Carregant ...

Te’l dec a tu, Joan Marc

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Joan Marc Salvat, periodista de La Selva del Camp, mort en accident de trànsit el desembre de 2015. Foto: cedida.

Fa poc més de quinze dies vaig rebre el segon premi del 2n Premi Jove de Periodisme Joan Marc Salvat pel recull d’entrevistes ’10 persones del Camp’ publicades al meu bloc personal. Els deu personatges amb qui vaig conversar tenen perfils molt diferents, des de l’abat de Poblet, Octavi Vilà, fins a l’actor tarragoní Oriol Grau. L’entrevista era una transcripció íntegra per no faltar en cap moment a la seva paraula i fugir del periodisme ràpid al qual, malauradament, estem massa acostumats. De collita pròpia només era l’entradeta inicial on amb unes línies breus repassava el currículum de la persona i descrivia les sensacions que havia tingut conversant amb ella.

El premi va néixer l’any passat per recordar anualment al periodista selvatà Joan Marc Salvat. Impulsat per Reusdigital, LANOVA Ràdio i Infocamp i amb el suport de la Diputació de Tarragona, l’Ajuntament de Reus, el de la Selva del Camp i la Cambra de Comerç de Reus. El Joan Marc va morir avui fa just dos anys, el 12 de desembre de 2015 a primera hora del matí en un accident de trànsit. Anava cap a la Selva del Camp, al seu poble, on des de feia uns mesos exercia el càrrec de director de Canal Camp, la televisió local, i de Ràdio La Selva. Aquell dia se celebrava el Mercat de Nadal del municipi.

AQUEST ÉS UN RECULL DE RESPOSTES DE LES 10 ENTREVISTES QUE HAN REBUT EL SEGON PREMI DE PERIODISME JOVE

Personalment, al Joan Marc el vaig conèixer al juny del mateix any que ens va deixar. Era a la festa de final de temporada de la Ràdio i em va explicar que la nit de Sant Joan va haver de marxar de la revetlla per anar a cobrir una baralla entre els organitzadors de les Barraques de Reus i alguns assistents. Quan es mor algú sempre tenim la sensació que ha marxat massa aviat, però ell només tenia 27 anys i aquest neguit s’agreuja. Et van quedar milers de batalletes per explicar-me, Joan Marc!

Uns mesos després, quan ja dirigia els mitjans de comunicació de la Selva del Camp, vaig anar a la Ràdio a parlar d’una entitat de la qual en formo part. Al sortir em va proposar fer un seguit d’entrevistes a persones destacades de la Selva en un format tant per la ràdio com per la tele. Significava tornar a allà on havia començat feia uns anys. Encara conservo la llista de persones que havíem seleccionat. Amb tu Joan Marc aquest projecte el vaig enterrar, no sé ben bé perquè, però fins a dia d’avui no ho havia explicat a ningú.

“ENCARA CONSERVO LA LLISTA D’ENTREVISTATS PER RÀDIO I TELE QUE ELS DOS VAM SELECCIONAR”

Un any més tard, vaig decidir que faria la mateixa filosofia d’entrevistes però amb persones de tot el Camp de Tarragona i de les Terres de l’Ebre i les publicaria al meu bloc. D’aquella llista que havíem elaborat  només en vaig entrevistar dues, els dos selvatans, el senador Josep Rufà i el director de Coselva, Pere Ferré. El premi que em vam donar també te’l dec a tu, gràcies Joan Marc per la confiança.

Acte de lliurament de la segona edició dels premis de Periodisme Jove Joan Marc Salvat. Foto: cedida.

A continuació deixo una pregunta i una resposta de cadascuna de les persones que vaig entrevistar i per les quals he estat premiat.

Josep Rufà (28 doctubre de 2016)

Des del desembre de 2015 és senador per Tarragona. Com a secretari d’organització d’ERC del Camp de Tarragona va proposar dues candidates pel Senat, però es va girar la truita i li ho van proposar a ell.

– Diu que el Senat no té utilitat i representa un partit independentista, què hi va a fer a Madrid?

Cada setmana amb els plens tenim quasi dues hores per parlar, on diem tot el que volem fer a la nova República. És una manera de què ens sentin des d’allí i no puguin dir mai que no els hem dit el que pensem. De fet, els polítics del PP ens reconeixen que som una continuïtat del que Esquerra ha anat a fer sempre al Senat i al Congrés, a diferència d’altres que ara els veuen com a traïdors perquè no havien demanat mai la independència. Clar, no ho acaben d’entendre.

Victòria Forns (9 de novembre de 2017)

Va ser regidora a l’Ajuntament de Tarragona des del 2007 fins al 2015 quan va remoure tota la cúpula de Convergència per exigir unes primàries perquè volien imposar a Albert Abelló com a cap de llista a les properes eleccions municipals.

– Quan CiU presenta la candidatura d’Albert Abelló, la van pressionar per evitar unes primàries?

– Em van pressionar des del primer moment. Ningú volia que hi haguessin primàries, ni de la direcció nacional ni de la local; sí militants de Tarragona, però ningú a nivell de federació ni a nivell comarcal. Jo m’agafava als estatuts del meu partit. Nosaltres portàvem dos anys que parlàvem del dret a decidir, això vol dir que la sobirania resideix en el poble, i per tant, en un partit, la sobirania ha de residir en la militància. Trobàvem un contra-sentit que el que nosaltres proclamàvem a nivell nacional i de país no pogués aplicar-se amb la mateixa coherència quan els estatuts del partit ho definien. Vaig pensar que s’estava intentant doblegar els estatuts i vaig decidir que contra això lluitaria fins al final, sabent que perdria perquè jo no era la candidata de la direcció nacional i llavors la cosa era molt complicada. Era una cosa d’exercici de la democràcia.

Ruth Troyano (13 de novembre de 2016)

Periodista i sommelier, ha col·laborat a l’última revista del Fet a Tarragona. Actualment es dedica com a freelance a l’enocomunicació i a l’enoturisme, dues paraules que ni tan sols existeixen als diccionaris.

– Què et comunica el vi?

– Quan obro una ampolla de vi m’apareix gairebé la cara de la persona, el seu projecte, em trasllada a les seves vinyes. Sempre dic que els vins, com els llibres, ens permeten fer viatjar en el temps i en l’espai. El vi el que em comunica és una manera de fer, de ser i d’entendre un territori i un país. Ara reconec més l’esforç que hi ha al darrere, quan em diuen “això val tant”, penso que jo en pagaria el doble, són vins que valen més del que costen. Evidentment no tots els vins són excel·lents ni bons, també hi ha coses que es fan que s’han de desmerèixer, però d’aquests no cal parlar-ne. Si volem nous públics, hem de parlar de les coses bones.

Begoña Floria (24 de novembre de 2016)

Periodista i ara portaveu del govern de l’Ajuntament de Tarragona. És regidora de Festes, Cultura i Patrimoni. Diu que és “la persona que resol les coses”. És conscient que, després del seu pas per la política no podrà tornar a una redacció.

– Diuen que el seu to ha baixat en els plenaris municipals…

-Sí!!! El meu paper i el meu rol ha deixat de ser el que era inicialment. Jo assumeixo el rol de portaveu no en funció del que crec únicament, sinó del que el projecte, en aquell moment, necessita. Va haver una primera etapa al 2007, amb una oposició molt dura, governàvem amb Esquerra. A l’oposició hi havia el PP, que va ser molt dur i els havia de frenar. He fet molts anys de portaveu sent la dolenta de la pel·lícula perquè aquest govern necessitava algú que fes de dolent. De dolent, en un sentit de contestar crítiques. En aquest mandat, les circumstàncies han canviat, hem passat de 4 partits a 8. La ciutadania ens ha donat un mandat de consens i millor relació amb tothom, per tant el meu rol com a portaveu ha canviat. Ja no és fer un paper dur, agressiu, per contestar atacs ferotges de la oposició, sinó que ha passat a ser un rol més d’explicar les coses. Tampoc conciliador perquè no em toca a mi, li toca a l’alcalde. Tot i això, hi ha moments que  em toca fer un paper més dur, perquè el que ha de quedar preservat, per sobre de tot, és la figura de l’alcalde.

Pere Ferré (1 de desembre de 2016)

Director gerent de la cooperativa de la Selva del Camp. Coselva és hereva d’un primer sistema cooperatiu iniciat el 1900, és un referent en el camp del cooperativisme agrari amb l’aplicació de les tecnologies més avançades als processos de producció.

– Per què decideixen apostar per la exportació enlloc de esforçar-se en promocionar la marca i la DO Avellana de Reus?

-Nosaltres podíem comercialitzar al màxim les avellanes, elaborades, en pasta, en granel, en farina, torrades, en bosses amb la DO, però jo penso que el sector de l’avellana s’ha dedicat més a protestar que a reinventar-se. Produir aliments és la millor possibilitat de negoci al món, ara, els aliments s’han de produir d’una altra forma. Amb l’oli ho hem vist, que el sistema tradicional de collir olives no ens porta a enlloc, les hem de collir amb màquina. Amb l’avellaner, encara que sembli estrany, fins a l’any 90 a Catalunya no hi havia cap plançó, no hi havia cap viver que vengués peus d’avellaners, llavors vam començar per això. Ara em sento més satisfet de tota aquesta fase inicial que no de la comercialització. Avui per avui, estem portant al mercat més de 50 mil plançons d’avellaner que això és el que ha d’ajudar al sector a reconvertir-se. Coselva ha estat un dinamitzador important pel sector de l’avellana, si mires la Selva o altres llocs com Girona on hi tenim influència, veuràs que tota la gent que ha fet les coses com nosaltres dèiem, se n’estan sortint molt bé i tenen possibilitats de sobreviure.

Josep Francesc Font (24 de gener de 2017)

Director del Complex Industrial de Repsol Tarragona des de 2014. Llicenciat en Ciències Químiques, ha fet la carrera a aquí a Tarragona, de baix a dalt. A més, presideix lAssociació Empresarial Qquímica de Tarragona

– Sap el que respira?

– Sí i estic molt tranquil. És més, quan era jove i anava a Barcelona, al mocar-me, els mocs tenien partícules negres d’haver estat a Barcelona. A mi això, a Tarragona, no m’ha passat mai. Sé el que respiro, a més ho hem analitzat i no hi ha diferència substancial amb un altre indret industrial d’Europa. Si em dius, respirem el mateix a aquí que a la Pica d’Estats? Doncs no, però em sembla que ningú aniria a viure a la Pica d’Estats. Assumim que volem viure amb unes prestacions, no volem tornar a tenir calefacció amb fusta ni a matar animals per tenir peces de roba.

Josep Anton Ferré (25 de gener de 2017)

Josep Anton Ferré està al capdavant de la URV des de l’any 2014, quan per primera vegada a la història de la Universitat, dos candidats es van presentar per governar-la. Va ser una candidatura continuista, de fet Ferré ja havia estat vicerector. La Universitat just acaba de celebrar els 25 anys.

– La Universitat hauria de ser més autònoma? Penso en la oferta de graus, les beques…

– Sí, jo hi crec fermament en això. Hi ha unes professions regulades que han de complir unes directrius, però en altres àmbits no només hauríem de tenir la possibilitat d’oferir títols diferents, sinó oferir la possibilitat de què els estudiants configurin els seus títols de forma més oberta. És a dir, tu et matrícules i quan fas un cert nombre de crèdits que estiguin relacionats, doncs tens el títol. Això a moltes universitats els hi sembla una heretgia!

Oriol Grau (18 de febrer de 2017)

Actor tarragoní. Va despuntar amb el seu personatge de Palomino, però Grau és molt més que aquell orellut horrorós que despertava simpatia. Al capdavant de la Sala Trono i membre de Dames i vells, també ha passat pel Terrat.

– Enguany que Reus és Capital de la Cultura Catalana, enveges la ciutat veïna pel que fa a l’àmbit cultural?

– Sí, per una part envejo l’estima a la ciutat que Tarragona no té, deu ser per una cosa històrica. Diuen que aquí, durant la Guerra del Francès els d’aquí van marxar i els nouvinguts no s’estimaven Tarragona. Reus està molt bé en infraestructures, tenen dos teatres que han funcionat sempre, no han tancat mai i això fa que es fidelitzi el públic i que la gent tingui l’esma de sortir, independentment del que vagin a veure. Sí que els envejo en algunes coses, però en d’altres no. També té una inèrcia de molts anys que a aquí no tenim, a Tarragona hi ha moltes coses noves, no hi ha aquestes tradicions culturals, de tota la vida… “Això tota la vida s’ha fet així”, doncs a aquí podem improvisar una mica.

Octavi Vilà, abat de Poblet. Foto: Arnau Martínez.

Octavi Vilà (9 de març de 2017)

El pare Octavi Vilà és abat de Poblet des de desembre de 2015 després d’haver fet una carrera monàstica gairebé a contrarellotge. El 2005, quan li ofereixen la direcció de l’Hemeroteca de Caixa Tarragona, decideix fer-se monjo amb 43 anys, el que s’anomena una vocació tardana.

– Per què creu que l’Església està perdent seguidors?

– –Somriu i agafa aire– l’Església, concretament el que és a l’Estat espanyol i a Catalunya, encara és hereva d’una estructura que es pot identificar molt amb el poder polític de bona part del segle XX. Això que algú deuria veure com un avantatge, crec que és un greu inconvenient, alguns eclesiàstics ho han dit, com el cardenal Tarancón, perquè al cap i a la fi és més avantatjós pel poder polític que per l’Església. Jo crec que és un problema, una circumstància històrica que hi ha hagut i que s’ha de superar. L’Església reuneix un grup de persones que formen la comunitat política i social tan de Catalunya com d’Espanya i dins seu hi ha diferents corrents, és plural. L’Església ha de tenir un paper concret, sobretot espiritual, com a referent social que a vegades amb algunes actuacions concretes de persones de dins de l’Església també falla, ha de ser un referent i no un poder.

Montse Castellà, portaveu de la plataforma Trens Dignes. Foto: Arnau Martínez.

Montse Castellà (13 de març de 2017)

Va néixer amb un megàfon sota el braç, és de les Terres de l’Ebre, el territori més oblidat i més maltractat del país. Cantautora i activista i està vinculada amb totes les causes possibles com la Plataforma en Defesa de l’Ebre o la Plataforma Trens Dignes.

– Les Terres de l’Ebre sou el territori més maltractat de Catalunya?

– Mos agradaria dir que no, però l’estadística… A vegades m’han dit que mos queixem de tot, però és que mos ataquen per totes bandes. Se mos ha maltractat històricament, més els últims 15-17 anys arran del transvasament i totes les causes posteriors, hi ha hagut una mena de catarsi i l’ebrenc emprenyat s’ha tornat optimista. No hi ha un queixar-se i prou, lluitar serveix, però si que hi ha la sensació de què per què hem de lluitar per coses que són de sentit comú. Per què aquest territori ha estat massa sovint oblidat si quan has d’agafar aigua has vingut a aquí, quan has de col·locar nuclears has vingut a aquí, quan has de ficar llots tòxics vas a Flix, quan has de ficar una plataforma que es diu Castor los terratrèmols passen al Delta i quan los trens no van, no van a tot arreu, però a allí, van pitjor que a tot arreu. Si no mos ataquessin, no mos hauríem de queixar.


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Una resposta a “Te’l dec a tu, Joan Marc”

  1. […] Article publicat a: https://www.fetatarragona.cat/2017/12/12/tel-dec-a-tu-joan-marc/ […]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *