For impressions (image): Advertisement For impressions (iframe): For impressions (JavaScript):
Carregant ...
Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Pilar dels Xiquets de Tarragona l’any 1939. Vallvé. Centre d’Imatges de Tarragona / L’Arxiu

Pilar dels Xiquets de Tarragona l’any 1939. Vallvé. Centre d’Imatges de Tarragona / L’Arxiu

Quants anys fa que el pilar caminant dels Xiquets del Serrallo arriba a l’Ajuntament?” Els del barri mariner tenien (i encara conserven) una bona ratxa amb l’espadat de la Mercè, però ningú no recordava exactament quan havien caigut per última vegada. Joan Boronat, casteller dels del barri mariner, va trobar la resposta (1996), però encuriosit per tot el que llegia a les hemeroteques va decidir ampliar la cerca d’informació. Fruit d’aquest procés de documentació ha sorgit El pilar caminant. Fet diferencial tarragoní, un minuciós llibre de més de 100 pàgines, pendent de publicació, que analitza la història, la idiosincràsia i els noms propis del castell més esperat del 24 de setembre.

Un dels punts forts de l’estudi és l’apartat històric. Boronat situa la primera referència escrita d’un pilar caminant per les escales de la catedral, aixecat per la Colla dels Pagesos, el dia de la Mercè l’any 1841. La troballa, al Llibre de l’avi Sardà, ens revela dos detalls encara més interessants: es confirma que en aquell temps es caminava un pilar de cinc pisos i, a jutjar per la manca de sorpresa de l’autor, tot fa indicar que la tradició va arrencar uns anys abans.

Un estudi de Joan Boronat repassa les dades i els protagonistes del pilar caminant de la Mercè

Els pilars caminant, al segle XIX, poc tenien a veure amb la manera com els entenem avui en dia. Segons Boronat, diverses fonts confirmen que els pilars tenien un caràcter fortament competitiu, en què les dues colles vallenques convidades rivalitzaven fins a on podien arribar. Així, l’any 1880, després que la Colla Nova reeixís en portar el pilar de 5 fins al carrer Major, la Colla Vella va ser capaç de pujar 7 graons amb el pilar de 6.

Des de 1926, amb la creació dels primers Xiquets de Tarragona, el pilar de la Mercè és patrimoni exclusiu de les colles tarragonines, amb una única excepció. L’any 1951 l’Ajuntament de Tarragona no es va posar d’acord amb les colles locals, que no van actuar durant les festes de Santa Tecla, i les va substituir per colles de fora. Una d’elles, la Colla Vella dels Xiquets de Valls, va baixar el pilar el dia de la Mercè. Segons la tradició oral, els vallencs van caure diverses vegades abans de ser capaços de pujar i baixar els graons de la plaça de les Cols.

El 1979 els Xiquets de Tarragona van aconseguir fer arribar el pilar caminant per primera vegada a l’Ajuntament, una gesta que feia molts anys que no havia assolit cap colla de la ciutat. El segon d’aquell pilar era el Quico Pino, molt menys pesat que els seus predecessors. De fet, Pino ostenta el particular rècord d’haver completat el recorregut del pilar en 25 de les seves 29 temptatives.

El recull estadístic de Boronat proporciona altres dades curioses. L’any 1997 va ser el primer que les quatre colles de la ciutat arriben a l’AjuntamentDavid Morató va ser, amb només setze anys i cinc mesos, el segon més jove a completar el pilar, aleshores amb els Castellers de Sant Pere i Sant Pau. Morató també ha estat el primer casteller en baixar el pilar com a enxaneta, terç i segon.

Foto del pilar dels Xiquets del Serrallo de l’any 2009. Montse Riera

Foto del pilar dels Xiquets del Serrallo de l’any 2009. Montse Riera

Més enllà de les xifres i el nom propi, Boronat destaca el públic com un dels components que singularitza aquest pilar. “El públic el fa especial. Per les circumstàncies que siguin hi ha molta gent que no va a veure castells regularment, però que no es perd mai el pilar de la Mercè.” I afegeix: “Difícilment una colla es posarà a plorar per un castell que descarrega cada any. Doncs els Xiquets del Serrallo fa disset anys que completem el pilar i sempre hi ha algú, entre els castellers i també al públic, a qui se li escapen les llàgrimes.” No obstant això, admet que les noves generacions, més acostumades als èxits, potser el viuen amb menys intensitat.

Sigui com sigui, avui en dia ningú es perd el pilar i una caiguda continua ferint l’orgull dels castellers. Joan Ramon Ocaña, cap de colla de la Jove de Tarragona, sempre explica que l’any 1998 els liles van fer una diada de la Mercè brillant, completant el cinc de vuit i el quatre de vuit amb l’agulla. Minuts després, en canvi, els va caure el pilar i els ànims de la colla van decaure. Per a molts, ja siguin públic o castellers, encara avui en dia el pilar de la Mercè continua sent el castell més estimat.

Text: Jordi Suriñach


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *