S’ha escrit i publicat aquests dies, amb la millor de les intencions, que el FET ha estat un altre projecte “frustrat” a la ciutat. Amb tot el respecte, no comparteixo aquesta opinió. Per a mi ha sigut un projecte d’èxit que ha superat, amb escreix, totes les previsions imaginades aquests anys amb el Ricard, des d’aquell primer dia, la primavera del 2013, que em va venir a veure a la casa de Gavà on vivia llavors, per presentar-me la idea.
El lloc i la ciutat no tenen el glamur del garatge californià de Silicon Valley on Steve Jobs i Steve Wozniak van crear la primera computadora Apple, però estic segur que la barreja d’il·lusió, temeritat, passió vocacional i innovació que van teixir fou semblant a la nostra.
El nostre ha estat un projecte d’èxit que ha superat, amb escreix, totes les previsions dels promotors
No, no estic comparant Apple amb el FET (encara ens obriran una investigació a la causa del Tsunami Democràtic), només argumento amb això que érem conscients de les enormes dificultats del repte (estructurals i conjunturals, locals i globals) i que, inicialment, ens vam posar un horitzó de tres anys de vida, seguint el pla d’empresa confeccionat. Així de clar.
Aquest document xifrava en 700 el número de subscriptors necessaris per tirar endavant el projecte. En aquell moment em va semblar un objectiu impossible. Nou anys després el vam fer realitat. Només en el primer trimestre de vida de la revista ja havíem arribat als 200, una xifra que no va parar de créixer, primer a gran velocitat i, posteriorment, a un ritme més moderat. Sense aquesta comunitat meravellosa de tarragonins i tarragonines que s’estimen la seva terra no hauríem arribat enlloc i, llavors sí, el FET hauria estat un projecte frustrat.
el pla d’empresa demanava arribar als 700 SUBSCRIPTORS. el 2013 semblava impossible. NOU ANYS DESPRÉS ho VAM FER REALITAT
Quan vam celebrar els tres anys ens vam posar com a fita seguir fins el cinc, el moment on, segons la teoria empresarial, un projecte emprenedor es consolida o desapareix. I quan hi vam arribar ja no vam parlar més de terminis. Sovint comentàvem amb el Ricard que si d’alguna cosa havia de morir el FET, seria d’èxit, seguint el que ens passava als actes de presentació de la revista i a les festes, que sempre superaven els nostres auguris.
No ens hem equivocat i, veient les reaccions i els articles publicats ençà de l’anunci de l’adéu definitiu, penso que hem generat, de portes enfora, unes expectatives que nosaltres no teníem. Parlo en nom meu, però després de tantes i tantes reunions i converses amb el Ricard i, tenint en compte la nostra màgica connexió periodística, penso que també coincidim en això.
hem promogut actes i iniciatives culturals que ens han fet arribar més lluny del que mai vam planificar
I és que, no només hem arribat als deu anys sense planificació prèvia. També hem organitzat exposicions i cicles de debats, hem instaurat unes distincions, hem publicat un llibre en fascicles i hem impulsat activitats culturals de forma periòdica i regular (fins i tot durant la pandèmia), generant una sòlida comunitat de lectors. Res d’això sortia al pla d’empresa.
Tornant a l’exemple de Jobs i Wozniak, ells eren més joves que nosaltres quan van elaborar el seu, però això ho vam compensar envoltant-nos des del primer moment del fructífer planter de periodistes tarragonins. En aquell primer book de fotos al Serrallo amb l’Anna, el David, l’Enric, el Pepe, el Quim i el Suri, el Consell de Redacció fundacional, semblem un grup de britpop amb dos veterans del rock simfònic, tot i que em sentia amb deu anys menys.
Com vam explicar al número commemoratiu del desè aniversari, ens han acompanyat en aquest viatge més de 40 periodistes, la majoria molt més joves que nosaltres, tot i que també hem comptat amb professionals més experimentats com l’Esteve Giralt, la Sara Sans, el Jesús Jordi, l’Oriol Margalef, la Pineda Vaquer, la Berta Ramos, l’Eloi Tost o l’Agnés Busquets, per esmentar els que més hi han col·laborat.
I tot un seguit de dissenyadors, també joves, correctors lingüístics, impressors, llibreters i amics i amigues, com l’estimat Jordi Jaria, l’enyorat Matias Vives, els admirats Miguel González i Joaquín Ruiz Arbulo i les sempre presents Tere Ortega, Montse Cartañà i Yolanda Garcia, que ens han aconsellat i ens han fet costat amb el mateix entusiasme que els projectàvem.
tanquem la paradeta pensant que hem sembrat unes llavors que altres poden fer créixer en el futur
Aquí rau l’altre gran èxit del FET i el punt fort del seu llegat, que és on vull arribar. Hem demostrat que es pot fer periodisme de qualitat a la ciutat i, alhora, ser un agent més de la seva xarxa cultural. Tanquem la paradeta pensant que hem sembrat unes llavors que tots els joves i no tan joves que han estat amb nosaltres poden fer créixer en qualsevol moment futur.
Un referent per tornar-ho a fer, sent conscients de les dificultats, però amb la mateixa empenta, valentia, perseverança i decisió que encarna la figura del Ricard. Durant aquests més de deu anys m’ha semblat sovint que jugava al Barça de Pep Guardiola, amb un director d’orquestra que es lleva sempre “d’hora, ben d’hora” i que fa de l’assoliment de l’excel·lència professional gairebé una obsessió diària. Un amic honest, compromès, en parts iguals, amb l’ofici i la ciutat.
Defugint, de nou, les comparacions odioses, m’agradaria que el FET fos recordat per la professió i pels lectors com s’esdevé amb el Nou Diari, de qui encara parlen els companys que hi van participar, a inicis dels anys noranta del segle passat.
Marxem amb el cap alt, orgullosos i satisfets de la feina feta. I passem el testimoni a qui el vulgui recollir. Penso, a més d’en David Oliete i els altres companys abans esmentats, en la Laia Poblado, el Toni Cabanillas, que ja està deixant la seva empremta docent als barris de Ponent, el Jan Magarolas, el Biel Roquet-Jalmar i el Marc Colilla. I també en la Clara Marquiegui i el Gio Gonzales, els dos darrers fixatges del planter. El llegat és vostre.
