Soc una egoista. Ho sé. Has marxat i ja em passa pel cap què faré sense tu, amic meu.
Ningú estarà disposat a escoltar una vegada més aquell CD que vam enregistrar amb totes les cançons de la Vuelta; des d’Azul i Negro a Nena Daconte.
Mira que érem friquis, perquè aquella del Corazón Congelado era infumable….i ens la sabíem de memòria.
No hi haurà ningú com tu per quedar a veure les etapes reines del Giro, de la Vuelta i, sobretot del nostre Tour els caniculars migdies de juliol.
Ningú per tornar a la Gallina, a Andorra, i escriure sobre l’asfalt un ‘Visca el Nàstic’ amb lletres ben grans.
No hi tornarem. Ni anirem als Dolomites, ni al Tourmalet ni a aquells Camps Elisis on vas veure l’arribada de la ronda francesa quan eres petit (Tan rosset, semblaves el petit Vinoukurov).
Ens quedaven tantes etapes pendents en forma de somnis!
El ciclisme ens havia unit… i ara m’he quedat tirada a la cuneta i amb una ‘pájara’ de cal Déu perquè no trobaré un gregari com tu.
La penya Pantani ha perdut el seu líder i el meu Armstrong, ja veus, un estafador. No t’ho vaig admetre mai però ara que no em portaràs la contrària ho escric aquí. Ens va mentir Armstrong i a Marco Pantani no el va matar la màfia, sinó la fama i les drogues.
Ens vam poder acomiadar amb una abraçada fa un parell de setmanes. Em reconforta. L’excusa va ser veure plegats la pel·lícula ‘The Program’ (L’ídol). Explicava la vida de Lance Armstrong que, si bé havia fet trampa en el ciclisme, tenia d’admirable haver superat un càncer.
Ens hi va fer pensar, a mi amb esperança.
Em vaig enganyar.
He recuperat la polsera groga de la Fundació Livestrong que m’havies regalat fa anys abans de marxar al Canadà. No te la treguis, em vas dir, i no me l’he tret.
Descansa Joan, que ara pedalaré per tu.
T’estimo Pirata!
(En el meu pensament els seus estimats pares, el Juan i la Merche que aquest dimarts he abraçat amb totes les meves forces; la seva germana Lorena i la seva llum, la Mar. Darrera d’ells, tots naltros que som un bon pilot).