Carregant ...

Ens tenen mania? o potser badem?

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Xavier Grasset, un dels periodistes del Camp de Tarragona amb capacitat d’influència en els mitjans públics d’àmbit nacional. Foto: TV3.

Hi ha, en la percepció dels tarragonins respecte del seu paper en el món de la cultura (i potser caldria dir: en el món en general), dues opinions que semblen contradictòries i que, per a més inri, molt sovint les manifesta, sense escabellar-se ni un pèl, una mateixa persona.

Una de les dues opinions es queixa, probablement amb una certa raó, del fet que la cultura tarragonina, o la ciutat, o la zona del Camp de Tarragona, sigui menystinguda o ignorada, ja no dic per la resta del món, sinó en els límits més pròxims del nostre petit país. No ens fan cas, no ens estimen, sembla que des de Barcelona les mirades sempre es giren cap al Nord, o com a molt cap a l’interior, cap a aquesta Catalunya esplèndidament catalana, estarrufada de pronunciar paiella, però que es peta de riure quan sent dir aqueta.

Aquest article vol iniciar un debat seriós sobre la percepció del paper de Tarragona a Catalunya

Al costat d’aquesta opinió, floreix de manera esponerosa la del rebordonit i persistent autoodi. Què hi vols fer, aquí no es pot fer res, aquí ningú no aposta per la cultura; molts projectes, moltes idees, però al final no en resulta res, tot s’eternitza i acaba per aparcar-se. A més a més, estem massa bé,  asseguts a la terrassa d’un bar prenent un vermut. I si un vol fer coses, és clar, ha de treballar-les.

En resum: A fora no ens fan cas i el que fem aquí no val un cigró. Són dues idees que he sentit repetir milers de vegades i, com deia, sovint sortides de la mateixa boca, contradicció que és el fidel reflex d’un cervell astorat, corprès, desorientat, que no està conforme amb allò que passa tot i que no sap per què passa i no es preocupa d’aclarir-ho. En té prou amb repetir-ho.

Hi ha un corrent d’opinió que es queixa de ser ignorats per Barcelona, i un altre instal·lat a l’autoodi

Un article d’opinió en una publicació periòdica no és el lloc adequat per resoldre el dilema, sobretot perquè la solució requereix posar molts arguments sobre la taula, tirar-nos uns quants trastos al cap els uns als altres, fer-nos sortir els colors a la cara, i adonar-nos que algunes seguretats que teníem no eren tan segures com ens pensàvem. Però sí que és el lloc per iniciar un debat seriós sobre el tema. Entenguem, doncs, aquest article, com un inici.

Comencem, doncs, avui, amb una afirmació: cap allà dalt, com en diuen alguns, o cap al centre del poder català, no ens tenen mania. El nucli de poder del país no ha estat ni molt menys tancat als tarragonins ni als camptarragonins. Només cal fer una repassada als governs. Durant el llarg mandat pujolista, hi va haver força temps en què es notava la influència potent de Josep Gomis i de Joan M. Pujals, tots dos, per cert, expresidents de la Diputació de Tarragona. I durant els dos tripartits, aquesta influència quedava reflectida, sobretot, en els noms de Josep-Lluís Carod-Rovira i Josep Bargalló. Aquest darrer encara és al peu del canó.

Hi ha polítics i periodistes d’aquí que han tingut influència als mitjans de comunicació nacionals

El mateix es podria dir dels mitjans de comunicació, màxims responsables de la imatge que dona cada territori cap a les altres parts del país. Força periodistes de Tarragona, o d’alguna altra població del Camp, o que hi ha tingut estreta relació, han estat responsables de mitjans de comunicació o de noticiaris d’àmbit nacional (i estatal), o han estat influents articulistes i comentaristes. Sense voluntat d’exhaustivitat, i amb el risc d’oblidar-me d’algun nom rellevant (en demano disculpes!), només cal esmentar Carles Francino (TV3, Canal+, La Ser), Josep-Carles Rius (La Vanguardia), Xavier Grasset (Catalunya Ràdio, TV3), Josep M. Martí (SER), Núria Solé (TV3), Lluís Amiguet (La Vanguardia), Josep M. Girona (SER, PRISA), Griselda Pastor (SER), Albert París (El Punt), Jordi Gil (TV3), Ferran Espada (El Punt), Frederic Porta (TVE Cat, El Periódico) o Javier Pons (SER, 40 Principales, director de TVE). Tots recordem un moment en què a Barcelona es parlava del clan de l’avellana, en què jugaven un paper important la gent d’El Terrat, amb Andreu Buenafuente al davant. I també recordem una època una mica anterior, en què l’omnipresent Luis del Olmo (RNE, Onda Cero, la COPE) ordia projectes des de Roda de Berà.

Núria Solé, asseguda a la plaça Imperial Tarraco, en l’entevista amb el FET realitzada fa pocs mesos. Foto: David Oliete.

Llavors, si no ens tenen mania, per què diantre tenim la sensació que no ens fan cas, que ens ignoren, que ens menystenen o que passen de nosaltres? Fa poc, des de Fet a Tarragona, una de les persones que he citat, Núria Solé,  presentadora actualment del Telenotícies Comarques de TV3, i que abans havia passat per altres programes informatius com el TN Migdia, replicava a les preguntes intencionades de Ricard Lahoz dient-li que no hi ha cap tipus de discriminació ni esbiaixament, que existeixen uns criteris de proporcionalitat o de diversitat entre els territoris i que, més enllà d’això, les notícies es donen o es comenten en funció de la importància de cada cas.

Núria Solé defensa des del ‘Fet’ que TV3 no discrimina la informació per territoris

Abans de matisar-ho, he de confessar que em sembla lògic. És evident que TV3, com qualsevol altra cadena pública, ha de tenir uns protocols. És també evident que tots els fenòmens de caràcter general han de tractar-se de manera extensiva i equitativa. Els exemples més clars són el temps, l’estat del trànsit, les eleccions, els sorteig de Nadal o els esports (en aquest cas, discriminats segons l’esport de què es tracti i la categoria). A l’altre extrem del panorama noticiable hi ha els fets excepcionals, aquells que ho remouen tot. Poso per exemple un atemptat terrorista, l’explosió d’una química, un greu cas de corrupció en un ajuntament o una important troballa arqueològica. És normal i desitjable que les veus dels periodistes, junt amb les càmeres, aquell dia prioritzin això.

Griselda Pastor, amb la platja de la Móra al fons, en un moment de l’entrevista amb el FET, l’estiu del 2014. Foto: David Oliete.

Entremig d’un i altre extrems, però, hi ha un terreny amplíssim que difícilment es pot acomodar a mesures objectives. També és lògic. Al cap i a la fi, els periodistes són humans. Per què l’homenatge que una ciutat fa a un important químic que hi ha nascut mereix atenció i la commemoració del centenari d’un botànic nascut en una altra població passa desapercebut? Com que, a més d’escriure en alguns mitjans com a opinador, m’he dedicat molt de temps a activitats que tenen repercussió en mitjans (com a escriptor, com a editor, com a dinamitzador i com a gestor cultural) m’he trobat moltes vegades fent-me aquesta pregunta. Com és que d’aquesta activitat (que hem preparat tan meticulosament i que té tant d’interès) no n’ha parlat ningú, ni tan sols un breu en un diari? Per què aquesta obra de teatre o aquesta novel·la no han merescut cap crítica?

“La pregunta que ens hem de fer és: comuniquem bé, nosaltres?”

La resposta immediata d’una bona part de gent és pensar que ens tenen mania o, com deia abans, que ens ignoren. No dic que no sigui cert, perquè d’exemples segur que n’hi ha (i alguns els he viscut en primera línia). Però no podem quedar-nos amb aquesta resposta tan simple i matussera. Si del que es tracta és de comunicar, la pregunta que cal fer-se és: comuniquem bé, nosaltres? Perquè un altre parli bé de nosaltres cal que sapiguem transmetre-li bé allò que volem comunicar. I no donar per suposat allò que nosaltres donem per suposat (l’originalitat, la categoria, la singularitat, l’interès, l’excepcionalitat d’allò que ens ocupa).

Fa pocs dies, vaig veure al Telenotícies un reportatge referit al projecte fotogràfic Límits, posat en marxa pel fotògraf tarragoní Rubén Perdomo. El reportatge estava molt ben fet. Hi intervenien el mateix Perdomo i els també fotògrafs Pep Escoda, Cristina Serra i Ram Giner, si no recordo malament. La notícia tenia interès, la imatge era agraïda, potser tenien bons contactes (és un factor que no es pot menystenir), però sobretot van saber fer entendre la singularitat i originalitat del projecte. No és un cas únic. La Sala Trono ha estat objecte de notícia o reportatge darrerament en diferents ocasions. Al costat d’això, és cert, també he estat testimoni de projectes que, en la meva opinió, no han obtingut el ressò comunicatiu proporcionat al seu interès que mereixien.

“El problema de fons és que Tarragona té una estructura comunicativa insuficient”

Però, més enllà de les queixes perquè no ens fan prou cas, o de l’autocrítica perquè no comuniquem prou bé (en els casos en què això sigui així), crec que hi ha alguns problemes més de fons que convé tenir en compte. Un d’ells és que, sempre segons el meu parer, Tarragona té una estructura comunicativa insuficient.

Estic escrivint aquest article per a un mitjà de premsa escrita molt meritori, que omple un buit evident, al qual estic subscrit des del primer dia, i que fa una magnífica feina. Els objectius i resultats notoris que obté consisteixen a informar, invitar a la reflexió i fer augmentar l’autoestima dels tarragonins. Déu n’hi do, el repte! Una feina igualment meritòria la fan altres mitjans, de premsa escrita, ràdio o televisió, en alguns dels quals col·laboro esporàdicament, tant de caràcter públic com privat.

“Hauríem d’aspirar a aportar informació i opinió a l’àmbit comunicatiu general del país”

Però un espai amb les dimensions i importància econòmica i demogràfica que té el nostre no hauria de resignar-se a originar només informació local per a consum local, sinó que hauria d’aspirar a aportar el seu granet d’opinió i d’informació a l’àmbit comunicatiu general. Si resseguim la història dels mitjans de comunicació tarragonins de les darreres dècades veurem que n’hi ha hagut alguns intents, però la majoria han fracassat pel desinterès de la mateixa societat a la qual havien de ser útils, o per un erroni plantejament empresarial, o per l’oposició de sectors massa interessats en el control de l’opinió pública.

El resum i la conclusió de tot plegat són fàcils. La construcció d’una imatge per a un territori (una ciutat, una comarca, un país) és una feina àrdua. Els escriptors hi han fet i continuen fent-hi el seu paper. Dels mitjans de comunicació, no podem esperar que es limitin a aplicar fórmules aritmètiques. Per això és important entendre que aquell que es vol comunicar ha de saber donar importància a la comunicació i als comunicadors. I que calen estratègies comunicatives. Altrament, vol dir creure que les coses es comuniquen soles.


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

12 respostes a “Ens tenen mania? o potser badem?”

  1. Laura ha dit:

    Los Tarragonins sentimos orgullo de ciudad pero tal vez sólo los Tarragonins. La identidad es local. No se extrapola este orgullo a todo el territorio como ocurre en Barcelona y otras provincias, tal vez los pueblos de alrededor de Tarragona que son muchos sientan poco el afecto de los Tarragonins.
    También creo que la gente de aquí en general es gente sencilla pero muy recelosa de lo suyo, este carácter contenido, tranquilo y a veces inseguro de la mayoría impide que saquemos lo mejor que llevamos dentro y al final sigamos siendo eso una provincia o comarca de mirada corta.

  2. Carles Marquès ha dit:

    Joan, Ricard, absolutament d’acord amb l’article. Com a periodista que ha treballat a Barcelona i a Madrid, us puc ben assegurar que ningú ens té cap mania, però també és cert que el Camp i Tarragona ciutat té un gran potencial i una realitat potent, però no ens l’acabem de creure i sobretot no la sabem comunicar. O més ben dit, manca una estratègia comunicativa coordinada i forta, d’institucions, empreses i lobbisme, sí em permeteu la paraula.

  3. Silvia Muñoz Becerra ha dit:

    Tarragona es molt especial, té una mirada ample, i a la vegada regelosa en lo seu.
    Jo sóc d’un poble proper, tanmateix per estudis, feina, sempre he estat vinculada a Tarragona.

    Tambè he estat a Madrid, Barcelona, Sevilla, i opino qué no ens tenen manía.
    No entenc perquè es diu això.

  4. Francesc ha dit:

    Sense anar mes lluny ahir al telenoticies de TV3 al vespre en comentar les regions sanitarias que es podrien acollir a la fase 1 de desconexió el comentari es va fer desde Reus sense sortir per a res la Ciutat de Tarragona, desprès a les noticies de la sexta va sortir un comentari en presencia de l’Alcalde de Reus Sr. Pellicer. Avu aquest matí anant per laRambla quan em tocava per la edat sortir a passejar e escoltat el comentari de dues persones en dos llocs diferents dient el que els i sembla del menyspreu que ens tenen els mitjans de comunicació als Tarragonins. Potser que ens u. debem fer mirar

  5. Robert CC ha dit:

    El tema dona per molt. A banda de la percepció que es té del Camp de Tarragona als centres de poder i de comunicació (jo m’he sentit dir «és que Tarragona és molt lluny» a la mateixa gent que em demanava, amb tota naturalitat i donant-ho per fet que jo em desplacés a Barcelona; i quan els dius que la distància és la mateixa, es queden com a meravellats). A banda d’això, doncs, em sembla evident que no comuniquem prou bé i tampoc no consolidem projectes ambiciosos, i ens hem encasellat (i deixat encasellar: els castells són collonuts i n’hem d’estar orgullosos, però potser que també fem alguna cosa més) i a més, en temes de mitjans, no és que no tinguem mitjans propis com cal, és que en tenim (en patim) un que sembla que treballi per una altra cosa (per atiar aquest victimisme en clau antibarcelonina i, en el fons, anticatalana). Hauríem de continuar aquest debat. Hi ha moltes coses a parlar.

  6. Emili Guillemat Bernat ha dit:

    Joan, estic completament d’acord amb tu, per a mi es el caràcter i la manera de esser dels tarragonins, sempre ha estat així, hi ha molt a dir i discutir, del perquè. Massa llarg d’explicar ara i ací, en podríem parlar…. així es tal com ho veig….. tinc 74 anys i des dels 17 , hi estat amb coses d’aquestes… , però una cosa tinc clara, tenim que pencar mes….ser mes ambiciosos, ser mes creadors , menys criticar i mes treballar.
    Hi ara voldria afegir un comentari que per a mi va lligat amb tot el que he dit i que pot ferir algunes susceptibilitats de persones i col·lectius….MENYS PEDRES ROMANES I MES PENSAR EN EL FUTUR…TRENQUEM-NOS EL CAP EN EL QUE PODEM FER….DE PEDRES NI HA MOLTES PER A TOT ARREU…..Som una ciutat mes…..
    Un exemple, a Girona organitzen el Temps de Flors, (no cal que ho expliqui) sabeu el que ha representat això per als gironins…i com això d’altres activitats….. tenim que canviar la mentalitat, no tan mirar darrera, si no endavant.
    Res més,
    Emili

  7. Joan ha dit:

    No crec que sigui un tema de mania, però la centralitat de Barcelona, manifestada amb el seu poder econòmic i humà té unes regles comunicatives pròpies que molts cops no coincideix amb la nostra, és un tema que també passa a les terres de Lleida. Potser sí que tampoc sabem vendre bé la nostra visió de l’entorn.

  8. Àngels Torras ha dit:

    Totalment d’acord però…. Potser també hi ha alguna cosa d’amiguisme, favoritisme… Ja m’enteneu.
    Es miren els projectes O quí hi ha darrere?? Entre d’altres coses amb una mica més ample ens aniria millor.

  9. Xavier Climent Sánchez ha dit:

    El que comentes és absolutament cert i contrastat: hi ha un absolut menysteniment des de Barcelona cap al sud i també cap a Lleida.
    Crec recordar que l’any passat coincidien aproximadament en dates la Patum de Berga i Tarraco Viva. La cobertura diària o setmanal de les respectives notícies no tenien res a veure.
    Ja ho deia el Puigdemont del Polonia: I Girona, més.
    Encara recordo una sèrie de TV3 en la que a un dels personatges el destinen a una nova feina: A Tarragona?, exclama l’actor amb cara i to de fàstic.
    Sempre ha estat així BCN només mira (i de reull) al nord.

  10. Alfons ha dit:

    Penso que, al capdavall, el que preval als mitjans de comunicació barcelonins a l’hora de tractar o valorar informacions que afecten al nostre territori és el criteri demogràfic. A la demarcació de Tarragona som poc més del 10% del total de la població catalana, i si bé Girona o la Catalunya central tampoc no tenen un pes demogràfic important, són considerats una extensió de la ciutat de Barcelona en l’aspecte econòmic o vacacional. Ens hem de reivindicar, doncs, amb més força si volem sobresortir. Raons no ens en falten. Però l’esforç l’hem de fer nosaltres, no ens vindrà de fora. Per exemple, és inconcebible que un indret com el Monestir de Poblet no es conegui més arreu. A França matarien per tenir un Poblet, i l’haurien convertit en una icona mundial. I el mateix amb altres indrets de casa nostra: delta de l’Ebre, modernisme de Reus, Tàrraco… La llista és llarga, i la feina a fer, extensa. Tant de bo les generacions presents i futures s’hi posin amb ganes. Cal treballar-hi, sense victimisme. No hi ha cap més secret.

    Gràcies Joan per encetar aquest debat.

  11. […] que va molt més enllà de la publicació de la revista i dels articles en digital. Com deia l’escriptor Joan Cavallé en un magnífic article, també volem invitar a la reflexió, promoure els grans temes de debat de la ciutat i el territori […]

  12. […] que va molt més enllà de la publicació de la revista i dels articles en digital. Com deia l’escriptor Joan Cavallé en un magnífic article, també volem invitar a la reflexió, promoure els grans temes de debat de la ciutat i el territori […]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *