Una tarda qualsevol del mes de juny, la plaça de la Font llueix impassible a les anades i vingudes dels passejants i als cambrers dels bars que ja ocupen posicions. S’acosta Sant Joan però la façana de l’Ajuntament ja sap d’antuvi que no serà, per segon any consecutiu, l’icònic decorat de la diada castellera del 24 de juny a la tarda.
La de Sant Joan seria la segona de les cinc trobades de les colles tarragonines en un any convencional i el tret de sortida del tram més intens de la temporada castellera a la ciutat. Enguany, però, s’haurà de conformar amb ser el pretext d’una trobada del FET amb un sol representant de cada colla. Sense camises, sense faixes i sense gralles.
El ‘FET’ reuneix les quatre colles de Tarragona a les portes de Sant Joan
Les escales de l’Ajuntament són l’escenari de la conversa distesa entre els quatre castellers. Precisament al costat del que és provisionalment -des de fa tres anys- el seu local d’assaig, Jordi Suriñach és el cocap de la secció de pinyes dels Xiquets de Tarragona, la colla on ‘milita’ des del 1998. Seguint en tot moment el pla sectorial de represa de la cultura popular de la Generalitat, els de la camisa ratllada van començar els contactes amb la canalla tan aviat com van poder, primer amb trobades més lúdiques i recentment amb els assajos més pròpiament dits. “Ara que s’amplia el protocol donarem cabuda a l’assaig al pis de sisens, sempre estirem la normativa tant com podem, mentre la gent se senti còmode”, vaticina Suriñach.
Venint directament des del seu local al Cós del Bou, Enric Masip ha ostentat diverses responsabilitats a les juntes de la Colla Jove Xiquets de Tarragona, fins que aquesta temporada va assumir l’encàrrec de ser el segon cap de colla. Havent començat els assajos amb la canalla a principis del mes de maig, a hores d’ara la colla lila ja treballa les dinàmiques dels troncs dels castells, organitzant dos grups de castellers i partint la tècnica en dos dies a la setmana, per evitar contagis. L’avanç amb el treball de canalla i de tronc, però, no els ha fet oblidar la pinya: “És important treballar totes les parts, i ens hi anem posant a mesura que ens ho permet el protocol”, fa Masip.
Trobada a la plaça de la Font amb Mar Pascual, Elena Guzmán, Enric Masip i Jordi Suriñach
Davant seu, i amb camisa blava des de fa catorze anys, Elena Guzmán es troba a l’equip de canalla dels Xiquets del Serrallo, després d’haver ocupat la posició de crossa dins la colla marinera. “La canalla demanava reactivar les activitats lúdiques i el contacte, i això hem fet, així com el treball físic dels castellers adults”, explica ella, que assegura que la quantitat de mesures de seguretat dels assajos sovint impedeix que se’n tregui massa profit. Els seus interlocutors assenteixen, però admeten que és millor això que res, l’alternativa és quedar-se a casa.
“Farà un mes i mig que treballem amb la canalla, i des del principi teníem clar que amb ells no podíem començar els assajos castellers”, diu Mar Pascual, que obre el seu vuitè any com a cap de canalla de la Colla Castellera de Sant Pere i Sant Pau. Després de tants mesos d’aturada castellera i de contacte més aviat inexistent, la cohesió de grup i la confiança -que tant importants són dalt del castell- ha desaparegut gairebé per complet. El primer que cal treballar, doncs, és l’aspecte social entre els més menuts, per tal de facilitar la feina quan comencin els assajos més tècnics.
I és que en una colla, la canalla ocupa una part fonamental de la lògica castellera i gran part dels esforços de la junta tècnica a l’inici de cada temporada. Si ja de per si és complicat suplir aquells canvis físics de la canalla que creix any rere any, en les circumstàncies actuals trobar recanvis es converteix en una tasca titànica. “Ens hem quedat sense les formes habituals d’arribar als més petits; ni tallers, ni festes, ni casals d’estiu”, lamenta Jordi Suriñach, i intervé Enric Masip: “Ens hem hagut de reinventar i buscar canalla nova, treure criatures que teníem a la reserva”.
Aquest és un problema que ja no es planteja amb els castellers adults del tronc o de la pinya, perquè el pes i la constitució es mantenen temporada rere temporada. I denoten certa lentitud amb els progressos de la canalla: “Els adults només necessiten un mes d’assajos, mentre que amb els petits potser en necessitaràs tres”, vaticina Mar Pascual. A més de la tècnica castellera, també s’han perdut complicitats i confiances: “No ha estat una represa normal de la temporada”, asseguren ells.
Jordi Suriñach: “Ens hem quedat sense les formes tradicionals d’arribar a la canalla”
Amb el sempre omnipresent pla sectorial de represa de l’activitat cultural, que poc abans de la trobada amb el ‘FET’ augmentava a 25 les persones que podien prendre part d’un assaig o d’una eventual diada, els quatre castellers reconeixen que no es troben amb la capacitat de jutjar els protocols tècnics, però lamenten que és un marge molt petit per parlar de represa. “Nosaltres estem preparats per quan s’ampliï el marge, però ens agradaria tornar quan pugui fer-ho tothom; l’essència castellera passa per no negar l’entrada a ningú”, fa el de la camisa lila.
Siguin vint, vint-i-cinc o cent les persones permeses pel pla sectorial, la qüestió és que la resta de la colla se’n queda fora, però això no suposa un escenari gaire diferent al de principi d’una temporada corrent, on els assajos de tronc i de canalla s’inicien abans que els generals: “El protocol actual encara no planteja la necessitat d’escollir qui entra i qui es queda fora”, resol Suriñach. Més endavant ja ho veurem, però la represa de l’activitat comporta la discriminació dels assajos en una activitat que, per naturalesa, és de tot el col·lectiu. “L’essència dels castells és que tothom els pugui fer, que tothom hi tingui cabuda; o hi som tots o no hi serà ningú”, rebla la serrallenca. Els altres tres s’hi mostren en total acord.
Però i com es recupera una activitat castellera després d’haver estat més d’un any sense assajar? Tot plegat es discuteix des del terreny de la intuïció, perquè els castellers no en tenen cap certesa; els assajos generals són “una capsa per obrir”, en paraules de Jordi Suriñach. Els quatre responsables vaticinen que en aquesta represa s’hi barrejaran diversos sentiments legítims i del tot comprensibles: “Des de la voracitat d’aquells que es moren de ganes de fer castells fins a la mandra dels que hauran descobert alternatives d’oci, passant per la necessitat de tornar a tenir vida social o la nostàlgia dels que ho havien deixat feia temps”. Una visió optimista omple la conversa davant el pronòstic que profans dels castells arribin a totes les colles i contrarestin l’efecte de la por: “Si algú deixa de venir per por als contagis s’ha de respectar, li guardarem el lloc fins que torni”, assegura Masip.
El que sembla evident és que, després d’aquella temporada vertiginosa del 2019 que va acabar amb el 3 de 9 sense folre carregat per partida doble -en una seqüència memorable que ni els millors guionistes haurien imaginat per Santa Úrsula-, veurem una davallada general del nivell casteller. O, dit en altres paraules, que trigarem més en veure la tripleta màgica, tan habitual abans de l’aturada.
Enric Masip: “Si algú deixa de venir per por, s’ha de respectar. Li guardarem el lloc”
Des dels Xiquets i la Jove, Suriñach i Masip s’emplacen a veure com serà el primer assaig “normal” per prendre el pols de la tornada i poder fer una previsió amb garanties. “La proximitat d’allò a què estàvem acostumats dependrà de la gent del primer assaig i, com sempre, de la canalla”, augura el de lila, i respon el ratllat: “El primer assaig pot venir amb trampa, que l’eufòria de la tornada no ens enganyi”. Aquí caldrà veure “qui són els de pedra picada”, riu la de verd. En qualsevol cas, un primer assaig de la temporada amb l’assistència d’un divendres previ a Santa Tecla, que seria el malson humit que tot equip de pinyes voldria tenir.
“Al Serrallo hi ha moltes ganes de tornar, fins i tot ens ho exigeixen”, diu Elena Guzmán. Sembla que la dificultat que haurà d’enfrontar cada colla no dependrà de la mida de la seva massa social, perquè els processos seran paral·lels. “Un any de parada potser ens ha anat bé, però els castells són com una droga que ja no podem evitar més quedant-nos els divendres al sofà”, reconeix Enric Masip. Irònicament, allò que fa més atractius els castells –el caràcter multitudinari, obert i intergeneracional– és també allò que ara els pesa com una llosa. “Amb quantes persones té contacte un acotxador quan puja pel tronc?”, es pregunta la de la camisa blava. I llavors, quan podrem considerar que els castells hauran tornat?
Elena Guzmán: “L’essència dels castells és que tothom hi participi. O tots o ningú”
Segurament la resposta a aquesta pregunta serà tant unànime com es mostren els components de les quatre colles de Tarragona. Elena Guzmán ho té clar: “Els castells hauran tornat quan vegem aquesta plaça plena”, diu, senyalant el terra enllosat de la plaça de la Font. I les Cols, i Sant Pere al Serrallo i tantes altres places que enyoren tornar a sentir el refilar del toc de castells. En l’escenari distòpic d’una diada castellera sense públic, sembla que el pilar caminant seria una aposta segura per la poca quantitat de gent que necessita. “Aquell dia tothom trobaria un familiar o amic que tingués un balcó al carrer Major”, riuen tots.
El retorn dels castells passa per una assistència generalitzada i no discriminatòria als assajos i per unes diades amb públic. “Potser haurem d’assumir que fer castells comporta el risc de contagi de la mateixa manera que sabem que podem caure i fer-nos mal, però no ens podem estancar”, planteja una lògica Mar Pascual amb la que tots semblen estar-hi d’acord. Potser sí que, tot i haver assolit la immunitat de grup, el més sensat serà entendre que el risc de contagi no desapareixerà mai i, per tant, podrem considerar que els castells hauran tornat quan hi hagi “la màxima normalitat possible”.
Preguntats per com s’imaginen la tant anhelada tornada dels castells a plaça, novament exhibeixen unitat d’opinió i coincideixen a remarcar que hi haurà “emoció, alegria, il·lusió i gent molt contenta amb petons i abraçades inversemblants”, producte de la necessitat de retrobar-se. Suriñach planteja fins i tot que la tornada simbòlica sigui per Sant Magí o per Santa Tecla: “Si es pot fer un pilar, benvingut sigui; serà una passa més endavant per allò que enyorem tant”.
Mar Pascual: “L’aturada ens ha fet perdre confiances i complicitats”
Ja fora de la trobada, la conversa segueix amb el pilar de 5 que les colles dels Xiquets de Valls volen recuperar per Sant Joan i la sorpresa sobrevinguda dels Castellers de Vilafranca fent el mateix castell a principis de juny. Els quatre tarragonins s’ho miren amb distància i amb un punt d’escepticisme. La sensació que algú vol córrer més del compte plana sobre l’ambient.
L’aturada obligada de tot el món casteller ha fet re-enfocar l’últim dels quatre valors que resa el lema casteller: ‘Força, equilibri, valor i seny’. Una parada que semblava necessària, que ens ha donat temps per agafar totes les forces i que ens brinda la possibilitat de prendre’ns els castells més a la tarragonina, amb la filosofia del “o tots, o ningú”. Sigui com sigui, Suriñach, Masip, Guzmán i Pascual s’emplacen a trobar-se amb camisa i faixa així que en tinguin l’oportunitat, sigui a la plaça de la Font o a les Cols, amb mascareta o sense, però amb més ganes que mai.
