“Tots sou guanyadors”, els repeteixen diverses vegades durant l’acte de lliurament dels VI Premis del Col·legi d’Enginyers Industrials de Tarragona a treballs de recerca i crèdits de síntesi vinculats amb la tecnologia. I semblarà tòpic, però en part, tenen raó en insistir-los en aquesta idea. Els seus noms han destacat per sobre d’un total de 110 propostes presentades.

Quatre joves talents, amb iniciativa, i amb uns projectes enginyosos i acurats. Es tracta d’Àlex Rodríguez, Hassan Azmani, Dídac Alhama i Arnau Rodríguez, les propostes dels quals tot seguit us presentem.

Tarragona des del cel

Àlex Rodríguez, estudiant de batxillerat a l’Institut Sant Pere i Sant Pau, s’emporta un accèssit  pel treball titulat  “Tarragona des del cel”, un viatge per la nostra ciutat a través d’un telefèric urbà. Tres estacions: al Serrallo, a la platja del Miracle i a la rotonda que uneix la Via Augusta amb la Rambla Vella. El recorregut circula, entre d’altres, per espais emblemàtics de la ciutat com les Muralles.

No tan sols combat els desnivells d’aquesta ciutat costeruda, sinó que disposa d’un clar atractiu turístic. A nivell més tècnic, Rodríguez assegura que el moviment del telefèric és “circular” i “continu”, és a dir, que “segueix sempre la mateixa direcció i mai no s’atura”.

Proposta original i meticulosa,  que presenta fins i tot un disseny artístic molt vistós de les estacions. Rodríguez explica el programari que ha fet servir: Sketch per dissenyar, Autocad per fer càlculs com la llargada de cable o l’alçada respecte al mar, i Google Earth per ubicar-se constantment en el mapa de la ciutat.

Un braç robòtic

Hassan Azmani, de l’Institut de Torreforta, ens presenta el seu braç robòtic, que obeeix a les ordres d’un ratolí d’ordinador, i amb el qual aconsegueix el tercer premi. Per definir-nos la robòtica, ens cita literalment a Isaac Asimov: “La robòtica és la ciència que estudia la intel·ligència artificial”. Assegura que l’estructura és similar a la del braç humà.

Honestament,  explica que va tenir dificultats a l’hora de fer que el braç robòtic agafés objectes, ja que amb la força d’un sol servomotor el braç no podia suportar el seu propi pes i el de l’objecte. La solució? Després de setmanes rumiant-hi, Azmani va decidir col·locar-hi un segon servomotor, situat al damunt de l’altre, i d’aquesta forma, quan actuen ambdós alhora, el braç pot subjectar sense problemes objectes. I, de fet, ho posa en pràctica en directe. La prova surt bé i el públic aplaudeix.

El braç robòtic funciona, i tal com ens explica Azmani, podria tenir  aplicacions útils en la nostra vida quotidiana. No tan sols podria servir per a la indústria, sinó que també podria “obrir un món laboral a la discapacitat” i ajudar en les tasques de rescat als bombers.

Una motocicleta en transformació

Dídac Alhama, estudiant d’automoció a l’Institut Pere Martell, aconsegueix el segon premi amb una proposta atractiva i, sobretot, sostenible: la transformació d’un ciclomotor de combustible en elèctric. Alhama, però, no ha fet tan sols un projecte de viabilitat per veure si es podria fer, sinó que ho ha dut exitosament a la pràctica, agafant una motocicleta en desús.

Malgrat els canvis introduïts al ciclomotor, destaca que ho féu “intentant  conservar les seves prestacions d’origen, la seva estètica, i l’ús pel que estava fet”. Ens assegura que tecnològicament funcionava, però que calia mirar també si “sortia a compte” econòmicament, ja que, com ell mateix diu, “ el que ens toca és la butxaca”. I, certament, en línies generals, sortim guanyant. Pel que fa al consum, per exemple, l’estalvi és d’un 60%. Fins i tot mediambientalment la diferència és notable. A més, per altra banda, Alhama ens explica que aquestes transformacions podrien incentivar la mà d’obra dels tallers.

Malgrat els punts positius, Alhama explica algunes qüestions que podrien dificultar la implantació del projecte. En aquest sentit, parla de la “normativa d’homologació”. És a dir, s’haurien de fer assajos, diverses proves i moltes gestions burocràtiques que tindrien un cost aproximat de 6.000€, tot i que, òbviament, això tan sols caldria fer-ho amb un primer vehicle de les mateixes característiques. També considera que els punts de càrrega, la falta de màrqueting de vehicles elèctrics i la manca de polítiques que afavoreixin l’ús d’aquest tipus de vehicles ho condicionen negativament.

La sustentació dels avions

Com dèiem, tots són guanyadors, però el cert és que Arnau Rodríguez, estudiant de batxillerat a l’Institut Baix Camp de Reus és qui aconsegueix el primer premi amb un estudi sobre la sustentació dels avions, pel qual ha construït un túnel de vent. La presentació del jove, que vol estudiar enginyeria aeronàutica, és impecable. Els he de confessar, però, que a mi em resulta complicat no perdre el fil.

Parla del Teorema de Bernoulli, l’Efecte Venturi i la tercera llei de Newton (acció-reacció), entre d’altres. És aleshores quan jo, inevitablement, recordo a Pierre Bordieu i la seva reflexió sobre el periodisme i la seva “tendència constant a l’antiintel·lectualisme”. És a dir, que els periodistes tracten molt temes però no saben de res, parlant clar. I, aleshores, evocant les paraules del sociòleg francès, em vaig fent petit, mentre Rodríguez continua brillant explicant conceptes físics.

El túnel de vent, construït gràcies a l’ajuda del seu pare, i a partir de les indicacions que facilitava la web de la NASA, li serveix per demostrar les hipòtesis que verifiquen la sustentació dels avions, tot comprovant els perfils alars i les seves diferències de pressió, entre d’altres. Ens explica els experiments realitzats amb el túnel a través d’un video que ha fet. En definitiva, ens justifica com i per què volen els avions, de forma minuiciosa.

L’excel·lència

Acompanyat, entre d’altres, pel delegat del Govern a Tarragona, Joaquim Nin, i la directora general de l’Associació Empresarial Química de Tarragona, Teresa Pallarès, el president del Col·legi d’Enginyers Industrials de la demarcació de Tarragona, Lluís Maestre, destaca que el jurat “té en compte l’esforç, la innovació, la disciplina, la comunicació i el valor laboral” dels projectes, i assegura que els quatre treballs “reuneixen aquests paràmetres”. Durant gran part del seu discurs es dirigeix directament als joves premiats: “No us rendiu”, els encoratja.

També els adverteix, tenint en compte el difícil context que estem vivint: “L’única sortida és l’excel·lència”. I és que precisament aquest valor tan important és el que els ha conduït fins al reconeixement públic amb aquests treballs, i el que si continuen en aquesta línia els garantirà un gran futur.

El que no sabem és si podran créixer professionalment aquí, o hauran d’afrontar nous horitzons a l’estranger. Malgrat que alguns líders polítics, com la ministra Báñez, de forma desafortunada, parlin cofois de “mobilización exterior”, molts esperem no perdre l’extraordinari capital humà que representen joves com ells. Enhorabona nois!