La Jove de Tarragona va compartir ahir protagonisme amb el rellotge a la diada castellera de Sant Joan. L’actuació serà recordada tant per la tripleta més matinera dels liles com pels 65 minuts justos que van necessitar les quatre colles de la ciutat per executar les seves construccions. Castells de vertigen a aquestes alçades de la temporada a un ritme vertiginós.
Al Cós del Bou asseguren que el viatge a Milà va ser un punt d’inflexió. Números a la mà la temporada era satisfactòria, però per a alguns s’havia diluït la voracitat i la perseverança d’anys anteriors. El cop d’efecte de plantar un castell de nou a centenars de quilòmetres de distància ha permès retrobar dinàmiques latents. La tripleta d’ahir va evidenciar que els de Carles Ribas han iniciat el camí per repetir grans proeses. El 5 de 8, magnífic, hipnòtic, rutinari, va ser el seu millor castell i el 4 de 9 f tampoc va comportar grans angúnies. El 3 de 9 f, amb canvis respecte l’alineació de la temporada passada, va acusar en excés els nervis de l’estrena. La Jove, en definitiva, té feina per fer i una base sòlida per somiar.
Els Xiquets de Tarragona es plantaven a la plaça de la Font amb ganes d’estrenar dos castells, el 3 de 9 f i el p de 7 f, però finalment se’ls van reservar per polir-los i assolir-los amb totes les garanties aquest dissabte al Serrallo o, ja al juliol, a la seva diada al Pla de la Seu. Certament, en un moment en què totes les colles semblen lluitar contra l’hemeroteca per batre els registres dels anys anteriors, els matalassers no van reeditar el castell de nou de l’any passat, però ho van compensar en bona mesura amb un 5 de 8 de bella factura, el segon de la temporada, una versió molt millorada de la dèbil catedral ratllada del 2014. El 2 de 8 f i el 3 de 8 no van tenir gaire història, com tampoc el pilar de 6 final, llest per a reptes superiors.
Els Xiquets del Serrallo i els Castellers de Sant Pere i Sant Pau van plantejar diades molt similars, repetint els millors registres de la temporada per part dels blau marí (4 de 7, 4 de 7a i 3 de 7) i buscant una jornada tranquil·la per part dels verds (3 de 7a, 4 de 7a i 4 de a7). En tots dos casos els castells es van resoldre amb solvència, si bé es va entreveure un punt de calma superior en les estructures dels de Sant Pere i Sant Pau, gràcies fonamentalment a un pilar que es queda curt en la versió de cinc pisos. L’important és continuar sumant castells de la gamma alta de set sense ensurts que puguin hipotecar assalts superiors.
L’aplicació del nou protocol que regeix les principals diades a la ciutat es va complir escrupolosament. A falta d’un quart d’hora per iniciar la diada les quatre agrupacions ja estaven a plaça i les primeres gralles van sonar a les 19.30 h en punt. A partir d’aquí els castells es van encavalcar a la perfecció, sense temps de celebracions o de comentar la jugada i condicionant possibles ajuts entre colles. No havien baixat els uns que els altres ja estaven pujant. Una aplicació perfecta d’una normativa ambiciosa que, per primera vegada, mima i té cura d’un públic massa vegades castigat per unes colles mandroses i egoistes.
Tanmateix, als rotllos de les colles sobrevolava la sensació que potser s’havia anat massa ràpid i tot, amb una pressió excessiva pel temps i sense possibilitat de gaudir la diada. L’any passat, sense el famós protocol, la diada de festa major ja va mostrar una dinàmica perfecta, i potser hi ha espai per buscar un cert relaxament de la norma que acontenti a tothom. En qualsevol cas, si Tarragona vol marcar la pauta castellera, els seus castellers han d’estar disposats a assumir petits sacrificis. El Sant Joan vallenc, amb dues colles, va durar dues hores; i el tarragoní, amb quatre colles, només una.
