17.4 C
Província de Tarragona
Diumenge, octubre 6, 2024

L’hemeroteca d’un país normal

Usuaris a dins de l'hemeroteca. Autor: Fundació Catalunya-La Pedrera
Un grup d’usuaris consultant exemplars dins l’hemeroteca. (foto: Fundació Catalunya-La Pedrera)

No escric mai en primera persona. Crec que els periodistes no hem de ser protagonistes i intento fugir de l’egolatria que envolta la meva professió.

 

Aquest cop, l’excepció ha de ser la norma, ja que sóc dels que creu que tancar una biblioteca o qualsevol centre cultural, com passarà el 20 de desembre amb l’hemeroteca de Tarragona, suposa creuar una d’aquelles línies vermelles que, com les de l’educació, la sanitat i els serveis socials públics, han de ser sagrades a qualsevol país normal.

 

La meva forma de defensar la pervivència de l’hemeroteca de Tarragona serà explicar -de forma inevitable en primera persona- cóm em va ajudar aquest espai a documentar els meus articles al Diari de Tarragona (DdT). Un servei que ha ofert a molts altres periodistes, investigadors, estudiants i curiosos durant els seus gairebé 35 anys de vida.

 

Quan vaig arribar l’any 2000 al DdT, provinent del diari Sport de Barcelona, em vaig trobar amb un encàrrec de gran responsabilitat. Havia de cobrir la informació del Nàstic, entitat emblemàtica a tota Catalunya i més que un club a Tarragona. I alhora, ocupar el lloc del desaparegut Fermí Morera, un dels millors periodistes esportius que ha tingut la ciutat. Síncerament, no podria dir quina de les dues tasques em feia més respecte.

 

El gran fons documental del centre ha de romandre obert a tothom

Calia posar-se al dia i conèixer a fons el Nàstic i la seva història per parlar-ne amb una mínima autoritat i, si més no, evitar fer el rídicul. Vaig preguntar per l’hemeroteca del Ddt (els diaris barcelonins tenen un servei de consulta propi, que ara també han retallat) i em van derivar a l’arxiu del carrer Mossèn Salvador Ritort i Faus.

 

Ho confesso. Sóc una boig de les biblioteques, les hemeroteques i els arxius. M’hi passaria una eternitat dins d’aquests temples de la memòria impressa. En silenci, passant de mica en mica fulles de diaris en blanc i negre i observant de manera anònima i tafanera fets històrics i personatges heroics.

 

Com l’hemeroteca no era gaire lluny de la redacció, em vaig convertir en un visitant habitual. Abans de fer les prèvies dels partits, per consultar dubtes estadístics i noms de jugadors o per anunciar nous rècords (una pràctica habitual del periodisme esportiu) era obligada la visita setmanal.

 

La peregrinació es va intensificar quan l’equip va començar a confirmar les opcions d’ascens a Segona A. Una fita històrica que encara feia més important conèixer les claus del passat.

 

Hi vaig gaudir de moltes estones meravelloses aprenent de futbol, del Nàstic i de Tarragona, amb el palpís dels dits tacat de la tinta negra que deixaven els fulls de les publicacions. Però el més important fou que aquest coneixement em va ajudar a estimar de veritat aquella nova realitat de color grana que cada cop em tenia més encisat.

 

És per tot això que vull saltar-me un altra regla periodística i afegir-me a la demanda expressada al FET A TARRAGONA per Mònica Pineda Arjona, bibliotecària i documentalista de l’hemeroteca, per mantenir obert a tothom el seu fons documental, ja sigui de forma pública o privada.

 

Sense cultura i memòria, un país normal no té futur. Ni ànima.

Albert Ollés
Albert Ollés
Periodista. Coordinador del FET a TARRAGONA.
PUBLICITAT
CATEGORIES
ETIQUETES
POTSER TAMBÉ T'INTERESSA...

LEAVE A REPLY

Please enter your comment!
Please enter your name here