Advertisement
10.4 C
Província de Tarragona
Divendres, febrer 3, 2023
Inici Blog Page 255

Va per tu, Jaume

1
Entrevista de Tarragona Ràdio a Jaume Guasch, a l'estand de les festes el 20 de setembre de 2011
Entrevista de Tarragona Ràdio a Jaume Guasch, a l’estand de les festes el 20 de setembre de 2011

Un grup de grallers toca l’Amparito Roca; una parella obre el ball i deseguida la segueixen d’altres; al voltant, centenars de persones observen l’escena compungits i commoguts, amb rostres d’emoció i llàgrimes als ulls; al mig del cercle, una bandera de Tarragona cobreix un taüt.

Sis de desembre de 2011, plaça de l’església de Sant Fructuós, quarts de cinc de la tarda: la ciutat acomiada un dels homes que més han contribuït a l’actual fortalesa de la cultura popular i tradicional tarragonina; una de les persones clau en la recuperació dels elements del Seguici Popular; l’impulsor del Retaule de Santa Tecla (del qual s’ha fet enguany la 21ª representació) i les Contalles de Sant Magí; el creador de nombrosos treballs coreogràfics per als balls i entremesos de la festa major…

Dos mesos i mig abans, l’entrevisto a Tarragona Ràdio per última vegada. S’atansa al tram final de la Rambla Nova acompanyat de la seva dona, la Rosa, i dels seus fills, el Jaumet i el Sergi. Parlem del Retaule i debatem (millor representar-lo dins de la Catedral o al pla de la Seu?), analitza l’estat de salut de la festa i ironitza sobre la gestió dels polítics. A pocs metres, ens observen familiars, amics, companys i la regidora Sandra Coloma.

Enguany, el Retaule de Santa Tecla ha tornat a l’interior de la Catedral. El 20 de setembre, el temple presenta una cara neta i esplèndida per acollir l’acte que simbolitza l’inici de la seqüència ritual de la festa.

Els membres de l’esbart, amb algun canvi de titular per lesió, ja són a punt. Nervis i emocions a flor de pell. La Cobla La Principal de la Bisbal, també està afinada. El públic entra ordenadament i, al cap d’uns minuts, es fa el silenci. S’apaguen els llums i s’obre el micròfon: “Va per tu, Jaume”.

(Homenatge del FET A TARRAGONA a Jaume Guasch i Pujolà, membre fundador i director artístic de l’Esbart Santa Tecla, mort el 5 de desembre de 2011)

La llengua, la “xusma” i Alejandro Fernández

5
Concentració davant la seu del PP a la Rambla Nova contra el projecte de llei educativa del ministre Wert (foto de la CUP)
Concentració davant la seu del PP a la Rambla Nova contra el projecte de llei educativa del ministre Wert (foto de la CUP)

Un polític que aspira a ser alcalde de Tarragona no pot qualificar de “chusma” els que opinen d’una manera diferent a la seva. Alejandro Fernández s’ha passat de frenada en el seu comentari a Facebook. És intolerable que un diputat al Congrés i representant de la formació política que va guanyar les eleccions a Corts de fa un any insulti els que han decidit manifestar-se davant la seu del PP.

Darrera de les 300 persones que s’han concentrat aquest dimarts a la Rambla Nova de Tarragona hi ha milers de ciutadans (la gran majoria de la societat civil i els partits polítics) i gairebé tota la comunitat educativa, defensant el model d’immersió lingüística implantat fa 30 anys al nostre pais.

L’escrit d’Alejandro Fernández a les xarxes socials desprén un estil prepotent quan afirma que convida als manifestants a gaudir per trobar-se davant la seu del partit que més creix a Tarragona i que aglutinarà la majoria dels tarragonins. I anima els seus seguidors a continuar creixent perquè “som la veritable majoria de Tarragona”.

Això últim encara s’ha de demostrar en unes eleccions catalanes i en unes eleccions municipals. Fa un any i mig quan els tarragonins van anar a les urnes a escollir el seu ajuntament, no van triar Alejandro Fernández com a alcalde, i el PP es va quedar molt lluny del guanyador Josep Fèlix Ballesteros.

S’imaginen que aleshores (juny de 2011) hagués tirat endavant el pacte CiU-PP per repartir-se l’alcaldia de Tarragona? Alejandro Fernández seria ara l’alcalde. Tractaria de “chusma” els que es manifesten contra el projecte de llei educativa del ministre Wert? Cap a on miraria Victòria Forns i els seus companys de CiU a l’hipotètic govern municipal? Sort que això és política-ficció!

Alejandro Fernández és un “polític de raça”, amb arguments sòlids, bona dialèctica i talla per ser líder. El conec des de fa anys i te molt camí per recórrer. Però si aspira realment a ser alcalde de Tarragona el 2015 haurà de contenir-se en alguns comentaris i no comportar-se com un “hooligan” del PP. El menyspreu d’avui a molts tarragonins ha fet créixer encara més el projecte sobiranista.

La contribució cultural del CaixaForum Tarragona

0
El CaixaForum Tarragona està situat al carrer Colom núm. 2
El CaixaForum Tarragona està situat al carrer Colom núm. 2

El 2012 serà recordat a Tarragona perquè la ciutat ha estat la capital de la cultura catalana. Tot i les retallades i l’austeritat, les entitats i els centres culturals s’hi han implicat de valent per fer una programació 100% tarragonina. En aquest circuit cultural hi ha el CaixaForum Tarragona, que enguany celebra el seu onzè aniversari a la ciutat.

El centre del carrer Colom s’ha consolidat com un gran espai de cultura, amb milers de visitants i centenars de propostes durant tot l’any. I aquest 2012 no ha estat una excepció. Més de 75.000 persones han visitat el centre i més de 86.000 han participat a les activitats. Això vol dir que de cada tres persones, una ha participat en dues activitats. Un èxit pel centre que es consolida any rere any.

“Hem posat totes les nostres activitats a disposició de la ciutat”, explica Carles Marquès, director de CaixaForum Tarragona. Parla orgullós de la feina que s’ha fet durant aquest any. I és que tot i la disminució del pressupost (molts dels diners s’han destinat a tasques socials) s’ha pogut mantenir la qualitat de la programació.

A més, el CaixaForum ha col·laborat intensament amb Tarragona 2012. L’última prova serà la Nit de Santa Llúcia. Una col·laboració que volen mantenir de cara a l’any vinent. De fet, ja estan treballant en un projecte conjunt que coneixerem ben aviat.

Com és habitual, la programació del centre ha girat entorn tres grans exposicions. Enguany va tenir una gran acollida la mostra ‘Parlem de Drogues’, dirigida sobretot a escolars, que hi van participar activament amb una xerrada amb 500 persones al teatre Metropol.

Una altra exposició que ha fet parada enguany a Tarragona ha estat la de Jacques Henri Lartigue, que va atreure 13.000 visitants. I la darrera, que encara es podrà veure fins al gener, és l’exposició d’obres de George Grosz.

Totes aquestes exposicions, a més, tenen programades diverses activitats complementàries que serveixen per aprofundir més en la temàtica de la mostra. Però la programació ha estat molt més àmplia. S’han fet xerrades sobre ciència, amb un èxit aclaparador de públic. “La ciència interessa molt als tarragonins i ens hem intentat especialitzar en això”, explica Carles Marquès. Les conferències del doctor Morgado sobre la memòria han tingut una mitjana de 130 persones de públic.

Però també s’han programat activitats familiars, espectacles infantils, concerts de música clàssica i de músiques del món i activitats mediambientals, que es feien per primera vegada al centre tarragoní. Del que presumeix el CaixaForum Tarragona, a més, és d’haver creat algunes activitats que després visiten altres centres de l’Obra Social ‘la Caixa’. Un exemple és l’exposició virtual ‘Finestres al món’, ideada a Tarragona.

El 2012 ha estat un bon any. S’han programat moltes activitats i ha augmentat el nombre de visitants. A més, s’ha intensificat la col·laboració amb altres centres i entitats i s’ha organitzat conjuntament la Nit dels Museus, entre d’altres. Al CaixaForum Tarragona ja estan treballant en la programació de l’any vinent, que tornarà a presentar tres grans exposicions que es donaran a conèixer ben aviat.

Matí de teràpia col·lectiva i….cooperativa!

0
D'esquerra a dreta, Quicò Domènech, Sara Sans, Toni Orensanz i Ruth Troyano. (Foto: Col·legi de Periodistes)
D’esquerra a dreta, Quicò Domènech, Sara Sans, Toni Orensanz i Ruth Troyano. (Foto: Col·legi de Periodistes)

En un altre context, segurament la sala no hauria estat tan plena. Però el moment i la situació ho requereix, i aquest dissabte la Sala de Graus de la Universitat Rovira i Virgili es va omplir de periodistes per participar a la trobada organitzada pel Col·legi de Periodistes a Tarragona. Un centenar de professionals hi vam participar amb ganes de reflexionar sobre el futur i el present de la professió.

El sector de la comunicació travessa una forta crisi econòmica i estructural. Ha estat un any negre amb acomiadaments i tancaments de mitjans de manera massiva. Davant d’això, ha estat un gran encert reunir a bona part dels professionals del territori per parlar, reflexionar i, perquè no, col·laborar els uns amb els altres. A la trobada no hi va faltar pràcticament ningú. Hi havia companys de TV3, La Vanguardia, Tarragona Ràdio, Diari de Tarragona, El Punt Avui, Catalunya Ràdio, periodistes de diversos gabinets de comunicació i estudiants de periodisme de la Universitat. La llista és llarga!

La presidenta del Col·legi de Periodistes a Tarragona, Sara Sans, va obrir la xerrada presentant als tres periodistes que van exposar la seva pròpia experiència. Toni Orensanz, Quico Domènech i Ruth Troyano van explicar la seva manera d’entendre la professió, amb l’objectiu de demostrar que més enllà de les redaccions clàssiques dels mitjans, els nous temps permeten fer moltes altres coses sense fugir del vell periodisme de tota la vida.

Orensanz, falsetà il·lustre, fa deu anys que és autònom. Des del primer dia va tenir clar que havia de diversificar les línies de negoci, i això l’ha portat a fer moltes coses: escriure guions, fer reportatges, publicar llibres i gestionar la comunicació corporativa d’empreses i institucions. Toni Orensanz va remacar que ‘és temps d’espigolar, de recollir totes les avellanes’, i va incidir en què cada un ha de saber què sap fer i què pot fer més. Però el missatge va ser clar: cal cooperar, treballar entre tots. Ara no és moment pels individualismes, sinó per iniciar projectes junts. Orensanz també va dir que ‘el periodisme del futur tindrà molt a veure amb el vell periodisme’ i es va mostrar preocupat quan va explicar que ‘a Reus la redacció més gran és el gabinet de comunicació de l’Ajuntament’.

El Quico Domènech, després de deixar la direcció de Canal Reus TV, amb quatre company periodistes van decidir, fa poc més d’un any, publicar la revista mensual ‘NW Revista de Reus’. Un projecte on els propis periodistes van invertir els seus diners i van apostar per un producte de qualitat de caràcter mensual. ‘El nostre consell de redacció és el grup del Whatsapp’, diu Domènech quan explica que cadascú treballa des de casa amb el seu ordinador. ‘Les decisions, les bones i les dolentes, les prenem nosaltres, això no te preu’ va remarcar Quico Domènech.

I la tercera experiència la va presentar Ruth Troyano. La més jove dels tres fa anys que treballa al sector. Ha passat per ràdio i per gabinets de comunicació. Després de quedar-se sense feina va decidir reinventar-se i intentar guanyar-se la vida amb una de les seves passions: el món del vi. Va obrir un bloc, va fer un màster en enoturisme i ara, gràcies a això, treballa en el sector. ‘El bloc m’ha donat visibilitat i m’ha obert les portes a altres feines’, explica Ruth Troyano, qui va afegir que hem passat de ser ‘periodistes homeless a periodistes emprenedors’.

La sessió es va convertir en una teràpia col·lectiva, molt necessària per intentar creure que ens podem mirar la crisi com una oportunitat. Però la paraula màgica de la trobada va ser cooperació. Ara és moment de sumar i no restar, de fer pinya entre tots i d’engegar projectes cooperatius entre periodistes diversos. El model de negoci encara no està clar, però segurament l’èxit pot arribar cooperant els uns amb els altres.

Després de la xerrada de l’advocat del Col·legi de Periodistes, que va resoldre dubtes sobre com fer-se autònom, va cloure la jornada el degà del Col·legi a Catalunya, Josep Maria Martí. El seu discurs va servir per explicar la feina feta pel Col·legi en aquests moments de crisi. Martí va voler deixar clar que els diners no són cap obstacle per col·legiar-se i va exposar els beneficis de fer-ho. La situació de crisi del sector ha fet espavilar al col·legi, que ha organitzat un centenar de cursos, ha potenciat la borsa de treball i ha posat totes les eines al servei dels periodistes que estan engegant projectes i que necessiten assessorament.

Tothom va sortir de la jornada amb un bon regust de boca, amb ganes de continuar treballant i guanyant-se la vida fent el que ens agrada: periodisme. Segur que després d’aquesta trobada apareix algun projecte cooperatiu entre diversos periodistes. Bona iniciativa del Col·legi de Periodistes.

La Sala de Graus de la URV es va omplir de periodistes. (Foto: Col·legi de Periodistes)
La Sala de Graus de la URV es va omplir de periodistes. (Foto: Col·legi de Periodistes)

Tarragona: capacitats diferents

El 3 de desembre es commemora, internacionalment des de l’any 1992, el dia dedicat a les persones amb alguna discapacitat. Al llarg dels darrers 30 anys, la percepció del concepte de discapacitat i de les persones que la viuen -i que no sempre han de patir- s’ha transformat. Els mots per referir-s’hi han evolucionat i l’acceptació social o la integració del col·lectiu ha millorat substancialment.

Però el 2012 ha estat un any difícil pel col·lectiu que ha viscut amb preocupació mesures tals com la reducció dels recursos, els retards en el pagament a les entitats, les retallades en les polítiques actives d’ocupació o la congelació dels ajuts als Centres Especials de Treball, entre d’altres. No obstant, el dia a dia no s’atura. I en aquest sentit, Tarragona és un bon exemple.

El teixit associatiu de la ciutat i la demarcació és admirable i la tasca que duu a terme encomiable. Nombroses entitats, fundacions, centres ocupacionals, llars residencials o associacions de familiars s’hi deixen la pell per tirar endavant polítiques actives de conscienciació, integració social i defensa dels drets, mentre procuren una millor qualitat de vida per a les persones que atenen. Fins i tot els projectes innovadors i pioners de futur no s’apaguen ni en temps de crisi.

Iniciatives com la Festa per Tothom que cada any s’organitza coincidint amb Santa Tecla o el festival de Teatre Eclèctic, així com d’altres impulsades per les administracions locals demostren el camí pel qual vol seguir avançant Tarragona envers els ciutadans amb diversitat funcional. El regust però, és agredolç i ben conegut. S’ha fet molt camí, però queden molts quilòmetres per recórrer en qüestions d’ajuts a entitats i usuaris, mobilitat o  accessibilitat universal.

Tarragona se suma, com cada any, a la commemoració del dia Internacional de les persones amb discapacitat. De fet, un dels actes previs va tenir lloc el passat divendres al Caixafòrum. Sota l’epígraf “Fem Cinema?” es van projectar una sèrie d’experiències en forma de curtmetratges enregistrats per diverses entitats de la demarcació.

Els “xocks” d’humor del vídeo presentat pel Centre Ocupacional i Llar Residència d’Alcanar contrastaven amb la duresa dels casos reals plasmats pel Laboratori de Videoart de l’Obra Social “La Caixa” i el Club Social La Muralla o el testimoni del “Dia a dia” de la Fundació Ginac de Valls.

L’objectiu era compartir, i així es va fer palès en la taula rodona posterior, moderada pel guionista i realitzador David Serra. Impulsors, artistes i públic van coincidir en destacar la capacitat dels curts per transmetre a l’espectador un  reguitzell d’experiències i emocions contraposades, on els detalls de la discapacitat quedaven relegats sovint a un necessari segon pla. En definitiva, treballs emocionants dignes de ser exhibits en qualsevol festival de curts d’àmbit general, lluny de l’especificitat.

Activitats per recordar el 3 de desembre

La Plaça de la Font serà, aquest dilluns, l’escenari de la commemoració de la jornada mundial a la ciutat amb una fira d’entitats, un graffitti participatiu, una performance i una exhibició de batucada a càrrec d’Aprodisca Batukae. Un seguit de propostes que precediran la lectura del tradicional manifest, enguany elaborat per les mateixes associacions. En aquesta ocasió, moltes d’elles reivindiquen que no se les consideri  una despesa i que se les  tracti com a col·laboradores essencials de les polítiques socials del govern.

Els objectius del dia de la discapacitat no són qüestionables. El col·lectiu de persones amb discapacitat ha d’unir-se, ara més que mai, dins i fora de Tarragona per tal de donar visibilitat a les seves reivindicacions i mantenir uns drets que la crisi amenaça amb rebaixar a la mínima expressió. Ara bé, la sensibilització de l’opinió pública o la integració de les persones amb discapacitat en el dia a dia de la vida política, social, econòmica i cultural no s’aconsegueix només amb la realització d’una jornada. Les accions han de repercutir i s’han de mantenir durant tot l’any.

 Ara per ara, un temps on no calgui dedicar un dia a un col·lectiu concret és una utopia. Però si partim del fet que una discapacitat és una diferència de capacitats, que les funcionalitats de cada persona són diferents, possiblement s’anirà normalitzant cada cop més el lema de la jornada d’enguany:  “Tothom igual, tothom diferent”. Hem de ser capaços!

Els graduats socials i els reptes de la crisi

0
La presidenta del Col·legi de Graduats Socials, Anna M. Asama, s'adreça als assistents
La presidenta del Col·legi de Graduats Socials, Anna M. Asama, s’adreça als assistents (foto Javi Martínez)

El Nadal comença a Tarragona l’últim divendres de novembre. S’encenen els llums i els guarniments, obren les paradetes amb avets i pessebres, s’entreguen les medalles a la fidelitat de la Setmana Santa i, per tancar la jornada, se celebra el sopar del Col·legi de Graduats Socials de Tarragona.

Ja fa una vintena d’anys que s’organitza aquest acte per guardonar els membres més destacats i de més trajectòria a la professió. Aquest any, els graduats socials estrenen presidenta, Anna Maria Asamà. Substitueix en el càrrec Francesc Blasco, que va rebre dues distincions per la seva dedicació al capdavant del col·lectiu durant 16 anys.

Asamà i Blasco van ser els principals protagonistes d’un sopar al tinglado 1 del Moll de Costa, amb prop de 300 convidats, i amb un menú excel·lent servit pel Restaurant El Terrat. Un exèrcit de 25 cambrers dirigits per la sempre eficient Laura Recasens van tenir cura d’un càtering d’altíssim nivell, primer servit a la carpa exterior, i després a taula.

A la atapeïda taula presidencial, l’alcalde Ballesteros, el delegat del govern Quim Nin, el president del consell comarcal, Fede Adan, el director del Servei Català de Trànsit, Joan Aregio, altres càrrecs polítics, i la magistrada de la Sala Social del Tribunal Suprem, la tarragonina Rosa Maria Virolès, una de les cares habituals del sopar anual.

A les altres taules també hi havia cares conegudes com el president de la Cambra de Comerç, Albert Abelló o el secretari general de CC.OO. a Tarragona, Jaume Pros, entre molts d’altres. Tot plegat sota l’atenta mirada de la gerent del Col·legi, Amparo Pérez.

Després de lliurar una vintena de distincions als col·legiats amb més trajectòria, la presidenta Anna Maria Asamà va fer referència al lema del sopar: “Reptes del present, confiança en el futur”. Els graduats socials, que treballen en l’àmbit de les relacions laborals, viuen de molt a prop la crisi i saben que empreses i treballadors estan passant per moments de moltes dificultats.

Malgrat tot, la presidenta va llençar un missatge d’optimisme de cara al futur, reforçat després per les paraules de l’alcalde i el delegat del govern. Per cert, la Generalitat ha concedit al Col·legi la placa Francesc Macià, que guardona empreses, treballadors o entitats pels seus mèrits laborals.

Així es tancava el primer sopar multitudinari de la campanya de Nadal a Tarragona. Per davant queden tres setmanes per dinars i sopars d’empresa i col·lectius diversos. Serà un bon termòmetre per analitzar la profunditat (o no) de la crisi. Aquest, però, és un altre tema del que ja parlarem al FET A TARRAGONA.

This slideshow requires JavaScript.

 

Una dosi d’optimisme per a l’economia de Tarragona

0
Taula rodona amb el president del Port, el secretari general de l'AEQT, el degà de la Facultat de Turisme de la URV i el propietari del celler Clos de l'Obac
Taula rodona amb el president del Port, el secretari general de l’AEQT, el degà de la Facultat de Turisme de la URV i el propietari del celler Clos de l’Obac

Encara conservo el regust optimista que es va despendre ahir a la jornada dels economistes tarragonins. Si fem cas dels ponents, el nivell de competitivitat dels principals motors econòmics del territori és prou bo per encarar la sortida de la crisi amb fonaments sòlids. La trobada l’organitzava el Col·legi d’Economistes de Catalunya, i l’amfitrió era el seu president, Pere Segarra.

La taula rodona estrella de la jornada era de luxe: hi eren representats el Port de Tarragona, la indústria química, el turisme, i el sector del vi. Quatre exemples del gran potencial tarragoní, malgrat la crisi i les mancances en infraestructures. Aquí van algunes dades:

El Port repetirà a finals d’any com a quart en el rànquing espanyol, amb més de 33 milions de tones. El president, Josep Andreu, diu que un port competitiu necessita gran calat per a grans vaixells; l’especialització i la diversificació del tràfic, i una més gran projecció internacional. Les xifres maregen: 475 milions d’euros per a obres en execució. Uns 10 milions anuals de benefici, i l’objectiu d’arribar als 40 milions de tones d’aquí tres anys.

La indústria química, un dels principals clients del Port, aguanta bé el cop, ja que exporta més del 50 % del que produeixen els centres del polígon de Tarragona. El director general de l’AEQT, Ramon Fontboté, creu que la bona salut del sector respon en part a la constitució del clúster i del pacte per al seu desenvolupament. Fontboté, per cert, està a punt de tancar l’etapa a l’AEQT. La seva substituta, Teresa Pallarès (ex subdelegada del govern central), l’escoltava ahir des de la segona fila del Palau de Congressos.

Turisme de sol i platja i enoturisme

Les dades del turisme també són espectaculars. Salvador Antón, degà de la Facultat de Turisme i Geografia de la URV, en va apuntar alguna: 17,7 milions de pernoctacions a Costa Daurada i Terres de l’Ebre fins al 31 d’octubre. Augmenta l’estada mitjana dels visitants i s’incrementen els ingressos per cada dia d’estada. Segons el catedràtic, el sector empresarial te mentalitat emprenedora i sap fer bé la feina.

I en el món del vi el celler Clos de l’Obac, a Gratallops, és una referència internacional. El president i fundador, Carles Pastrana, parla amb orgull dels reconeixements als seus vins, i de les tres mil persones d’arreu del món que es desplacen cada any al Priorat per visitar el celler.

Abans de la taula rodona, el professor Joan Trullén, ja havia llençat a l’auditori una bona dosi d’optimisme. “Cada cop, la competència és més entre territoris i menys entre empreses”, va dir. L’àrea metropolitana de Tarragona és un territori molt competitiu a nivell europeu, forma part d’un gran eix Barcelona – Lió i, per tant, cal donar-li totes les eines.

I aleshores, tothom va entendre que parlava del Corredor del Mediterrani.

El degè del Col·legi d'Economistes de Catalunya, Joan B. Casas, va tancar la jornada
El degè del Col·legi d’Economistes de Catalunya, Joan B. Casas, va tancar la jornada

Òmnium té molta feina a Tarragona

1
Muriel Casals, acompanyada de Rosa M. Codines, presidenta d'Òmnium a Tarragona, i Jordi Agràs, director territorial de Cultura (foto: Xavi Moya)
Muriel Casals, acompanyada de Rosa M. Codines, presidenta d’Òmnium a Tarragona, i Jordi Agràs, director territorial de Cultura (foto cedida per X.M)

 

Una llicó de xerrameca improvisada, un repàs amb tota mena de detalls a les activitats programades per als pròxims dies (Nit de Santa Llúcia, inclosa), una retransmissió en directe a través del telèfon i del micròfon de la sala de com anava arribant la convidada, un comentari sobre la qualitat de les avellanes que se servirien en finalitzar l’acte…

En fí, Rosa Maria Codines, presidenta d’Òmnium Cultural del Tarragonès, va demostrar ahir durant 25 minuts  les seves dots al públic que omplia l’auditori del Departament de Cultura, i que esperava escoltar la veu  de la presidenta de l’entitat, Muriel Casals.

A la taula, al costat de Codines, l’amo de la sala Jordi Agràs, director territorial de cultura en funcions, assistia entre atònit i divertit a les maneres diàlectiques de l’amfitriona. A primera fila, la contemplaven Joan Andreu Torres, ex president local d’Òmnium, i Jordi Sendra, polític (ara senador) que no es perd ni una i que fa números per ser el proper cap de llista de CiU a l’ajuntament.

Casals es va retardar 40 minuts perquè va participar a Barcelona en una roda de premsa conjunta d’Òmnium amb l’Assemblea Nacional Catalana i l’Associació de Municipis per a la Independència per explicar la seva postura després dels resultats electorals de diumenge. Un postura que es resumeix en: el procés sobiranista no s’atura, la societat civil continuarà empenyent cap al referèndum i cal ser optimista, després de la sorpresa i el desconcert que ha provocat a molts el veredicte de les urnes.

Muriel Casals a Tarragona (foto Xavi Moya)
Muriel Casals a Tarragona (foto cedida per X.M)

Això sí, Òmnium té molta feina per fer a Tarragona. Casals ho va dir de manera rotunda després d’analitzar el mapa electoral. La capital del Tarragonès és un dels 42 municipis catalans on guanyen les “forces unionistes” com ja apuntava diumenge a la nit el FET A TARRAGONA.

Casals va emplaçar els socis d’Òmnium a organitzar menys conferències com les d’ahir i a sortir més als carrers i als barris de la ciutat, per convèncer els no catalanistes dels avantatges que tindrà un estat propi. “Cal arremangar-se” si volem assolir la independència, va insistir davant de més d’un centenar de persones, entre les quals hi havia els llibreters Pitu Rovira i Ramon Marrugat, la vicepresidenta de Joventuts Musicals, Montse Icart i el president de la Fundació Mútua Catalana, Joan Josep Marca.

Muriel Casals, la dona que ha posat cara i ha donat empenta a Òmnium, no va decebre l’auditori. Aquests dies la veurem força per Tarragona, tot ultimant els detalls de la nit dels premis literaris de Santa Llúcia. Un magnífic aparador de la ciutat que la situarà en l’epicentre de la llengua, la cultura i el pais.

Un somriure permanent a La Muntanyeta

0
Accés al Centre de Paràlisi Cerebral La Muntanyeta (escola, taller i residència)

Un somriure permanent. Quan entres per la porta del centre de La Muntanyeta, deseguida notes que et saluden amb un somriure. Una cara amable, un rostre il·luminat que t’acompanyarà en qualsevol moment de la teva estada al centre. Un somriure dels fisioterapeutes, les logopedes, els psicopedagogs, les responsables del menjador i la bugaderia, els monitors…

Visitar el centre de l’Associació Provincial de Paràlisi Cerebral (APPC) significa visitar l’escola, el taller ocupacional i la residència. Un centenar de professionals molt ben preparats s’encarreguen d’atendre poc més de 100 persones amb un alt grau de discapacitat i necessitats molt diverses.

Des del vestíbul de l’entrada, a l’esquerra s’obre un llarg passadís amb les aules de l’escola, amb capacitat per a entre sis i vuit alumnes cadascuna. En total, una cinquantena de nois i noies que comparteixen espais de colors vius, amb matalassos, coixins, parets i sostres guarnits, cadires adaptades i ordinadors.

Una de les aules de l’escola La Muntanyeta
Colors vius i espais amples a les aules de l’escola

Amb un somriure ens acompanyen Jaume Marí, president de l’APPC, i la periodista Alba Porta, que s’encarrega de temes de comunicació. A la dreta, trobem una sala de fisioteràpia, i una mica més endavant a l’esquerra, hi ha la sala de logopèdia, i els lavabos adaptats. A l’escola utilitzen com a teràpies la música, l’aigua, els gossos i els cavalls.

Al final del passadís arribem a la gran sala del taller ocupacional. Allà ens trobem, amb un altre somriure, Manel Maigí, un dels professionals del centre, vell conegut de Tarragona Ràdio i impulsor del grup Al Trot Teatre, amb el qual els nois i noies han fet diverses representacions al Metropol.

Al taller treballen cada cas de manera individual (34 usuaris), per aconseguir la màxima autonomia i integració, en funció de les possibilitats de cadascú. La directora del taller, Àngels Estopiñà, la trobem amb un somriure al jardí, al costat d’un mòdul prefabricat on dinen cada dia els professionals.

Més enllà, hi ha un hivernacle i un hort ecològic que cuiden alguns dels monitors i residents, i ara volen adequar un altre espai que fa d’aparcament com un jardí en dos nivells per al centre ocupacional.

L’hort ecològic del centre ocupacional La Muntanyeta

Tornant al vestíbul, a la dreta hi ha la residència, l’últim equipament dels tres, en funcionament des del 2001 i amb una capacitat per a 23 usuaris, on hi ha la cuina, el menjador, la bugaderia…

Els que treballen a La Muntanyeta no paren d’anar amunt i avall, sempre amb un somriure, sempre amb una salutació, sempre amb una paraula amable. Se’ls nota implicats en l’atenció als “seus nens”.

A l’exterior, el centre disposa de més terreny i encara podria créixer en una àrea contemplada com a equipaments al pla parcial 5. Però els seus responsables i professionals somien amb un projecte molt més ambiciós que us hem explicat al FET A TARRAGONA i que requereix una altra ubicació.

Trobar el nou espai adequat: si Jaume Marí se’n surt amb el que porta entre mans, serà una gran notícia per a la ciutat.

Exterior de l’escola de la Muntanyeta i aparells especials per a persones amb gran discapacitat

Les eleccions del 25-N i l’evolució de la societat catalana (i 2)

0

Una anàlisi de Jordi Jaria i Manzano, professor Dret Constitucional URV

Segona part: el nou escenari polític, el procés cap a un estat propi i el model social

1. Menys lideratge, però ¿més consens?

El president Mas no ha rebut el suport massiu que reclamava, si es permet el joc de paraules. En conseqüència, el seu lideratge resta afeblit. En part, això cal atribuir-ho al rebuig social a les decisions pressupostàries del seu govern. En part, segurament, també cal atribuir-ho a les reserves d’una part de l’electorat sobiranista a un lideratge fort… i convergent.

Si aquest lideratge fort no hi és, és evident que, de cara a convocar una consulta en relació amb la constitució d’un estat propi, cal construir un consens polític ampli—essent més respectuós amb la pluralitat de la societat catalana i del propi corrent sobiranista, avui hegemònic—. Les hores posteriors al resultat han mostrat fins a quin punt aquest consens serà difícil.

En el cas que això no s’aconsegueixi, implicaria un debilitament, malgrat l’aritmètica electoral, del projecte polític sobiranista, que no només depèn de la quantitat de diputats que hi ha al darrere, sinó també de com estan repartits i de la capacitat que tenen per arribar a acords.

Segurament, el més intel·ligent, davant d’aquest escenari, és començar a travar complicitats en relació amb un futur estat propi —si és que realment es vol avançar en aquest sentit—, més enllà de les preferències polítiques de cadascú, a la manera dels grans compromisos històrics que, després de la Segona Guerra Mundial, es van produir a Alemanya —CDU democristians i SPD socialdemòcrates— o Itàlia —Partit Comunista i Democràcia Cristiana—. Això implicaria l’entesa no només entre CiU i ERC, ja força difícil, sinó, fins i tot, entre CiU i ICV, que, a hores d’ara, sembla que inimaginable. Tampoc no és aconsellable excloure, d’entrada, al PSC.

Aquí és on el president Mas podria exercir un lideratge que les urnes no li han concedit per impulsar el procés en solitari. Tanmateix, potser això és més aviat l’ocasió per al retorn del tacticisme i la manca de seriositat tan comunes a la política catalana dels últims anys —com es va constatar en el procés de reforma de l’Estatut—. Caldrà veure què passa.

D’altra banda, la negociació calmada sobre el nucli mínim de consens per a un futur estat —amb la qüestió dels drets socials, entre altres, sobre la taula— sembla poc compatible amb les urgències de la política del dia a dia en una situació de crisi econòmica tan profunda —on, a més, la priorització de l’ingrés i la despesa allunyen sideralment les diverses forces sobiranistes—. Sense lideratge fort, és clar, cal consens, però no és pas gens fàcil assolir-lo.

 

5. Sobiranisme, regeneració democràtica i estat del benestar: el perquè d’un error de càlcul

La dissolució del Parlament de Catalunya per part del president de la Generalitat després de la manifestació massiva de l’Onze de Setembre i el fracàs de la trobada subsegüent amb el president del Govern espanyol va suscitar una onada d’entusiasme. D’una banda, semblava que els fets s’acceleraven i molta gent veia la independència a tocar. En part, això passava perquè, per primera vegada, un president de la Generalitat es posava al davant de les demandes sobiranistes.

Les eleccions, en aquest sentit, cobraven un caràcter gairebé plebiscitari: investir el president de la Generalitat amb el poder suficient com per impulsar el procés polític que havia de culminar amb la constitució d’un “nou estat d’Europa” —d’acord amb el lema de la manifestació de la Diada Nacional—. Davant de les dimensions èpiques que cobrava l’actualitat, tots plegats van ser víctimes de l’entelament del nostre judici i els errors de prospectiva es van multiplicar —no cal dir que les enquestes van multiplicar-los—.

Tothom va pensar que la convocatòria havia de resultar en un suport molt significatiu a Artur Mas. Per a alguns, això significava un suport molt important, així mateix, al procés d’autodeterminació. Per a altres, això significava amagar-se rere la bandera per evitar l’exigència de responsabilitats per les duríssimes polítiques d’ajust dutes a terme en els dos darrers anys.

Per a tots, Artur Mas esdevenia el personatge central del procés i hi reaccionaven en conseqüència, la qual cosa ha implicat que la resta de forces polítiques s’hagi dedicat, des de la convocatòria, a atacar-lo d’una altra manera, i que també hagi estat l’objectiu del nucli polític de l’Estat espanyol, que se sentia amenaçat pel procés.

Finalment, el resultat indica que ni Artur Mas, ni bona part de la societat catalana —particularment, aquella part identificada amb el procés cap a un estat propi—, ni la premsa, ni tan sols la resta de forces polítiques van fer una avaluació correcta de la situació. L’acceleració del procés era més aparent que real i, en bona part, la correlació de forces no ha canviat de forma significativa com per pensar que la consulta té molt més suport social avui que fa dos anys —tot i que sí que és cert que en té un més, en unes eleccions amb més participació i, sens dubte, més transparents en aquest sentit—.

L’explicació, però, resta incompleta amb això. Cal prendre en consideració un factor que, segurament, ni el president Mas ni molts altres van valorar prou: el fet que la de l’Onze de Setembre de 2012 no era només una macromanifestació independentista, sinó també una expressió de voluntat de regeneració democràtica que, difícilment, pot ser representada per una força política tan vinculada a l’espai partidista tradicional com CiU —que, a més, ha dut a terme unes polítiques socials i econòmiques contestades per la majoria de la societat catalana—.

Així, malgrat que el suport sobiranista augmenta lleugerament, el president de la Generalitat surt debilitat de les eleccions —tot i que, potser hi ha hagut més desconfiança cap a les sigles que representa que cap a la seva pròpia persona—. Així, les dificultats pràctiques per articular un eventual procés cap a un estat propi no han disminuït pas. Potser, fins i tot, augmenten en un escenari polític molt fragmentat, en el qual les decisions —qualsevol— seran més difícils de prendre.

En aquesta situació, una eventual entesa entre ERC i CiU basada només en la convocatòria de la consulta podria ser un segon error de càlcul, entre altres coses, perquè, com ja he dit, sobiranistes i independentistes no sumen igual. Aquest segon (hipotètic) error sí que seria fatal per al procés.

La fragmentació del mapa polític —i la seva composició— fa aconsellable la prudència i la construcció d’un consens polític ampli a l’entorn de l’estat propi en aquesta legislatura, per garantir-hi un suport majoritari dels catalans, que, amb els resultats a la mà, és menys clar del que podia esperar-se.

Això implicarà, en particular, repensar la política d’ingrés i despesa de la Generalitat —en això, em fa l’efecte, el resultat de les eleccions és clar—. Tot plegat és extremadament difícil, però, de tota manera, em sembla l’única manera de fer-ho, ja que això sí que es correspondria amb la voluntat de regeneració democràtica, el manteniment de l’estat del benestar i el compromís amb la construcció d’un nou projecte col·lectiu que el sector central de la societat catalana sembla compartir.

Jordi Jaria i Manzano

jordi.jaria@urv.cat

Les eleccions del 25-N i l’evolució de la societat catalana (1)

0

Una anàlisi de Jordi Jaria i Manzano, professor Dret Constitucional URV

 

Primera part: distribució del vot i dinàmiques polítiques en la societat catalana

1. El catalanisme és més sobiranista, però menys transversal

Les eleccions de diumenge confirmen, d’una banda,  la consolidació del sobiranisme —el dret a decidir; la condició de subjecte polític— en la centralitat del catalanisme polític, substituint de manera clara la vocació de regeneració d’Espanya i encaix de la singularitat catalana que l’havia caracteritzat des del segle XIX.

Per primera vegada, Convergència i Unió concorria en un procés electoral amb un programa centrat en el dret a decidir, al que també s’hi referia explícitament Iniciativa per Catalunya en la seva campanya, mentre que la posició d’Esquerra Republicana —la segona força al Parlament per primera vegada— o les CUP és clara, per parlar només de forces que han aconseguit representació parlamentària.

El vot a aquestes forces ha estat àmpliament majoritari. En particular, la baixada de CiU compensada per la pujada d’ERC —històricament més clarament identificada amb el dret a decidir— mostra amb transparència un procés que s’anava incubant en els darrers anys.

El sobiranisme ha rebut un suport molt important de la societat catalana en les eleccions al Parlament de Catalunya amb la participació més alta, la qual cosa fa concloure que no és un deliri de quatre arreplegats. Conseqüentment, la transformació interna del catalanisme —de l’hegemonia autonomista a l’hegemonia sobiranista— pot considerar-se completada en aquesta convocatòria electoral.

Una majoria molt significativa dels electors dóna suport a forces que defensen el reconeixement de Catalunya com a subjecte polític, sense admetre cap altre límit a les seves decisions que la mateixa voluntat dels catalans. Això no havia estat mai així d’una manera tan clara. Ara bé, aquest canvi substancial fa que la transversalitat del catalanisme es vegi afectada, en el sentit que una part dels que hi participaven s’hi veuen descavalcats. En la mesura que el catalanisme es desentén d’Espanya, l’espanyolisme busca respostes fora del catalanisme, que amplien la seva base electoral.

 

2. Un espanyolisme més agressiu

Cal destacar la consolidació d’un suport ampli al Partit Popular a Catalunya, malgrat les declaracions agressives que han fet en relació amb temes nuclears del consens catalanista dirigents d’aquesta força a nivell estatal —o, potser, precisament per això— i els ajustos econòmics del Govern espanyol.

Tanmateix, la notícia més rellevant, en aquest sector, és la pujada molt significativa de Ciutadans, la qual, no per esperada, deixa de ser fonamental per entendre el que està passant.

Ciutadans es presenta amb una aparença neolerrouxista —on el radicalisme liberal i democràtic es concep enfrontat a la consideració de Catalunya com a comunitat política i, sobretot, incompatible amb els seus elements identitaris substancials—. La pujada de Ciutadans mostra que, a mesura que el catalanisme s’allunya de la seva vocació espanyola, aquells que la mantenen a Catalunya tendeixen a opcions espanyolistes directament enfrontades amb el propi catalanisme, que, en certa manera, els ha deixat fora de joc

Partit Popular i Ciutadans agrupen, doncs, un vot clarament definit enfront de qualsevol procés d’autodeterminació de Catalunya, negant-li la condició nacional. Cal notar que, efectivament, aquest espanyolisme no catalanista o, directament, anticatalanista no és, amb els resultats a la mà, una alternativa, però, al mateix temps, cal reconèixer que ha crescut moltíssim en els darrers anys —paral·lelament al creixement del sobiranisme—, ocupant amb els resultats de diumenge, més seients al Parlament que mai abans.

Són (bastants) menys, però no són pocs. Així, caldrà recordar les paraules de José María Aznar, en relació amb el perill de fractura social a Catalunya a mesura que el catalanisme s’allunya d’Espanya. Els resultats de Ciutadans i el Partit Popular ho apunten. En definitiva, hi ha més sobiranistes que mai, però, al mateix temps, el vot no catalanista també és més gran que mai.

 

3. La força de la inèrcia

El Partit dels Socialistes s’ha volgut situar en un punt intermedi en el debat sobre el dret a decidir —“no independència, no centralisme”, deien—. El suport obtingut confirma la progressiva erosió del seu electorat. És bastant probable que el PSC retingui avui essencialment vot inercial, és a dir, el suport d’una part de les seves bases tradicionals que prefereix el statu quo al que s’han acostumat —una Catalunya més o menys diferenciada, integradora i integrada en el si d’Espanya—.

És un vot més autonomista que realment federalista —terme que els dirigents socialistes utilitzen imprecisament i que la major part de la gent no entén—. En qualsevol cas, vistos els resultats de la resta de forces, això mostra la resistència d’un part de l’electorat a definir-se en la disjuntiva Catalunya-Espanya i la seva preferència per les estratègies d’acord, no pas d’enfrontament —amb un reconeixement més o menys explícit, més o menys profund, de la singularitat catalana—.

El PSC s’ha erosionat moltíssim, però és lluny de ser irrellevant —continua essent la segona força política en nombre de vots—. Representa avui els que volen escapar de les dinàmiques de trencament o enfrontament. Ara bé, és probable que hi hagi molts més d’aquests enquadrats en altres forces polítiques, que potser es manifestarien de manera més clara en una eventual consulta.

El vot de la inèrcia que representa el PSC —no canviem el que tenim, que ja estem prou malament com per prendre nous riscos— podria aflorar entre els votants de forces sobiranistes, de manera que la majoria per convocar la consulta no es traduís en majoria de vots positius.

En aquest sentit, cal notar que no és el mateix comptar independentistes —que creuen que cal constituir un estat propi—, que sobiranistes —partidaris del dret a decidir—, que catalanistes —que creuen que Catalunya és una comunitat política diferenciada—, que catalans. Per guanyar una hipotètica consulta, caldria que els primers fossin clarament la major part dels darrers.

Jordi Jaria i Manzano, professor Dret Constitucional URV

jordi.jaria@urv.cat

(Després publicarem la segona part d’aquesta anàlisi dels resultats de les eleccions al Parlament)

Tarragona vol ser referent mundial en atenció a la paràlisi cerebral

0
Imatge de la Residència La Muntanyeta, amb capacitat per a 23 usuaris. Darrera, hi ha l’escola i el centre ocupacional

Tarragona aspira a disposar d’un complex de referència mundial per atendre persones amb paràlisi cerebral. Un projecte ambiciós, però ja molt madurat, que impulsa l’Associació Provincial de Paràlisi Cerebral (APPC).

Ara que celebren el seu 35è aniversari, els de la Fundació la Muntanyeta han buscat aliances públiques i privades per tirar endavant una iniciativa innovadora i pionera en l’àmbit internacional.

Hi ha dos objectius nous: crear un centre de recerca molt potent per a la investigació i l’aplicació de noves teràpies i tecnologies en les persones amb paràlisi cerebral. I construir un centre turístic accesible per a grans discapacitats amb tots els recursos i les atencions mèdiques que es necessiten.

El president de l’APPC, Jaume Marí, explica amb passió aquest projecte que situaria la Muntanyeta en un punt de referència de primera línia. La idea és disposar d’uns terrenys prou amplis per ubicar-hi els equipaments que ja funcionen:

–         L’escola, que atén 50 alumnes de 3 a 21 anys.

–         El taller ocupacional, amb 34 usuaris actualment.

–         La residència assistida, que compta amb 23 llits.

I els nous equipaments:

–         Centre d’investigació i recerca (amb el suport de la URV i altres universitats)

–         Centre de turisme per a grans discapacitats

–         Llar d’infants per a nens i nenes de zero a tres anys amb paràlisi cerebral.

Aquest últim equipament també és innovador i prioritari. Això permetrà aplicar teràpies i tractaments adequats als nadons, el que pot suposar després una millora en la seva qualitat de vida.

Fundació Port Aventura, company de viatge

L’entusiame de Jaume Marí s’ha trobat amb la Fundació Port Aventura, el seu president, Ramon Marsal, i la seva gerent, Glòria Barberà i deseguida han establert aliances per tirar endavant aquest macroprojecte.

Hi estan treballant des de fa un any i mig; van mirar terrenys de Port Aventura, després descartats per la inversió de Barcelona World; van analitzar altres espais fora de Tarragona, però l’alcalde Josep Fèlix Ballesteros li ha demanat a l’APPC que no marxi de la ciutat i estan estudiant possibles ubicacions. Tot es decidirà ben aviat.

Malgrat les dificultats econòmiques del moment, el projecte no te marxa enrera. Jaume Marí calcula que tindrà uns costos de 15 milions d’euros, ha posat a treballar un equip de tècnics i arquitectes per dissenyar tots els espais i creu que el 2014 podrien començar les obres.

Les instal·lacions actuals pateixen al límit per falta d’espai, tot i que s’hi fan millores contínuament. Hi ha llista d’espera per a l’escola, el taller i la residència. El centenar de professionals hi treballen amb prou recursos però algunes mancances estructurals.

L’APPC ha decidit celebrar els 35 anys fent un salt endavant gegantí. La Fundació Port Aventura l’acompanya i les administracions públiques han decidit estar al seu costat.

Ara ningú pot fallar: trobem els terrenys i ajudem a fer més gran aquesta entitat de referència a Tarragona!

(Demà us explicarem el funcionament actual de La Muntanyeta)

This slideshow requires JavaScript.

Pas soterrat tancat per falta de llum

0
El pas soterrat de la plaça dels Carros no s’obre per falta de subministrament elèctric

Fa setmanes que les màquines han marxat i les obres estan enllestides. Però els usuaris encara no han pogut estrenar la nova infraestructura. Unes tanques metàl·liques hi impedeixen l’accés. Parlem del pas soterrat de la Plaça dels Carros, una històrica reivindicació dels veïns de la zona per acabar amb el pas a nivell de la via del tren.

Adif, l’encarregada de realitzar les obres, ha informat que Endesa, l’empresa subministradora, no ha donat d’alta la instal·lació elèctrica. I sense la llum no poden funcionar ni les escales mecàniques ni l’ascensor que s’hi ha col·locat, i tampoc es pot il·luminar el pas soterrat.

Segons Adif, aquest és l’únic motiu pel qual el pas encara està tancat, tot i que les obres fa setmanes que  van finalitzar. Estan a l’espera, doncs, que la companyia elèctrica obri l’interruptor.

I la pregunta més evident és: perquè Endesa triga tant a fer-ho? En temps de crisi econòmica, on les obres públiques són cada vegada més escasses, és estrany que l’empresa subministradora no faci l’esforç necessari per complir amb els terminis.

Les esperades obres van començar a l’abril de l’any passat. Va ser una molt bona notícia pels veïns de la zona i del conjunt de la ciutat, que esperava de fa molts anys l’arribada de les màquines per començar a excavar. Les troballes de les restes de dos vaixells datats dels segles XVII i XVIII van endarrerir les obres i ara Endesa ho fa amb la posada en marxa. És lògic que després de tan de temps, els veïns es preguntin perquè no hi poden passar si les obres ja han acabat.

I l’Ajuntament també hi hauria d’intervenir. Cal pressionar  la companyia elèctrica per poder obrir el pas de vianants al més aviat possible. El nou atropellament mortal de la setmana passada a Salou ens fa recordar la necessitat imperiosa d’acabar amb aquests riscos.

Les obres estan enllestides: escales i ascensor instal·lats a banda i banda, zona enjardinada (una part ja malmesa), voreres d’accés més àmplies… tot està a punt, però una tanca impedeix el pas dels vianants. Quan de temps més haurem d’esperar? 

This slideshow requires JavaScript.

La Mitja Marató de Tarragona, des de dins

0

Aquest diumenge, més de 2.000 atletes van recòrrer els carrers de la ciutat de Tarragona per participar a la Mitja Marató. El FET A TARRAGONA ha volgut conèixer, des de dins, com es viu aquest cursa, que necessita mesos de preparació, molta preparació. Nervis, il·lusió, esforç, companyerisme. Així ho va viure Ferran de Torres, corredor del Runnersworld de Tarragona.

Arribada a meta de Ferran de Torres

La Mitja Marató, des de dins

Fa 15 anys, quan res era com ara, quan la gent em preguntava quines curses eren les que més m’agradaven, sempre deia que Tarragona, Banyoles i amb la tercera ballava, tot i que Olivella (descobriu-la), al Garraf, podia ser-ho perfectament.

Jo vivia a Barcelona i ni m’imaginava que acabaria vivint a la molt bonica ciutat de Tarragona. Llavors, per mi, era la ciutat que tenia una mitja molt ben organitzada, amb pàrquings gratuïts al bell mig de la ciutat, un bon servei de dutxes i a més era l’excusa perfecta per passar el dia a la ciutat.

A dia d’avui porto 7 anys vivint a Tarragona, ciutat que mostro amb orgull als amics que em venen a veure. I la mitja, que ha canviat de circuit, és encara millor. El públic, els habitants de la ciutat, s’hi van sumant sense pressa però sense pausa i aquest és un dels seus aspectes diferencials. No estem a Sant Sebastià, però ens hi aproximem.

Tot comença i acaba al Serrallo, un lloc perfecte per a cohesionar esport (la mitja) i salut (cervesa posterior). En molt poca distància tens les diferents zones de vestidors, recollida de dorsals, entrega de premis, és a dir, la logística necessària per a més de 2.000 persones, que es diu molt ràpid.

Tret de sortida i endavant. Milers d’il·lusions comencen un recorregut que en els primers quilòmetres és molt agraït amb el suport de tant de públic al carrer. Transcorren els primers quilòmetres en uns bucles que animen molt i que et porten gairebé a pes de braços fins al balcó del Mediterrani.

Pujada dura però necessària per la sort que ens atorgarà el fet de tocar ferro i, ara sí, en sentit descendent anar a cercar la Plaça Imperial Tarraco. Continua el circuit per zones més solitàries fins que tornem a passar per la sortida passada mitja cursa i el suport del públic ja no ens deixarà des del passadís humà en què es converteix el darrer terç de la cursa, quan més falta hi fa. Miracle i Espigó, lloc d’entrenaments de molts atletes locals, ens acompanyen i afegeixen èpica al nostre esforç.

A més, ens creuem amb la resta de corredors cosa que a mi sempre m’ha agradat molt. Si pots saludes i animes als companys, alguns dels quals van per davant i altres pel darrera. Això no importa. I ja queda gaudir de la part final. Deixar els magatzems del port al darrera i tornar al Serrallo, a la meta, en una arribada impressionant.

Si algú no ha vist mai l’arribada d’una cursa l’animo a fer-ho. Satisfacció creuada d’esgotament és la tònica general i sols si ho has viscut en primera persona algun cop es pot entendre. Si no ho has fet mai, tens un any per a descobrir-te a tu mateix, començar a entrenar i viure-ho com a protagonista. Mai quelcom tan gratificant havia estat tan assolible. Anima’t.

 Ferran de Torres

La ciutat de Tarragona no està per la via independentista

1
Matias Alonso, de Ciutadans, serà diputat per Tarragona

Els electors tarragonins no estan majoritàriament pel camí del dret a decidir dels catalans si volen la independència del país. Les urnes del 25-N revelen que la suma del PP, PSC i Ciutadans (segona, tercera i quarta força política) arriba als 28.819 vots. Per contra, les llistes de CiU, ERC, IC i la CUP a nivell local sumen 27.409 vots.

Aquestes xifres capgiren la relació de forces que hi havia abans de les eleccions. Tal com explicava aquest dissabte el FET A TARRAGONA, els partits sobiranistes tenien el suport de més de 25 mil ciutadans, uns 2.500 més que els partits contraris a la independència.

Les urnes indiquen que un vot espanyolista amagat fins ara ha reaccionat davant la força del debat indpendentista. També demostra que Tarragona és una ciutat de perfil més conservador i menys catalanista que el conjunt de Catalunya.

Ciutadans, quart partit a la ciutat

Els més de 7.000 vots recollits per Ciutadans a la ciutat de Tarragona és una de les notes més destacades de la jornada electoral del 25-N. Aquest partit, amb molt poca infraestructura i escassa presència als mitjans, s’ha col·locat com el quart a nivell local, per damunt d’ERC i IC.

CiU guanya les eleccions, però perd més de tres mil vots. El PP destrona els socialistes de la segona posició amb una diferència de més de dos mil vots entre les dues formacions.

Traslladat al plenari municipal, el PSC que governa l’ajuntament obté 9.700 vots, davant els més de 26.000 que sumen convergents i populars a l’oposició.

Esquerra Republicana dobla el nombre de sufragis i Iniciativa avança de manera significativa. La CUP obté 1.800 vots.

En relació als comicis de 2010, es veu que socialistes i populars mantenen, si fa no fa, el nombre d’electors (socialistes perden mig miler i els populars sumen 1.500).  CiU deixa escapar vots clarament cap a ERC. I sembla clar que el tema nacional ha fet despertar el vot espanyolista cap a Ciutadans (electors que s’havien abstingut fins ara), i el vot independentista i anti-sistema de la CUP.

La participació guanya 9 punts respecte les últimes eleccions catalanes, amb un 68 %, més alta que la mitjana de la demarcació.

Conclusions del 25-N a la demarcació:

La llista del debutant Albert Batet pateix una patacada important. L’electorat ha recordat i ha castigat la política dura de retallades dels 20 mesos del govern de CiU i, en clau nacional, a l’hora de pensar en la consulta al dret a decidir, s’ha refiat més dels independentistes “de sempre”: ERC. Els convergents es veuen abocats a formar un govern de coalició: amb els republicans?

La candidatura socialista de Xavier Sabaté baixa als inferns. Si els resultats del 2010 ja van ser els pitjors dels últims trenta anys, els actuals indiquen la necessitat urgent de refundar el PSC des del punt de vista de programa i dirigents territorials. Són la quarta força política de la demarcació, a més de 5.000 vots per sota d’ERC.

Els republicans de Josep Andreu esdevenen per primera vegada la referència de les esquerres a la demarcació. Són la segona força, després d’un escrutini emocionant i de rivalitat amb el PP. Coincideixen amb CiU en la consulta del dret a decidir, però discrepen de la política econòmica i de retallades socials. Estaran disposats a formar govern de coalició amb Artur Mas?

El 25-N reforça el vot consolidat del PP, que ha estat a punt de donar la campanada assolint la segona posició a Tarragona, davant la quarta a nivell de Catalunya. Reforça les posicions dels populars tarragonins perquè no els ha afectat la pujada espectacular de Ciutadans.

Iniciativa veu incrementat el suport dels electors, però baixa a la sisena posició per l’empenta del partit unionista. Com ja vam preveure fa setmanes al FET A TARRAGONA, tindrem un ex militar de diputat per Tarragona. Es diu Matias Alonso, viu a Barcelona, no coneix el territori, però representa democràticament una part de l’electorat de la demarcació.