Gairebé dues setmanes després de la seva estrena en sales comercials, el FET a TARRAGONA publica una crítica de la pel·lícula “Fill de Caín”, de Jesus Monllaó. L’autor de l’article és el periodista de Tarragona Ràdio, MIGUEL GONZÁLEZ:

Va ser veure el primer teaser de Fill de Caín al Youtube i decidir automàticament que seguiria la seva evolució. Els tràilers i les informacions que s’anaven desvetllant poc a poc prometien un relat, si més no, interessant i entretingut. Però desencantat de les primeres impressions, no vaig arribar a imaginar que la producció podia amagar tanta essència.

No coneixia el director de la cinta, més enllà de certes referències al voltant del seu cognom. Encuriosit en bona mesura pel fet que la pel·lícula s’havia rodat a Tarragona, em vaig acabar convencent d’anar al cinema, tot i els preus magnificats d’una entrada i un bol de crispetes.

Alguns ja l’havien vist la nit de la preestrena al Teatre Tarragona. Tothom parlava d’èxit. Només accedir a la sala, em va sobtar la quantitat de gent que m’acompanyava. Ja feia gairebé una setmana del seu debut en més d’un centenar de sales de tot l’Estat. Era dijous al vespre, sessió de les 22:45. No és la tònica habitual, almenys en les sales i sessions a Tarragona, on sovint només gaudeixen de la projecció una desena escassa de persones.

“- En què consisteixen els escacs?     – En matar al rei”

Jesús Monllaó Plana és el nom del cineasta tarragoní que signa aquest thriller basat en la novel·la ‘Querido Caín’ de l’escriptor Ignacio García-Valiño.

Una cinta intrigant que barreja adolescència, escacs, obsessió, dubtes i foscor, per citar només alguns dels ingredients de la seva recepta.

“- Et penses que estic boig?”

Nico Albert, primer paper d’un més que misteriós David Solans, bé podria ser el típic adolescent que tothom coneix. Tímid, reservat i observador però amb el caràcter i la fermesa necessaris per aguantar estoicament la incomprensió del seu pare, causada potser per quelcom més que un abisme generacional.

El Nico és intel·ligent, però s’allunya de ser llest. Per aquest motiu, conviu amb els problemes de qui vol ser més que ningú mentre pateix els estralls d’una crisi de valors massa comú entre el jovent d’avui dia.

“- No podem amb ell”

Els seus progenitors, Carlos i Coral (un reeixit José Coronado i una discreta Maria Molins) no es posen d’acord davant la forma d’actuar envers el suposat problema d’actitud de l’adolescent. És aquí on entra a escena la psicologia, de la mà d’un fantàstic Julio Manrique, a qui també apassionen els escacs. Manrique, o Beltran -actor i personatge comparteixen nom- haurà de fer ús del seu suposat avantatge davant l’adolescent. “Psico” haurà d’accedir a l’entramat món d’aparences, veritats i mentides del noi.

Tant ells com la resta dels protagonistes (on destaquen els papers de l’autèntic Jack Taylor o la tarragonina Mercè Rovira) es veuran obligats a moure fitxa. Bellugar unes peces, sempre blanques i negres, però que efectuen massa moviments en una partida a la vegada ràpida i llampec de noranta minuts sobre el tauler d’escacs de la pantalla.

“Un nen que mata al seu gos, és un psicòpata”

Durant el transcurs del llargmetratge la meva concentració no va disminuir en cap moment. Fins i tot en alguna ocasió vaig jugar a imaginar sense més pretensions el següent moviment de guió. Però per competir, cal ser un expert del joc. Un so acceptable, juntament amb la minsa però adequada banda sonora d’Ethan Lewis Maltby acompanyen un guió que aglutina diversos gèneres narratius.

Tarragona, part essencial

Realment, fa goig veure diverses localitzacions de la ciutat en el transcurs de la cinta. Des del Pla de la Seu al carrer Apodaca, del Fortí de la Reina a la Platja del Miracle. Els barris de Ponent, La Móra-Tamarit o el mateix Hospital Joan XXIII han estat acuradament escollits per enregistrar bona part del material. I és que Tarragona i la seva costa atorguen a l’obra una substància encara més especial.

Més que un impacte psicològic

Mentre apareixien els crèdits i a la fila del darrera algú intentava donar comptes al seu company de butaca sobre la realitat del personatge bíblic de Caín -d’una manera no gaire encertada-, el meu cap reflexionava al voltant de nombroses possibilitats i percepcions personals: són els llestos els qui sempre van per davant a la vida? Pateixen els adolescents la incomprensió que dibuixa moltes escenes del film?

Monllaó ha aconseguit, almenys sobre la meva persona, els seus objectius: impactar, mantenir en tensió i refermar-me en la idea de que totes les famílies tenen secrets, fins i tot més enrevessats que els d’aquella antiga sèrie de TV3. Felicito al director i espero ‘en candeletes’ la seva propera cinta.

Una òpera prima, guanyadora d’un premi al Festival de Málaga, que m’ha causat aquella impressió que tothom espera per defensar davant la seva butxaca que els diners invertits en la pel·lícula han valgut la pena. Ell mateix però, m’ha mostrat un cop més que la primera impressió no és sempre l’encertada.

Caldrà veure com prospera la carrera cinematogràfica d’un director que ha aconseguit el crèdit suficient de la feina ben feta.

Dues confessions més per acabar. Mai he sabut jugar als escacs. I de crispeta, a la caixa, no en va quedar ni una.