Carregant ...

Les gralles tan lluny de casa

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

???????????????????????

L’exterior del Carnegie Hall és ple de vestits d’home foscos, vestits llargs de dona i entrades numerades. Només alguns atletes, que es preparen per a la Marató del proper diumenge, trenquen aquesta elegància novaiorquesa que sembla força habitual a les nits entre la Cinquena i la Vuitena Avinguda.

L’edifici és realment tan bonic de dins com de fora. Sense ser la sala de concerts més gran del món (aquí tot ho mesuren així), el Carnegie fa gala d’una sonoritat espectacular i presumeix d’haver acollit concerts de les primeres espases del jazz, l’òpera o el soul.

El cocktail de benvinguda que ens ofereixen abans de començar la cerimònia d’entrega de premis ja deixa entreveure el tipus de butxaques que abuden al nostre voltant. Poc a poc descobreixo que hi ha citats el bo i millor de part del món de la fotografia, com ara directors d’agències internacionals, fotoperiodistes o editors de les principals revistes del sector. La majoria d’ells ja es coneixen i se saluden efusivament amb un marcat accent americà. Relament em sento un pèl foraster entre tanta corbata, però de mica en mica vaig dimensionant el que suposa ser aquí.

Entre copes de cava i photocalls comença la cerimònia dels Lucie Awards, on es lliuren els premis a les diferents categories dels International Photography Awards.

Un moment de la gala al Carnegie Hall de Nova York

Un moment de la gala al Carnegie Hall de Nova York

Avui descobreixo que els Lucie Awards vindrien a ser, salvant les distàncies, els Oscar de la fotografia. Un presentador a “lo Billy Cristal” condueix l’acte amb humor americà, tot presentants els diferents guardonats i fotògrafs consolidats a qui també es reconeix la seva trajectòria. Entre ells, Li Zhensheng, probablement el millor fotògraf documental xinès, o el veterà fotoperiodista nord-americà, John H. White, que rep l’ovació de la nit.

Finalment és el torn de la categoria “Moving Images” dels IPA Awards, el torn del Som Castells: un fragment de la peça es projecta a la gran pantalla del Carnegie Hall mentre el toc de castell ressona amb força a l’auditori amb una acústica perfecta. Un altre moment per guardar a la memòria!

El premi (l’estatueta, més ben dit) no va arribar. Però això era el de menys. Com el glamur, les corbates i els talons d’agulla. El més important és que, un cop més, els castells i la nostra cultura s’han vist reconeguts a l’altra punta del món.

“Escoltar les gralles tan lluny de casa fa posar la pell de gallina”. Paraules de la meva mare just acabar la projecció del fragment del Som Castells al Carnegie Hall. I amb això em quedo.

Gràcies a tots pels ànims rebuts des de Tarragona, de debò. Salut i castells!

Una abraçada des de Nova York.

David Oliete


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *