Diuen els historiadors que la torre medieval de Casa Sefus va formar part, durant la Guerra dels Segadors, de la residència habilitada per als monjos dominics a la plaça del Pallol, on s’hi van refugiar, intramurs, per no sortir-ne malparats.
Com que tot es repeteix, es fa difícil evitar el paral·lelisme amb un dels seus ocupants actuals, el director de Tarraco Viva, Magí Seritjol. Un gestor cultural, apassionat per la història i les arts escèniques, intel·lectual i lliurepensador, d’aquells poquets que duen la ciutat al cap i que, després de sentir-lo reflexionar sobre el que podria ser i no és Tarragona, no costa gaire d’imaginar-se’l reclòs –potser voluntàriament– a la torre.
Seritjol surt sovint de la presó imaginària des d’on gestiona un dels festivals de divulgació històrica d’època romana més importants d’Europa i baixa a fer un cafè al bar del portal del Roser. També se’l veu per la resta de la Part Alta, el seu hàbitat de treball i lleure, amb les seves famoses ulleres de plàstic, un complement estètic que a Madrid, ciutat on va treballar, distingeix els catalans.
Diuen que, de tant en tant, s’aventura més enllà del Fòrum de la Colònia, acompanyat del seu germà bessó, l’Enric, per gaudir d’un dels temples culinaris del barri del port, El Cortijo. No li és pas aquesta una zona desconeguda, ja que hi va néixer molt a prop, al Serrallo, fa 58 anys. Tot i no seguir la tradició familiar (hi ha Seritjols pescadors documentats al segle xvi), el Magí no amaga l’orgull serrallenc quan recorda que va arribar al món al número 19 del carrer d’Espinach. “A la barca em marejo, tot i que segueixo menjant peix de dilluns a divendres”, remarca.
Els primers vint anys de vida els va passar en el que llavors era un poble dins la ciutat. “Vaig gaudir d’un ambient fantàstic de llibertat infantil, malgrat el control social i polític del moment. Aquell Serrallo de diversió al carrer era millor que Port Aventura”, recorda. Jocs de banys davant de casa, de balses improvisades amb fusta, d’agafar crancs i musclos amb les mans i d’anar al Francolí a empaitar granotes.
Els estudis universitaris d’Història el van portar fins a Barcelona, on va participar de l’ambient de rebel·lia i agitació de la Transició i les jornades llibertàries. Una etapa que també va viure a Tarragon en llocs coma ara el mític i transgressor Cafè Poetes, bressol del renaixement cultural de la ciutat.
Després de treballar en diferents festivals com la Fira de Teatre de Tàrrega i dirigir exposicions de prestigi, va arribar al Museu d’Història de la Ciutat per fer-se càrrec del servei de difusió. I aquí va néixer Tarraco Viva, que enguany compleix divuit edicions.
Casat i amb dos fills, el Magí és de poques etiquetes, tot i que es declara socialdemòcrata i reivindica els orígens i “l’orgull de la classe obrera”. La seva ment és com una centrifugadora d’idees i opinions, i tan aviat brama contra la “incultura” del “soroll amplificat” al carrer com critica el recurs fàcil d’apel·lar a les “potencialitats” de Tarragona sense fer-les mai realitat.
És llavors quan el presoner de la torre Sefus s’enfila demanant llibertat. “La cultura és com viure i respirar. És una inversió, no un luxe. No conec cap ciutat potent que no tingui una gran programació cultural”, diu, mentre mostra a l’ordinador imatges de projectes que funcionen a tot el món menys a casa seva. “Hem de deixar els debats estèrils sobre l’ús particular de cada equipament i tenir un model propi de ciutat, que faci de fil conductor. No voler ser-ho tot alhora. Decidir un camí i posar les idees i els projectes al servei d’això. Mai al revés”. Tiba les cadenes. I crida, però ningú l’escolta. La història és plena de genis incompresos.
