Carregant ...

EL MÉS LLEGIT DEL 2016: ‘SÁLVAME’ NEIX A BONAVISTA

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Oscar Cornejo, davant la font situada la cruïlla dels carrers 12 i 22 de Bonvista, la passada primavera. Foto: DAVID OLIETE

Oscar Cornejo, davant la font situada a la cruïlla dels carrers 12 i 22 de Bonavista, la passada primavera. Foto: DAVID OLIETE

ENTREVISTA PUBLICADA AL NÚMERO 18 DE LA REVISTA (JULIOL-AGOST 2016)

Un passeig per la infantesa en un barri humil i amb molta personalitat, que s’ha fet a si mateix. Un retorn personal al passat, als orígens. Una mirada emotiva a la finestra, la casa, la paret, el balconet, la cruïlla i els carrers que van aixecar i construir persones com els seus pares fa mig segle. Hem quedat a la cruïlla dels carrers 12 i 22, allà on un espai verd en forma de triangle acull una petita àrea de jocs infantils i una font amb pinta d’haver presenciat moltes trobades. Óscar Cornejo (Tarragona, 1972) arriba puntual a la cita, amb un punt d’excitació tot reconeixent que fa anys que no trepitja la Bonavista que el va veure créixer. Aquell nen de família d’arrel andalusa avui és productor executiu de La Fábrica de la Tele, l’empresa d’entreteniment televisiu més potent d’Espanya, la que crea fenòmens com el de Sálvame.

Des del primer minut, tinc la impressió que aquesta no serà una entrevista convencional. Els convidats del FET A TARRAGONA són gent d’aquí amb una projecció professional destacada fora de la ciutat. Cornejo compleix, de sobres, aquest condicionant, però l’entorn i el moment de la trobada fan preveure que la conversa anirà molt més enllà del món de la televisió. Primer impacte. “El nom de La Fábrica de la Tele té a veure amb aquelles fàbriques que hi havia per aquí. El primer logotip de la productora era la imatge que jo tenia de petit de la petroquímica, però després la vam canviar per la d’una fàbrica tèxtil, que té més a veure amb la trajectòria familiar del meu soci, l’Adrián. El terme fàbrica està clarament vinculat a la relació del barri amb la indústria”.

La primera etapa de la passejada ens porta al carrer 13. “Aquesta era la casa dels avis paterns”, assenyala. Una branca de la família prové d’El Rubio (Sevilla). Història d’emigració, dificultats, no adaptació, retorn i segona emigració que impulsa Gregorio Cornejo, el pare de l’Óscar, que arriba amb només setze anys i es posa a treballar del que sigui. A Bonavista coneix María Palomino, la futura mare dels seus fills, que hi ha arribat amb la seva família, procedent de Cañete de las Torres (Còrdova), després d’un periple que inclou la Part Alta tarragonina. La María treballa en una fàbrica de camises. Una altra fàbrica. La casa del carrer 13 simbolitza l’esforç de tanta gent que va fugir de la misèria per trobar un futur millor.

 

Què significa tornar a Bonavista?

Suposa recuperar els anys més feliços de la meva infantesa [hi ha un punt d’emoció als ulls]. Tot i pertànyer a Tarragona, Bonavista tenia llavors una manera de viure com la d’un poble del sud d’Espanya. Aquesta casa és el lloc on ens reuníem tots els membres d’una família molt extensa i unida, germans, cosins, pares, avis, tiets… Recordo especialment les tardes d’estiu, quan els avis treien les cadires al carrer i es posaven a parlar de la vida, dels veïns i del barri. Això és Sálvame, el pati de veïns d’Espanya. Recordo també que els dies de celebració ens trobàvem aquí fins a 40 persones, que l’àvia cuinava hores i hores en olles gegants i que jo muntava un xou per ensenyar-lo a la família i recollir uns diners per gastar-los a la fira. El dia de Cap d’Any del 1986 vaig simular un informatiu amb notícies del clan familiar que després tothom comentava. Una de les meves tietes el va gravar. Ara m’adono que tot això és Sálvame. En el fons, el programa neix de les vivències en aquesta casa del carrer 13.

Fragments de música s’escolen a través d’una finestra oberta en una estampa típica de diumenge primaveral al matí. Carrer tranquil, lluny del brogit que a pocs metres genera el mercat ambulant setmanal més gran de Catalunya. “Aquí hi veníem sobretot els dissabtes, perquè de dilluns a divendres només estudiàvem i la mare no ens deixava sortir”. Explosió de records en un Óscar Cornejo que parla dels seus dos germans. El gran porta ara l’empresa de transports que va crear el pare, ja jubilat.

 

¿Representes l’ascensor social català que suposa que fills de les classes treballadores hagin tingut estudis i èxit professional?

Jo sóc el fruit de l’esforç dels meus pares. Ells van renunciar a gaudir de la vida, es van dedicar només a treballar i a generar prosperitat per als seus fills. Em considero molt afortunat, i com jo, molts fills d’aquesta generació de persones que van marxar dels seus llocs d’origen perquè no hi havia oportunitats. Per això, ara tracto de compartir amb la gent que m’estimo tot el que he aconseguit, sobretot temps.

La segona etapa ens porta pel carrer 22. En un solar buit queda l’empremta de la casa dels avis materns: “Aquest lloc l’associo amb rebosteria andalusa i els jerseis i les bufandes que em cosia l’àvia”. Un mural de grans dimensions atrapa la nostra atenció. “En aquestes dones hi veig representades les àvies i la mare”. Una mica més avall i girant a la dreta, un supermercat li fa rememorar que allà hi havia un cinema. “Jo anava a un altre del barri, el Miralbo, sempre hi posaven una pel·li americana i una altra d’espanyola. El cine representava una manera d’evadir-se de la realitat, i gràcies a aquella època ara en sóc un gran aficionat”. La seva altra finestra al món era el quiosc: “Venia a comprar revistes com Natura i Teleindiscreta i el còmic del Botones Sacarino”. Alumne del Col·legi Roig, la vida quotidiana de Cornejo fins als catorze anys se circumscriu a Bonavista. “Em sentia diferent, però no vaig patir”.

 

Com veies llavors Tarragona?

Bonavista i Tarragona s’ignoraven. Jo deia que era de Bonavista i tothom parlava de Tarragona com d’una altra ciutat i no de la pròpia. Tot el meu món estava associat a la cultura andalusa i extremenya. Aquí mai s’escoltava parlar en català. Quan vaig a l’institut a l’antiga Laboral, la composició de les classes és meitat d’alumnes de barris perifèrics de Tarragona i Reus i l’altra meitat dels pobles de l’interior de Catalunya, que hi vivien interns. Això em produeix un gran xoc, perquè descobreixo una altra realitat. No hi ha comunicació al principi, però després conciliem les dues realitats, fins al punt que el millor amic és d’aquella època, nascut a la Bisbal de Falset.

Cornejo al carrer 3 de Bonavista, davant la casa on va viure amb els pares els primers anys de la seva vida. Foto: DAVID OLIETE

Cornejo al carrer 3 de Bonavista, davant la casa on va viure amb els pares els primers anys de la seva vida. Foto: DAVID OLIETE

La tercera etapa ens acosta a la casa dels pares, al carrer 3. “De petit jugava a fer que Bonavista fos com Nova York, pels carrers amb números. Pretenia aportar glamur a un indret que no en tenia gens”, afirma rient. Immoble de tres plantes, els Cornejo ocupaven la primera. “Aquesta finestra és la de la meva habitació fins als divuit anys”, assenyala amb el dit des del carrer. De cop, se sent una veu de dona que surt de l’interior i crida “Óscar!” amb to de sorpresa. És una cosina. La trobada fugaç dóna peu a més consideracions: “Descobreixo Tarragona quan surto d’aquí i vaig a estudiar a la universitat a Barcelona, perquè hi trobo gent que no és com jo, cognoms de grans famílies de Tarragona, fills de jutges, advocats, empresaris… És un altre xoc de mons”. Primer estudia Dret a la UB i després Periodisme a la UPF.

 

Quan vas acabar els estudis, ¿ja pensaves a dirigir programes d’entreteniment?

No. Una feina et porta a una altra. Començo fent de càmera per als informatius de Tele 5 a Barcelona. No tenia una gran preparació, però era el forat que hi havia en aquell moment i t’espaviles. Ho vaig passar malament, perquè no volia ser càmera, però era l’única via per apropar-me al món de la comunicació. Treballava els caps de setmana i sempre em tocava anar a gravar un partit de futbol. Era una doble tortura, perquè no m’agrada el futbol. Però no saps com agraeixo ara haver començat a explicar una història des d’una càmera. Allò em va servir per saber seleccionar i retallar trossos de la realitat per després recompondre’ls. I aquesta és una eina imprescindible per explicar una història per televisió.

 

¿Així arribes a Aquí hay tomate, que és el programa que et portarà notorietat?

Durant tres anys continuo fent de càmera i m’especialitzo en successos recorrent un munt de pobles de tot Catalunya. Fins que un dia em criden des de Madrid per coordinar una secció d’aquesta temàtica en un magazín de matí que no durarà gaire temps. Aquella etapa té alts i baixos, perquè estic un temps a l’atur; participo a Pecado original, de sàtira política, i després em proposen participar en un càsting de reporters per a un programa que volia narrar històries de gent anònima i diversa, enregistrades a les cases dels mateixos protagonistes. D’això havia d’anar l’Aquí hay tomate.

 

Llavors és quan coneixes el teu soci Adrián Madrid?

Sí. A mi em nomenen subdirector del programa, però la cadena reclama un altre enfocament: decideix que vol un espai diari i no setmanal i hi incorpora el món de la premsa del cor, un àmbit que a mi no m’ha interessat mai. No en tenia ni idea, però sí una immensa curiositat. Així que vaig descobrir que hi havia gent que tenia molts diners i fama, amb una vida suposadament exemplar i idíl·lica que exposaven a les revistes i a la televisió. I la clau de l’èxit d’aquell Tomate és que, precisament, es comença a qüestionar tot aquest món: ¿els diners i la fama et porten a la felicitat absoluta com volien ensenyar els protagonistes? Aquesta és una mirada que triomfa entre el públic, cansat de contemplar aquelles vides amb una barreja d’admiració i resignació perquè sap que mai arribarà a un estatus tan alt.

 

Per què triomfa el programa durant cinc anys?

Perquè aquesta mirada genera molta complicitat entre l’espai i l’espectador i perquè hi apliquem tècniques televisives que són innovadores en aquell moment. Per exemple, oferim uns continguts insubstancials com si fos un informatiu però amb un registre d’humor, ironia i esperpent. Algú podrà qüestionar-ne aspectes ètics, però és evident que el programa estrena un estil i una narrativa, amb l’aplicació d’elements per captar l’atenció de l’espectador que després s’han estès a altres parcel·les de la televisió, fins i tot als informatius més seriosos. El Tomate també aporta una acceleració en el sentit que educa l’espectador a ser capaç de consumir moltes coses en molt poc temps.

El 2007, Adrián Madrid (Zamora, 1970) i Óscar Cornejo creen la seva empresa amb la implicació de Mediaset, que entra a la societat amb un 30 % del capital i la “complicitat personal” del seu conseller delegat, Paolo Vasile. La resta se la reparteixen els dos socis a parts iguals fins avui, quan La Fábrica de la Tele ha esdevingut ja un espaterrant èxit empresarial i de generació de continguts. Produeix unes 40 hores setmanals, la majoria en directe. Hi treballen unes 250 persones –60 de les quals a Barcelona– i factura uns 40 milions d’euros anuals. “Hem nascut en temps de crisi i ens hem adaptat a treballar amb pressupostos baixos”. No han comprat mai formats a l’estranger i han apostat exclusivament per crear els seus a partir de les pròpies idees, dels seus somnis i sentiments. “A cada programa hi ha alguna cosa de l’Adrián i de mi, del que representem i de la realitat que hem viscut des que vam néixer”. L’entrevista arriba a l’última etapa, en una terrassa de la rambla de Bonavista.

 

¿Sálvame és el vaixell insígnia de la productora?

Sí, per extensió i per permanència. Són quatre hores diàries de televisió en directe des de fa set anys i sempre ha estat líder. Però ara tenim quatre programes en emissió i n’hem fet molts més. La Fábrica de la Tele té l’índex d’èxit més gran de totes les productores, tot i que també hem patit alguns fracassos. Hem ideat La Noria, El gran debate i Viajando con Chester, que ha aportat qualitat a Cuatro i té molt a veure amb la idea de treure la cadira al carrer, en aquest cas un sofà, per conversar amb gent que té coses a dir interessants. També hem creat Cámbiame, un èxit actual en la seva franja i un format que hem venut a molts països. El primer que vam vendre fora va ser La Caja, que es va emetre aquí durant tres temporades i que ofereix una realització espectacular, molt potent. En canvi, Sálvame no es pot exportar. Tot i l’interès de moltes televisions que han vingut a veure el programa, no sabem explicar la fórmula de l’èxit, potser perquè té molt a veure amb la nostra manera de ser.

 

En un moment de consum ràpid, en què molts programes desapareixen de la graella al cap de pocs dies o setmanes, com expliques que Sálvame continuï en antena?

Jo crec que Sálvame és l’únic que permet evadir-te de la realitat. En un moment especialment difícil, amb molta gent que ho passa malament, a l’atur o amb feines precàries, el futbol i el Sálvame són un refugi per pensar en altres coses i passar una bona estona. Sense més pretensions. L’espectador se sent identificat amb determinades coses que passen al programa i aquest ha esdevingut un culebró, una telenovel·la real, no de ficció, cosa que li dóna encara més força i la incògnita de no saber què passarà. Genera addició. Sálvame també és com un circ romà, amb un grup de gladiadors que lluiten… [riu] Tard o d’hora vindré amb ells a Tarragona a fer una promoció del programa.

 

¿Controles els continguts i el minut a minut de l’emissió diària del programa?

Quan va començar, sí. Ara no. Només miro l’escaleta, que vol dir saber els temes previstos per parlar aquell dia. Després, la realitat pot ser molt diferent. Però l’Adrián i jo ens dediquem bàsicament a fer teràpia i gestionar les emocions que el programa provoca en els col·laboradors [Belén Esteban i companyia], persones que estan exposades moltes hores davant del públic i obligades, doncs, a un nivell d’exigència molt alt. Els acompanyem perquè és una feina molt dura que no tothom pot assumir. És molt difícil tenir tanta capacitat de comunicar i connectar amb l’espectador.

 

Sálvame compta amb el favor de l’audiència, però rep moltes crítiques en el context d’allò que s’anomena teleporqueria.

Afortunadament, la politicoporqueria ens ha eclipsat. La gent ha après que els problemes de veritat són uns altres i no que un grup de persones parlin a televisió, s’hi discuteixin, s’hi emprenyin, s’hi apassionin o s’hi abracin. Aquest tipus de vida intensa és el de qualsevol família corrent. Les crítiques les escolto i llegeixo, m’interessen en la mesura que ens puguin ajudar a millorar o fer el programa més atractiu. Però les parts ofensives i de falta de respecte, que n’hi ha, les deixo de banda.

  

Quina impressió actual tens de Tarragona en el marc de Catalunya i d’Espanya?

L’Adrián i jo compartim que som de dues ciutats de províncies, que han passat inadvertides, poc conegudes. En el cas de Tarragona, tinc la impressió que aquest paper també el juga dins de Catalunya. Però això, si passa, és responsabilitat nostra, dels tarragonins. Potser no ens han ensenyat a sentir-nos orgullosos de la nostra ciutat. Jo a Tarragona hi trobo el lloc d’inspiració i l’espai ideal per crear. És una ciutat amb moltes possibilitats, i ara que torno a passar més temps aquí em pregunto de quina manera puc ajudar Tarragona. Potser des de l’àmbit de la comunicació. Tinc la certesa que amb La Fábrica de la Tele acabarem fent alguna cosa aquí.


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *