A l’entrar a mà dreta hi ha dues fotografies germanes de Calabecs, o la cala de la Roca Plana, com més us agradi. Una pertany al fons Chinchilla i data de 1965. L’altra és actual i és de Rafael López-Monné. Més enllà del color, hi ha poques diferències entre les dues. Aquest és un dels indrets de Tarragona que segurament ha escapat millor de les esgarrinxades de l’acció humana.
Aquestes dues fotografies no estan soles. A l’Espai Turisme del carrer Major hi ha una exposició que mostra l’evolució del litoral tarragoní en els darrers 50 anys. Els amics i subscriptors del Fet a Tarragona les miren, mentre xerren l’un amb l’altre i esperen que s’iniciï la presentació del número 18. L’elecció de l’espai no ha estat casual. Aquesta exposició lliga, com fet expressament, amb el tema central de la revista: l’Anella Verda, el patrimoni natural de Tarragona. Rafael López-Monné, responsable de la mostra, coneix bé el tema i en parla amb passió i convenciment.
“Vam fer la revolució industrial en 10 anys i vam perdre bous i esquelles pel camí”. El seu diagnòstic és sever. “Com a fotògraf m’agrada captar la bellesa”, explica. “Però com a geògraf no puc deixar d’adonar-me que el terme està desmanegat i trinxat”. López-Monné comença la seva xerrada parlant de pirates. Llegeix una breu crònica de 1561 en què es narra l’arribada de cinc fustes de moros al litoral tarragoní. “Eren temps durs, d’angúnies constants. Però els pirates no han acabat de marxar mai”, sentencia. Simplement que ara els pirates són uns altres.
López-Monné explica que el 1960 només estava urbanitzat un 7% del terme municipal. El 1990 s’havia arribat al 40%. “Hem viscut transformacions equiparables a una guerra. I no en som conscients”. Davant l’audiència aplegada a l’Espai Turisme, el geògraf es lamenta de la pèrdua de patrimoni natural, econòmic i històric. “Ens hem deixat perdre la magnifica agricultura que hi havia al voltant de Tarragona. I els masos? Només en sobreviuen 4 o 5, que aguanten des del segle XV i que havien sobreviscut a totes les guerres. Ara estan abandonats i mig derruïts. Ens pensem que això és normal i no ho és. A Europa els masos no s’abandonen”.
El geògraf reflexiona sobre l’evolució de la ciutat davant l’audiència que omple l’Espai Turisme i també ho fa en un extens article que s’inclou en el número 18 del Fet a Tarragona. Hi analitza el projecte de l’Anella Verda, que es va començar a gestar la primera dècada dels 2000. Per a ell és un punt d’inflexió. “El projecte de l’Anella Verda va suposar un canvi de plantejament. Es va començar a pensar en la relació de la ciutat amb el seu entorn”. El geògraf va viure el procés des de dins, com una de les persones que van treballar en la recuperació de la xarxa de camins rurals i els seus noms històrics.
“El problema més greu el vam tenir en recuperar la connectivitat del camí de la Costa”, explica. “Era una camí humil. Pensat només per al trànsit de les persones. Alguns trams ni tan sols apareixien als mapes”. I aquesta falta de memòria va afavorir que, amb el pas dels anys, l’oblit i els interessos econòmics, un tram del camí de ronda quedés engolit per un càmping. López-Monné porta anys lluitant per recuperar el pas públic per aquest espai. “Ahir mateix va acabar el judici”, anuncia. “A veure què decidirà el jutge”. López-Monné conclou amb una d’aquelles frases ben pensades i que resumeixen en quatre paraules tot el sentit d’un projecte: “Cal que aquests espais (els de l’Anella Verda) tornin a tenir sentit i que no siguin les restes d’un naufragi”.
Al seu costat seu Puri Canals, que actualment és la presidenta de la Xarxa d’àrees marines protegides de la Mediterrània i que va ser de les primeres en reivindicar el valor el Bosc de la Marquesa. “El 1996 era el meu últim any de carrera, de Biologia. Sortia amb el grup de natura Aglà i vam descobrir que a Tarragona hi havia un bosc que era la repera”, relata. “Fins i tot vam anar a veure el propietari per dir-li que tenia un bosc preciós i que el cuidés”. Aquell home que va rebre la visita de Puri Canals era el nét de la famosa marquesa que, per res del món, es va voler vendre la finca tot i les ofertes milionàries que li arribaven de les promotores urbanístiques. “Si em paguessin aquests diners, me’ls gastaria en comprar una finca com la que ja tinc. Per tant per què els vull?”, deia.
El testimoni de la marquesa serveix a Puri Canals per encarrilar el seu raonament. “No sempre valorem el nostre entorn i ho acabem destruint, perquè anhelem el que no tenim”. Canals explica que el Bosc de la Marquesa és un espai singular, l’únic savinar natural que es conserva a Catalunya. L’any 1998 hi va impulsar un projecte Live, de la mà de la Unió Europea. “Va ser un dels primers exemples de l’Estat de custòdia del territori”. Recorda que no va ser fàcil. “Vam haver de posar d’acord propietari, Ajuntament, Generalitat, Estat i Europa, però es van generar dinàmiques de col·laboració que s’han copiat a molts llocs”.
Canals diu que cal mantenir aquesta dinàmica de la ciutat. La de la gent que lluita i treballa per preservar i donar forma al seu entorn natural. “A Tarragona tenim una sort terrible!”. També ho explica al Fet a Tarragona en un article d’opinió que es titula “De -30 a 176 metres” i en què exposa tota la riquesa natural que podem trobar al terme de la ciutat, des del fons del mar, fins al punt més alt. “Hem de tornar a mirar amb ulls de nen. Només cal que prenguem consciència cada vegada que sortim a fer un tomb”.
Els altres continguts del número 18
A banda d’una profunda reflexió sobre l’Anella Verda i el patrimoni natural i agrícola de Tarragona, el número 18 del Fet també recull el testimoni i l’experiència de l’Assemblea d’Afectats per la Hipoteca i s’endinsa, en un altre reportatge, en la vida als xalets de la Salle. A més, inclou una entrevista a Òscar Cornejo, director executiu de la Fàbrica de la Tele, la productora responsable de polèmics i exitosos programes com Sálvame.
En aquest número del Fet a Tarragona també us parlem de dos espais castellers singulars: la Tarraco Arena Plaça i la plaça de les Cols i presentem un reportatge fotogràfic que mostra les interioritats de la feina de Berni Álvarez, l’entrenador del CBT.
