La presidenta del Col·legi de Graduats Socials, Anna M. Asama, s’adreça als assistents (foto Javi Martínez)
El Nadal comença a Tarragona l’últim divendres de novembre. S’encenen els llums i els guarniments, obren les paradetes amb avets i pessebres, s’entreguen les medalles a la fidelitat de la Setmana Santa i, per tancar la jornada, se celebra el sopar del Col·legi de Graduats Socials de Tarragona.
Ja fa una vintena d’anys que s’organitza aquest acte per guardonar els membres més destacats i de més trajectòria a la professió. Aquest any, els graduats socials estrenen presidenta, Anna Maria Asamà. Substitueix en el càrrec Francesc Blasco, que va rebre dues distincions per la seva dedicació al capdavant del col·lectiu durant 16 anys.
Asamà i Blasco van ser els principals protagonistes d’un sopar al tinglado 1 del Moll de Costa, amb prop de 300 convidats, i amb un menú excel·lent servit pel Restaurant El Terrat. Un exèrcit de 25 cambrers dirigits per la sempre eficient Laura Recasens van tenir cura d’un càtering d’altíssim nivell, primer servit a la carpa exterior, i després a taula.
A la atapeïda taula presidencial, l’alcalde Ballesteros, el delegat del govern Quim Nin, el president del consell comarcal, Fede Adan, el director del Servei Català de Trànsit, Joan Aregio, altres càrrecs polítics, i la magistrada de la Sala Social del Tribunal Suprem, la tarragonina Rosa Maria Virolès, una de les cares habituals del sopar anual.
A les altres taules també hi havia cares conegudes com el president de la Cambra de Comerç, Albert Abelló o el secretari general de CC.OO. a Tarragona, Jaume Pros, entre molts d’altres. Tot plegat sota l’atenta mirada de la gerent del Col·legi, Amparo Pérez.
Després de lliurar una vintena de distincions als col·legiats amb més trajectòria, la presidenta Anna Maria Asamà va fer referència al lema del sopar: “Reptes del present, confiança en el futur”. Els graduats socials, que treballen en l’àmbit de les relacions laborals, viuen de molt a prop la crisi i saben que empreses i treballadors estan passant per moments de moltes dificultats.
Malgrat tot, la presidenta va llençar un missatge d’optimisme de cara al futur, reforçat després per les paraules de l’alcalde i el delegat del govern. Per cert, la Generalitat ha concedit al Col·legi la placa Francesc Macià, que guardona empreses, treballadors o entitats pels seus mèrits laborals.
Així es tancava el primer sopar multitudinari de la campanya de Nadal a Tarragona. Per davant queden tres setmanes per dinars i sopars d’empresa i col·lectius diversos. Serà un bon termòmetre per analitzar la profunditat (o no) de la crisi. Aquest, però, és un altre tema del que ja parlarem al FET A TARRAGONA.
Taula rodona amb el president del Port, el secretari general de l’AEQT, el degà de la Facultat de Turisme de la URV i el propietari del celler Clos de l’Obac
Encara conservo el regust optimista que es va despendre ahir a la jornada dels economistes tarragonins. Si fem cas dels ponents, el nivell de competitivitat dels principals motors econòmics del territori és prou bo per encarar la sortida de la crisi amb fonaments sòlids. La trobada l’organitzava el Col·legi d’Economistes de Catalunya, i l’amfitrió era el seu president, Pere Segarra.
La taula rodona estrella de la jornada era de luxe: hi eren representats el Port de Tarragona, la indústria química, el turisme, i el sector del vi. Quatre exemples del gran potencial tarragoní, malgrat la crisi i les mancances en infraestructures. Aquí van algunes dades:
El Port repetirà a finals d’any com a quart en el rànquing espanyol, amb més de 33 milions de tones. El president, Josep Andreu, diu que un port competitiu necessita gran calat per a grans vaixells; l’especialització i la diversificació del tràfic, i una més gran projecció internacional. Les xifres maregen: 475 milions d’euros per a obres en execució. Uns 10 milions anuals de benefici, i l’objectiu d’arribar als 40 milions de tones d’aquí tres anys.
La indústria química, un dels principals clients del Port, aguanta bé el cop, ja que exporta més del 50 % del que produeixen els centres del polígon de Tarragona. El director general de l’AEQT, Ramon Fontboté, creu que la bona salut del sector respon en part a la constitució del clúster i del pacte per al seu desenvolupament. Fontboté, per cert, està a punt de tancar l’etapa a l’AEQT. La seva substituta, Teresa Pallarès (ex subdelegada del govern central), l’escoltava ahir des de la segona fila del Palau de Congressos.
Turisme de sol i platja i enoturisme
Les dades del turisme també són espectaculars. Salvador Antón, degà de la Facultat de Turisme i Geografia de la URV, en va apuntar alguna: 17,7 milions de pernoctacions a Costa Daurada i Terres de l’Ebre fins al 31 d’octubre. Augmenta l’estada mitjana dels visitants i s’incrementen els ingressos per cada dia d’estada. Segons el catedràtic, el sector empresarial te mentalitat emprenedora i sap fer bé la feina.
I en el món del viel celler Clos de l’Obac, a Gratallops, és una referència internacional. El president i fundador, Carles Pastrana, parla amb orgull dels reconeixements als seus vins, i de les tres mil persones d’arreu del món que es desplacen cada any al Priorat per visitar el celler.
Abans de la taula rodona, el professor Joan Trullén, ja havia llençat a l’auditori una bona dosi d’optimisme. “Cada cop, la competència és més entre territoris i menys entre empreses”, va dir. L’àrea metropolitana de Tarragonaés un territori molt competitiu a nivell europeu, forma part d’un gran eix Barcelona – Lió i, per tant, cal donar-li totes les eines.
I aleshores, tothom va entendre que parlava del Corredor del Mediterrani.
El degè del Col·legi d’Economistes de Catalunya, Joan B. Casas, va tancar la jornada
Muriel Casals, acompanyada de Rosa M. Codines, presidenta d’Òmnium a Tarragona, i Jordi Agràs, director territorial de Cultura (foto cedida per X.M)
Una llicó de xerrameca improvisada, un repàs amb tota mena de detalls a les activitats programades per als pròxims dies (Nit de Santa Llúcia, inclosa), una retransmissió en directe a través del telèfon i del micròfon de la sala de com anava arribant la convidada, un comentari sobre la qualitat de les avellanes que se servirien en finalitzar l’acte…
En fí, Rosa Maria Codines, presidenta d’Òmnium Cultural del Tarragonès, va demostrar ahir durant 25 minuts les seves dots al públic que omplia l’auditori del Departament de Cultura, i que esperava escoltar la veu de la presidenta de l’entitat, Muriel Casals.
A la taula, al costat de Codines, l’amo de la sala Jordi Agràs, director territorial de cultura en funcions, assistia entre atònit i divertit a les maneres diàlectiques de l’amfitriona. A primera fila, la contemplaven Joan Andreu Torres, ex president local d’Òmnium, i Jordi Sendra, polític (ara senador) que no es perd ni una i que fa números per ser el proper cap de llista de CiU a l’ajuntament.
Casals es va retardar 40 minuts perquè va participar a Barcelona en una roda de premsa conjunta d’Òmnium amb l’Assemblea Nacional Catalana i l’Associació de Municipis per a la Independència per explicar la seva postura després dels resultats electorals de diumenge. Un postura que es resumeix en: el procés sobiranista no s’atura, la societat civil continuarà empenyent cap al referèndum i cal ser optimista, després de la sorpresa i el desconcert que ha provocat a molts el veredicte de les urnes.
Muriel Casals a Tarragona (foto cedida per X.M)
Això sí, Òmnium té molta feina per fer a Tarragona. Casals ho va dir de manera rotunda després d’analitzar el mapa electoral. La capital del Tarragonès és un dels 42 municipis catalans on guanyen les “forces unionistes” com ja apuntava diumenge a la nit el FET A TARRAGONA.
Casals va emplaçar els socis d’Òmnium a organitzar menys conferències com les d’ahir i a sortir més als carrers i als barris de la ciutat, per convèncer els no catalanistes dels avantatges que tindrà un estat propi. “Cal arremangar-se” si volem assolir la independència, va insistir davant de més d’un centenar de persones, entre les quals hi havia els llibreters Pitu Rovira i Ramon Marrugat, la vicepresidenta de Joventuts Musicals, Montse Icart i el president de la Fundació Mútua Catalana, Joan Josep Marca.
Muriel Casals, la dona que ha posat cara i ha donat empenta a Òmnium, no va decebre l’auditori. Aquests dies la veurem força per Tarragona, tot ultimant els detalls de la nit dels premis literaris de Santa Llúcia. Un magnífic aparador de la ciutat que la situarà en l’epicentre de la llengua, la cultura i el pais.
Accés al Centre de Paràlisi Cerebral La Muntanyeta (escola, taller i residència)
Un somriure permanent. Quan entres per la porta del centre de La Muntanyeta, deseguida notes que et saluden amb un somriure. Una cara amable, un rostre il·luminat que t’acompanyarà en qualsevol moment de la teva estada al centre. Un somriure dels fisioterapeutes, les logopedes, els psicopedagogs, les responsables del menjador i la bugaderia, els monitors…
Visitar el centre de l’Associació Provincial de Paràlisi Cerebral (APPC) significa visitar l’escola, el taller ocupacional i la residència. Un centenar de professionals molt ben preparats s’encarreguen d’atendre poc més de 100 persones amb un alt grau de discapacitat i necessitats molt diverses.
Des del vestíbul de l’entrada, a l’esquerra s’obre un llarg passadís amb les aules de l’escola, amb capacitat per a entre sis i vuit alumnes cadascuna. En total, una cinquantena de nois i noies que comparteixen espais de colors vius, amb matalassos, coixins, parets i sostres guarnits, cadires adaptades i ordinadors.
Una de les aules de l’escola La MuntanyetaColors vius i espais amples a les aules de l’escola
Amb un somriure ens acompanyen Jaume Marí, president de l’APPC, i la periodista Alba Porta, que s’encarrega de temes de comunicació. A la dreta, trobem una sala de fisioteràpia, i una mica més endavant a l’esquerra, hi ha la sala de logopèdia, i els lavabos adaptats. A l’escola utilitzen com a teràpies la música, l’aigua, els gossos i els cavalls.
Al final del passadís arribem a la gran sala del taller ocupacional. Allà ens trobem, amb un altre somriure, Manel Maigí, un dels professionals del centre, vell conegut de Tarragona Ràdio i impulsor del grup Al Trot Teatre, amb el qual els nois i noies han fet diverses representacions al Metropol.
Al taller treballen cada cas de manera individual (34 usuaris), per aconseguir la màxima autonomia i integració, en funció de les possibilitats de cadascú. La directora del taller, Àngels Estopiñà, la trobem amb un somriure al jardí, al costat d’un mòdul prefabricat on dinen cada dia els professionals.
Més enllà, hi ha un hivernacle i un hort ecològic que cuiden alguns dels monitors i residents, i ara volen adequar un altre espai que fa d’aparcament com un jardí en dos nivells per al centre ocupacional.
L’hort ecològic del centre ocupacional La Muntanyeta
Tornant al vestíbul, a la dreta hi ha la residència, l’últim equipament dels tres, en funcionament des del 2001 i amb una capacitat per a 23 usuaris, on hi ha la cuina, el menjador, la bugaderia…
Els que treballen a La Muntanyeta no paren d’anar amunt i avall, sempre amb un somriure, sempre amb una salutació, sempre amb una paraula amable. Se’ls nota implicats en l’atenció als “seus nens”.
A l’exterior, el centre disposa de més terreny i encara podria créixer en una àrea contemplada com a equipaments al pla parcial 5. Però els seus responsables i professionals somien amb un projecte molt més ambiciós que us hem explicat al FET A TARRAGONA i que requereix una altra ubicació.
Trobar el nou espai adequat: si Jaume Marí se’n surt amb el que porta entre mans, serà una gran notícia per a la ciutat.
Exterior de l’escola de la Muntanyeta i aparells especials per a persones amb gran discapacitat
Una anàlisi de Jordi Jaria i Manzano, professor Dret Constitucional URV
Segona part: el nou escenari polític, el procés cap a un estat propi i el model social
1. Menys lideratge, però ¿més consens?
El president Mas no ha rebut el suport massiu que reclamava, si es permet el joc de paraules. En conseqüència, el seu lideratge resta afeblit. En part, això cal atribuir-ho al rebuig social a les decisions pressupostàries del seu govern. En part, segurament, també cal atribuir-ho a les reserves d’una part de l’electorat sobiranista a un lideratge fort… i convergent.
Si aquest lideratge fort no hi és, és evident que, de cara a convocar una consulta en relació amb la constitució d’un estat propi, cal construir un consens polític ampli—essent més respectuós amb la pluralitat de la societat catalana i del propi corrent sobiranista, avui hegemònic—. Les hores posteriors al resultat han mostrat fins a quin punt aquest consens serà difícil.
En el cas que això no s’aconsegueixi, implicaria un debilitament, malgrat l’aritmètica electoral, del projecte polític sobiranista, que no només depèn de la quantitat de diputats que hi ha al darrere, sinó també de com estan repartits i de la capacitat que tenen per arribar a acords.
Segurament, el més intel·ligent, davant d’aquest escenari, és començar a travar complicitats en relació amb un futur estat propi —si és que realment es vol avançar en aquest sentit—, més enllà de les preferències polítiques de cadascú, a la manera dels grans compromisos històricsque, després de la Segona Guerra Mundial, es van produir a Alemanya —CDU democristians i SPD socialdemòcrates— o Itàlia —Partit Comunista i Democràcia Cristiana—. Això implicaria l’entesa no només entre CiU i ERC, ja força difícil, sinó, fins i tot, entre CiU i ICV, que, a hores d’ara, sembla que inimaginable. Tampoc no és aconsellable excloure, d’entrada, al PSC.
Aquí és on el president Mas podria exercir un lideratge que les urnes no li han concedit per impulsar el procés en solitari. Tanmateix, potser això és més aviat l’ocasió per al retorn del tacticisme i la manca de seriositat tan comunes a la política catalana dels últims anys —com es va constatar en el procés de reforma de l’Estatut—. Caldrà veure què passa.
D’altra banda, la negociació calmada sobre el nucli mínim de consens per a un futur estat —amb la qüestió dels drets socials, entre altres, sobre la taula— sembla poc compatible amb les urgències de la política del dia a dia en una situació de crisi econòmica tan profunda —on, a més, la priorització de l’ingrés i la despesa allunyen sideralment les diverses forces sobiranistes—. Sense lideratge fort, és clar, cal consens, però no és pas gens fàcil assolir-lo.
5. Sobiranisme, regeneració democràtica i estat del benestar: el perquè d’un error de càlcul
La dissolució del Parlament de Catalunya per part del president de la Generalitat després de la manifestació massiva de l’Onze de Setembre i el fracàs de la trobada subsegüent amb el president del Govern espanyol va suscitar una onada d’entusiasme. D’una banda, semblava que els fets s’acceleraven i molta gent veia la independència a tocar. En part, això passava perquè, per primera vegada, un president de la Generalitat es posava al davant de les demandes sobiranistes.
Les eleccions, en aquest sentit, cobraven un caràcter gairebé plebiscitari: investir el president de la Generalitat amb el poder suficient com per impulsar el procés polític que havia de culminar amb la constitució d’un “nou estat d’Europa” —d’acord amb el lema de la manifestació de la Diada Nacional—. Davant de les dimensions èpiques que cobrava l’actualitat, tots plegats van ser víctimes de l’entelament del nostre judici i els errors de prospectiva es van multiplicar —no cal dir que les enquestes van multiplicar-los—.
Tothom va pensar que la convocatòria havia de resultar en un suport molt significatiu a Artur Mas. Per a alguns, això significava un suport molt important, així mateix, al procés d’autodeterminació. Per a altres, això significava amagar-se rere la bandera per evitar l’exigència de responsabilitats per les duríssimes polítiques d’ajust dutes a terme en els dos darrers anys.
Per a tots, Artur Mas esdevenia el personatge central del procés i hi reaccionaven en conseqüència, la qual cosa ha implicat que la resta de forces polítiques s’hagi dedicat, des de la convocatòria, a atacar-lo d’una altra manera, i que també hagi estat l’objectiu del nucli polític de l’Estat espanyol, que se sentia amenaçat pel procés.
Finalment, el resultat indica que ni Artur Mas, ni bona part de la societat catalana —particularment, aquella part identificada amb el procés cap a un estat propi—, ni la premsa, ni tan sols la resta de forces polítiques van fer una avaluació correcta de la situació. L’acceleració del procés era més aparent que real i, en bona part, la correlació de forces no ha canviat de forma significativa com per pensar que la consulta té molt més suport social avui que fa dos anys —tot i que sí que és cert que en té un més, en unes eleccions amb més participació i, sens dubte, més transparents en aquest sentit—.
L’explicació, però, resta incompleta amb això. Cal prendre en consideració un factor que, segurament, ni el president Mas ni molts altres van valorar prou: el fet que la de l’Onze de Setembre de 2012 no era només una macromanifestació independentista, sinó també una expressió de voluntat de regeneració democràtica que, difícilment, pot ser representada per una força política tan vinculada a l’espai partidista tradicional com CiU —que, a més, ha dut a terme unes polítiques socials i econòmiques contestades per la majoria de la societat catalana—.
Així, malgrat que el suport sobiranista augmenta lleugerament, el president de la Generalitat surt debilitat de les eleccions —tot i que, potser hi ha hagut més desconfiança cap a les sigles que representa que cap a la seva pròpia persona—. Així, les dificultats pràctiques per articular un eventual procés cap a un estat propi no han disminuït pas. Potser, fins i tot, augmenten en un escenari polític molt fragmentat, en el qual les decisions —qualsevol— seran més difícils de prendre.
En aquesta situació, una eventual entesa entre ERC i CiU basada només en la convocatòria de la consulta podria ser un segon error de càlcul, entre altres coses, perquè, com ja he dit, sobiranistes i independentistes no sumen igual. Aquest segon (hipotètic) error sí que seria fatal per al procés.
La fragmentació del mapa polític —i la seva composició— fa aconsellable la prudència i la construcció d’un consens polític ampli a l’entorn de l’estat propien aquesta legislatura, per garantir-hi un suport majoritari dels catalans, que, amb els resultats a la mà, és menys clar del que podia esperar-se.
Això implicarà, en particular, repensar la política d’ingrés i despesa de la Generalitat—en això, em fa l’efecte, el resultat de les eleccions és clar—. Tot plegat és extremadament difícil, però, de tota manera, em sembla l’única manera de fer-ho, ja que això sí que es correspondria amb la voluntat de regeneració democràtica, el manteniment de l’estat del benestar i el compromís amb la construcció d’un nou projecte col·lectiu que el sector central de la societat catalana sembla compartir.
Una anàlisi de Jordi Jaria i Manzano, professor Dret Constitucional URV
Primera part: distribució del vot i dinàmiques polítiques en la societat catalana
1. El catalanisme és més sobiranista, però menys transversal
Les eleccions de diumenge confirmen, d’una banda, la consolidació del sobiranisme—el dret a decidir; la condició de subjecte polític— en la centralitat del catalanisme polític, substituint de manera clara la vocació de regeneració d’Espanya i encaix de la singularitat catalana que l’havia caracteritzat des del segle XIX.
Per primera vegada, Convergència i Unió concorria en un procés electoral amb un programa centrat en el dret a decidir, al que també s’hi referia explícitament Iniciativa per Catalunya en la seva campanya, mentre que la posició d’Esquerra Republicana —la segona força al Parlament per primera vegada— o les CUP és clara, per parlar només de forces que han aconseguit representació parlamentària.
El vot a aquestes forces ha estat àmpliament majoritari. En particular, la baixada de CiU compensada per la pujada d’ERC —històricament més clarament identificada amb el dret a decidir— mostra amb transparència un procés que s’anava incubant en els darrers anys.
El sobiranisme ha rebut un suport molt important de la societat catalana en les eleccions al Parlament de Catalunya amb la participació més alta, la qual cosa fa concloure que no és un deliri de quatre arreplegats. Conseqüentment, la transformació interna del catalanisme —de l’hegemonia autonomista a l’hegemonia sobiranista— pot considerar-se completada en aquesta convocatòria electoral.
Una majoria molt significativa dels electors dóna suport a forces que defensen el reconeixement de Catalunya com a subjecte polític, sense admetre cap altre límit a les seves decisions que la mateixa voluntat dels catalans. Això no havia estat mai així d’una manera tan clara. Ara bé, aquest canvi substancial fa que la transversalitatdel catalanisme es vegi afectada, en el sentit que una part dels que hi participaven s’hi veuen descavalcats. En la mesura que el catalanisme es desentén d’Espanya, l’espanyolisme busca respostes fora del catalanisme, que amplien la seva base electoral.
2. Un espanyolisme més agressiu
Cal destacar la consolidació d’un suport ampli al Partit Popular a Catalunya, malgrat les declaracions agressives que han fet en relació amb temes nuclears del consens catalanista dirigents d’aquesta força a nivell estatal —o, potser, precisament per això— i els ajustos econòmics del Govern espanyol.
Tanmateix, la notícia més rellevant, en aquest sector, és la pujada molt significativa de Ciutadans, la qual, no per esperada, deixa de ser fonamental per entendre el que està passant.
Ciutadans es presenta amb una aparença neolerrouxista —on el radicalisme liberal i democràtic es concep enfrontat a la consideració de Catalunya com a comunitat política i, sobretot, incompatible amb els seus elements identitaris substancials—. La pujada de Ciutadans mostra que, a mesura que el catalanisme s’allunya de la seva vocació espanyola, aquells que la mantenen a Catalunya tendeixen a opcions espanyolistes directament enfrontades amb el propi catalanisme, que, en certa manera, els ha deixat fora de joc
Partit Popular i Ciutadans agrupen, doncs, un vot clarament definit enfront de qualsevol procés d’autodeterminació de Catalunya, negant-li la condició nacional. Cal notar que, efectivament, aquest espanyolisme no catalanista o, directament, anticatalanista no és, amb els resultats a la mà, una alternativa, però, al mateix temps, cal reconèixer que ha crescut moltíssim en els darrers anys —paral·lelament al creixement del sobiranisme—, ocupant amb els resultats de diumenge, més seients al Parlament que mai abans.
Són (bastants) menys, però no són pocs. Així, caldrà recordar les paraules de José María Aznar, en relació amb el perill de fractura sociala Catalunya a mesura que el catalanisme s’allunya d’Espanya. Els resultats de Ciutadans i el Partit Popular ho apunten. En definitiva, hi ha més sobiranistes que mai, però, al mateix temps, el vot no catalanista també és més gran que mai.
3. La força de la inèrcia
El Partit dels Socialistes s’ha volgut situar en un punt intermedi en el debat sobre el dret a decidir —“no independència, no centralisme”, deien—. El suport obtingut confirma la progressiva erosió del seu electorat. És bastant probable que el PSC retingui avui essencialment vot inercial, és a dir, el suport d’una part de les seves bases tradicionals que prefereix el statu quo al que s’han acostumat —una Catalunya més o menys diferenciada, integradora i integrada en el si d’Espanya—.
És un vot més autonomista que realment federalista —terme que els dirigents socialistes utilitzen imprecisament i que la major part de la gent no entén—. En qualsevol cas, vistos els resultats de la resta de forces, això mostra la resistència d’un part de l’electorat a definir-se en la disjuntiva Catalunya-Espanya i la seva preferència per les estratègies d’acord, no pas d’enfrontament —amb un reconeixement més o menys explícit, més o menys profund, de la singularitat catalana—.
El PSC s’ha erosionat moltíssim, però és lluny de ser irrellevant —continua essent la segona força política en nombre de vots—. Representa avui els que volen escapar de les dinàmiques de trencamento enfrontament. Ara bé, és probable que hi hagi molts més d’aquests enquadrats en altres forces polítiques, que potser es manifestarien de manera més clara en una eventual consulta.
El vot de la inèrcia que representa el PSC —no canviem el que tenim, que ja estem prou malament com per prendre nous riscos— podria aflorar entre els votants de forces sobiranistes, de manera que la majoria per convocar la consulta no es traduís en majoria de vots positius.
En aquest sentit, cal notar que no és el mateix comptar independentistes —que creuen que cal constituir un estat propi—, que sobiranistes —partidaris del dret a decidir—, que catalanistes —que creuen que Catalunya és una comunitat política diferenciada—, que catalans. Per guanyar una hipotètica consulta, caldria que els primers fossin clarament la major part dels darrers.
Jordi Jaria i Manzano, professor Dret Constitucional URV
jordi.jaria@urv.cat
(Després publicarem la segona part d’aquesta anàlisi dels resultats de les eleccions al Parlament)
Imatge de la Residència La Muntanyeta, amb capacitat per a 23 usuaris. Darrera, hi ha l’escola i el centre ocupacional
Tarragona aspira a disposar d’un complex de referència mundial per atendre persones amb paràlisi cerebral. Un projecte ambiciós, però ja molt madurat, que impulsa l’Associació Provincial de Paràlisi Cerebral (APPC).
Ara que celebren el seu 35è aniversari, els de la Fundació la Muntanyeta han buscat aliances públiques i privades per tirar endavant una iniciativa innovadora i pionera en l’àmbit internacional.
Hi ha dos objectius nous: crear un centre de recerca molt potent per a la investigació i l’aplicació de noves teràpies i tecnologies en les persones amb paràlisi cerebral. I construir un centre turístic accesible per a grans discapacitats amb tots els recursos i les atencions mèdiques que es necessiten.
El president de l’APPC, Jaume Marí, explica amb passió aquest projecte que situaria la Muntanyeta en un punt de referència de primera línia. La idea és disposar d’uns terrenys prou amplis per ubicar-hi els equipaments que ja funcionen:
– L’escola, que atén 50 alumnes de 3 a 21 anys.
– El taller ocupacional, amb 34 usuaris actualment.
– La residència assistida, que compta amb 23 llits.
I els nous equipaments:
– Centre d’investigació i recerca (amb el suport de la URV i altres universitats)
– Centre de turisme per a grans discapacitats
– Llar d’infants per a nens i nenes de zero a tres anys amb paràlisi cerebral.
Aquest últim equipament també és innovador i prioritari. Això permetrà aplicar teràpies i tractaments adequats als nadons, el que pot suposar després una millora en la seva qualitat de vida.
Fundació Port Aventura, company de viatge
L’entusiame de Jaume Marí s’ha trobat amb la Fundació Port Aventura, el seu president, Ramon Marsal, i la seva gerent, Glòria Barberà i deseguida han establert aliances per tirar endavant aquest macroprojecte.
Hi estan treballant des de fa un any i mig; van mirar terrenys de Port Aventura, després descartats per la inversió de Barcelona World; van analitzar altres espais fora de Tarragona, però l’alcalde Josep Fèlix Ballesteros li ha demanat a l’APPC que no marxi de la ciutat i estan estudiant possibles ubicacions. Tot es decidirà ben aviat.
Malgrat les dificultats econòmiques del moment, el projecte no te marxa enrera. Jaume Marí calcula que tindrà uns costos de 15 milions d’euros, ha posat a treballar un equip de tècnics i arquitectes per dissenyar tots els espais i creu que el 2014 podrien començar les obres.
Les instal·lacions actuals pateixen al límit per falta d’espai, tot i que s’hi fan millores contínuament. Hi ha llista d’espera per a l’escola, el taller i la residència. El centenar de professionals hi treballen amb prou recursos però algunes mancances estructurals.
L’APPC ha decidit celebrar els 35 anys fent un salt endavant gegantí. La Fundació Port Aventura l’acompanya i les administracions públiques han decidit estar al seu costat.
Ara ningú pot fallar: trobem els terrenys i ajudem a fer més gran aquesta entitat de referència a Tarragona!
(Demà us explicarem el funcionament actual de La Muntanyeta)
El pas soterrat de la plaça dels Carros no s’obre per falta de subministrament elèctric
Fa setmanes que les màquines han marxat i les obres estan enllestides. Però els usuaris encara no han pogut estrenar la nova infraestructura. Unes tanques metàl·liques hi impedeixen l’accés. Parlem del pas soterrat de la Plaça dels Carros, una històrica reivindicació dels veïns de la zona per acabar amb el pas a nivell de la via del tren.
Adif, l’encarregada de realitzar les obres, ha informat que Endesa, l’empresa subministradora, no ha donat d’alta la instal·lació elèctrica. I sense la llum no poden funcionar ni les escales mecàniques ni l’ascensor que s’hi ha col·locat, i tampoc es pot il·luminar el pas soterrat.
Segons Adif, aquest és l’únic motiu pel qual el pas encara està tancat, tot i que les obres fa setmanes que van finalitzar. Estan a l’espera, doncs, que la companyia elèctrica obri l’interruptor.
I la pregunta més evident és: perquè Endesa triga tant a fer-ho? En temps de crisi econòmica, on les obres públiques són cada vegada més escasses, és estrany que l’empresa subministradora no faci l’esforç necessari per complir amb els terminis.
Les esperades obres van començar a l’abril de l’any passat. Va ser una molt bona notícia pels veïns de la zona i del conjunt de la ciutat, que esperava de fa molts anys l’arribada de les màquines per començar a excavar. Les troballes de les restes de dos vaixells datats dels segles XVII i XVIII van endarrerir les obres i ara Endesa ho fa amb la posada en marxa. És lògic que després de tan de temps, els veïns es preguntin perquè no hi poden passar si les obres ja han acabat.
I l’Ajuntament també hi hauria d’intervenir. Cal pressionar la companyia elèctrica per poder obrir el pas de vianants al més aviat possible. El nou atropellament mortalde la setmana passada a Salou ens fa recordar la necessitat imperiosa d’acabar amb aquests riscos.
Les obres estan enllestides: escales i ascensor instal·lats a banda i banda, zona enjardinada (una part ja malmesa), voreres d’accés més àmplies… tot està a punt, però una tanca impedeix el pas dels vianants. Quan de temps més haurem d’esperar?
Aquest diumenge, més de 2.000 atletes van recòrrer els carrers de la ciutat de Tarragona per participar a la Mitja Marató. El FET A TARRAGONA ha volgut conèixer, des de dins, com es viu aquest cursa, que necessita mesos de preparació, molta preparació. Nervis, il·lusió, esforç, companyerisme. Així ho va viure Ferran de Torres, corredor del Runnersworld de Tarragona.
Arribada a meta de Ferran de Torres
La Mitja Marató, des de dins
Fa 15 anys, quan res era com ara, quan la gent em preguntava quines curses eren les que més m’agradaven, sempre deia que Tarragona, Banyolesi amb la tercera ballava, tot i que Olivella (descobriu-la), al Garraf, podia ser-ho perfectament.
Jo vivia a Barcelona i ni m’imaginava que acabaria vivint a la molt bonica ciutat de Tarragona. Llavors, per mi, era la ciutat que tenia una mitja molt ben organitzada, amb pàrquings gratuïts al bell mig de la ciutat, un bon servei de dutxes i a més era l’excusa perfecta per passar el dia a la ciutat.
A dia d’avui porto 7 anysvivint a Tarragona, ciutat que mostro amb orgull als amics que em venen a veure. I la mitja, que ha canviat de circuit, és encara millor. El públic, els habitants de la ciutat, s’hi van sumant sense pressa però sense pausa i aquest és un dels seus aspectes diferencials. No estem a Sant Sebastià, però ens hi aproximem.
Tot comença i acaba al Serrallo, un lloc perfecte per a cohesionar esport (la mitja) i salut (cervesa posterior). En molt poca distància tens les diferents zones de vestidors, recollida de dorsals, entrega de premis, és a dir, la logística necessària per a més de 2.000 persones, que es diu molt ràpid.
Tret de sortida i endavant. Milers d’il·lusions comencen un recorregut que en els primers quilòmetres és molt agraït amb el suport de tant de públic al carrer. Transcorren els primers quilòmetres en uns bucles que animen molt i que et porten gairebé a pes de braços fins al balcódel Mediterrani.
Pujada dura però necessària per la sort que ens atorgarà el fet de tocar ferro i, ara sí, en sentit descendent anar a cercar la Plaça Imperial Tarraco. Continua el circuit per zones més solitàries fins que tornem a passar per la sortida passada mitja cursa i el suport del públic ja no ens deixarà des del passadís humà en què es converteix el darrer terç de la cursa, quan més falta hi fa. Miracle i Espigó, lloc d’entrenaments de molts atletes locals, ens acompanyen i afegeixen èpica al nostre esforç.
A més, ens creuem amb la resta de corredors cosa que a mi sempre m’ha agradat molt. Si pots saludes i animes als companys, alguns dels quals van per davant i altres pel darrera. Això no importa. I ja queda gaudir de la part final. Deixar els magatzems del port al darrera i tornar al Serrallo, a la meta, en una arribada impressionant.
Si algú no ha vist mai l’arribada d’una cursa l’animo a fer-ho. Satisfacció creuada d’esgotament és la tònica general i sols si ho has viscut en primera persona algun cop es pot entendre. Si no ho has fet mai, tens un any per a descobrir-te a tu mateix, començar a entrenar i viure-ho com a protagonista. Mai quelcom tan gratificant havia estat tan assolible. Anima’t.
Matias Alonso, de Ciutadans, serà diputat per Tarragona
Els electors tarragonins no estan majoritàriament pel camí del dret a decidir dels catalans si volen la independència del país. Les urnes del 25-N revelen que la suma del PP, PSC i Ciutadans (segona, tercera i quarta força política) arriba als 28.819 vots. Per contra, les llistes de CiU, ERC, IC i la CUP a nivell local sumen 27.409 vots.
Aquestes xifres capgiren la relació de forces que hi havia abans de les eleccions. Tal com explicava aquest dissabte el FET A TARRAGONA, els partits sobiranistes tenien el suport de més de 25 mil ciutadans, uns 2.500 més que els partits contraris a la independència.
Les urnes indiquen que un vot espanyolista amagat fins ara ha reaccionat davant la força del debat indpendentista. També demostra que Tarragona és una ciutat de perfil més conservador i menys catalanista que el conjunt de Catalunya.
Ciutadans, quart partit a la ciutat
Els més de 7.000 votsrecollits per Ciutadans a la ciutat de Tarragona és una de les notes més destacades de la jornada electoral del 25-N. Aquest partit, amb molt poca infraestructura i escassa presència als mitjans, s’ha col·locat com el quart a nivell local, per damunt d’ERC i IC.
CiU guanya les eleccions, però perd més de tres mil vots. El PP destrona els socialistes de la segona posició amb una diferència de més de dos mil vots entre les dues formacions.
Traslladat al plenari municipal, el PSC que governa l’ajuntament obté 9.700 vots, davant els més de 26.000 que sumen convergents i populars a l’oposició.
Esquerra Republicanadobla el nombre de sufragis i Iniciativa avança de manera significativa. La CUP obté 1.800 vots.
En relació als comicis de 2010, es veu que socialistes i populars mantenen, si fa no fa, el nombre d’electors (socialistes perden mig miler i els populars sumen 1.500). CiU deixa escapar vots clarament cap a ERC. I sembla clar que el tema nacional ha fet despertar el vot espanyolista cap a Ciutadans (electors que s’havien abstingut fins ara), i el vot independentista i anti-sistema de la CUP.
La participació guanya 9 punts respecte les últimes eleccions catalanes, amb un 68 %, més alta que la mitjana de la demarcació.
Conclusions del 25-N a la demarcació:
La llista del debutant Albert Batet pateix una patacada important. L’electorat ha recordat i ha castigat la política dura de retallades dels 20 mesos del govern de CiU i, en clau nacional, a l’hora de pensar en la consulta al dret a decidir, s’ha refiat més dels independentistes “de sempre”: ERC. Els convergents es veuen abocats a formar un govern de coalició: amb els republicans?
La candidatura socialista de Xavier Sabaté baixa als inferns. Si els resultats del 2010 ja van ser els pitjors dels últims trenta anys, els actuals indiquen la necessitat urgent de refundar el PSC des del punt de vista de programa i dirigents territorials. Són la quarta força política de la demarcació, a més de 5.000 vots per sota d’ERC.
Els republicans de Josep Andreu esdevenen per primera vegada la referència de les esquerres a la demarcació. Són la segona força, després d’un escrutini emocionant i de rivalitat amb el PP. Coincideixen amb CiU en la consulta del dret a decidir, però discrepen de la política econòmica i de retallades socials. Estaran disposats a formar govern de coalició amb Artur Mas?
El 25-N reforça el vot consolidat del PP, que ha estat a punt de donar la campanada assolint la segona posició a Tarragona, davant la quarta a nivell de Catalunya. Reforça les posicions dels populars tarragonins perquè no els ha afectat la pujada espectacular de Ciutadans.
Iniciativa veu incrementat el suport dels electors, però baixa a la sisena posició per l’empenta del partit unionista. Com ja vam preveure fa setmanes al FET A TARRAGONA, tindrem un ex militar de diputat per Tarragona. Es diu Matias Alonso, viu a Barcelona, no coneix el territori, però representa democràticament una part de l’electorat de la demarcació.
Les eleccions del 25-N provoquen un daltabaix en el mapa polític de la circumscripció de Tarragona. Aquestes són les principals novetats:
– Els ciutadans han votat en clau de crisi econòmica, i no només en clau nacional. Càstig al govern de CiU i les seves retallades. Baixen vuit punts i es deixen pel camí dos diputats. Fracassa el caràcter plebiscitari entorn a la figura del president.
– La patacada del PSC és històrica i passa a ser la quarta formació política a la demarcació, una cosa mai vista. Perd un diputat.
– La pujada espectacular d’ERC (guanya dos escons) també és històrica, perquè supera el PP i els socialistes i esdevenen el segon partit de la demarcació i el primer referent polític de les esquerres.
– El PP avança lleugeramentperò perd amb ERC la lluita per ser la segona força de la demarcació en unes eleccions catalanes: manté la representació i evita la fuga de vots a Ciutadans.
– Mai hi havia hagut sis partits de Tarragona amb representació al Parlament: entra una nova força política, Ciutadans, que fins i tot se situa en cinquena posició i deixa per darrera Iniciativa. Han triplicat el seu nombre de vots.
– La participació també és històrica, la més alta des de la recuperació de la Generalitat, superant el 66 % dels electors.
Ball de diputats a favor i en contra de la independència
Els dos escons que perd CiU els guanya ERC entre l’electorat nacionalista. L’escó que perd el PSC se l’emporta Ciutadans en l’àmbit de l’electorat no independentista. I el PP i Iniciativa són les úniques formacions que es mantenen estables.
Ampolla de cava per celebrar la gran temporada dels matalassers
Sopar fi de curs dels Xiquets de Tarragona. Els alumnes han tret de nota un excel·lent i han fregat la matrícula d’honor. Han repetit la seva millor actuació de la història, la tripleta, i per Tots Sants feien un intent desmuntat de cinc de nou amb folre. Toca, doncs, anar de festa!
Després dels cafès i abans que obri la discoteca, Roger Peiró, cap de colla, agafa el micròfon per assegurar que ha estat un any fabulós, que s’ho han passat bomba i que han après molt. “Un any de trànsit cap allò que volem ser”. No ho diu, però parla de ser una colla de gamma extra.
Amb Roger Peiró comparteixo taula. Tanca la tercera temporada com a cap visible dels Xiquets i no li fa res continuar. Diu que s’avorreix al cap de quinze dies sense castells. Els nens l’adoren. I als grans els sap motivar a partir de conceptes com “fe” i “fam” (tenen fam de menjar-se el món casteller).
El cap de colla brinda amb aigua, tot i que celebrem el millor any dels matalassers. Assegura que no provarà l’alcohol ni el dia que descarreguin el cinc de nou.
Ambient d’eufòria al recinte firal després d’un any excepcional: els millors castells i 150 noves camises. El president de la colla, Antoni Maria Sánchez, està molt satisfet, tot i l’esforç que comporta el càrrec. A la taula del president, un dels castellers més il·lustres, mossèn Francesc Gallart, de l’ermita de Sant Magí.
Repartits per les taules, més de 300 persones: reconec els veterans Dionisio de la Varga, Àngel Conesa i Albert Pallarès, i els joves Joan i Gerard Sala, Hugo Vives, Oriol Peiró i Arnau Cornadó, entre molts d’altres. No veig, però, Xavier Sabaté, cap de llista del PSC que deu estar reflexionant sobre el futur del seu partit, l’endemà de les eleccions.
La festa no se la perden les periodistes Raquel Sans (TV-3) i Laia Díaz (Més) i el company Àlex Alonso (TAC 12). Trobo a faltar, en canvi, Jordi Suriñach, referent del periodisme casteller, excel·lent company i professional, i matalasser de primera hora.
Reconeixements
Paco Montoya, periodista del Nàstic al Diari de Tarragona, i Aitana de la Varga, fan de mestres de cerimònia del sopar low cost dels Xiquets. Després del primer plat, a la pantalla projecten el tres de nou de Sant Magí; després del segon, veiem el quatre de nou de Santa Tecla; i en acabar les postres, un resum de Tots Sants, una fita de la història de la colla que va aplegar 430 camises ratllades a Vilafranca.
Precisament, els Castellers de Vilafranca s’emporten un dels reconeixements de la nit. També es guardona la feina en la direcció del Concurs de Tarragona en les figures de Xavi Gonzàlez, Ester Roca i Melcior Bustos (el de la botiga El Lloro de Governador González). Hi ha regals per a la canalla i una ovació de gala per a Antoni Coll, fotògraf dels Xiquets.
Escriure del primer reconeixement de la nit, però, m’obliga a utilitzar la primera persona del singular. Els Xiquets han volgut remarcar la meva trajectòria durant més de 18 anys com a director de Tarragona Ràdio fomentant la informació castellera i la retransmissió de les grans diades. Em sento profundament emocionat per dins i agraït per fora.
Gràcies al testimoni sonor de la ràdio (i a les veus de Joan Fortuny, Carles Cortès, Jordi Suriñach, Raquel Sans, Xavier Abelló, Àlex Alonso, Josep Ardila….) el món casteller tarragoní pot presumir avui d’una gran època. I jo em sento especialment orgullós d’haver contribuït a difondre-la.
Els Xiquets de Tarragona i les altres colles de la ciutat encara tenen per escriure molts altres capítols importants d’aquesta gran època.
Moltes gràcies, Xiquets, i felicitats per la temporada!
Vista del Balcó del Mediterrani, un dels indrets que millor representa Tarragona
La ciutat de Tarragona votarà aquest diumenge clarament pel dret a decidir dels catalans si volen o no la independència? Les formacions polítiques que aposten per aquesta via, ara fa dos anys van guanyar per una diferència de només 2.500 vots.
Els resultats dels comicis de novembre de 2010 registren que 25.286 electors tarragonins van optar per les llistes de CiU, IC, ERC i Solidaritat. Per contra, 22.755 electors de la ciutat van donar suport a les candidatures del PSC, PP i Ciutadans. A més, cal apuntar altres cinc mil sufragis que van anar a llistes minoritàries, o van ser vots nuls o en blanc.
A grans trets: un 47% de suport als partits que ara proclamen el dret a decidir; un 43% en contra, i gairebé un 10% que preferien altres opcions.
És evident que no es pot fer una total extrapolació de les dades de fa dos anys per entendre el que pot passar aquest diumenge. Primer, perquè la força més votada, CiU, presentava aleshores un programa basat en el pacte fiscal i no en el dret a decidir i el camí cap l’estat propi, un element que també incorpora per primera vegada Iniciativa.
Cal afegir altres matisos: en el “bloc constitucionalista”, el PSC es mostra partidari de fer una consulta als catalans, sempre que sigui legal i acordada amb el govern espanyol. Una via que descarten absolutament el PP i Ciutadans. No formen, per tant, un bloc amb un criteri únic.
Però com que es tracta de fer anàlisis i reflexions, ens preguntem: quin suport tindran aquest diumenge a Tarragona les llistes de CiU, IC, ERC i Solidaritat? Augmentaran el nombre de vots i la quota de suport per impulsar un referéndum per la independència? I a la banda contrària: quin paper jugarà Ciutadans, a qui algunes enquestes li dónen un diputat per la circumscripció? Qui representarà millor els que no volen la independència: PSC o PP?
Caldrà veure les diferències, que poden ser moltes, entre els resultats de Tarragona ciutat i del conjunt de Catalunya. Al Parlament es pot traslladar una majoria de dos terços de diputats a favor del dret a decidir. A Tarragona, en canvi, el pes del vot no nacionalista és molt important: fins a quin punt? Serà un frec a frec gairebé com el de fa dos anys? En poques hores sortirem de dubtes!
Els caps de llista per Tarragona han participat en diversos debats al llarg de la campanya
Era previsible. La campanya per a les eleccions d’aquest diumenge 25 de novembre s’ha oblidat de l’agenda tarragonina. El caràcter gairebé plebiscitari de la convocatòria, la jornada de vaga general al mig de la campanya i l’intent d’”El Mundo” i l’aparell de l’Estat de condicionar el resultat de les urnes han arraonat qualsevol possibilitat de debatre a l’entorn de temes més territorials.
Abans de l’inici oficial de la campanya, em preguntava si els caps de llista per Tarragona farien balanç de la gestió del govern en aquests dos anys en clau local i abordarien qüestions com el futur de l’hospital Joan XXIII, els centres escolars pendents de construir, el finançament de l’EOI a la Chartreuse o què fer amb la Ciutat de Repòs i Vacances.
Era previsible que la bombolla mediàtica i política en els àmbits nacional i estatal s’imposés d’una manera rotunda. Cronològicament, la campanya arrencava fort amb el debat Catalunya-Espanya; sobtadament va aparèixer el drama social dels desnonaments, just abans de la vaga del 14-N, i es va imposar per uns dies el discurs social. Pèro el periodisme de filtració barroer i la força dels altaveus mediàtics espanyols van acabar monopolitzant bona part de l’última setmana de campanya.
Aquí a Tarragona, els debats de la SER, TV3, TAC 12 i Catalunya Ràdio no han servit per entrar en el detall territorial, tot i que cal reconéixer que s’ha parlat del paper de la Diputació i dels consells comarcals, de la necessitat o no de fer més retallades, dels diners que la Generalitat deu als ajuntaments, i dels que el Govern central deu a la Generalitat, d’infraestructures com l’A-27 que corresponen a l’Estat…
Impressions de dues setmanes
La campanya ha mobilitzat més militants i simpatitzants. Els partits han omplert bé a Tarragona els recintes que havien reservat per als mítings centrals i alguns han deixat fora una part dels seus seguidors.
La mobilització de les militàncies no vol dir necessàriament que els ciutadans estiguin més engrescats, però auguro una participació històrica per damunt del 65 %.
En l’era de Facebook i Twitter no te cap sentit la jornada de reflexió, aquella en què legalment no es pot demanar el vot, i seria desitjable una campanya reduïda a vuit dies. També és anacrònic l’acte d’enganxada de cartells, i és reprovable l’estat d’excepció a què sotmeten els partits als mitjans públics audiovisuals amb els blocs electorals cronometrats.
Al marge dels partits parlamentaris, destaco la campanya de la CUP pel seu activisme a les xarxes, el seu esperit de combat i la seva capacitat d’atracció entre la gent jove, i el grau de mobilització dels seus seguidors.
El vot dels tarragonins 2010-2011
Davant la cita amb les urnes d’aquest diumenge, aquí us presentem un quadre amb els resultats de les tres últimes eleccions a la demarcació de Tarragona i a la capital.
En color vermell els partits guanyadors en cada convocatòria.
DEMARCACIÓ TARRAGONA
Parlament 2010 Municipals 2011 Generals 2011
CiU
121.836
39,32%
108.738
33,08%
105.721
30,55%
PSC
56.481
18,23%
80.052
24,35%
90.206
26,07%
PP
41.418
13,37%
37.002
11,26%
81.834
23,65%
ERC
26.355
8,51%
37.347
11,36%
25.661
7,41%
IC
15.747
5,08%
13.505
4,11%
18.510
5,34%
TARRAGONA CIUTAT
Parlament 2010 Municipals 2011 Generals 2011
CiU
17.975
34%
9,920
20,55%
14.105
24,17%
PSC
10.250
19,39%
17.826
36,94%
15.998
27,41%
PP
10.181
19,26%
9.917
20,55%
16.943
29,03%
IC
2.969
5,62%
2.602
5,39%
3.669
6,28%
ERC
2.947
5,58%
1.914
3,97%
2.938
5,03%
Cal recordar que a les eleccions de novembre de 2010, les que guanya Artur Mas, CiU va obtenir 9 escons per Tarragona. El PSC es va quedar amb 4. El PP va aconseguir 3, i ERC i Iniciativa van tenir un diputat cadascú.
També cal remarcar que els resultats de la ciutat de Tarragona revelen que a cada convocatòria guanya un partit: CiU al Parlament. El PSC a l’ajuntament. I el PP a les Corts Generals.
Què passarà aquest diumenge? Al FET A TARRAGONA publicarem a mitjanit una primera anàlisi dels resultats en clau tarragonina.
“Córrer té molts avantatges. El primer és que no necessites ningú més per fer-ho. Tampoc que tinguis cap mena d’equipament específic ni que vagis a cap lloc gaire especial”.
Aquesta afirmació la fa Juanan Fernández, un tarragoní, ja universal, cap visible de l’empresa Running Solutions encarregada aquest pròxim diumenge de mobilitzar unes dues mil persones a la vint-i-unena Mitja Marató de Tarragona.
De fet, les paraules que he ficat en veu d’en Juanan són textualment d’Haruki Murakami al seu llibre De què parlo quan parlo de córrer. Llibre que, per un autèntic profà com un servidor, que no entén això de córrer sense una pilota en joc, fa més fàcil comprendre la passió que els darrers anys ha aixecat el running no només a Tarragona si no a bona part del món.
En Juanan m’explica que la gràcia és que és un esport anti-crisi i que l’endorfima fa que t’engaxis cada dia més a córrer. Aquest malalt del running, segon ja a la mitja Marató d’Amsterdam al 2007 (on va guanyar un ram de flors), em reconeix que la febre que ha tingut aquest esport en els darrers anys fa que a hores d’ara fer qualsevol cosa relacionada amb les curses corrent tingui l’èxit pràcticament assegurat.
Uns trenta corredors surten com a mínim un dia a la setmana (habitualment els dimecres) des de la botiga que en Juanan té a l’Arrabassada. L’entrenament consisteix en recórrer entre deu i quinze quilòmetres, “res, poca cosa”, em comenta, veient la meva cara de cansat abans de començar.
Running Solutions cobreix pràcticament tot el ventall de possibilitats organitzatives de proves a Tarragona. Des de la Triatló fins a la Marató que es farà per primer cop aquest pròxim 20 de gener, passant pels deu quilòmetres o la Duatló.
La d’aquest diumenge, però, serà la primera experiència de l’empresa tarragonina amb la Mitja que organitzarà juntament amb el Patronat d’Esports.
La Mitja no penjarà enguany el cartell de bitllets esgotats, però tornarà a ser un dels grans atractius atlètics de la ciutat. El preu, vint euros (quinze en l’última edició), i l’ampli repertori de curses al llarg del país han fet que el ritme d’inscripcions hagi disminuït respecte anys anteriors.
La cursa tornarà a apostar per un recorregut no massa urbà, però gaudeix de molt bona salut i es troba totalment consolidada. Els tres-cents cinquanta voluntaris repartits per tot el recorregut són una bona mostra de l’aposta que farà novament la ciutat per aquesta Mitja.
En total seran vint quilòmetres i gairebé cent metres, no apte per als profans, i sí per a aquells que aquests darrers dies han omplert l’escullera camí del far, les platges o els camins que envolten la ciutat preparant la prova.
Comença el compte enrere; sortida, diumenge a les deu del matí des de Torres Jordi.
Jo, amb profunda admiració i sana enveja per algú que és capaç de córrer més de vint quilòmetres i, després, tenir força necessària per anar a votar, seguiré buscant la pilota.
