tot i que hagi de passar de nou una mica de vergonya, l’experiència paga molt la pena. Malgrat que un parell d’arbres tapin la figura completa de l’estelada, la imatge és molt bonica. Marxo i els asseguro que ja no tornaré a molestar-los. La nit ha estat molt divertida.

La fira Estelània va atraure l'atenció de força públic.
La fira Estelània va atraure l’atenció de força públic.

La maquinària del marxandatge independentista

Em sembla que l’avi Virgili no havia estat mai rodejat de tantes senyeres estelades. Durant tota la jornada, la Fira Estelània desplega la poderosa maquinària del marxandatge independentista. Samarretes, polseres, rellotges, llibretes… i fins i tot corbates i sabatilles amb la senyera estelada —bé sigui blava o roja— com a protagonista. Curiosa també la possibilitat de fer-se un carnet d’identitat català, de caràcter simbòlic, que estic convençut que pot despertar reaccions molt diverses (caldria mantenir aquest document en una Catalunya independent?).

Un dia replet d’activitats

La Mulassa Petita ballant durant la cercavila.
La Mulassa Petita ballant durant la cercavila.

No tot és negoci, per sort. Presentacions de llibres, actuacions musicals, sardanes, havaneres… l’activitat és frenètica, i això permet també que la fira es mantingui ben vivia durant tot el dia. Entre d’altres, la cercavila de la tarda, que havia de comptar amb la participació de diversos elements del Seguici Petit i amb colles geganteres de la ciutat, s’acaba convertint en un breu passeig de la Mulassa Petita per la Rambla. I, més tard, els Castellers de Sant Pere i Sant Pau, els Xiquets del Serrallo i la Colla Jove Xiquets de Tarragona alcen tres pilars de 4 davant de la senyera estelada.

L’acte aconsegueix despertar una gran participació. La Rambla s’ha convertit, durant prop d’onze hores, en una mena de gàl·lia de l’independentisme tarragoní, ja que sembla bastant clar que aquesta via política no gaudeix d’un suport social gaire ampli a la ciutat, en comparació amb d’altres indrets del país. No obstant això, cal puntualitzar també que no es tracta d’un acte en què tot l’independentisme s’hi senti acollit. Els col·lectius de l’anomenada Esquerra Independentista (EI), per exemple, s’han desmarcat de l’ANC. I és totalment respectable. No pretenem entrar en debat, en aquest sentit, tan sols puntualitzar aquest aspecte.

Les colles castelleres realitzant els seus respectius pilars.
Les colles castelleres realitzant els seus respectius pilars.

Civisme i respecte

En qualsevol cas, el més important és que l’esdeveniment hagi estat impregnat per un marcat caràcter festiu, i sobretot, cívic. L’independentisme és una opció tan legítima com, per exemple, el federalisme o l’autonomisme. I algú pot pensar que aquesta afirmació és supèrflua, prescindible, però de fet és més necessària que mai. Allunyem-nos de discursos exageradament simplistes, del xoc frontal, de la manca d’empatia i respecte. Enriquim-nos de la pluralitat, del debat, i després que cadascú defensi el que bonament li plagui.

 TEXT I FOTOGRAFIES: ENRIC GARCIA JARDÍ

El final d’una vergonya?

2

El periodista i alumne de l’Escola Oficial d’Idiomes, Jordi Suriñach, publica al FET a TARRAGONA, aquest article on denuncia les greus mancances de la seu actual de la Rambla Nova i confia en una ràpida confirmació del trasllat a les noves instal·lacions de La Chartreuse.

Edifici de la Rambla Nova on hi ha l'Escola Oficial d'Idiomes. Professors i alumnes confien en el trasllat aquest estiu a la Chartreuse
Edifici de la Rambla Nova on hi ha l’Escola Oficial d’Idiomes. Professors i alumnes confien en el trasllat aquest estiu a la Chartreuse

Si tot va bé, aquesta serà la meva última setmana a l’Escola Oficial d’Idiomes de Tarragona, on hi he estudiat durant set cursos repartits en dues etapes diferents. Són aquests, per tant, dies per acomiadar-se del cèlebre edifici de la Rambla Nova. És normal que s’agafi certa estima per a aquells indrets on hi has passat tantes hores, on has generat tants records. Doncs no és el cas. Malgrat l’esforç del professorat, la seu actual és indigne i vergonyosa. Com que els comiats són un bon moment per fer balanç, aprofitem per repassar la llista de molèsties.

Malgrat que aquesta primavera no ha fet gens de calor, la falta d’aire condicionat en una classe petita obliga igualment a obrir les finestres. Aleshores l’incessant soroll de la Rambla Nova es converteix en un nou company, incòmode teló de fons quan, per exemple, intentes entendre un àudio en una llengua estrangera. Si a la classe del costat també els dóna per fer un listening al mateix temps, com que les parets, òbviament, no estan insonoritzades, la barreja de sons esdevé realment molesta.

Falta d’espai

Si ens centrem pròpiament en les aules, aleshores toca analitzar-ne les dimensions. És veritat que algunes tenen unes dimensions adequades, però d’altres resulten clarament insuficients. És el cas, per exemple, de l’aula 306, on el primer dia de classe, el passat setembre, no hi cabíem els 26 alumnes matriculats. Hi havia les cadires justes, ens havíem d’aixecar per deixar passar als companys, i la professora no es podia moure per fer una mínima atenció personalitzada dels alumnes. La clàssica deserció dels estudiants després de Nadal fa que la situació sigui més suportable, però lluny encara de treballar en un entorn apropiat.

Les estretors es traslladen als passadissos interiors, on gairebé calen semàfors durant els canvis de classe per ordenar els alumnes que entren i surten. Per no esmentar el prop de centenar d’escales que has de pujar diàriament. Si tens classe al tercer pis rai, però l’any que et toca fer el curs a la sala d’actes, al cinquè pis, t’adones dos cops per setmana que no estàs tan en forma com et pensaves. Sincerament, no sóc expert en qüestions de seguretat, però dubto que una evacuació de 300 o 400 persones en cas d’emergència pugui ser efectiva en aquestes condicions. Afortunadament, fa uns anys van acabar l’escala d’emergència, que durant molt de temps va restar incomprensiblement incompleta.

L'antiga fàbrica de licors ja està a punt per acollir el curs vinent l'EOI de Tarragona
L’antiga fàbrica de licors ja està a punt per acollir el curs vinent l’EOI de Tarragona

S’acaba la provisionalitat?

A l’hora de la veritat, algú que aprèn francès, àrab o rus té capacitat per sobreposar-se, amb més o menys dificultats, a aquestes incomoditats. El veritable problema rau en el fet que aquestes eternes instal·lacions provisionals han condicionat el creixement de l’Escola, limitant-ne l’oferta de grups. Algú es creu que el trasllat de la Chartreuse, en plenes retallades, permetran recuperar el camí perdut?

Veig difícil engrescar-me i poder començar un nou idioma per gaudir de la terra promesa, les noves instal·lacions de l’antiga fàbrica de licors. Els qui van anar a la jornada de portes obertes en parlen meravelles: còmode, espaiosa, tranquil·la i, de retruc, un probable estímul per a la Part Baixa de la ciutat.

Tot perfecte si no fos perquè la Generalitat encara no ha confirmat l’inici de les classes al setembre a la plaça dels Infants. Sincerament, no m’imagino que el ball de seus de l’Escola pugui tenir aquest epíleg ridícul, però als passadissos de la Rambla Nova els alumnes ja s’ho prenen en broma i especulen amb la possibilitat d’haver de fer ells mateixos el trasllat.

Els artífexs del Premi Ensenyament 2013: el que no sabíem

Imatge dels participants a la trobada a l'Institut Comte de Rius. (foto: Comte de Rius)
Imatge dels participants a la trobada a l’Institut Comte de Rius. (foto: Comte de Rius)

Arribem al Comte de Rius i ens trobem amb una sorpresa que, de fet, no descobrim fins pràcticament al final de la conversa. Durant més d’una hora, seiem a taula amb les persones que van defensar el projecte de Formació Professional Dual de l’institut davant del jurat del Cercle d’Economia. Això els va fer guanyar els Premi Ensenyament 2013, un reconeixement a la seva feina i aposta per una manera de formar als alumnes totalment innovadora. I aquest detall, que a nosaltres ens sembla interessant, a ells els passa desapercebut. Han fet la seva feina, l’han fet ben feta i, el que és més important, l’han sabut explicar i transmetre. El director del centre, Francesc Roca, no es cansa de dir que és un premi de tots, no només de l’Institut.

I quan parla de tots, parla de totes les empreses que s’han implicat en aquest projecte. Seiem amb representants de Repsol, DOW, BASF i ANAV, de les nuclears, sectors estratègics per l’economia del territori que han apostat per la formació amb un centre de referència. Formació i empresa es donen de la mà per cobrir les necessitats d’uns i altres i donar oportunitats als joves estudiants.

Tots ells van defensar el projecte de l'institut davant del Cercle d'Economia. (foto: Comte de Rius)
Tots ells van defensar el projecte de l’institut davant del Cercle d’Economia. (foto: Comte de Rius)

El paper dels tutors d’empresa

Alfred Arias, del departament d’innovació de DOW, parla del Comte de Rius com ‘un company de projecte’, i destaca les claus de l’èxit: el paper dels tutors i la flexibilitat de l’Institut, que s’ha sabut adaptar a les necessitats de les empreses. Els tutors tenen una important feina d’acompanyament dels alumnes, que no se senten sols en cap moment. ‘S’escullen amb molta cura i són un exemple dels valors que representa la companyia’, destaca Arias.

El més important, però, és la formació. Els alumnes han de sortir perfectament preparats per ser operadors de planta. La seva feina és avançar-se als esdeveniments i això requereix uns coneixements tècnics avançats. Entre la formació que reben de l’Institut i la de l’empresa, feta colze a colze, surten molt ben preparats.

Etapa de canvi generacional

El mateix passa a Repsol. La companyia està vivint un moment de canvi generacional, i necessita de nous treballadors ben formats per ocupar els llocs de les persones que ara es jubilen i que van entrar a treballar quan es va instal·lar la planta a Tarragona, als anys 70. De fet, fins al 2018, Repsol necessitarà nous treballadors cada any, i la FP Dual és un projecte estratègic per la companyia. Xavier Favá, de Repsol, destaca que ‘la clau és que el centre sigui sensible a les necessitats de l’empresa. Nosaltres no ens podem adaptar a ells, el centre s’ha d’adaptar a nosaltres’.

La professora de Comte de Rius, Montse Abelló, diu que ‘els professors de formació professional som inquiets de mena, tenim una curiositat diferent’. La seva feina és clau: és el nexe d’unió entre alumne, Institut i empresa. Han de saber transmetre als alumnes, des del primer dia, el que demana l’empresa. I això ho aconsegueixen, en gran mesura, gràcies a les estades que els mateixos professors fan a les empreses per poder conèixer de primera mà com treballen.

‘Aquí es diu sí i després es busca el com’

L’empresa BASF, tot i que fa anys que col·labora amb el Comte de Rius fent programes de formació internacionals, enguany han engegat la Formació Professional Dual, però amb una particularitat: els estudiants aniran a l’empresa central de la companyia a Alemanya. S’escolliran una vintena de joves d’entre prop de 100 que s’han entrevistat. ‘L’objectiu clar és voler anar a Alemanya, voler treballar a la BASF i voler tenir una feina, en aquest ordre’, explica Rosa Marçal de BASF.

IMG_0728El perfil és molt variat: hi ha estudiants que han acabat el batxillerat i que tot just tenen divuit anys, n’hi ha que ja són professionals i n’hi ha que tenen una enginyeria tècnica. Aquesta serà una experiència pionera a l’Estat, ja que serà la primera vegada que es fa un programa de Formació Professional Dual transnacional. ‘Tot i els entrebancs que puguin sortir, la predisposició de l’Institut sempre ha estat molt bona. Aquí es diu sí i després es buscar el com’, afegeix Marçal.

I el quart protagonista és ANAV, l’Associació Nuclear Ascó-Vandellós, que també participa al projecte de formació professional dual amb l’objectiu de cobrir les baixes dels treballadors que s’aniran jubilant, una quarantena per any. ‘L’institut s’ha desplaçat a la central nuclear diversos dies per poder fer classes’, destaca Josep Ramon Vives d’ANAV. De fet, el Comte de Rius s’hi ha adaptat totalment, i quan la central té una recàrrega atura les classes.

IMG_0727Un dels casos és el de l’Alberto Martín, treballador durant prop de 30 anys de la central nuclear que ara torna a estudiar. I ho fa perquè els seus estudis no li permeten pujar de categoria a l’empresa. Un esforç de superació i constància a la feina. Diu que a la seva edat, posar-se a estudiar, ha estat tot un repte.

Sortim de l’Institut satisfets de la conversa. Durant més d’una hora hem conversat amb ells sense saber que, gràcies a ells, el Premi Ensenyament descansa al Comte de Rius. Ara ho sabem i és més fàcil d’entendre. Els membres del jurat deurien quedar molt satisfets d’escoltar uns professionals parlant amb aquesta passió.