Moment en què els Xiquets del Serrallo carreguen el 3de6 damunt de la barca “La Guita”.
El món casteller no ens deixa de sorprendre. En els darrers anys han sorgit noves estructures com el set, o el cinc amb el pilar, que generen debat i polèmica entre innovadors i puristes. Però no tan sols han brotat construccions inaudites, sinó que també s’han alçat castells en espais d’allò més singulars.
Quan ja s’havia convertit en típica la imatge d’una colla que puja al cim d’una muntanya i hi realitza algun castell o pilar, els Castellers de Vilafranca van decidir plantar un carro gros en un gratacel de la Cinquena Avinguda, ben a prop de l’Empire State. I ahir, els Xiquets del Serrallo, castellers de barri marítim, van patentar, durant la celebració en homenatge a la patrona dels pescadors, els “castells a la mar”. O “castells en barca”. O “Castells a la barca”, com en deien avui al TN Comarques. O com li vulgueu dir.
El cert és que ja era tradició que els serrallencs alcessin un pilar de 4 en una embarcació durant la festivitat de la Verge del Carme, però enguany, amb motiu del seu 25è aniversari, volien dur a terme alguna cosa diferent, més espectacular. I van optar per fer un 3de6.
Muntatge fotogràfic dels Xiquets del Serrallo per anunciar el 3de6.
Passem del muntatge que circulava per les xarxes socials anunciant l’efemèride, a veure’l en directe. Molt millor. La imatge, sens dubte, és bonica i curiosa, crida molt l’atenció. De fet, a terra ferma, hi ha molta expectació. Des del Pantalà de fusta —ple a vessar— fins a la Llotja. Sonen gralles. No em puc desfer d’una sensació d’estranyesa. El tres no pateix gens, i el públic aplaudeix. Prop d’un centenar de castellers ho celebren.
La força de la imaginació
Marxem amb el convenciment que la força de la imaginació és sorprenent, i que també s’explota en el món dels castells. I, de fet, té antecedents històrics. Diuen que Jaume Tarragó Plana, conegut popularment com l’Esperidió, pujà les escales de la Catedral amb un home al damunt i un sac de 100 quilos de farina sota cada braç, per guanyar una aposta. Jordi Morant i Clanxet també explica, a Història dels Castells, l’antic costum de muntar un castell davant la taverna del Trip, al carrer de l’Abat, i tirar una moneda a l’enxaneta, que si l’agafava se la podia quedar. Moments anecdòtics, moments que es recorden, i que amb els anys es renoven. A veure si els Xiquets del Serrallo ens en preparen algun altre pel 30è aniversari…
La gent, expectant, moments abans que s’alcés el 3de6.
Al carrer Merceria, l’esclau que finalment va ser lliure explica la inscripció a la paret i la història de la seva vida (foto: Ivan Rodon – Tarragona Turisme)
Al carrer de la Drestal ens espera Fúlvia, una gran dama de Tàrraco que va ser sacerdotessa. I al carrer Merceria, un antic esclau ens explica com va aconseguir la llibertat després de ser un servent de confiança del seu amo. Ella va tenir el seu propi pedestal amb una inscripció que encara és visible. Ell va dedicar el pedestal a la seva dona, i la inscripció es pot veure complerta, neta i restaurada, al costat de Can Corderet.
Els personatges parlen al grup de tarragonins que fan una ruta per la Part Alta de la ciutat en el marc de la presentació del llibre “A peu per Tàrraco”. Lidera el grup Magí Seritjol, l’ànima de Tàrraco Viva, en una passejada que ens porta al carrer Pare Iglesias i a la mateixa façana de la Catedral.
Al carrer de la Destral, una sacerdotissa explica la inscripció que s’hi pot veure (foto: Ivan Rodon- Tarragona Turisme)
És un petit tast de l’itinerari “Pedres que parlen”, una de les 10 propostes que configuren el llibre – guia publicat per Arola Editors i ideat pel geògraf i fotògraf Rafael López-Monné. Una feina de dos anys en què han participat activament la periodista Sara Sans i l’il·lustrador Hugo Prades, amb l’assesorament del professor Joaquin Ruiz de Arbulo i el mateix Seritjol.
L’itinerari sorprén els visitants. És un recorregut per algunes inscripcions llatines incrustades en edificis del nucli antic. La passejada arrenca a la plaça de la Font i porta els lectors i visitants pels carrers Cavallers, Riudecols, Mediona, Arc d’en Toda, plaça Sant Miquel, pla de la Seu…
Personatges com els descrits –tots reals, menys un picapedrer- apareixen als textos de la guia, que s’ha editat en quatre idiomes: català, castellà, anglès i francès.
El director de Tàrraco Viva, Magí Seritjol, comenta la figura del coronel que va tenir el seu pedestal on ara és la façana de la Catedral (foto: Ivan Rodon – Tarragona Turisme)
“Les pedres parlen de les persones”, diu Magí Seritjol en la presentació del llibre, a l’Espai Turisme del carrer Major, ple de gom a gom. “Quan parlem d’Història, parlem de persones”, insisteix l’home que es va inventar el festival de reconstrucció històrica de referència a Europa.
Seritjol lloa la tenacitat de López Monné, que ha aconseguit fer realitat un dels seus somnis. I el fotògraf agraeix l’esforç de tothom, començant per l’editor Alfred Arola, que ha tingut cura d’un llibre inicialment previst de 180 pàgines i que finalment ha acabat en 240.
La guia “respira Tàrraco Viva”, és un viatge en el temps, segons López Monné, la persona que ha liderat la recuperació de la xarxa de camins de l’anella verda de Tarragona. I és que el llibre és una manera fantàstica de fer territori, descobrir paisatge i exercir de capitalitat.
Acte de presentació del llibre “A peu per Tàrraco” a l’Espai Turisme del carrer Major (foto: Ivan Rodon)
Abans de començar a caminar, recomanem fer una lectura pausada del pròleg de Ruiz de Arbulo i dels textos introductoris, i una mirada tranquil·la a les fotografies i il·lustracions, d’una gran bellesa. I després, tocarà triar quina passejada fem avui: pels voltants del pont del Diable; anar a la vil·la dels Munts per l’interior o la costa; caminar per la part baixa de la ciutat, per la pedrera del Mèdol i Ferran, apropar-se a Centcelles, d’una banda, o al Roc de Sant Gaietà, de l’altra…
N’hi ha cinc rutes curtes i que no presenten dificultats; quatre de distàncies moderades; i una excursió més exigent. “A peu per Tàrraco” afegeix un altre atractiu cultural i turistic per a la ciutat. Però el primer destinatari de la guia som els tarragonins. Quan quedem?
Imatge de la nit literària del Far de la Banya (foto: Ricard Lahoz)
Al costat de la mar s’hi està bé. I de nit més. I si hi ha algú que t’explica històries encara millor. I amb interludis musicals… Fa cinc anys el Museu del Port i la Biblioteca Pública de Tarragona es van empescar les Nits literàries al Far de la Banya, una suculenta combinació de literatura, música, brisa nocturna i paisatge.
Passejar pel Moll de l’Escullera és un plaer a qualsevol hora del dia. Però a la nit, és especial. Guspires taronges dibuixen el contorn del Port i lluny, a l’horitzó, es perfila la ciutat coronada per la catedral.
Divendres passat un centenar de persones es van aplegar al peu del Far de la Banya per què els expliquessin històries. Històries relacionades amb la mar. I enguany, més concretament, amb els fars, aquestes llumeneres que guien els vaixells en la negror de la nit i que, en molts llocs, han esdevingut un element indestriable del paisatge.
Nit literària i homenatge a Esteban Sauné, que va ser farer fa un segle
Textos literaris de Baltasar Porcel i Josep Pla es combinaven amb d’altres de perfil més històric com “Els fars de Catalunya” de Joan Alemany i “Faros i farelló: una evocació d’Alexandria” d’Edward Morgan Forster.
I davant del públic, el Far de la Banya, protagonista especial de la vetllada. Enguany se celebra el desè aniversari de la inauguració del museu dels Fars, situat al capdamunt d’aquesta torre de ferro que ara presideix el Moll de l’Escullera, però, que en el passat, fa 150 anys, es va il·luminar per primera vegada a la península dels Alfacs.
Les històries fluïen en la veu dels responsables dels principals museus de la ciutat: Francesc Tarrats del MNAT, Andreu Muñoz del Museu Bíblic Tarraconense, Carles Marquès del CaixaFòrum, Rosa Ricomà del Museu d’Art Modern… Enguany ells eren els protagonistes escollits per donar vida als relats de la vetllada. Responsables de museus parlant de fars per celebrar els deu anys del museu dels Fars. El fil conductor el posava el periodista i escriptor Marc Soler, que ha escrit diversos llibres sobre els fars de Catalunya, i la música de Francesc Martín, Jorge Olshantsky i Ramon Teixidó.
Relats de contraban, de naufragis, d’homes solitaris… I també la Història d’aquestes torres lluminoses des del temps dels fenicis fins a l’actualitat.
I un nom propi, d’aquells que normalment resten en l’anonimat. El d’Esteban Sauné, que va ser farer a Tarragona i a Salou a tombants de segle XX. Lluís Balart, del Museu d’Història de Tarragona, va llegir un fragment del “Diario de Operaciones” de quan Sauné va treballar a Canàries. Hi desgranava els detalls rutinaris de la seva feina: comprovar dia a dia que el sistema lluminós funcionés correctament, arreglar desperfectes en l’edifici, comunicar qualsevol anomalia…
La memòria d’Esteban Sauné potser s’hauria perdut si no fos per aquests tediosos documents. I potser sense ells la Júlia Amador Pujol-Busquets no hauria trobat la inspiració per escriure el conte “La Júlia i el far” amb què es va tancar la nit. Un relat evocador i fluït llegit amb veu de nena.
L’únic entrebanc de la nit va ser el vol eixordador d’un helicòpter que sortia de ves a saber on i que potser també es guiava per la llum del Far.
L’autora de l’article, Marina Massaguer, a la ciutat d’Oxford
Allunyar-te durant un temps del lloc on sempre has viscut ajuda a agafar perspectiva i veure’l d’una manera nova. Quan vaig començar a fer de lectora de català a la Universitat d’Oxford, el setembre passat, tenia clar que calia aprofitar l’oportunitat per donar a conèixer Tarragona als estudiants del Regne Unit i projectar la ciutat al món en la mesura de les meves (modestíssimes) possibilitats.
Ho tenia relativament fàcil: la meva feina a Oxford consisteix a ensenyar llengua i cultura catalanes i, justament en l’àmbit de la cultura, se’n pot parlar molt, de Tarragona. Al llarg del curs, he comprovat que alumnes nascuts en ciutats com Londres, Manchester o Cardiff al·lucinen amb les imatges dels pilars caminant, amb vídeos d’un correfoc pel carrer Major o amb el mosaicfet de camises castelleres que es pot veure a la plaça de toros durant el Concurs.
També he descobert que els agraden les cançons d’Els Pets i els poemes de Montserrat Abelló… i que veure l’Amfiteatre amb el mar al darrere i amb aquella llum que només hi ha a Tarragona et fa venir unes ganes irreprimibles de dir “ei, jo sóc d’aquí!” (especialment si fa tres setmanes que no veus el sol). Els alumnes pregunten: volen anarmés enllà de la sangria i de la paela que alguns dels seus compatriotes vénen a buscar a la Costa Daurada.
Més enllà de les nostres fronteres hi ha un interès creixent per conèixer la llengua i la cultura catalanes, però sembla que, tant a Catalunya en general com a Tarragona en concret, ens falta acabar de creure en nosaltres mateixos i en allò que tenim. He perdut el compte de les vegades que he hagut de respondre a la pregunta: “De veritat que hi ha alumnes d’Oxford que estudien català? I com és que el volen aprendre?”.
Fora hi ha un interès creixent per la llengua i la cultura catalanes
Potser no us ho creureu, però no aconsegueixo recordar ni una sola vegada en què la inevitable pregunta me l’hagi fet un estranger: en algunes ocasions, m’ho han preguntat persones procedents de diverses ciutats d’Espanya, però els que guanyen per golejada a l’hora d’intentar trobar resposta a un fenomen tan i tan curiós són els mateixos catalans. És que no es plantegen la possibilitat que un estranger vulgui aprendre català senzillament per descobrir una cultura que, a primera vista, l’atrau?
Per altra banda, quan vinc a Tarragona i parlo amb alguns tarragonins que sempre hi han viscut, tinc la sensació que quan pensen en la seva ciutat centren bona part de l’atenció en les pudors de la petroquímica i les plagues de paneroles i coloms. D’acord: aquests elements existeixen i no són precisament el principal encant dels nostres carrers, però justament per això crec que hauríem de ser més conscients d’altres elements que ens fan la vida agradable i que, com que els hem tingut sempre, ens passen desapercebuts: veure sortir el sol des del Balcó del Mediterrani, haver de triar a quina de les nou platges vols anar, trobar-te un conegut pel carrer i improvisar un vermut, descobrir nous detalls a la façana d’una Catedral a mig acabar o tenir el Montsant a quaranta minuts en cotxe.
La sensació de tot plegat és que ens falta creure de debò en les nostres potencialitats, com a ciutat i com a país. Aquesta poca consciència de la pròpia capacitat d’atracció –aquesta baixa autoestima, en definitiva− ens limita de portes endins i de portes enfora i fa que ens sentim més petits del que en realitat som. Potser va sent hora de mirar-nos a nosaltres mateixos amb més objectivitat. És molt probable que ens trobem alguna sorpresa agradable.
La capçalera de la manifestació, davant de l’Antiga Audiència.
Hem assumit la veu d’un poble, com diria Vicent Andrés Estellés, i caminem, decididament, pels carrers de Tarragona, una ciutat que sempre ha dut clavat l’estigma d’espanyolista. I és que, de fet, fins fa quatre dies al Saló de Plens de l’Ajuntament hi lluïa el retrat de Felip V, ben dret. No com a Xàtiva, on el giraren, com a mostra de rebuig davant d’un rei que féu pagar car als catalans el suport a l’Arxiduc Carles d’Àustria. Un bon grapat de persones es reuneixen al Parc Saavedra, abans que s’inicïi el recorregut de la manifestació. No m’atreveixo a entrar en el joc del ball de xifres. El que sembla indubtable és que, poc a poc, l’independentisme ha anat obrint escletxa, també a la ciutat.
Unitat d’acció envers l’Espanya radial
La gent llueix estelades blaves, roges i fins i tot negres (independentisme llibertari). La transversalitat és una mostra de la maduresa que va prenent la resposta col·lectiva. També en són un exemple les conferències i activitats que la plataforma 300 anys de resistència ha organitzat durant aquestes dues primeres setmanes de juliol.
No sé quantes persones són. Això sí, tan sols sé que podrien haver estat moltes més. Es troben a faltar moltes cares conegudes, sobretot de la part de l’independentisme més conservador. No obstant això, en línies generals, unitat d’acció.
Ironia i esperit antimonàrquic
Càntics a favor de la independència i contra la família reial. Hem passat del suport a Carles d’Àustria a l’esperit antimonàrquic, però la qüestió, al cap i a la fi, és que l’Espanya radial, filipista, ni ens va convèncer, ni ens convenç. “La llei d’estrangeria, per la reina Sofia”. La manifestació també disposa de moments carregats d’ironia que ens evoquen a les paraules de Josep Ferrater i Mora sobre el tarannà dels catalans.
Moment de l’actuació del Ball de Dames i Vells de Tarragona, al Parc Saavedra.
activitats al Parc Saavedra
La jornada prén vida al Parc Saavedra al migdia quan es realitza una fideuada popular. Després, el Cor Sageta de Foc interpreta diverses cançons. Entre d’altres, canten El Cant a la Senyera i Sageta de Foc. Joan Maragall i Salvat-Papasseit. El caràcter integrador del pare de la ciutat del perdó i l’esperit revolucionari del jove que guardava fustes al moll. El seny i la rauxa.
Toca Perón! L’arribada del Ball de Dames i Vells, que darrerament ens estan mostrant la seva cara més reivindicativa, desperta molta expectació. Ridiculitzen la família reial i llencen un parell de dards enverinats, i de colors (verds, blaus i taronges), a l’alcalde Ballesteros. Aplaudiments. “Mori el Borbó!” criden quan finalitza l’espectacle. Pobre fillet meu, respon el senyor que tinc al meu costat. I és que ell, més enllà de la perruca, hi veu al seu estimat fill.
Que l’avi Virgili estigui rodejat de senyeres estelades comença a ser una imatge habitual a la ciutat.
De Salses a Guardamar, de Fraga a Maó
La manifestació surt del Portal del Roser, i circula amb tranquil·litat i de forma cívica pels carrers de la Part Alta i el centre de la ciutat. Em quedo amb dos moments anecdòtics que em resulten divertits: dues àvies aplaudeixen enèrgicament a la plaça Verdaguer, des de la balconada; i cada vegada que ens topem amb algú que té pinta de turista n’hi ha un parell que els comencen a cridar, exaltats: “Catalonia is not Spain”. El cert és que no sé si els convencen o els espanten.
Avancen sota una pancarta que duu per títol: “Independència Països Catalans. 300 anys d’ocupació, 300 anys de resistència”. I aquest és un dels aspectes més importants de la manifestació. S’han reunit per demanar, de forma unitària, la plena sobirania dels Països Catalans, i no tan sols del Principat. De Salses a Guardamar, de Fraga a Maó. Ni França, ni Espanya, Països Catalans és una de les frases que més es repeteixen, precisament en un 14 de juliol, dia de la festa nacional francesa, i que curiosament també és la data en què la nostra ciutat va capitular davant dels borbònics, comandats pel Marquès de Leda, l’any 1713.
Magí Sunyer, llegint el manifest a la plaça de la Font.
“Amb Felip VI, la victòria”
Arriben a la plaça de la Font. El filòleg i escriptor Magí Sunyer és l’encarregat de llegir un manifest replet de cites històriques i amb un final esperançador: “En 300 anys no han pogut amb nosaltres, i avui, 300 anys després, altre cop ens alcem per cridar ben alt i ben fort: volem la independència dels Països Catalans”. Tot seguit, els grallers La Virolla interpreten Els Segadors. Punys alçats.
Mentre torno cap a casa recordo una pintada que vaig llegir farà uns anys al Parc Sant Rafael: “Amb Felip V la derrota, amb Felip VI la victòria”. Són molts els que volen que aquell lema es converteixi en realitat. Mentrestant, bandera negra, i a continuar resistint.
Les taules ja estàn disposades a la Via de l’Imperi per celebrar el sopar solidari de la Fundació Casal l’Amic
La pregunta del titular necessita una resposta immediata i contundent: NO. No va ser l’últim sopar de la Fundació Casal l’Amic, el sopar solidari que van convocar divendres a la Via de l’Imperi. Va ser una trobada i una festa d’autoafirmació i de convenciment en la bona feina realitzada.
Sopar únic en un passeig singular: la Via de l’Imperi, tocant les Muralles i al costat del col·legi públic Saavedra, que acull tota la logística necessària per donar de menjar a més de 150 persones.
A l’interior del Saavedra, un grup de voluntaris preparen els entrants del sopar
En una de les sales grans de l’escola, a quarts de nou del vespre, una vintena de voluntaris preparen els entrants: meló amb pernil, amanida, torrada amb formatge i humus. A l’exterior, una inmensa paella espera uns 18 quilos de fideus per elaborar el segon plat.
Els mateixos joves voluntaris, amb la samarreta commemorativa #jovullcasalamic, serviran el sopar entre les catorze taules disposades al llarg del passeig. Després, postres, cafès i les actuacions de l’Stromboli Jazz Band i Art i Flamenc.
Sopar solidari perquè es recullen aliments destinats a la parròquia Santa Tecla de Camp Clar. L’entitat nascuda a Ponent no oblida les arrels. Tiquets per al sopar a 20€.
El sopar tanca el curs més difícil de l’entitat que, a principis de juny, anunciava que hauria de tancar portes si no trobava una solució al problema del finançament i més implicació per part de les administracions. Aquestes setmanes han servit per mobilitzar recursos i persones. Centenars d’adhesions al manifest en defensa de l’acció social comunitària demostren la força del casal.
Poques hores després del sopar, dissabte, el patronat de la fundació decidia tirar endavant. Afortunadament, no es van concretar les previsions més pessimistes. A l’espera de concretar detalls amb l’Ajuntament i la Generalitat, Casal l’Amic assegura que mantindrà l’activitat a partir del setembre.
El director, Jordi Collado, ha multiplicat els contactes i les reunions els darrers mesos fins aconseguir l’objectiu mínim, bàsic: no tancar la fundació l’any del trentè aniversari. Ens podem donar per satisfets? Només a mitges. Ara bé, comença una nova etapa per a una entitat història i fortament arrelada als barris de Ponent. Infants i joves els necessiten més que mai.
A l’exterior del col·legi la paella i els ingredients ja estan a punt per a cuinar una fideuà per a 180 persones
La lletra “A” situada entre les paraules “fet” i “Tarragona” s’inspira en la part més alta de la façana de la Catedral (foto: cedida)
D’on surt aquesta “A” que identifica el nou logo del FET a TARRAGONA? Fixeu-vos bé en la fotografia de la façana de la Catedral i aneu a la seva part més alta. És, sense dubte, un lloc privilegiat i estratègic per observar el que passa a la ciutat, el nostre objectiu com a periodistes.
I aquest punt és el que Pep Serra, dissenyador de Mènsula, ha convertit en la “A” que uneix les paraules “fet” i “Tarragona”. Una “A” inspirada en una de les motllures que rematen la cornisa del temple catedralici. Un logotip que busca la “mínima expressió” i que comuniqui una idea, un concepte que vagi més enllà del disseny atractiu, fi i elegant.
El web ideat per Txomin Medrano, del mateix estudi Mènsula, presenta uns colors suaus i una distribució clara i fàcil dels continguts. Hi ha dos nivells informatius: el primer, amb els quatre últims articles publicats; i el segon, amb els temes més destacats o llegits de les darreres setmanes. A sota, l’espai dedicat a presentar la revista, que serà una realitat al setembre; les xarxes socials, la publicitat, les fotografies i els comentaris dels lectors. Els textos del nou web incorporen titolets i destacats per facilitar-ne la lectura
La sessió fotogràfica ens porta a l’altra punta de la ciutat, al Serrallo, al costat del mar. Hem triat un espai obert i ample. Vespre ennuvoltat. Ens trobem els sis periodistes que hem anat configurant la idea de la revista a partir del digital –dies després s’incorpora l’Anna Plaza- amb l’Agustí, el fotògraf de Píxel Moreno, i l’Aitor, el seu “complement”, el col·lega de feina amb qui tracta des de l’escola.
Primer, les fotos individuals i, després, les del col·lectiu. Es nota que no hi estem gaire acostumats. Buscant diferents angles i postures, es disparen més de 200 clics. Mirant el cel, mirant l’horitzó, mirant directament la càmera… amb el perfil del Serrallo, el de les barques amarrades o el del camió caravana que arriba just per instal·lar-hi la fira.
En acabar, s’imposa la sensació que no hi ha marxa enrera, que la revista serà un “fet”. La feina del Txomin, el Pep, l’Agustí i l’Aitor ens estimula. Ells i nosaltres formem un equip de categoria “A” per tirar endavant aquesta aventura periodística apassionant.
Fent bromes al costat de les barques mentre el fotògraf fa la seva feina (foto: Agustí Arévalo)
Comença el primer entrenanent de la “II cursa nocturna del Seguici”
Són les nou del vespre i catorze corredors es reuneixen a la Via de l’Imperi. El punt de trobada no és casual. Des d’allí es donarà el tret de sortida , el proper dissabte 10 d’agost, de la “II Cursa Nocturna del Seguici”, coorganitzada per la Mulassa de Tarragona i Athletic Track.
Entre els presents, reconeixem cares de membres de la Mulassa de Tarragona, els diables Voramari Víbriade Tarragona i la Colla Jove Xiquets de Tarragona. Fins i tot ens topem amb Sílvia Fuster, de la Víbria, que fou la guanyadora de la classificació femenina del Seguici l’any passat. Però no tan sols hi ha representada una petita part del Seguici Popular de la ciutat. També ens trobem amb un bon grapat de participants del club Bikila.
Fem foto de família i ells inicien el recorregut. Remarco especialment la tercera persona del plural. Jo me’n desmarco i els espero al carrer Major, ben a prop del pla de la Seu, on finalitza la cursa. Sincerament, no estem en condicions físiques per practicar el periodisme gonzo.
Foto de família amb els catorze participants en el primer entrenament
La fórmula dels entrenaments previs “oficials” ens sorprèn. El cap de colla de la Mulassa, Ricard Garcia, que podríem dir que és el pare de la cursa, ens explica que es tracta d’una iniciativa que ja els va funcionar molt bé l’any passat, perquè “et permet venir a provar i conèixer millor el circuit”. Els propers dimecres 17, 24 i 31 de juliol i 7 d’agost es tornaran a reunir a la Via de l’Imperi, a les 21h, per entrenar. Tothom hi és benvingut.
TRAMS COMPLICATS
És important també destacar que l’itinerari traçat és diferent al de l’edició anterior. “El recorregut d’enguany és més atractiu, i circula més per la Part Alta”, assegura Garcia. La Baixada Misericòrdia, el Seminari, i la plaça de les Cols són alguns dels espais emblemàtics de la ciutat pels quals els corredors hauran de passar durantels 5km de recorregut. Per acabar la cursa, els participants hauran de fer un darrer esforç i pujar les escales del Pla de la Seu abans de plantar-se a la meta. Un gest que la Mulassa també repeteix cada 22 de setembre i que carrega de simbolisme el final de la cursa.
La Cursa fusiona esport i solidaritat. I aquesta vegada pretén esdevenir també una festa per a tots els públics, ja que s’han preparat, fins i tot, curses infantils per a nens d’entre 5 i 12 anys (nascuts entre 2001 i 2008), que es duran a terme al Camp de Mart, a les 20h. Depenent de l’edat, els joves recorreran trams de 250m, 450m, 700m i 900m.
La prova nocturna canvia el recorregut per fer-lo “més atractiu”
L’esdeveniment, però, ja començarà a escalfar motors a partir de les 18h, quan s’iniciarà un gran recapte d’aliments, amb la col·laboració delBanc d’Aliments. També han confirmat l’assistència a l’acte la Mulassa petita i els Gegants de la Plaça de Sant Miquel, dos elements de l’entitat que amenitzaran la tarda juntament amb el seguit d’espectacles infantils i els inflables que cediran la Colla Jove i els Xiquets de Tarragona.
Els catorze valents finalitzen l’entrenament en 31 minuts. Garcia explica que és unritme tranquil, “per poder córrer tots plegats” i que ningú es despengi. L’objectiu d’avui no és fer cap marca personal, sinó gaudir d’una vesprada esportiva agradable.
Sergi Malet, portador de la Mulassa, és un dels participants d’avui, i ens explica que un dels“pitjors trams” de la Cursa és “la pujada del passeig Torroja”, tot i que puntualitza que “com que la fas durant el primer quilòmetre de la cursa, s’afronta prou bé”. Per altra banda, el cap de colla de l’entitat assegura que per a ell un dels moments més durs es viu a la Baixada Misericòrdia. Malgrat que a Tarragona tot es consideri com a baixada, en aquest cas, es puja, i es nota.
Els corredors, acabant de pujar les escales de la Catedral
La presidenta de la Mulassa, Bianca Garcia, afirma que la Cursa demostra que “el compromís de l’entitat amb la ciutat va més enllà de sortir per Santa Tecla”, i que treballen per estar “actius” durant tot l’any. Les inscripcions de la cursa es poden fer presencialment a la tenda Bikila Tarragona (av. Francesc Macià, 5) i per mitjà del web d’Athletic Events. Durant el mes de juliol tenen un preu de 10 euros, que al mes d’agost augmentarà fins els 12 (les inscripcions de les curses infantils tenen un cost simbòlic d’un euro).
L’any passat ja fou un èxit de convocatòria, amb la participació de més de 300 participants, però en aquesta edició esperen reunir entre 500 i 600 corredors. A més, la presidenta de la Mulassa ens assegura també que hi haurà “novetats” per Sant Magí. Estarem atents, doncs. Mentrestant, tots a córrer!
L’equip de la revista FET a TARRAGONA. D’esquerra a dreta: Albert Ollés (coordinador), David Oliete (fotografia), Josep Ardila (redactor), Ricard Lahoz (director), Quim Pons i Jordi Suriñach (redactors) (Foto: Agustí Arévalo, de Pixel Moreno)
FET a TARRAGONA també serà una revista a partir del mes de setembre. Una publicació en format de magazine que inclourà grans reportatges i entrevistes en profunditat, sempre de temàtica local.
La revista es publicarà cada dos mesos amb l’objectiu d’oferir un producte únic i de qualitat. Amb un disseny modern i atrevit, una cura especial per la fotografia i la imatge, i uns continguts propis, exclusius, elaborats per un grup de periodistes amb una àmplia i variada trajectòria professional.
La cultura i l’esport, la societat civil i el món econòmic seran els tres grans eixos del FET a TARRAGONA en format de revista, igual que ja ho són ara al digital. Explicarem històries de la gent que fa coses interessants a la ciutat, a nivell particular o com a col·lectiu. Donarem veu i posarem cara a tarragonins i tarragonines que són desconeguts per al gran públic.
FET a TARRAGONA en format de revista neix després de l’experiència de nou mesos amb el digital impulsat pels periodistes Ricard Lahoz i Josep Ardila. S’hi han publicat més de 330 articles que han rebut més de 75 mil visites. El Twitter ja compta amb un miler de seguidors i ara obrim pàgina al Facebook.
FET a TARRAGONA està dirigit per Ricard Lahoz i coordinat per Albert Ollés, un dels periodistes que s’incorporen a la nova etapa amb la revista. Al consell de redacció participen Josep Ardila, Jordi Suriñach, Quim Pons, Anna Plaza i, especialment en l’àmbit de la imatge, David Oliete. També hi col·labora Enric Garcia Jardí, estudiant de Periodisme a la URV.
Mènsula Studio s’encarreguem del disseny i maquetació del web i la revista. Píxel Moreno col·laboren en la fotografia.
La revista es presentarà en públic dilluns 9 de setembre.
El Nàstic 2013-2014 ja està en marxa. L’equip marxa la setmana vinent a Rialp (foto: Nâstic)
Sense bates, sense pares, sense plors, sense entrepans… la pre-temporada sempre m’ha recordat a aquell primer dia d’escola on et trobaves als antics amics després d’un llarg estiu. Podies parlar durant hores, però quan sonava aquell timbre, segurament massa alt, es feia el silenci més profund.
En un racó, sense parlar massa, hi havia el nou, el més tímid, i al voltant del grup dels de tota la vida destacaven de seguida els més extravertits que s’integraven amb qualsevol excusa, habitualment en una conversa de fitxatges d’última hora del teu equip o en qualsevol història apassionant de les vacances.
Del pati de l’escola als camps de futbol: ni per últims fitxatges, ni per amors d’estiu, tindrà temps Santi Castillejo en aquesta pre-temporada.
El Nàstic parteix gairebé de zero sota la batuta de Castillejo
L’era Castillejo acaba d’arrencar a Can Nàstic i, tot i l’intent encertat des de la directiva de suavitzar el “tornarem” per un indefinit “ho fem junts”, el repte no és cap altre que tornar a segona A.
De moment Castillejo ja mana als entrenaments i ha començat a dissenyar un bloc amb fins a nou cares noves (Juanjo, Ramon Verdú, Xavi Molina, David Rocha, Beñat, Querol, Ferran Giner i els porters Manu Reina i Tom Nadal). Les incorporacions no s’acabaran aquí i s’espera encara l’arribada immediata de Lago Junior i la possible incorporació de dos jugadors més per acabar de completar l’enèsim “plan renove” de l’entitat en les últimes temporades.
El fer nets’ha instaurat a Can Nàstic i un cop més el projecte i l’equip parteixen pràcticament de zero amb pocs veterans a l’equip.
El central Xisco Campos està cridat a ser el nou capità d’un vestidor en el que es mantenen els justos per fer un equip de futbol 7 (Viale, Fran Vèlez, Aleix Coch, Marcos, Javi Martínez, Perera i de moment Joel i Sergio) i on el fins ara capità i darrer supervivent de l’època més gloriosa del Nàstic, Rubén Pérez, sembla que té les hores comptades com a jugador grana.
El nou límit salarial que ha fixat l’entitat ha fet que els sous dels futbolistes hagin d’ajustar-se a aquests paràmetres que freguen els 36.000 euros anuals.
La mà de Promoesport s’ha deixat sentir amb l’arribada de futbolistes vinculats a l’empresa barcelonina i es confia en ells i en el nou director esportiu, Emilio Viqueira, per poder acabar de lligar dues peces que donin un salt qualitatiu a la plantilla.
Castillejo, per tant, té ara per ara aquella barreja gairebé perfecte d’experiència i joventut, de veterans i novells, que tant agrada als tècnics. Serà, però, com sempre, el temps, “ese juez insobornable que da y quita razones”, com deia el gran “butano”, qui s’encarregui de decidir fins on dura el regnat d’un tipus entranyable que està cridat a fer coses grans.
Combinació de joventut i veterania en el projecte que dirigeix Santi Castillejo (foto: Nàstic)
Ara, de moment i abans de treure les primeres conclusions de tribuneros desfermats, ens haurem de conformar en seguir burxant “il mercato” i en veure les primeres i intenses sessions de l’equip a Camp Clar, fins que arribin primer l’estada a Rialp i després el primer partit amistós el pròxim dia vint davant del Villarreal.
Els canvis de look, les botes noves que fan mal, algun quilet de més, els joves del filial i començar a memoritzar cares són les tasques de qualsevol inici de pre-temporada.
Arribar als camps d’entrenament el primer dia sempre m’ha transportat a aquells patis centrals dels Escolapis, on entre motxilles plenes, sotanes i fileres d’alumnes alineats sempre trobàvem un forat per on colar la pilota i marcar el primer gol de l’any.
L’economista Xavier Sala i Martín i la presidenta d’Òmnium, Rosa Mª Codines, abans de l’inici de la conferència
El primer que em ve al cap és la imatge d’una assemblea universitària amb els estudiants asseguts per terra a punt de convocar una vaga general, o un d’aquells mítings de fa més de trenta anys quan els oradors polítics encisaven els ciutadans amb discursos i proclames èpiques.
La realitat, però, és que asseguts a terra veig ara l’empresari Rafa Olivier, el pintor Pere Joan Salas i desenes de persones, joves i grans, que desborden l’auditori del Col·legi d’Advocats i Farmaceútics de Tarragona. Uns a terra, molts altres dempeus al fons i als laterals de la sala, formant diverses fileres, i els més matiners asseguts a les cadires des de fa estona.
Una hora abans de la convocatòria, molts ja s’esperen a la porta, i deseguida l’organització intueix que moriran d’èxit. Es confirma que la capacitat de la sala no absorbirà l’expectació i l’interès que provoca l’economista Xavier Sala i Martín, convidat per Òminum i l’Assemblea Nacional Catalana.
Queixes
“Tarragona es mereix molt més que això”, diu Albert Cortès, portaveu de l’ANC, després de demanar disculpes per les incomoditats i en referència a la negativa de l’ajuntament a llogar-los un espai més gran. Accedint amb alguna dificultat i enmig de grans aplaudiments, el conferenciant entra a la sala acompanyat de la presidenta d’Òmnium, Rosa Mª Codines, que li agraeix l’esforç de passar per Tarragona en un forat de la seva atapeïda agenda, que el porta a Austràlia, Angola i Suïssa en pocs dies.
A primera fila l’escolten regidors de CDC i el president local, Joan Basora –el democristià Albert Vallvé seu unes files enrera- i el vicepresident de la CEPTA, Josep Lluís Aymat. Cap altra representació política o econòmica destacada. El públic és “normal”, gent corrent.
Imitant Aznar, Zapatero i Rajoy i amb referències a la “seva” Merkel del Polònia, Fermí Fernàndez fa la presentació de l’orador –americana blava i camisa negra sense corbata- que es dedicarà durant dues hores a desmuntar la “campanya de mentides” de les institucions espanyoles contra el procés del dret a decidir de Catalunya.
Sala i Martín denuncia vuit tipus de mentides: les mentides podrides, les fabricacions, els farols, les manipulacions, les fal·làcies, les omissions, els fraus intel·lectuals i les mitges veritats. I de cada cas, posa exemples. I argumenta, de forma didàctica, amena i divertida, que és fals el que es diu des d’Espanya.
Tòpics
Així, desenmascara aquells que afirmen que amb una Catalunya independent els jubilats no cobrarien les pensions i el país es quedaria fora d’Europa durant diverses generacions. O aquella idea que en un món global la tendència és a unir-se i no a separar-se. O els que amenacen amb la por de les grans incerteses que provocaria l’estat propi. O els que argumenten que el déficit fiscal es compensa amb la relació comercial i que Catalunya no podria assumir la part del deute proporcional de l’Estat.
Decidir amb el cor
Ni un got d’aigua. Sala i Martín, dret davant la pantalla amb el power point i en actitud professoral, no para ni un instant durant dues hores, només quan el públic l’aplaudeix enfervoridament. “No tolero els debats manipulats”, afirma a la recta final de la classe – míting més multitudinària dels darrers anys a Tarragona.
“L’economia no serà un problema si el poble decideix la independència de Catalunya. No hi haurà cap catàstrofe”, assegura. “El més important és poder decidir. I decidir amb el cor”, sentencia. Llavors, el públic no en te prou i comença el torn de preguntes.
Imatge del menjador de l’Escola Sant Salvador durant l’hora de dinar.
“Tots a taula”. Aquest és el missatge que es pot llegir en un dels rètols del menjador de l’Escola Sant Salvador. Significatiu. Durant el curs suposem que deu fer referencia al fet que els nens no s’aixequin de la cadira mentre dinen, però durant la nostra visita prén una connotació totalment diferent. Gràcies a l’esforç abnegat d’un exèrcit de voluntaris, els nens de les famílies amb més dificultats econòmiques del barri poden disposar d’un plat a taula per dinar, en el seu centre escolar, fins el 26 de juliol.
El dia que els visitem els nens dinen fideuà, truita, tomàquet i un gelat.
Cada dia solen venir entre 20 i 25 nens. En José Vélez, el conserge, abans que comencin a menjar, passa llista, per comprovar el nombre d’assistents. Avui n’han vingut vint-i-dos, tot i que també dinaran amb ells dues mares. La imatge és colpidora. La situació al barri és extrema, i una de les principals conseqüències de les tragèdies familiarsque s’hi estan vivint és el risc de malnutrició entre els infants. És per això que el director del centre, Francesc Sans, conscient de la realitat social que està vivint Sant Salvador —porta 36 anys treballant en aquesta escola—, s’ha esforçat per mantenir obert el menjador de l’Escola durant tot el mes de juliol.
La meitat dels nens han estat al matí al casal d’estiu de l’escola, que porten diversos monitors de la Fundació Casal l’Amic. L’altra meitat venen directament de casa per poder menjar en condicions.
Allau de voluntaris
Pares, monitors, mestres i exalumnes. Servir, recollir, rentar els plats… tothom s’hi involucra d’alguna manera o altra. El més important és que la llista de voluntaris està plena. “Estem molt contents”, assegura, en aquest sentit, Sans, que s’ha hagut d’encarregar de “racionalitzar” l’allau de gent que s’ha ofert, per posar-hi ordre. Bea Pérez, professora d’educació infantil a l’Escola, fins i tot, confessa que hi ha hagut “mestres que han volgut apuntar-se i no han pogut”.
Pérez ens explica perquè s’ha prestat a contribuir en el projecte de forma clara i concisa: “Vinc perquè m’estimo l’Escola”. I com ella són moltes les persones que han decidit posar un granet de sorra perquè aquests nens puguin alimentar-se una mica millor, i tinguin garantit un àpat al dia.
També conversem amb una exalumna del centre. Vanessa Cesar, veïna del barri. Estudia Fisioteràpia a la URV i actualment està realitzant les practiques de monitor de lleure al Casal d’Estiu de l’Escola Sant Salvador. Quan finalitzen les activitats del casal, a les 13h, no marxa a casa, sinó que continua treballant de valent al menjador, donant de menjar als nens durant, com a mínim, una hora més.
Fórmules per acabar de finançar el menjador
El director del centre, Francesc Sans, parlan amb els nens que participen en el menjador.
“De mà d’obra vaig sobrat”, explica Sans, somrient. El que no té del tot clar és com acabaran de finançar el projecte. A través de l’article que vam publicar sobre l’Escola, fa tres setmanes, en què ja anticipàvem la voluntat de dur a terme un menjador social al centre durant el mes de juliol, una dona es va posar en contacte amb ells i va recaptar, amb un grup de companys, 300€ perquè la iniciativa es pogués materialitzar, tal com ens assegura Sans.
Però malgrat aquesta interessant aportació, cal dir que encara manquen recursos per cobrir les despeses de tots els menús. No obstant això, Sans està convençut que d’alguna manera o altra ho sufragaran. Ens explica que amb el Claustre de professors ja van pactar que, si feia falta, els 40 mestres de l’Escola assumirien els diners que restessin per pagar. “I sinó ho farem entre els membres de l’equip directiu”, afegeix. El que té clar és que, d’alguna manera o altra, tiraran endavant. I si cal rascar-se la butxaca, se la rascaran.
La propera lluita
Sempre que visitem a Sans li ronda alguna cosa pel cap. Ara ja està cavil·lant en trobar la forma de millorar el servei de menjador durant tot el curs. “Enguany la lluita serà perquè el nens becats puguin dinar els cinc dies feiners a la setmana a l’Escola”, afirma el director del centre. Això ens ho explica perquè, per molt que un alumne estigui becat, la seva família sempre ha de pagar una part de l’import del menú, per molt minsa que sigui, que varia segons la situació socioeconòmica concreta.
En conseqüència, molts pares decideixen que el seu fill tan sols vagi al menjador un parell o tres de dies a la setmana, perquè no es poden permetre el “luxe” de tenir-los els cinc dies dinant a l’Escola durant tot el curs. El director, doncs, pretén trobar fórmules perquè aquest percentatge elevat d’alumnes pugui tenir l’oportunitat de dinar-hi sempre que ho vulgui.
Imatge del rètol que es pot observar al menjador del centre escolar.
Un cant a l’esperança
L’exemple de l’infatigable Sans i tot el grup de voluntaris que s’hi estan deixant la pell és un cant a l’esperança en un món com l’actual, que en molts sentits desencisa. La perseverança, la capacitat de resistència, l’amor per la feina que desenvolupen, la sensibilitat, les ganes de millorar el difícil context que els envolta… Sens dubte, de les dues visites que hem fet les darreres setmanes a l’Escola de Sant Salvador ens en emportem un missatge encoratjador.
Alumnes que estudiaran el primer cicle de FP dual transnacional gràcies a un conveni de BASF i l’IES Comte de Rius
Són una vintena de joves, d’entre 17 i 29 anys. De Tarragona o d’altres punts de la demarcació. Només n’hi ha dues noies. La majoria han estudiat algun cicle formatiu de grau superior, però n’hi ha que només han completat el batxillerat científic tècnic i d’altres que, per raons d’edat, ja han treballat en diferents empreses.
Matí de benvingudes i salutacions. A l’hora de fer un cafè, s’escolten moltes frases com aquestes: “És una oportunitat molt interessant”; “Aquí no hi ha feina, no hi ha futur”; “M’agrada viatjar i conéixer altres països”; “Trobaré a faltar la familia i els amics, però s’ha d’aprofitar una ocasió com aquesta”; “Només em fa respecte el tema de la llengua”…
Després de l’esmorzar, cadascú dels joves es presenta en públic parlant en anglès. Han de tenir un nivell força alt de l’idioma més internacional, abans que comencin al setembre les classes d’alemany. Hauran de dominar les dues llengües en el termini de dos anys, perquè el seu futur laboral és a Alemanya, lligat a la companyia BASF.
La jornada arrenca amb una presentació d’Emili Brau, actual director de producció de BASF Tarragona. Introducció general a la filosofia i els números de l’empresa. Explicació del que representa el centre de producció de Tarragona i el volum de l’AEQT, Associació Empresarial Química de Tarragona. I una presentació de Ludwigshafen, la localitat alemanya que acull la gran factoria de BASF i on acabaran treballant aquests joves tarragonins.
Pioners i innovadors
Ells són els escollits, després d’una complexa selecció, per formar part de la primera FP dual transnacional que tindrà lloc gràcies a l’entesa entre l’IES Comte de Rius i la companyia alemanya. Estudiaran durant dos anys i mig per treballar com a operadors de planta química i combinaran les classes amb formació pràctica a Tarragona i a Ludwingshafen.
A la jornada també intervé Astrid, la professora d’alemany que impartirà les classes a partir del setembre. És enginyera de formació, treballa ensenyant l’idioma a empreses i podrà oferir als alumnes nocions generals, però també del llenguatge més tècnic que els servirà per al món laboral.
Classes de FP al matí i classes d’alemany a la tarda. Dedicació exclusiva. Els 20 alumnes hauran de destinar moltes hores a l’estudi. Els responsables de BASF i de l’institut insisteixen en aquest missatge. Però no hi ha cap sensació de temença. Al contrari, els futurs col·legues de formació intercanvien telèfons i correus electrònics, convençuts que han fet la tria correcta. Es tornaran a veure a principis de setembre.
Fotografia realitzada per Francesc Domènech la nit de divendres passat des de l’Escullera del Port de Tarragona
El periodista Quico Domènech, director de NW Revista de Reus, és aficionat a la fotografia. Li serveix per distreure’s i allunyar-se de les dificultats professionals del dia a dia. Ell és l’autor de la imatge i del titular d’aquest article, que completa al FET a TARRAGONA una panoràmica amb diferents perspectives que hem descrit els últims dies al voltant del Concurs de Focs Artificials.
El treball que mostrem és el resultat d’una sortida organitzada per l’Associació Tarraco Fotografia. El Quico i una dotzena d’aficionats més es troben a partir de les nou del vespre a l’Escullera del Port. Carregats amb càmera, trípode, disparador… i alguna cosa de menjar i beure, es preparen per observar i plasmar l’espectacle pirotècnic, lluny de la gernació que envaeix la façana marítima de la ciutat.
El lema de l’entitat és “Aprendre i divertir-se”. En un ambient distès, els companys comenten detalls relacionats amb la tècnica fotogràfica nocturna i, més específica encara, de com realitzar fotos de focs artificials. Aquí tots són aficionats i tots ensenyen i aprenen dels altres.
Una de les moltes trobades
Amb prou antelació, preparen tot el material per tenir-lo a punt a dos quarts d’onze de la nit, el moment en què la pirotècnia participant del dia comença a disparar el castell. És divendres i actua Pirotecnia Valenciana, l’empresa que 48 hores després guanyarà la 23ª edició del prestigiós certamen de Tarragona.
Les fotografies dels socis d’ATF corresponen, per tant, a una gran nit d’espectacle de llums i colors. Aquestes imatges potser les podrem veure tots a través de www.flickr.com/groups/asociaciontarracofotografia/pool/O en alguna exposició de les que organitzen de manera itinerant per la demarcació.
Són més d’un centenar de socis, units per una passió fotogràfica, procedents de diverses localitats i d’àmbits professionals i personals molts plurals. Organitzen sortides temàtiques, exposicions, cursos i tallers. Han creat un col·lectiu estable, obert a fer amics i intercanviar experiències, potenciant la creativitat i l’originalitat.
I aquí tenim un detall del que fan. Observeu la composició que ens regala el Quico: el Far de la Banya, majestuós, imponent. A la dreta, les palmeres de colors. I a l’esquerra, lluny però perfectament reconeixible, la façana il·luminada de la Catedral. Foto fruït de la perseverança. Foto de concurs. Foto de premi?
Imatge del carrer mentre la gent pinta els pilons.
Al carrer del Comte els pilons parlen, prenen vida pròpia i ens expliquen històries, sentiments, experiències, fascinacions, reivindicacions. No es tracta d’un fet taumatúrgic, sinó que representa una acció artística col·lectiva que ens transporta —ja em perdonaran els puristes— fins a l’esperit subversiu de Marcel Duchamp. Els veïns han aconseguit descontextualitzar un element urbàneutre, avorrit, quotidià, que sol passar desapercebut, i elevar-lo a la categoria d’obra d’art. Els setanta-sis pilons més emblemàtics de la Part Alta s’han convertit en la nostra particular roda de bicicleta. Això sí, sense esdevenir peça de museu, tot i que podrien ser-ho perfectament. Replets de vida, colors i missatges, criden l’atencióde vianants i turistes de la ciutat.
Un dels participants, concentrat, pintant.
Com cada primer dissabte de juliol, els pinten de nou, els canvien de fesomia. Tan sols un parell o tres, que són indultats, se’n lliuren de rebre noves capes de pintura, amb noves necessitats i noves voluntats comunicatives. Bola de drac, els personatges de Monstruos S.A. i una senyera estelada són alguns dels temes més populars que inspiren els participants d’enguany.
Aquesta és la setena edicióde la “Pilon’s Parade”. La iniciativa va néixer fruit d’un acte de rebel·lia veïnal. “Ens van posar uns pilons que no ens agradaven gaire, així que, de forma espontània, durant la nit, els pintàvem, d’amagat”, ens comenta el fotògraf Pep Escoda, que fou un dels impulsors de l’esdeveniment. Ara, però, ja no cal fer-ho d’estranquis. De fet, fins i tot el consistori en fa difusió i l’alcalde hi realitza una breu visita pel matí.
Èxit de participació, gent sense poder pintar
Una taula repleta de pots i estris per pintar.
Mentre conversem amb Escoda, una dona ens interromp per preguntar-nos amb quina mescla de colors pot aconseguir el lila. Barrejant blau i vermell, li respon ell. Més tard, observo com una mare neteja la cara al seu fill, que sembla que s’hagi banyat en un pot de pintura expressament per sortir en un anunci de detergent. Petits i grans, professionals i no-professionals, aquí tothom qui ho vulgui pot agafar pinzells, retoladors, o fins i tot purpurina, i posar-se mans a la feina. El caràcter popular és un dels encants de l’acte.
L’èxit de participació, però, provoca que aquesta vegada hi hagi gent que es quedi sense poder pintar. Malgrat que es demanava “tanda” a les 10.30h, una hora abans, a les 9.30h, segons ens explica Escoda, el carrer “ja feia goig”. A tall d’anècdota, també afirma que la tarda anterior es van topar amb uns “guiris” que se n’havien assabentat de l’esdeveniment i volien sumar-s’hi, i que des de bon matí ja estaven fent cua. Ells, per sort, han aconseguit pintar un piló.
Imatge dels The Pilon’s String Quartet actuant al carrer del Comte.
Compartir com a objectiu màxim
“El nostre objectiu màxim és compartir”, explica el fotògraf tarragoní. La proposta, però, va més enllà de la pintura. Tenen un escenarimuntatper acollir-hi actuacions. “Nosaltres sempre diem que aquí hi ha un escenari, i qui vulgui tocar que hi toqui”, assegura Escoda. I, de fet, quan arribem ens trobem amb un breu concert d’uns joves del Conservatori, que s’anonemen The Pilon’s String Quartet, i que desperten força expectació.
Marea verda i presència lila
La “Pilon’s Parade” ja fa anys que és un reclamtambé per a entitats de les nostres festes populars i tradicionals. En aquesta edició, el color que més predomina, en aquest sentit, és el verd de les samarretes del 30è aniversari del Ball de Diables. Com que el proper setembre presentaran nova vestimenta, aprofiten l’avinentesa per pintar dos pilons amb la resta de vestits que han lluït o llueixen encara. Per altra banda, des de l’organització de les festes, els han obsequiat amb una placa per aquestes tres dècades d’existència ininterrompuda. Membres de la Colla Jove Xiquets de Tarragonatambé han fet acte de presència i han vestit de casteller dels liles un dels pilons, hores abans de descarregar el seu tercer 3de9f de la temporada al barri de Sants.
Piló de la Colla Jove.
Sant Agapito Bis, el sisè
Les festes van sorgir tot just fa vuit anys, quan van decidir recordar el desallotjament que van patir l’any 2005, per culpa d’unes esquerdesque van fer trontollar la tranquil·litat dels veïns. Inspirats en Ca l’Agapito, edifici històric de la plaça Pallol, Escoda ens explica que van decidir celebrar l’efemèride, organitzada pels veïns i amics del carrer del Comte i de la plaça Pallol, en honor a Sant Agapito. Tanmateix, tal com ens comenta el fotògraf, “de Sant Agapitos n’hi havia cinc, i cap coincidia amb les dates que ens interessaven, així que ens en vam inventar un de nou”. I el van anomenar Sant Agapito Bis. D’això se’n diu tenir recursos.
La festivitat continua per la nit, amb un sopar popular i un concert del grup Rumbes Canya, de la Part Alta, però nosaltres marxem després de fer el vermut i de veure com el carrer del Comte s’impregna de nou de colors, art i alegria.
