Crec que mai abans m’havia costat tant agafar un avió per tornar a casa. I crec també que no sóc l’única a qui li ha passat. L’equip d’estudiants que fa quinze dies volava amb expectació i respecte cap a Grècia per gravar un documental sobre els refugiats ha aterrat ja a Barcelona. Després d’haver conegut en primera persona les històries d’alguns d’aquests protagonistes, tornem a casa per poder-les explicar als nostres. I no només tornem amb les maletes que vam facturar, sinó que també amb una gran motxilla carregada d’emocions, sensacions i sentiments a flor de pell.
Tot i haver-nos preparat emocionalment per al que trobaríem al viatge, l’impacte ha sigut inevitable. No és fins que tens una persona a dos pams de tu que se’t despulla emocionalment i t’explica la seva història, que pots veure-ho més proper i posar-te a la seva pell. Durant aquests dies, hem deixat enrere les frívoles xifres i estadístiques de les quals ens parlen a les notícies i hem pogut posar noms i cares a aquests nombres.
UN EQUIP DE SIS ESTUDIANTS I UN PROFESSOR HEM ANAT A TESSALÒNICA (GRÈCIA) PER FER UN DOCUMENTAL SOBRE LA REALITAT DELS REFUGIATS
Amb un parell de cotxes de lloguer i tres càmeres, l’equip d’estudiants, juntament amb el nostre professor Enrique Canovaca i la nostra traductora d’àrab, Anna Pallarès, hem recorregut quilòmetres al voltant de l’àrea de Tessalònica, a la recerca de persones que ens volguessin explicar la seva història. Una tasca amb diverses dificultats: la gran majoria d’ells tenen por de parlar, o fins i tot, només de recordar.
Durant aquests dies, hem aconseguit ser un clar exemple d’equip. Tot i no conèixer-nos gairebé entre nosaltres, hem unit forces entre tots per poder realitzar el documental, i alhora enfrontar emocionalment la situació. Mentre que la Mariona, l’Alba i la Xènia s’encarregaven de la realització amb càmeres, l’Alberto feia el seguiment del projecte a les xarxes socials i el Toni -també col·laborador del FET a TARRAGONA- i jo exercíem de periodistes. Units, amb el suport de l’Enrique i la tasca imprescindible de l’Anna, hem aconseguit tirar endavant el nostre primer projecte d’aquesta magnitud.
Costa enlairar-se i deixar enrere un país després d’haver vist i escoltat els testimoniatges que durant aquests dies hem trobat, tant de refugiats com de voluntaris. Tots tornem a casa amb una nova visió de les coses, una nova manera d’enfocar les situacions. Aquest viatge ha suposat un punt d’inflexió en les nostres vides que ens pot suposar un abans i un després.
M’emporto la valentia i coratge de la Fatima, una mare siriana que viu com a refugiada a Grècia amb els seus dos fills a l’espera de la reunificació familiar amb el seu marit, que és a Alemanya des de fa més d’un any. M’emporto també la maduresa del seu fill gran, en Nour, que tot i només tenir onze anys, ha après algunes paraules en grec per ajudar a la seva mare a anar a comprar o fer gestions al banc. M’emporto, per descomptat, els ulls del nen més petit, en Hussein, que, grans com dos fars, no han vist altra cosa que no fos la guerra.
Em quedo també amb els habitants de la Mansión, un edifici abandonat a un camí de blocs enderrocats on conviuen sis pakistanesos de poc més de vint anys. S’hi van instal·lar pacíficament després de fugir de les represàlies de la màfia que habita alguns punts de Tessalònica. Entre quatre murs que se sostenen en peu amb dificultats, aquesta nova família ha improvisat una llar amb les poques pertinences que tenen.
DURANT DEU DIES HEM RECOLLIT TESTIMONIATGES TANT DE REFUGIATS COM DE VOLUNTARIS QUE TREBALLEN AL TERRENY
Marxem de Grècia amb noms, històries i persones. I és que sembla mentida com només amb un parell d’hores es pot agafar un afecte i confiança tan desmesurats amb algú. Les persones refugiades que vam conèixer a Grècia no van tenir cap dubte en obrir-nos les portes de casa seva des del primer moment, amb una generositat desbordant i exagerada per la seva situació de misèria. Tot i no tenir res, no els importava compartir el seu menjar amb nosaltres, o en el cas del Babú (un dels integrants de la Mansión), alimentar tres cries de gats a base de xeringues amb llet i molta delicadesa.
I és que ni tan sols el llenguatge o la cultura és un obstacle: amb somriures i gestos, els llenguatges més internacionals que hi ha, aconseguíem poder-nos comunicar entre tots. N’és un exemple la tarda improvisada de jocs i danses que vam passar a Serres amb un grup de nens i nenes kurds, que tot i que al principi es mostraven tímids, minuts després ens demanaven que ens quedéssim amb ells amb abraçades i estirades de braç.
Tornem a casa amb una sensació agredolça. D’una banda, contents i agraïts, per haver pogut escoltar les històries d’aquests herois anònims i per poder-les portar a Tarragona per a què tothom les pugui conèixer. D’altra banda, commocionats i frustrats, inundats per una sensació d’impotència desmesurada.
Si en alguna cosa coincidim tots els membres del nostre jove equip, és en què cap de nosaltres vol tornar a casa. Després d’haver vist la realitat dels refugiats amb els nostres ulls, girar-se i agafar un avió era el que menys ens venia de gust. És molt difícil acomiadar-te d’una persona a la qual no saps què li depara l’avenir, i a la que només li pots desitjar un “bona sort”. Mantenim l’esperança que d’aquí a un any la situació de tots aquests, ja amics, sigui molt diferent de la que és ara, però tot i això cap de nosaltres descarta tornar a Tessalònica si és necessari.
I és que si d’alguna cosa ha servit aquest viatge, és de despertar l’inconformisme que tenim amagat dins nostre. Ja li vaig dir al Babú. No és un adéu, és un fins aviat.
