Oriol Junqueras, en una foto d’arxiu, amb vestit informal (foto: cedida)
Al FET A TARRAGONA ens permetem, algún dia, escriure sobre els aspectes més anecdòtics i/o sorprenents del que passa a la ciutat. I avui ha estat sorprenent veure Oriol Junqueras passejar en familia pel nucli antic de Tarragona.
Migdia a la plaça de la Font. Dia assolellat, d’estiu però amb una calor moderada. Vestit molt informal, amb texans i una camisa de màniga curta blau fosca a quadres, el líder d’Esquerra Republicana de Catalunya empeny el carret amb en Lluc, el seu primer fill de només vuit mesos, i acompanyat de la seva parella.
Com qualsevol altre turista, Junqueras enfila el Cós del Bou fins a la Capçalera del Circ. S’atura davant el pannell informatiu i admira un dels monuments de Tarragona que és Patrimoni Mundial. Una persona de seguretat el segueix molt discretament i a certa distància.
El president d’ERC vol passar desapercebut. Pràcticament ningú no el reconeix, tot i que algú es gira després de trobar-se’l de cara. Les enquestes diuen que és el polític de Catalunya més ben valorat i que hores d’ara guanyaria les eleccions al Parlament.
Junqueras saluda tímidament aquell que se li acosta. I si li pregunten, només diu que està de visita a Tarragona, com qualsevol altre ciutadà de fora. Vol preservar la seva intimitat i continua la passejada per la Part Alta empenyent el carret. Sense fotografies.
Al vespre, el seu partit celebra assemblea local. Junqueras, però, ni ho sap. El líder d’Esquerra ha vingut a gaudir d’unes poques hores d’esbarjo amb la seva familia pels carrers de Tarragona. Observa les graderies del Circ i decideix tirar amunt.
Imatge d’una prova de 5de7 realitzada pels Xiquets del Serrallo durant l’assaig del passat dimarts.
Els Xiquets del Serrallo volen fer història, el proper diumenge 30 de juny, amb motiu de la diada de Sant Pere, al seu barri. Després d’un bon Sant Joan, en què van descarregar a la plaça de la Font el 4de7 amb l’agulla, el 4de7 i el 3de7, l’objectiu és fer un salt qualitatiu més.
“Hem començat bé la temporada”, reconeix Lluís Monfort, president de l’entitat, tot i que ràpidament afegeix que cal anar “pas a pas”. Malgrat la prudència de Monfort, sembla indubtable que la colla porta un ritme trepidant —des de 2007 que no feien una actuació tan bona per Sant Joan—, i té molt de mèrit, tenint en compte que han hagut de fer canvis de tronc a l’alçada de terços, quarts i pràcticament tot el pom de dalt.
El proper diumenge, tal com anuncia el cartell de la diada, volen “conquerir el Serrallo” amb el que podria convertir-se en el millor Sant Pere de la seva història, portant a plaça el 3de7 amb l’agulla, el 5de7 i el 4de7 amb l’agulla.
Precisament aquestes tres estructures són les que treballen amb més intensitat durant l’assaig de dimarts, tot i que també hi destaquen un parell de proves del dos. El cap de colla, Isaac Herrera, en un breu discurs davant de tots els castellers, assegura que “l’assaig ha estat molt bo”. A més, amb confiança, afegeix: “El tres i el quatre indiscutiblement estan per Sant Pere, i el cinc el tenim a tocar”. I és que, de fet, el 5de7 és l’única d’aquestes tres construccions que enguany encara no han tirat a plaça.
Assaig nét del 4de6 amb l’agulla fins a acotxador.
La vesprada al carrer Nou de Santa Tecla és molt productiva, però també té el seu moment anecdòtic. El cap de colla, assegura que el fet d’haver lligat “el cinc de set fins a terços” a l’assaig els permet “avençar feina per demà”. Cares d’estupefacció. Voldràs dir per divendres, puntualitzen ràpidament membres de la colla. Herrera rectifica i tothom somriu. Tot i que de ben segur que a molts no els importaria assajar un dia més per setmana. Els castells aixequen moltes passions.
Moltes activitats, promoció i esperit solidari
3de7 dels Xiquets del Serrallo a l’Ametlla de Mar, el 22 de juliol de 1989 (FONT: Arxiu Xiquets del Serrallo).
L’activitat dels Xiquets del Serrallo durant aquest 2013 serà frenètica, i no tan sols a nivell de castells. L’entitat, que va ser fundada el 27 de novembre de 1988, i que es va convertir aleshores en la primera colla castellera de barri de Catalunya, compleix un quart de segle.
Per commemorar el 25è aniversari, els serrallencs han planificat múltiples activitats, que se sumen al vermut amb recapte d’aliments de la setmana passada, el cicle de xerrades “Parlem de Castells” que es va celebrar entre els mesos de gener i març, i la Marató de Donacions de Sang que es va dur a terme el passat dissabte 20 d’abril i en la qual van participar una seixantena de donants. Com es pot comprovar, molts dels actes tenen un marcat caràcter solidari.
Durant el que resta d’any pretenen realitzar una diada amb la resta de colles de la ciutat, que està prevista per al mes d’octubre, així com també recollides de joguines, roba i llibres, exposicions, concerts i fins i tot una activitat de neteja de la Platja Llarga. I per promocionar-se, han preparat un video titulat“Som Xiquets del Serrallo” i a mitjans de juliol és probable que presentin un anunci.
Prudència amb el nou local
A dia d’avui, els Xiquets del Serrallo continuen assajant al carrer i fora del seu barri. I, en aquest sentit, Francesc Subirats, responsable de Comunicació de l’entitat, ens adverteix que l’acord entre Subdelegació del Govern i Ajuntament de Tarragona per a la cessió de l’edifici que s’hauria de convertir en el local dels serrallencs “encara no s’ha acabat de formalitzar”. A més, el procés està “econòmicament supeditat a la venda de Patrimoni” del consistori tarragoní, ens alerta Subirats. “Si no hi ha venda de Patrimoni, no hi haurà local”, afirma amb contundència.
Són escèptics, i és normal, després de tants anys de promeses polítiques que el vent s’ha anat enduent. Segons Monfort, els “han donat llargues” moltes vegades. Tanmateix, tampoc no poden perdre l’esperança. “Tant de bo a finals de 2014 o durant el 2015 pugui ser una realitat”, assegura Subirats.
Cartell de la diada de Sant Pere, titulat “Conquerim el Serrallo” (FONT: Xiquets del Serrallo).
“Conquerir el Serrallo”
De moment, doncs, els Xiquets del Serrallo seguiran celebrant el seu aniversari sense un espai en condicions per assajar. Mirant al cel, per a veure si plou; patint per la seguretatdels seus castellers; i assajant abans que la resta de colles, durant el vespre, quan encara moltes persones estan treballant, per no rebre més denúncies dels veïns per contaminació acústica.
El local seria el punt d’inflexió perquè la colla, que actualment compta amb 200 castellers censats, contiunés creixent, i pogués assajar quan i com toca. Però mentre l’afer continuï als despatxos els Xiquets del Serrallo seguiran treballant contra totes les adversitats per dur a plaça els seus millors castells. El diumenge, a les 12h a la plaça de Sant Magí, acompanyats dels Xiquets de Tarragona i els Castellers de Vilafranca, intentaran “conquerir el Serrallo” amb un Sant Pere que podria ser històric i en el qual podrien estrenar el seu primer 5de7 de la temporada.
El director del FITT, Joan Negrié, en una foto promocional del certamen a la plaça Pallol (foto: FITT 2013)
El groc és el color de moda aquesta setmana a Tarragona. El groc llampant que ha dissenyat Octavi Lobo i que identifica el Festival Internacional de Teatre de Tarragona, FITT 2013. Espais a punt, companyies preparades i equip d’organització en marxa des de fa setmanes.
Dos anys després de la primera edició, el FITT torna a envair els espais monumentals de la ciutat amb el teatre més contemporani. El Metropol és l’unic espai convencional del certamen. La resta d’indrets busquen sorprendre l’espectador: Casa Canals, Les Voltes del Pallol, Col·legi d’Arquitectes i l’Escola i Conservatori de Música.
Quatre espais dins del recinte murallat, edificis emblemàtics que fusionen la història de la ciutat amb les creacions contemporànies. Sis propostes d’arts escèniques que combinen la comèdia, el drama i la música, i que es representen fins al pròxim diumenge.
Una cursa d’obstacles
Una aventura encetada el 2011, de carácter bianual, que mereix l’aplaudiment dels sectors culturals i de la ciutat en conjunt. La segona edició ha suposat per als organitzadors una autèntica carrera de fons com la que protagonitza el director del FITT, Joan Negrié, a l’obra La marató de Nova York, on es passa corrent més d’una hora damunt de l’escenari.
Un dels cartells promocionals del FITT 2013
Negrié ha demostrat estar en forma, també a l’hora de preparar el segon FITT. Ajudat per l’Oriol Grau, la Paloma Arza, el Ramon Beneito, la Yolanda Rovira i la Maria Bravo, han aconseguit portar a Tarragona –no sense dificultats- una cartellera atractiva i diferent a la que es veu habitualment per aquests indrets.
Una proposta cultural atrevida i suggerent que ha de merèixer el suport del públic (com ja ho va demostrar fa dos anys) i que haurien de tenir molt més en compte les institucions. Només el patrocini privat de Repsol ha salvat aquest festival que hauria de situar Tarragona en el mapa de l’escena teatral contemporània.
Almenys, aquesta setmana el groc il·lumina els espais històrics i els fusiona amb les noves dramatúrgies. Aprenguem la lliçó i treballem aviat per al 2015. Per molts anys!
Detall d’un sarcòfag que sforma part de la mostra “Mòmies egípcies” que es pot veure fins al 18 d’agost al CaixaForum Tarragona (foto: Obra Social La Caixa)
La baronesa porta nous públicsa les sales d’exposicions. Carmen Thyssen és la gran triomfadora de la temporada 2012-2013 al CaixaForum Tarragona. La seva col·lecció de paisatges de Rusiñol, Monet, Gauguin i Sunyer la van veure 38.000 persones en poc més de dos mesos.
No és la mostra més vista de la història del centre cultural del carrer Colom, però sí la que ha tingut una mitjana diària més alta de visitants: 515. I aquestes bones xifres es mantenen encara ara, amb l’exposició “Mòmies egípcies”, que estarà oberta fins al 18 d’agost.
Hi ha alguna relació entre el públic atret per les pintures de paisatge de l’època del Romanticisme i el que està interessat per l’Antic Egipte? Potser hi ha pocs punts de coincidència, però és probable que una part dels visitants de la col·lecció Thyssen siguin un públic nou del CaixaFòrum que ara vulguin gaudir d’altres propostes culturals.
Millors dades que el 2012
Sigui com sigui, des de l’1 de gener ja han passat pel centre cultural més de 73.000 persones, que s’han de posar en valor en relació amb les 80.000 globals de tot l’any passat. Carles Marquès, director de CaixaFòrum Tarragona, atribueix l’increment de públic a l’atractiu de les exposicions i al moment en que han estat programades.
“Mòmies egípcies” ja l’han vist més de 23.000 persones, després d’una estrena massiva coincidint amb el Dia dels Museus i Tarraco Viva. I les activitats paral·leles a les exposicions i la programació adreçada als escolars continuen tenint una gran acceptació.
Fotografia d’un camp de refugiats afectats pel terratrèmol de 2010 a Haití. Forma part d’una exposició que es pot veure al CaixaForum Tarragona (foto: Obra Social La Caixa)
Tot i així, un cop tanqui la mostra amb els tresors de la civilització egípcia, el CaixaForum estarà d’obres més de dos mesos per remodelar el vestíbul d’entrada i fer-lo “més transparent i obert als visitants”. La porta d’accés s’instal·la un pèl més a prop de la Font del Centenari i es guanyen uns metres per fer més visible el centre cultural.
Tancat al setembre
Això farà que, per primera vegada en dotze anys, no s’hi inauguri cap gran exposició per Santa Tecla. La primera mostra de la nova temporada estarà relacionada amb el món dels cellers i el Modernisme i s’inaugurarà a mitjans octubre.
Un any, doncs, globalment reeixit per al CaixaForum que, malauradament, ha coincidit en el temps amb el tancament d’un equipament cultural similar: la sala de l’antiga Fundació Caixa Tarragona, al carrer Higini Anglès, que durant 10 anys va programar més de 40 exposicions.
El tancament d’una sala no beneficia necessàriament els altres espais, no significa un trasvàs automàtic de públic. Però aquesta vegada el ganxo de la baronesa i l’atractiu de les mòmies d’Egipte estan revifant una temporada d’exposicions a Tarragona que presenta sensacions contraposades. Això sí, la majoria de signe positiu.
La Jove de Tarragona completa el tres de nou amb folre, per primera vegada el dia de Sant Joan (foto: Pere Ferré, Diari de Tarragona)
Una família nòrdica, al costat de la terrassa de Can Peret, destaca pels seus trets facials. Els pares i els fills adolescents, alts, amb cabells rossos i pell molt blanca, observen bocabadats com s’aixeca la catedral. Ells no ho saben, però estan assistint a la construcció del cinc de vuit de la Jove de Tarragona, el primer castell de la Diada de Sant Joan.
Força turistes a la plaça de la Font i més públic local que altres anys per gaudir de l’actuació conjunta de les quatre colles tarragonines. Un ritme excel·lent en la construcció dels castells fa que l’exhibició es concentri en una hora i mitja. Resultat globalment positiu per a les colles en la primera jornada de la setmana “Tarragona, ciutat de castells”.
La familia nòrdica no ha vingut específicament a Tarragona per la campanya del Patronat Municipal de Turisme, però s’ha trobat amb un element cultural i d’espectacle de primera magnitud que, segur, afegirà als atractius de la seva estada vacacional entre nosaltres.
Des del balcó de l’Ajuntament es comprova la gran quantitat de públic que es va aplegar a la plaça de la Font per veure la diada castellera (foto: Pat Anton)
Ells, la resta de turistes i el públic de casa presencien una bona Diada de Sant Joan –la primera on es veu un castell de nou pisos descarregat-. És l’obertura d’una setmana amb altres activitats com visites guiades a les places castelleres, exposicions, conferències, tallers i la possibilitat de participar directament als assajos dels Xiquets de Tarragona i la Colla Jove. La setmana culminarà dissabte i diumenge amb dues exhibicions castelleres molt potents a la plaça del Rei i al Serrallo.
Més atractius per als visitants
Per primera vegada, Tarragona explicita les ganes de ser una ciutat turística atractiva, també gràcies als castells. I aquesta empenta cal agrair-la a la regidora, Pat Anton, i al gerent del patronat, Carles Sanz. Sembla mentida, però la ciutat encara no havia explotat aquest element cultural que, recordem, és Patrimoni de la Humanitat, com Tarraco.
La iniciativa neix de manera modesta, però te un ampli recorregut per davant. Els francesos, anglesos o alemanys no vindran a Tarragona per aquesta campanya promocional, però sí han de tenir al seu abast la informació necessària per conèixer la realitat castellera.
I en aquest sentit, les visites guiades programades als assajos dels dimarts de juliol i agost, que inclouen un sopar casteller (opcional) són el primer pas per fer de Tarragona la capital turística castellera durant tot l’estiu, i no només una setmana. Quines colles poden presumir de tenir el local al costat de la Capçalera del Circ o de les Muralles?
Fa 15 anys, Tarraco Viva naixia com unes jornades modestes de reconstrucció històrica romana amb els grups locals. El festival, ara, és un referent internacional. Per què no seguim l’exemple de Tarraco Viva en el món dels castells?
Ara fa vuit mesos, amb la inestimable feina i implicació de Josep Ardila, arrencava aquesta nova aventura per la comunicació de proximitat. El FET naixia per explicar de manera diferent el que es fa a Tarragona, sobretot en els àmbits de la cultura, la societat civil i el món econòmic.
La del FET ha estat, i és, una aposta pel gènere de la crònica per explicar esdeveniments –més enllà de la notícia estricta-, i pels espais de reflexió, anàlisi i opinió i els articles que contextualitzen una determinada situació.
En aquest període hem signat 300 articles i hem rebut més de 70.000 visites. Tenim prop d’un miler de seguidors a Twitteri també ens llegeixen a través de Facebook. Hem incorporat altres signatures de periodistes i d’altres àmbits professionals que, amb diferent periodicitat, ens han ajudat a fer més gran i plural el FET.
D’aquí uns dies us ensenyarem el nou web del FET que ara s’insinua a partir de la feina de Txomin Medrano, de Mènsula Studio
Superada aquesta etapa inicial amb un regust de boca molt satisfactori, ara hem decidit fer un pas endavant amb un web renovat que podreu veure en pocs dies. Els amics de Mènsula Studio –Txomin Medrano i Josep Serra- són els autors del logotip i la nova imatge del FET que estrenarem amb la il·lusió que us agradi i us convidi a visitar-nos més, i més sovint.
Pintem la façana i reforçem l’estructura del mitjà per créixer i millorar, però no per modificar la nostra filosofia. Al FET continuarem treballant a un ritme que ens permeti reflexionar sobre el nostre entorn més immediat. Seguirem apostant per la crònica com el millor gènere que explica un esdeveniment i el contextualitza. Insistirem en l’anàlisi i l’opinió. I ampliarem els reportatges per donar veu a aquells que no se’ls veu o escolta.
El web renovat és el primer pas de nous projectes que us presentarem en pocs dies. Aquest estiu no farem vacances, se’ns gira molta feina que fem i farem amb molt de gust. El FET aspira a molt més.
Els finalistes de les Petxines Oberta i Tancada de 2013 al jardí del Metropol abans de conéixer el resultat de les votacions (foto: Pere Toda)
Es fa el silenci. Josep Baiges anuncia que arriba el moment més trascendent. La vetllada al jardí del Metropol ha transcorregut fins aleshores en un ambient distès i xerrades de complicitat. Una copa de cava, alguns canapès, moltes salutacions i abraçades i una sensació general agradable afavorida per la bona climatología i la presència d’un centenar de companys professionals de la comunicació.
L’home d’El Món de Reus presenta Núria Valls, periodista que durant catorze anys ha exercit la corresponsalia de Catalunya Ràdio al Baix Camp i víctima dels acomiadamentsdecidits per la direcció de l’emissora en l’àmbit de la informació de proximitat.
Veu clara i to enèrgic, Núria Valls fa lectura del manifest que presenta la junta de la demarcació de Tarragona del Col·legi de Periodistes de Catalunya –de la qual en forma part- amb motiu de la festa anual de les Pextines de la Informació. No recordo una declaració o manifest similar en una trobada d’aquestes característiques. Però la situació és tan greu per al periodisme, que paga la pena escoltar-la amb atenció:
Als periodistes compromesos amb l’ofici
“El periodisme entès com un servei públic, en què es treballa pensant únicament i exclusiva en servir al lector-oient-espectador, i atenent a l’interès general de la societat, viu avui un procés de destrucció sistemàtica i general.
És unaguerra en la qual el mercat considera que això no és rendible, els empresaris de la comunicació també intenten quadrar els comptes a costa del periodisme, desfent-se dels professionals més experimentats i precaritzant els joves, i les administracions tracten els mitjans públics com un problema econòmic, i no com un servei públic més necessari que mai.
En aquestes condicions avui volem cridar l’atenció sobre els professionals que intenten anar més enllà del comunicat de premsa.
Aquells que intenten preparar-se una roda de premsa per poder oferir alguna cosa més que un tall de veu.
Aquells que intenten crear el seu propi mitjà per seguir exercint la seva passió periodística després d’haver estat expulsats del sistema.
Aquells que veuen com el seu mitjà els nega els recursos necessaris per fer la feina sense preocupar-se per la qualitat del producte final.
Aquells que han de fer una notícia contrastada d’una compareixença sense preguntes, o d’un comunicat que arriba a la redacció sense cap oportunitat de contactar amb la font.
Aquells a qui es demana que facin una crònica sense anar al lloc on es produeix la notícia.
Aquells que han de suportar les crítiques de les fonts quan una edició sense mitjans ni cura malmet una notícia pròpia o la llarga feina d’un reportatge en profunditat.
Avui podíem destacar la feina concreta d’algun d’ells. Posar-lo d’exemple. Però aquest any i en aquesta situació ens sembla just fer un reconeixement a tots els professionals que cada dia intenten fer una feina digna i honesta en aquests condicions quasi de guerra.
Potser no sou uns herois. Potser la vostra feina no és de lluïment. Però avui els periodistes compromesos amb la professió, tots vosaltres, us mereixeu la Petxina Daurada”.
Aquest any la Petxina Daurada s’ha atorgat, en fomat de xapa, a tots els periodistes de la demarcació (foto: CPC)
Als convidats a la festa
Un llarg aplaudiment agraeix la intervenció de Núria Valls. La petxina, enguany, es transforma en una senzilla xapa per a tots els assistents. Les altres petxines, l’Oberta i la Tancada, han tingut abans els seus guanyadors. L’Oberta la comparteixen Fundació Casal Amic i Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. La Tancada la recull Sonia de Maré, portaveu de BCN World, que també s’emporta el reconeixement dels periodistes per la seva esportivitat.
I entre les anècdotes de la nit, l’intercanvi de paraules entre Quim Nin i Josep Andreu, dos convergents sorpresos pel paper que han de jugar a la festa. El delegat del Govern –candidat a Petxina Oberta- creia que l’havien convidat per ser castigat amb la Tancada. I el president del Port li respon que ell –candidat a la Tancada- havia anat pensant que podia guanyar l’Oberta. Al final, però, els dos marxen amb les mans buides, però amb l’agraïment per haver participat com a finalistes a la trobada anual dels periodistes tarragonins.
L’any 2014 caldrà fer públic un altre manifest en defensa del sector i dels seus professionals?
La senyera estelada il·luminada vista des d’un balcó d’un edifici de la Rambla Nova.
Un quart de deu del vespre. Molta expectació a la Rambla Nova, al tram del Balcó del Mediterrani. Un gran nombre de persones envolta una senyera estelada de grans dimensions, que està situada just davant del Teatre Tarragona. Sona l’himne d’Els Segadors. Tot seguit, membres d’Òmnium Cultural i de l‘Assemblea Nacional Catalana (ANC) comencen a encendre les cinc mil espelmes que conformen l’estelada gegant. El procés és lent i el venttampoc no hi ajuda. Trigaran una hora en il·luminar-la tota.
Les deu en punt. L’estelada està pràcticament encesa. Periodistes i fotògrafs pugen a una mena de gruaque, des de l’organització, han instal·lat per poder immortalitzar el moment. Tanmateix, tinc la sensació que la majoria de mitjans tindran les mateixes imatges (o a peu de carrer o des de la grua), i a mi em ve de gust aventurar-me, per molt que després el resultat sigui millor o pitjor.
Membres de l’organització encenent les espelmes davant d’una gran expectació.
Em fixo en el cinquè pis d’un edifici concret, molt proper a la Casa Salas, estratègicament ben situtat. Hi ha molta gent al balcó i fan moltes fotografies. El lloc sembla molt bo, així que truco a l’intèrfon. No els conec pas, però no hi perdo res per intentar-ho. Que puc pujar a fer una fotografia? Sí, clar, em responen. La bona receptivitat em sorprèn.
Quan arribo a dalt em trobo amb un munt de gent. La naturalitat amb què em rep la família Blanco-Casañasm’atrapa, per molt que jo sigui home de poques paraules. Fins i tot m’ofereixen dolços. Per altra banda, les vistes del balcó són fabuloses. Faig un bon grapat de fotografies, els hi dono les gràcies i me’n vaig, satisfet.
Però una vegada sóc a baix, confiat, pensant que la feina ja està pràcticament feta, s’apaguen els llums dels fanals i l’estelada destaca. Imbècil! Has estat un imbècil! Aquesta és “la foto”. Amb la gentada que hi ha desisteixo de fer-la des del carrer. Què faig? Després de rumiar-ho uns segons, decideixo tornar a pujara veure els Blanco-Casañas, que no sé com no acaben farts de mi. El cert és que tot i que hagi de passar de nou una mica de vergonya, l’experiència paga molt la pena. Malgrat que un parell d’arbres tapin la figura completa de l’estelada, la imatge és molt bonica. Marxo i els asseguro que ja no tornaré a molestar-los. La nit ha estat molt divertida.
La fira Estelània va atraure l’atenció de força públic.
La maquinària del marxandatge independentista
Em sembla que l’avi Virgilino havia estat mai rodejat de tantes senyeres estelades. Durant tota la jornada, la Fira Estelàniadesplega la poderosa maquinària del marxandatge independentista. Samarretes, polseres, rellotges, llibretes… i fins i tot corbates i sabatillesamb la senyera estelada —bé sigui blava o roja— com a protagonista. Curiosa també la possibilitat de fer-se un carnet d’identitat català, de caràcter simbòlic, que estic convençut que pot despertar reaccions molt diverses (caldria mantenir aquest document en una Catalunya independent?).
Un dia replet d’activitats
La Mulassa Petita ballant durant la cercavila.
No tot és negoci, per sort. Presentacions de llibres, actuacions musicals, sardanes, havaneres… l’activitat és frenètica, i això permet també que la fira es mantingui ben vivia durant tot el dia. Entre d’altres, la cercavilade la tarda, que havia de comptar amb la participació de diversos elements del Seguici Petit i amb colles geganteres de la ciutat, s’acaba convertint en un breu passeig de la Mulassa Petita per la Rambla. I, més tard, els Castellers de Sant Pere i Sant Pau, els Xiquets del Serrallo i la Colla Jove Xiquets de Tarragona alcen tres pilars de 4 davant de la senyera estelada.
L’acte aconsegueix despertar una gran participació. La Rambla s’ha convertit, durant prop d’onze hores, en una mena de gàl·lia de l’independentisme tarragoní, ja que sembla bastant clar que aquesta via política no gaudeix d’un suport social gaire ampli a la ciutat, en comparació amb d’altres indrets del país. No obstant això, cal puntualitzar també que no es tracta d’un acte en què tot l’independentisme s’hi senti acollit. Els col·lectius de l’anomenada Esquerra Independentista (EI), per exemple, s’han desmarcat de l’ANC. I és totalment respectable. No pretenem entrar en debat, en aquest sentit, tan sols puntualitzar aquest aspecte.
Les colles castelleres realitzant els seus respectius pilars.
Civisme i respecte
En qualsevol cas, el més important és que l’esdeveniment hagi estat impregnat per un marcat caràcter festiu, i sobretot, cívic. L’independentisme és una opció tan legítima com, per exemple, el federalisme o l’autonomisme. I algú pot pensar que aquesta afirmació és supèrflua, prescindible, però de fet és més necessària que mai. Allunyem-nos de discursos exageradament simplistes, del xoc frontal, de la manca d’empatia i respecte. Enriquim-nos de la pluralitat, del debat, i després que cadascú defensi el que bonament li plagui.
El periodista i alumne de l’Escola Oficial d’Idiomes, Jordi Suriñach, publica al FET a TARRAGONA, aquest article on denuncia les greus mancances de la seu actual de la Rambla Nova i confia en una ràpida confirmació del trasllat a les noves instal·lacions de La Chartreuse.
Edifici de la Rambla Nova on hi ha l’Escola Oficial d’Idiomes. Professors i alumnes confien en el trasllat aquest estiu a la Chartreuse
Si tot va bé, aquesta serà la meva última setmana a l’Escola Oficial d’Idiomes de Tarragona, on hi he estudiat durant set cursos repartits en dues etapes diferents. Són aquests, per tant, dies per acomiadar-se del cèlebre edifici de la Rambla Nova. És normal que s’agafi certa estima per a aquells indrets on hi has passat tantes hores, on has generat tants records. Doncs no és el cas. Malgrat l’esforç del professorat, la seu actual és indigne i vergonyosa. Com que els comiats són un bon moment per fer balanç, aprofitem per repassar la llista de molèsties.
Malgrat que aquesta primavera no ha fet gens de calor, la falta d’aire condicionat en una classe petita obliga igualment a obrir les finestres. Aleshores l’incessant soroll de la Rambla Nova es converteix en un nou company, incòmode teló de fons quan, per exemple, intentes entendre un àudio en una llengua estrangera. Si a la classe del costat també els dóna per fer un listening al mateix temps, com que les parets, òbviament, no estan insonoritzades, la barreja de sons esdevé realment molesta.
Falta d’espai
Si ens centrem pròpiament en les aules, aleshores toca analitzar-ne les dimensions. És veritat que algunes tenen unes dimensions adequades, però d’altres resulten clarament insuficients. És el cas, per exemple, de l’aula 306, on el primer dia de classe, el passat setembre, no hi cabíem els 26 alumnes matriculats. Hi havia les cadires justes, ens havíem d’aixecar per deixar passar als companys, i la professora no es podia moure per fer una mínima atenció personalitzada dels alumnes. La clàssica deserció dels estudiants després de Nadal fa que la situació sigui més suportable, però lluny encara de treballar en un entorn apropiat.
Les estretors es traslladen als passadissos interiors, on gairebé calen semàfors durant els canvis de classe per ordenar els alumnes que entren i surten. Per no esmentar el prop de centenar d’escales que has de pujar diàriament. Si tens classe al tercer pis rai, però l’any que et toca fer el curs a la sala d’actes, al cinquè pis, t’adones dos cops per setmana que no estàs tan en forma com et pensaves. Sincerament, no sóc expert en qüestions de seguretat, però dubto que una evacuació de 300 o 400 persones en cas d’emergència pugui ser efectiva en aquestes condicions. Afortunadament, fa uns anys van acabar l’escala d’emergència, que durant molt de temps va restar incomprensiblement incompleta.
L’antiga fàbrica de licors ja està a punt per acollir el curs vinent l’EOI de Tarragona
S’acaba la provisionalitat?
A l’hora de la veritat, algú que aprèn francès, àrab o rus té capacitat per sobreposar-se, amb més o menys dificultats, a aquestes incomoditats. El veritable problema rau en el fet que aquestes eternes instal·lacions provisionalshan condicionat el creixement de l’Escola, limitant-ne l’oferta de grups. Algú es creu que el trasllat de la Chartreuse, en plenes retallades, permetran recuperar el camí perdut?
Veig difícil engrescar-me i poder començar un nou idioma per gaudir de la terra promesa, les noves instal·lacions de l’antiga fàbrica de licors. Els qui van anar a la jornada de portes obertes en parlen meravelles: còmode, espaiosa, tranquil·la i, de retruc, un probable estímul per a la Part Baixa de la ciutat.
Tot perfecte si no fos perquè la Generalitat encara no ha confirmat l’inici de les classes al setembre a la plaça dels Infants. Sincerament, no m’imagino que el ball de seus de l’Escola pugui tenir aquest epíleg ridícul, però als passadissos de la Rambla Nova els alumnes ja s’ho prenen en broma i especulen amb la possibilitat d’haver de fer ells mateixos el trasllat.
Imatge dels participants a la trobada a l’Institut Comte de Rius. (foto: Comte de Rius)
Arribem al Comte de Rius i ens trobem amb una sorpresa que, de fet, no descobrim fins pràcticament al final de la conversa. Durant més d’una hora, seiem a taula amb les persones que van defensar el projecte de Formació Professional Dual de l’institut davant del jurat del Cercle d’Economia. Això els va fer guanyar els Premi Ensenyament 2013, un reconeixement a la seva feina i aposta per una manera de formar als alumnes totalment innovadora. I aquest detall, que a nosaltres ens sembla interessant, a ells els passa desapercebut. Han fet la seva feina, l’han fet ben feta i, el que és més important, l’han sabut explicar i transmetre. El director del centre, Francesc Roca, no es cansa de dir que és un premi de tots, no només de l’Institut.
I quan parla de tots, parla de totes les empreses que s’han implicat en aquest projecte. Seiem amb representants de Repsol, DOW, BASF i ANAV, de les nuclears, sectors estratègics per l’economia del territori que han apostat per la formació amb un centre de referència. Formació i empresa es donen de la mà per cobrir les necessitats d’uns i altres i donar oportunitats als joves estudiants.
Tots ells van defensar el projecte de l’institut davant del Cercle d’Economia. (foto: Comte de Rius)
El paper dels tutors d’empresa
Alfred Arias, del departament d’innovació de DOW, parla del Comte de Rius com ‘un company de projecte’, i destaca les claus de l’èxit: el paper dels tutors i la flexibilitat de l’Institut, que s’ha sabut adaptar a les necessitats de les empreses. Els tutors tenen una important feina d’acompanyament dels alumnes, que no se senten sols en cap moment. ‘S’escullen amb molta cura i són un exemple dels valors que representa la companyia’, destaca Arias.
El més important, però, és la formació. Els alumnes han de sortir perfectament preparats per ser operadors de planta. La seva feina és avançar-se als esdeveniments i això requereix uns coneixements tècnics avançats. Entre la formació que reben de l’Institut i la de l’empresa, feta colze a colze, surten molt ben preparats.
Etapa de canvi generacional
El mateix passa a Repsol. La companyia està vivint un moment de canvi generacional, i necessita de nous treballadors ben formats per ocupar els llocs de les persones que ara es jubilen i que van entrar a treballar quan es va instal·lar la planta a Tarragona, als anys 70. De fet, fins al 2018, Repsol necessitarà nous treballadors cada any, i la FP Dual és un projecte estratègic per la companyia. Xavier Favá, de Repsol, destaca que ‘la clau és que el centre sigui sensible a les necessitats de l’empresa. Nosaltres no ens podem adaptar a ells, el centre s’ha d’adaptar a nosaltres’.
La professora de Comte de Rius, Montse Abelló, diu que ‘els professors de formació professional som inquiets de mena, tenim una curiositat diferent’. La seva feina és clau: és el nexe d’unió entre alumne, Institut i empresa. Han de saber transmetre als alumnes, des del primer dia, el que demana l’empresa. I això ho aconsegueixen, en gran mesura, gràcies a les estades que els mateixos professors fan a les empreses per poder conèixer de primera mà com treballen.
‘Aquí es diu sí i després es busca el com’
L’empresa BASF, tot i que fa anys que col·labora amb el Comte de Rius fent programes de formació internacionals, enguany han engegat la Formació Professional Dual, però amb una particularitat: els estudiants aniran a l’empresa central de la companyia a Alemanya. S’escolliran una vintena de joves d’entre prop de 100 que s’han entrevistat. ‘L’objectiu clar és voler anar a Alemanya, voler treballar a la BASF i voler tenir una feina, en aquest ordre’, explica Rosa Marçal de BASF.
El perfil és molt variat: hi ha estudiants que han acabat el batxillerat i que tot just tenen divuit anys, n’hi ha que ja són professionals i n’hi ha que tenen una enginyeria tècnica. Aquesta serà una experiència pionera a l’Estat, ja que serà la primera vegada que es fa un programa de Formació Professional Dual transnacional. ‘Tot i els entrebancs que puguin sortir, la predisposició de l’Institut sempre ha estat molt bona. Aquí es diu sí i després es buscar el com’, afegeix Marçal.
I el quart protagonista és ANAV, l’Associació Nuclear Ascó-Vandellós, que també participa al projecte de formació professional dual amb l’objectiu de cobrir les baixes dels treballadors que s’aniran jubilant, una quarantena per any. ‘L’institut s’ha desplaçat a la central nuclear diversos dies per poder fer classes’, destaca Josep Ramon Vives d’ANAV. De fet, el Comte de Rius s’hi ha adaptat totalment, i quan la central té una recàrrega atura les classes.
Un dels casos és el de l’Alberto Martín, treballador durant prop de 30 anys de la central nuclear que ara torna a estudiar. I ho fa perquè els seus estudis no li permeten pujar de categoria a l’empresa. Un esforç de superació i constància a la feina. Diu que a la seva edat, posar-se a estudiar, ha estat tot un repte.
Sortim de l’Institut satisfets de la conversa. Durant més d’una hora hem conversat amb ells sense saber que, gràcies a ells, el Premi Ensenyament descansa al Comte de Rius. Ara ho sabem i és més fàcil d’entendre. Els membres del jurat deurien quedar molt satisfets d’escoltar uns professionals parlant amb aquesta passió.
Raquel Sans durant la presentació del llibre a la Biblioteca Popular de Valls
La presentació del llibre es va fer a Valls i no a Tarragona. I no vull pas entrar en polèmica, de fet és del tot comprensible. El llibre Quarts de Nou, sobre el món casteller, va veure la llum ahir a la capital vallenca, ciutat de la periodista Raquel Sans, coautora del llibre juntament amb la seva companya de programa, Patrícia Martínez del Hoyo.
La Raquel estava contenta, eufòrica. Era a casa seva, envoltada de la seva gent, i presentant el seu primer llibre sobre una temàtica que l’apassiona: els castells. La presentació, que es va fer a la Biblioteca Popular de Valls, era plena de cares conegudes del món casteller que no es van voler perdre l’estrena d’aquesta novetat editorial.
Escrit a quatre mans, el llibre és una guia didàctica del fet casteller, dirigida tan a no castellers com a entesos en la matèria. De fet, la mateixa Raquel va reconèixer que fent el llibre va aprendre coses que no sabia i això, venint d’ella, sembla pràcticament impossible, tota una experta en la matèria. Un llibre digerible, fàcil de llegir, i que aporta coses noves que fins ara no es podia trobar a les llibreries. Fins i tot s’ha creat l’etiqueta #sentitalesplaces, amb curioses històries escoltades a peu dels castells.
Una humanista i una periodista
De la visió més humanista de la Patrícia i de l’aportació més tècnica de la Raquel, ha sortit un llibre que també explica històries humanes que hi ha darrere els castells, històries de castellers i castelleres que mantenen viva la tradició. També hi ha consells per anar a les places castelleres, un recull de totes les colles i pinzellades històriques. A més, hi ha aportacions interessants del ja desaparegut Bigas Luna i històries que no us podeu perdre, com la del Juanatxo de la Vella.
A la presentació, dirigida per la cara del Quarts de Nou, l’Elisabet Carnicé, no hi va faltar l’alcalde de Valls, Albert Batet, que es va desfer en elogis cap a la Raquel i cap a TV3 en la seva aposta pels castells. Però les seves paraules van anar més enllà. D’entrada, va destacar que si el llibre l’havia escrit una vallenca, una persona del bressol dels castells, ja era garantia d’èxit i de qualitat. Batet va reivindicar Valls com a capital dels castells, qüestionant que altres ciutats com Tarragona ho vulguin ser. De fet, Batet ja va criticar fa uns dies la iniciativa de ‘Tarragona ciutat de castells’. Sense voler-ho, o potser sí, Batet es va emportar part del protagonisme i el titular de la presentació del llibre.
Segur que molts dels presents van reflexionar, durant uns moments, sobre el missatge llençat per l’alcalde vallenc. Tarragona pot discutir la capitalitat dels castells a Valls? Valls hauria de treballar més per potenciar aquesta marca?
Però més enllà d’això, i fugint de la polèmica, ahir les protagonistes eren la Raquel i la Patrícia. Dues professionals que han fet un llibre que des del Fet a Tarragona us recomanem llegir.
Un bon grapat de samarretes verdes envaiexen la plaça de les Cols. Sis petards i una lona commemorativagegant atrauen l’atenció de la majoria dels vianants. Un turista em pregunta què hi celebren. La feinada és meva per fer entendre al senyor, amb un anglès absolutament macarrònic, que el Ball de Diables de la ciutat compleix 30 anys des de la seva recuperació històrica. L’ambient és d’allò més curiós: un poti-poti de periodistes, turistes i ciutadans sorpresos, i gent d’altres entitats del Seguici Popular.
La presidenta del Ball de Diables, Ana Tellaetxe (centre), davant de la lona commemorativa, acompanyada de Josep Bertran (esquerra), de Repsol, i Marianne Wafelaert (dreta), de Chartreuse Difusion.
Davant d’una gran expectació, membres dels diables despengen la pancarta, que ocupa uns tres pisos d’alçada, i que formarà part de l’estètica de la plaça de les Cols fins que finalitzin les festes de Santa Tecla. Un espai triat de forma immillorable: es tracta d’un punt estratègicper fer difusió de l’efemèride i, a més, representa el centre neuràlgic de la festa.
A l’acte també hi participen Josep Bertran, responsable de Comunicació i Relacions Externes de Respol a Tarragona, i Marianne Wafelaert, de la Chartreuse Difusion. La presidenta de l’entitat, Ana Tellaetxe agraeix el suport rebut des d’aquestes dues empreses. “Sempre ens han acompanyat i ens han donat el seu vot de confiança”, remarca.
Per altra banda, Wafelaert aprofita l’avinentesa per explicar-nos que, des de Chartreuse, presentaran “sorpreses” per Santa Tecla que “aniran dedicades als diables”. S’accepten apostes. Jo penso que una de les propostes podria ser una ampolla inèdita del licor francès amb motiu de l’aniversari. Queda escrit. Després si s’escau ja faré el ridícul.
Logotip del 30è aniversari (Cedida: Ball de Diables de Tarragona).
Agenda repleta d’actes
Tellaetxe ens explica que han preparat un “aniversari de ciutat”, i destaca que han elaborat un “calendari d’actes adreçats en la seva major part a la ciutadania”. A l’estiu ja podrem anar escalfant motors. El proper 14 d’agost repetiran el sopar popular i concert de gralles a la plaça de Sant Miquel, que l’any passat ja van organitzar amb èxit de convocatòria; el 17 d’agost se celebrarà un torneig de futbol platja entre les entitats del Seguici a la platja de l’Arrabassada; i el 18 d’agost es durà a terme un concert vermut al Cós del Bou.
Al setembre podrem gaudir de la tradicional carretillada, que se celebra cada 5 anys i que es durà a terme el dia 20 a la plaça de les Cols; la Festa del 15è aniversari del Ball de Diables Petit, el 17 de setembre; i tot un seguit d’esdeveniments que giraran al voltant de la presentació d’uns nous vestits per als diables.
Imatge del 1984, en què els integrants del Ball de Diables llueixen els primers vestits (Cedida: Ball de Diables).
Vestits nous i tipografia Anna Beta
El canvi de vestimenta és un dels actes previstos que destaca amb més força. Feia vint anys que els diables duien el mateix disseny, de l’artista alcoverenc Antoni Torrell, i Tellaetxe assegura que estan “molt satisfets” amb el nou vestit que han preparat. Ens explica que s’ha triat per mitjà d’un concurs entre els alumnes de l’Escola d’Art i Disseny de Tarragona. La presidenta, però, afirma que no ens en podrà dir res més fins el proper 15 de setembre, quan en podrem desgranar tots els detalls en la presentació oficial a l’Antic Ajuntament.
Pel que fa a a la imatge de l’aniversari, també té un toc especial. Ha estat elaborada per l’il·lustrador Octavi Torné, que ha decidit fer ús de la tipografia Anna Beta, el tipus de lletra que va elaborar Anna Vives, una jove molt activa amb síndrome de Down.
Tres dècades de compromís amb la festa
Ja han passat 30 anys des que, l’any 1983, un grup de joves, alumnes de Josep Bargallóa l’institut Pons d’Icart, decidiren iniciar la recuperació de l’entremès de Sant Miquel i Diables, que fou presentat durant les Festes de Santa Tecla de 1984.
La pancarta desplegada a la plaça de les Cols.
Segons Tellaetxe, durant aquestes tres dècades, el compromís dels diables amb la ciutat “ha anat més enllà” de la participació en els actes tradicionals de Carnaval, Sant Joan i Santa Tecla. I, de fet, ells són els pares, entre d’altres, d’actes com la Santa Tecla Petita, que impulsaren l’any 1998a través de la recuperació del Ball de Diables Petit que, per cert, ja estava documentat en una fotografia del 1922 a l’Ermita de la Salut. L’entitat ha anat creixent i actualment disposa d’uns cent cinquanta membres actius i quatre seccions: el Ball de Diables, l’Àliga, el Ball de Diables Petit i l’Aligueta.
La imponent lona que han penjat avui a la plaça de les cols és molt més que una simple pancarta: es tracta d’una declaració d’intencions. Enguany el Ball de Diables vol muntar una festa grossa. I, de moment, ja han encès lametxad’un aniversari que es preveu molt mogut!
Aspecte de les vies i les andanes de l’estació de Tarragona, la tercera de Catalunya en nombre de passatgers
Vuit del matí. L’andana que separa les vies 2 i 4 de l’estació de ferrocarril de Tarragona –estreta i amb uns accesos indecents- està plena com un ou. El tren direcció Barcelona arriba amb gairebé un quart d’hora de retard. Els usuaris hi pugen resignats camí de la feina o dels estudis.
A la mateixa hora, les portades dels diaris destaquen en grans titulars un nou contracte del govern català amb RENFE valorat en 165 milions d’euros fins al 2015 que contempla, entre d’altres aspectes, la implantació progressiva d’un servei de Rodalies a Tarragona, Girona, i Lleida. Les mateixes portades ensenyen el viatge inaugural de les autoritats al nou tram d’AVE Madrid – Alacant que ha costat 2.000 milions d’euros.
A mig matí
Dos quarts d’onze del matí. La mateixa andana de l’estació de Tarragona es torna a omplir, també de gent gran amb dificultats per pujar les escales o per accedir als vagons dels trens. Arriba el Regional Express procedent de Tortosa, carregat de turistes camí de Barcelona i d’altres usuaris que l’utilitzen per raons professionals. “Amuntegats com animals. Cada dia pitjor”, piula Twitter.
I cada dia és, si fa no fa, la mateixa història. Els viatgers pateixen el pitjor servei possible de Mitja Distància, mentre ministeri i conselleria es congratulen del compromís de RENFE per invertir a la xarxa ferroviària catalana. Combois antiquats i incòmodes, freqüència insuficient, impuntualitat manifesta, estació amb greus problemes d’accessibilitat…Els viatgers pateixen mentre es torna a parlar de la vella reivindicació de Rodalies Tarragona.
A migdia
Quarts de dues. El delegat del govern, Quim Nin, afirma que el 2014 es començarà a aplicar un servei de Rodalies Tarragona-Reus i que s’anirà ampliant gradualment pel territori, fins a Montblanc i Sant Vicenç de Calders. “Augmentar el nombre de trens i la freqüència de pas és tècnicament viable”, assegura, “i els estudis econòmics estan fets”.
Nin preveu a mig termini un canvi d’hàbits dels usuaris, si el ferrocarril millora el servei, que tindrà un impacte evident en altres mitjans de transport. En el cas Tarragona-Reus el més afectat pot ser el servei d’autobusos, també molt criticat pels usuaris.
A mitja tarda
Cinc de la tarda. Un tren vell i atrotinat arriba a l’estació de Tarragona, procedent de Barcelona. Arriba puntual i amb tots els viatgers asseguts, no còmodament, però almenys asseguts. Destinació: “Zaragoza-Delícias”. Això és Mitja Distància?Tindrem Rodalies Tarragona el 2014?
Alumnes de l’Escola Sant Salvador abans d’iniciar la gravació.
És el lipdub de la resistència. Desnonaments, risc de malnutrició… els professionals de l’Escola Sant Salvador treballen, en el seu dia a dia, amb aquestes dificultats, i amb d’altres. La crisi econòmica afecta amb força al barri, i des del centre educatiu els esforçosper combatre les nombroses adversitats d’alguns alumnes es multipliquen exponencialment. S’han convertit en quelcom més que una escola. Han de fer-se responsables de rols que moltes famílies, desbordades per la situació, ja no poden assumir. La cap d’estudis de l’Escola,Meritxell Olivé, ens explica que els vincles que estableixen amb els nens del centre “van més enllà de la relació mestre-alumne”.
La seva lluita està repleta de petites grans victòries. Per exemple, des de fa tres cursos, i gràcies al suport de la iniciativa privada, han aconseguit que els alumnes gaudeixin de classes de natacióen hores lectives a la Piscina Municipal de Sant Salvador. Malgrat el seu compromísi la tasca social que desenvolupen, però, no solen tenir presència als mitjans de comunicació. Són, doncs, anònims herois i heroines que malden en silenciper oferir una educació i un futur digne a les noves generacions. Són autèntics docents de trinxera que intenten salvaguardar-nos de la fractura socialque la cobdícia d’uns quants ha provocat.
Els nens i nenes del centre saluden a càmera al final del “lipdub”.
Entre els nens, cares d’alegria. La setmana final del curs està repleta d’activitats: concursos, mostres de dansa i competicions esportives, entre d’altres. Però el cert és que avui els480 alumnes de l’Escola Sant Salvador viuen un matí diferent. El lipdub que han preparat impregna de caràcter festiu la jornada. Es respiren nervis abans d’iniciar la gravació. Tothom vol que surti tot bé. Viure l’espectacle és divertidíssim, i seguir la càmera sense ser enregistrat provoca que uns quants haguem de fer més d’una carrera pels passadissos del centre. Tot un show.
Imatge del menjador de l’escola.
Servei de menjador per als casos més extrems
Per combatre totes les situacions socials complexes que, per desgràcia, formen part de la quotidianitat del centre, i que pel que sembla enguany s’han agreujat, des de l’Escola Sant Salvador han decidit mantenir el servei de menjador per als alumnes de les famílies que “més ho necessitin” durant tot el mes de juliol. Així ens ho comenta Francesc Sans, director del centre, que assegura que ell s’hi ha “compromès”, malgrat no saber encara com en cobriran les despeses (aquest és l’esperit de Sans, un home que porta 36 anys treballant en aquest centre). Per tant, doncs, estan oberts encara a propostes de finançament. Malgrat que no ens ho pot confirmar amb certesa absoluta, estaríem parlant “d’entre vint i vint-i-cinc” nens.
Fran Vélez torna a la seva escola
Tot just quan s’acaba el lipdub, una nena se m’acosta i em pregunta si sóc “el jugador del Nàstic”. Els presents riem i, òbviament, jo li responc que no. Ella es refereix, realment, a Fran Vélez, defensa del conjunt grana, que avui visita l’Escola que el va veurecréixer —de fet, és el fill del conserge— per participar en el Bibliopati. L’activitat consisteix en què els professors proposin un llibre als alumnes durant l’hora del pati. El Petit Príncep i Tintín, entre d’altres, han estat alguns dels títols triats pels mestres al llarg del curs. Avui, però, és el torn de Vélez, que decideix recomanar-los ManolitoGafotas, les aventures del personatge més entranyable d’Elvira Lindo.
Els dos nans de l’Escola reposen al vestíbul del centre.
Un exemple d’immersió lingüística
Lluitar per la cohesió social també implica treballar en matèria lingüística, i més tenint en compte que ens trobem en un paísque es troba immers en una situació de bilingüisme social. És un petit detall, però al video, que tots els alumnes podran visualitzar a l’Escola el proper dijous, sonaran Els Pets i Macedònia. Música en català per dur a terme un lipdub en una escola en què els esforços en qüestions d’immersió lingüística també són constants.
Olivé ens explica que la majoria de nens, quan arriben a l’escola, “no han sentit mai parlar en català”. L’èxit del procés és una gesta, tenint en compte que es tracta d’una escola en què la llengua castellanaés d’ús social majoritari, hi conviuen joves de fins a 20 nacionalitats diferents, i el 75% dels alumnes són fills de població immigrant.
No llencen la tovallola
Veure com realitzaven el lipdub ha estat una experiència molt amena, i conèixer la feinada que duen a terme a l’Escola ha estat, malgrat tot, encoratjador. Els nens han gaudit, han corregut, han ballat, s’han esbargit. Després de compartir una estona amb ells, només queda mostrar un sentit agraïment per la tasca que hi duen a terme els prop de 40 professors, i esperem, com en tants altres centres educatius, que continuïn resistint als contratemps: als atacs de les elits econòmiques envers aquelles persones que tenen menys recursos, i als esforços per destruir-nos com a poble de responsables polítics com el ministre Wert.
No llenceu la tovallola, per moltes traves que us posin!
El jugador del Nàstic i exalumne del col·legi de Sant Salvador, Fran Vélez, fa una xerrada de llibres als estudiants (foto: Maria Antònia Cassadó)
Lliurament Petxines 2012: Núria Bea (oberta), Francesc Domènech (daurada) i Carme Crespo (tancada), al costat de Sara Sans i Ignasi Soler, de la junta del Col·legi de Periodistes
Ara que s’apropa la festa anual de les Petxines que organitza la demarcació de Tarragona del Col·legi de Periodistes de Catalunya, revisc l’emoció de fa dos anys quan els companys d’ofici em van concedir la Petxina Daurada al millor periodista de 2011. Un guardó que vaig fer extensible als 25 anys de Tarragona Ràdio i que conservo amb immensa gratitud.
Dos anys després d’aquell reconeixement, la situació professional de desenes de periodistes del nostre territori -i la meva- s’ha modificat de manera substancial. S’han tancat mitjans de comunicació; s’han reduït les redaccions; molts companys han deixat l’ofici; i molts d’altres han decidit “reinventar-se” i encarar una nova etapa des de la precarietat, però també des de la il·lusió i les ganes de fer bona feina.
Una proposta molt personal
Aprofitant aquest petit espai de comunicació, la meva petxina daurada particular i simbòlica d’enguany vol anar destinada a tots els companys i amics i amigues de professió que han viscut enormes convulsions. No és un llistat complert, però intenta ser-ne una aproximació:
Petxina a dues companyes de la junta del Col·legi: Cori Sebastià, acomiadada després de “tota una vida” a Canal Reus; i Núria Valls, una de les víctimes de l’eliminació de corresponsalies a Catalunya Ràdio.
Petxina a dos companys que han engegat nous projectes digitals després d’estar vinculats a la premsa escrita: Sergi Casado amb circdetarragona.comi Carles Gosálbez, amb campdesports.cat
Petxina a Òscar Messeguer, Isaac Albesa, Oriol Margalef i Carles Cortès, que simbolitzen els molts periodistes amb una àmplia trajectòria i que ara busquen nous espais de comunicació.
Petxina a tots els afectats per reduccions de personal als mitjans o per tancaments com els de Canal Català, Onda Rambla, el suplement tarragoní de La Vanguardia, Ona Valls i la ràdio i televisió de Cambrils.
I petxina als companys que vam ser acomiadats el passat mes de setembre de Tarragona Ràdio (Josep Ardila, Anna Plaza, Quim Pons i Cristina Centelles) i ara explorem camins diversos i, en algun cas, coincidents.
Lliurament Petxines 2009 amb el president de l’Audiència, Antonio Carril (oberta), el periodista Xavier Bas (daurada) i l’oficina de comunicació dels Mossos (tancada), acompanyats dels finalistes
Una dècada enrera
Fent el llistat d’aquestes simbòliques petxines i recordant altres guardons en l’àmbit comunicatiu, la dura crisique pateix el sector en l’actualitat em fa constatar com han canviat les coses en només cinc o deu anys.
A la primera dècada del segle, els Premis Ciutat de Tarragona de Comunicació –impulsats per l’Ajuntament i sota la meva coordinació- van aconseguir reconéixer els millors treballs periodístics del moment i guardonar la trajectòria de nombrosos professionals de la ciutat i del país. Aquí la llista encara és més extensa:
Es van distingir a títol pòstum Josep Mª Tarrasa, Xavier Pedrol i Fermí Morera. Es van concedir distincions a Lluís Mezquida, David Castillo, Vicente Amiguet i Josep Sabaté, entre d’altres, en l’àmbit local; i Andreu Buenafuente, Luis del Olmo, Carles Sentís, Salvador Alsius, Mònica Terribas, Toni Soler i l’equip de “Minoria absoluta”, Javier Pons i Carles Francino, en l’àmbit nacional.
Fulletó de la Setmana de la Comunicació de Tarragona 2007
Els guardons van néixer el 2001 al si de l’Empresa Municipal de Mitjans de Comunicació, amb Maria Mercè Martorell com a responsable política, i van anar creixent en forma de concurs amb un jurat professional que distingia treballs de premsa, ràdio, televisió i Internet. La voluntat de prestigiar els guardons va portar a la seva “especialització” en dos àmbits o categories on Tarragona és una referència: Patrimoni, i Societat i Riscos. Periodistes d’El Pais, Cuatro, Euskal Telebista, Descobrir Catalunya, TV3 i molts altres mitjans van conéixer la ciutat gràcies als premis concedits pels jurats.
Experiència i aprenentatge
A més, en col·laboració amb la URV, es van organitzar durant quatre edicions les jornades de debat de la “Setmana de la Comunicació” amb la presència de reconeguts professionals i experts en matèries tan diverses com els serials de televisió o l’impacte mediàtic del futbol.
L’última edició dels Premis Ciutat de Tarragona de Comunicació correspon al 2008. Tots aquells esforços de Tarragona Ràdio i la universitat, amb el suport de Repsol, han quedat en un no-res. Una altra iniciativa malauradament eliminada amb l’excusa de la crisi, sense que l’Ajuntament volgués valorar la seva transformació o redimensionament.
Amb una enorme crisi al damunt i un canvi estructural profund de l’ofici, tres “pes” es tornen a trobar aquesta setmana a Tarragona (aquest dijous 21 h. al Cafè del Metropol): Petxines, Premis i sobretot, Periodisme. Enmig de tanta depressió, més que mai, necessitem una dosi d’autoestima en forma de premi –una gran petxina simbòlica- per a tots aquells que volem seguir treballantde periodistes i viurede la nostra feina.
