Aquesta és una selecció molt personal de 5 fotos publicades al llarg del 2019 al FET a TARRAGONA:
En mans de dones. L’ADMIRACIÓ.
En un monogràfic de dones com el que vam preparar a principis d’any, no podies faltar les dones a qui més admiro del món. Després de preparar diverses proves per a la portada, finalment les mans de la meva germana i de la meva mare van ser les protagonistes d’una de les imatges més significatives del FET. Una revista que, a més, ha estat premiada per l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya.
Casa Boada. SLOW PERIODISME.
Tornar a Casa Boada sempre és especial. I per fer-ho per elaborar un reportatge dedicant-li la calma i el temps que mereix un espai icònic com aquest, encara ho és més. Va ser un matí deliciós, d’escoltar molt i d’aprendre més, i sobretot un matí per adonar-te que, per moltes fotografies que hi facis, mai seràs capaç d’explicar tota la història del local del gran Senyor Boada.
Clavegueres. LA CURIOSITAT.
Els fotògrafs sempre busquem llocs nous per mostrar i explicar noves històries. Feia molt de temps que tenia inquietud per baixar a les clavegures de la ciutat i descobrir com és realment aquest espai que mai havia vist i que, en canvi, sempre li havia posat forma en el meu imaginari. El component d’aventura i la màgia de l’Esteve Giralt al text van fer la resta i vam acabar publicant un dels reportatges més potents del 2019.
Monument als castellers. LA SORPRESA.
Quan el Ricard em va proposar d’elaborar aquest reportatge, no entenia res. Ni sabia ni em podia arribar a imaginar que l’estàtua dels castellers a la Rambla Nova tingués una porta per entrar-hi. Després d’uns minuts d’incertesa, perquè la clau no la podia obrir, la porta ens deixava al descobert un mini passadís per ficar-se dins la pinya del castell.
Janó Salvadó i Laura Val. LA TENDRESA.
És una de les fotos més tendres que hem publicat a la història del FET. Després de reunir i xerrar amb tota la família Salvadó Val a la plaça de Sant Joan, ens vam apropar al carrer del Vidre. Just davant de casa seva, vagi demanar al Janó i a la Laura que s’aturessin un moment. No va caldre dir res més. Entre la incomoditat per la presència del fotògraf i la tendresa per compartir tants anys junts, en va sortir aquesta bonica mirada.
