17.5 C
Província de Tarragona
Diumenge, març 24, 2024

El ‘Fet’ a casa (6): Sou uns pallassos!

Els tres components de la companyia Passabarret. Foto: David Oliete.

La Companyia Passabarret porta vint-i-tres anys fent riure des del Camp de Tarragona amb espectacles de circ en què el pallasso és la figura central. Apassionats i emprenedors, els tres integrants del grup produeixen i distribueixen  projectes propis i externs des del seu centre de creació a Valls, on també tenen una escola. Malgrat les dificultats de treballar en un sector minoritari, volen crear un circuit estable d’actuacions a la demarcació.

 

Dèlia Batet, Oriol Llop i David Sancho són uns pallassos… i amb molt d’orgull! Es van trobar fa quinze anys i, a hores d’ara, gestionen el principal projecte professional de circ al Camp de Tarragona, la Companyia Passabarret. Accedir a la seva seu a Valls, que és carpa, museu i espai d’assaig alhora, transporta el visitant, de manera immediata, als primers somriures de la infància. Als pallassos de la tele (Gabi, Fofó, Miliki, Fofito i Milikito), als circs ambulants que arribaven inesperadament a la ciutat i als mestres d’un ofici que és art i que a Catalunya va tenir amb Charlie Rivel un pioner a escala internacional.

La Companyia Passabarret porta 23 anys fent riure des del Camp de Tarragona amb espectacles de circ

A les parets del centre de creació circense de Passabarret, pintades amb les clàssiques franges verticals de color groc i vermell de les lones de les carpes, hi ha emmarcats els retrats ovalats, com els d’aquells lleons que donaven inici a les pel·lícules de la Metro Goldwyn Mayer, d’il·lustres seguidors del geni de Cubelles. Hi destaquen l’estatunidenc Jango Edwards, l’argentí Chacovachi, l’italià Leo Bassi i els també catalans Pepa Plana i Tortell Poltrona. Amb tots ells hi han treballat, els integrants de la companyia, que ara volen en solitari fent una doble tasca artística i empresarial, produint i distribuint espectacles propis i d’altres artistes. Un exemple prou conegut a la ciutat és la Plaça Friki de les festes de Santa Tecla, que dirigeixen des del 2006, i en què les restriccions pressupostàries de l’Ajuntament els han portat a recuperar l’ancestral pràctica de finançament altruista que dona nom a la companyia, en record dels seus orígens: passar el barret entre el públic després de les actuacions.

Tortell Poltrona en un dels retrats ovalats. Foto: David Oliete.

La Dèlia és l’única supervivent del projecte amateur iniciat l’any 1995, que es va professionalitzar amb l’arribada de l’Oriol i el David. “Hem viscut un procés progressiu de creixement que ara ens permet viure de la nostra vocació. Ens repartim les feines i fem una mica de tot”, comenta des del despatx que hi ha en una de les dependències del local. Una petita oficina on ordinadors i telèfons conviuen, a pocs metres de distància, amb un ampli espai d’assaig amb elements gimnàstics i trapezis. Completen la decoració estris d’attrezzo circense com ara barrets i vestits de pallasso, instruments musicals i cartells dels espectacles amb els quals han fet gires i actuacions per Catalunya, Espanya, França, Holanda, Mònaco, Cuba i Colòmbia. També van anar a Jordània amb l’ONG Pallassos sense Fronteres, amb la qual treballen des del 2014.

Els tres integrants de Passabarret produeixen i distribueixen espectacles propis i externs

“Viure de fer circ en un país que no compra circ és una bogeria”, afegeix entre riures David Sancho, com si fos el pallasso provocador i transgressor que interpreta a les seves funcions. Tarragoní i vinculat al món cultural de la ciutat des de molt jove, Sancho és una persona vitalista i hiperactiva, amb capacitat de fer moltes coses diferents alhora. Superats ja els quaranta anys i amb un fill petit, s’està especialitzant en la figura del mànager, tot i que segueix actuant. L’Oriol, que també és pare, i la Dèlia, que tot just ara espera descendència, viuen un procés de canvis semblant. “Amb l’edat la condició física se’n ressent. Fas menys acrobàcies i més de pallassa”, explica Batet.

 

Això no significa pas que no conservin intacte la passió pel seu treball, que el David situa “més a prop d’un artesà que d’un artista”. “Treballem amb les mans, fent un ofici tan respectable i normal com els altres. Anar d’artista per la vida t’aparta sovint del món real, com si tinguessis drets adquirits, i no és així”, indica. “El circ és una art escènica menor, un germà petit en referència al teatre i la música. A Catalunya encara ho és més, per la qual cosa tenim encara molt d’espai per recórrer”, afirma Sancho.

Assaig en una de les carpes de La Circoteca. Foto: David Oliete.

“Sortir de gira i anar a festivals internacionals és molt llépol. Ja ho hem experimentat, i ara volem desenvolupar una estratègia més local. Hem sigut pioners fent funcions de carrer en pobles petits on mai havien vist actuacions d’aquest tipus, i volem crear i consolidar un circuit estable de circ a la demarcació de Tarragona”, afegeix. Segons la seva opinió, les subvencions públiques són un “suport necessari”, però defensa l’autogestió com a millor opció per tirar endavant una companyia i fer-la rendible, amb els pas del temps, de manera independent i autosuficient. “El circ és l’art del risc, i, com passa en tots els negocis, hem de saber viure amb aquestes dificultats”, diu el David.

 

Seguint aquesta filosofia, Passabarret fa una mitjana de cent actuacions anuals amb les seves diferents propostes. El primer espectacle d’èxit va ser Tandarica Orkestar, el 2004, amb el qual van innovar en la utilització de ritmes musicals balcànics en funcions de pallassos, una experiència que els va permetre compartir escenari amb el  reconegut director de cinema i músic Emir Kusturica. Ara tenen en cartell Josafat, una adaptació en clau de circ de la novel·la modernista de Prudenci Bertrana. Pel que fa a les produccions externes, a més de la Plaça Friki, dirigeixen la mostra de circ Pleniluni de Torredembarra, el festival Xeic de Clowns de Gandesa, els Vespres de Circ de Valls i La Cirquera, al Prat de Llobregat, i van gestionar un circuit d’espectacles al carrer a Salou i altres localitats de la Costa Daurada.

El públic riu en una de les representacions de la plaça Friky a Tarragona. Foto: David Oliete.

A més del centre de creació circense a la capital de l’Alt Camp, anomenat La Circoteca, tenen i lloguen tres carpes (la Tomasa, la Ramona i la Tomaseta), amb cúpules geodèsiques de 15, 8 i 6,5 metres de diàmetre, respectivament. I una grada circular amb una capacitat per a 260 persones. La Circoteca, guanyadora del Premi Zirkòlika de l’any 2015 com a millor iniciativa per a la projecció del circ des de la descentralització pel territori, té com a element destacat una escola que ofereix cursos regulars i intensius d’aprenentatge i formació per a infants, joves i adults. “A Catalunya no hi ha gaires escoles i acadèmies de circ on aprendre a ser pallasso,  trapezista o acròbata. Estem molt lluny d’altres llocs d’Europa, tot i que creiem que hi ha gent interessada. S’ha de crear més oferta”, opinen els integrants de Passabarret.

El grup disposa d’un centre de creació amb escola a Valls, que s’ha convertit en un referent a Catalunya

“Som l’única companyia que ofereix a Catalunya un servei integral de circ. Fins i tot hem editat tres llibres, dins d’una col·lecció que hem creat, anomenada també La Circoteca”, indica el David. “El bon pallasso actual ha de ser un totterreny. Un funcionari públic que té com a vocació fer un servei a la societat”, afirma Sancho. “El segell Passabarret es caracteritza per un tipus d’espectacle familiar, que no infantil, on els pares són més protagonistes que els fills. No representem mai espectacles pensats per a nens ni anem contractats a festes d’aniversari. Més aviat fem el paper de socis dels progenitors, una mena de Robin Hood que vol salvar-los, per una estona, dels problemes de la vida quotidiana i ajudar-los a enriure’s de les seves responsabilitats i de les contradiccions de la vida. El nostre principal repte és arribar a ells, i per això fem acudits i bromes per a adults, en què els damnificats acostumen a ser els nens, que ens apropen més al bufó –sarcàstic i provocador– que a la figura del clàssic pallasso tou”, assegura.

 

“La nostra és una feina passional en què en cada funció ho dones tot al públic. Quan ells s’estan divertint, nosaltres estem treballant. No mirem les hores que dediquem a la feina, ni tampoc si el dia és festiu o no. Portem l’ofici a la sang. Tot i que tinguem famílies i cada cop més ocupacions d’àmbit empresarial per poder tirar endavant, els bolos són sagrats. Dins d’aquesta manera i actitud de viure, la llibertat d’expressió i pensament és bàsica. Malament rai, el dia que hi hagi pallassos políticament correctes…”, conclou el David.

(ARTICLE PUBLICAT AL NÚMERO 32 DE LA REVISTA ‘FET a TARRAGONA’, novembre-desembre de 2018)

Albert Ollés
Albert Ollés
Periodista. Coordinador del FET a TARRAGONA.
PUBLICITAT
CATEGORIES
ETIQUETES
POTSER TAMBÉ T'INTERESSA...

LEAVE A REPLY

Please enter your comment!
Please enter your name here