Són molts els reportatges elaborats pel FET als darrers anys que m’han deixat petjada com a periodista i com a persona. Recordo especialment les converses amb les famílies de persones refugiades de l’Amèrica Llatina, l’Àfrica i Ucraïna; la capacitat d’adaptació i de resiliència de l’ésser humà m’impressiona.
Per al record dels 10 anys del FET, vull recuperar aquest reportatge de nois i noies, ara ja adults, acollits per famílies a Tarragona perquè el seus pares i mares biològics no podien fer-se’n càrrec. El vam titular ‘Famílies que salven vides’ i el vam publicar a la revista 57. Aquí el teniu íntegre:
‘famílies que salven vides’, un reportatge sobre l’acolliment d’infants
Quan la mare i el pare d’un infant no se’n poden fer càrrec, la Generalitat n’agafa la tutela. Les causes són diverses, a voltes terribles. El resultat és una criatura o un adolescent que es queda sol, desemparat, en risc. El Centre d’Acolliments Familiars (CAF) de la Casa Sant Josep, al centre de Tarragona, fa una crida per trobar més famílies disposades a acollir. Un enriquidor acte d’amor. Tres històries emocionants de tres nens acollits. Avui són adults amb les seves vides.
L’Òscar, el Cristian i la Desirée es van fer grans en famílies que no eren les seves. Famílies d’acollida. Cadascú amb una història de vida diferent, enriquidora i colpidora. Es poden explicar moltes coses sobre l’acolliment familiar d’infants desemparats o en risc, però posar-se a la pell dels qui han estat nens i nenes acollits és una de les formes més emocionants d’intentar entendre-ho i, sobretot, sentir-ho. Un acte de generositat, complex, a l’abast de mares, pares i germans, si és el cas, disposats a donar-ho tot sense esperar res a canvi. Les famílies, però, quan ho viuen senten que reben molt més del que donen.
La Casa Sant Josep, de la Xarxa Sanitària i Social Santa Tecla, gestiona des de l’avinguda d’Estanislau Figueras acolliments familiars tutelats per la Generalitat. Ho fan a través de professionals que s’hi deixen la pell, a diari, en cada acolliment, en cada nen que arriba perquè el seu pare i la seva mare no se’n poden fer càrrec. De portes enfora, crida l’atenció la façana de colors. A l’interior, un món desconegut, en un edifici on es pot veure un tram de l’antiga muralla medieval. Obren les portes al FET i citen dos dels joves extutelats. A la Desiré la trobarem fora.
El primer testimoni de vida és el d’un nen que avui és un jove de 22 anys. És rialler, té llum. És l’Òscar de la Cruz Subirats, nascut a Reus. Amb només 2 anys i mig va deixar la casa del pare i la mare: “L’Imma i el Fernando, el pare i la mare, no em podien cuidar.” Ell mateix comença un viatge de vida, amb un relat que amb prou feines necessita preguntes. És sorprenentment madur. Dels pares biològics, no en recorda res. Era molt petit. El que sap ho va saber de més gran. “Els avis i les seves famílies no vivien un entorn desestructurat, tenien feina, gent normal i corrent. El papa Ferrando i la mama Imma es van casar i tot anava bé, però la mama tenia problemes de salut emocional i el papa tenia una discapacitat mental.”
Amb un germà tres anys més gran, van viure amb una primera família d’acollida a Roda de Berà. “No va funcionar.” Tornada al centre d’acollida fins que es van creuar a les seves vides el Jaume Espelt i la Cèlia Poblet. Un matrimoni d’aleshores quaranta anys, amb tres fills. Era el primer cop que acollien. L’Òscar i el seu germà David van canviar el centre per una masia a la Conca de Barberà, al costat del monestir de Poblet. L’Òscar no va perdre mai el contacte amb la “família biològica”. Els seus pares es van acabar separant. Cada dissabte, una hora amb la família de la mare i després una altra hora amb la família del pare. “No tinc bon record d’aquelles primeres trobades, no en tenia ganes, sempre rondinava i volia estar amb els de casa, amb el Jaume i la Cèlia.”
L’Òscar, la Desirée i el Cristian van ser infants acollits i avui són adults amb vida pròpia
L’Òscar s’explica davant l’atenta mirada de la Pepa Escoda i l’Adolf Quetcuti, coordinadora i tècnic del Centre d’Acolliments Familiars (CAF) de la Casa Sant Josep. El paper dels especialistes és vital a l’hora de tirar endavant cada acolliment i fer-ne el seguiment. Tot i les dificultats, és fonamental entendre el paper del pare i la mare biològics. “La coexistència de les dues famílies, la biològica i la d’acollida, és important. Una família et cuida i una altra família és la que t’ha donat la vida”, explica Quetcuti. Un acolliment no és una adopció. La tutela és de la Generalitat i els pares biològics no desapareixen. “Els acollidors han de ser persones que respectin els orígens. Quan aculls no només aculls l’infant, també la seva família; hi ha visites i contacte i el que hi passa ho has d’acompanyar com a acollidor, t’agradi més o menys”, afegeix.
L’Òscar recorda una infantesa bonica, tot i uns inicis moguts. Jo i el meu germà érem molt trapelles, veníem rebotats. “El primer que li vaig dir a la mama Cèlia va ser una paraulota.” Després va venir una vida plàcida. “Era un nen bastant obert, no era tímid, em feia amb tothom. No tenia cap por de dir d’on venia. Em presentava dient, soc l’Òscar i soc acollit. I ho deia moltes vegades.” Riu. Els seus pares completaven la presentació. “Els vaig dir papa i mama des del primer moment. Em va ajudar dir-los papa i mama. Quan estava amb la família biològica, eren el papa Fernando i la mama Imma.” Dos pares i dues mares.
Un terrabastall que sí que té al cap, perfectament gravat, arriba quan només té 7 anys, quan es va morir la mare biològica. “Ho recordo perfectament, com un fet molt dolorós. Vam poder anar al funeral. Els tècnics del centre d’acollida em van dir que podia fer un dibuix per acomiadar-me d’ella. La importància dels tècnics… em van ajudar a afrontar la mort de la mama.” No es va atrevir —ho recorda com si fos ahir— a deixar el dibuix damunt el fèretre.
El relat de l’Òscar és emocionant, però serè. En una de les pauses, agafa la paraula el Cristian Casado (33 anys), que l’escolta amb atenció, per parlar de com és viure entre dues famílies. La que t’ha tocat i la que t’ha acollit. També va ser un nen acollit en família, des que tenia 9 anys, després de quedar sota la tutela de la Generalitat al costat de la germana petita i estar-se més de dos anys vivint en dos centres d’acollida, a l’àrea de Barcelona. El Cristian recorda que al principi sentia rebuig per la família d’acollida. “Com a infant vius d’una manera molt visceral aquest conflicte de lleialtats. Els tècnics fan un paper de mediació, de posar cadascú al seu lloc.”
“És una feina d’artesania. L’acolliment no és només per als infants, és la família. Són els teus orígens”, destaca l’Adolf, que viu amb vocació cada possibilitat de trobar una família d’acollida. “Fem i demanem més difusió de l’acolliment; es coneixen les adopcions, però l’acolliment és més desconegut”, apunta la Pepa Escoda. Es genera un diàleg, sense guió. “M’agrada això que dius del treball d’artesania; quan va morir la mare, o quan va morir el pare, o quan abans va entrar a la presó… En aquells moments, quan t’ho diuen, aquella persona ha d’anar amb molt de tacte davant teu. I jo recordo molta delicadesa per part dels tècnics, de saber-se explicar bé i congeniar”, diu l’Òscar.
“Un acolliment no és una adopció, perquè es manté el contacte amb la família biològica”
Trossos de vida que es despleguen de cop. Plantofades de realitat. La Pepa marxa una estona. Una de les nenes que va trobar fa anys una família d’acollida arriba ara a la majoria d’edat. Es fa una petita celebració. Bany d’emocions i records. Ha estat un èxit. Un més.
L’Òscar reprèn el seu relat de vida. Va estar sis anys al Seminari de Tarragona, feliç. “L’adolescència ja va ser diferent; no la recordo tan bonica com la infantesa. Tot el meu passat es va remoure.” Als 14 anys es mor el pare. Un any abans havia ingressat a la presó. “Això em va tocar molt; em va costar molt anar-lo a veure. Va ser un cop molt fort. Jo de primeres no el veia com el meu pare, el rebutjava.”
El vincle amb els pares, i especialment amb les mares, es bàsic per a molts infants en acollida. El Cristian Casado també ha continuat veient la mare biològica; primer amb visites periòdiques, després d’arribar al centre, mentre esperaven una família d’acollida. També després, un cop ja van començar a viure amb una nova família. Ell i la seva germana sempre han mantingut el vincle. “Sempre hem estat molt conscients de la realitat de la meva mare. I la mare també en va ser molt conscient. Té problemes de salut mental que li van impedir poder tirar endavant la nostra criança. Li van aconsellar que cedís la tutela, no l’hi van prendre.”
Aquells lligams amb el pare i la mare biològica en alguns casos es perden o queden difosos quan els nens tutelats deixen de ser-ho amb la majoria d’edat i ja fan la seva vida. El Cristian continua mantenint contacte amb la mare biològica, que viu a Barcelona i ha rebutjat els recursos residencials, de pisos compartits o tutelats. El Cristian pateix. El seu pare biològic i la seva família viuen a Madrid, amb problemes d’addiccions. “Continua viu i consumint. Abans de la pandèmia ens vam trobar, amb el meu fill, a Las Negras, al Cabo de Gata, d’on és la meva família d’origen patern. Va ser molt bonic, ens vam trobar les tres generacions. Va ser molt especial.”
Els acolliments, un procés complex, en alguns casos s’allarguen en el temps abans no es concreten. Falten famílies d’acollida. D’aquí la crida de la Casa Sant Josep i de les institucions. Fora del centre ens trobem amb la Desirée Aguilar Martín (25 anys). Una història diferent, encara més a contracorrent. Dels 7 als 14 anys va estar en centres d’acollida; primer a la Mercè, a Tarragona, un any, i després ja al centre de la Immaculada, a Reus, sis llargs anys més. “No rebia visites familiars, la meva mare biològica no venia.” No van ser anys fàcils, esperant, somiant amb una família d’acollida. “Em sentia sola, volia rebre atenció”, afegeix.
Hi ha diverses tipologies d’acolliments familiars: Les urgències i els diagnòstics
Amb 9 anys se li va assignar una família col·laboradora. Primer quedaven els caps de setmana; després va començar a compartir amb la família els estius i les festes de Nadal. Un procés que va acabar amb l’acollida permanent, quan ella tenia ja 14 anys. “Va costar molt, es van haver de fer molts papers i tràmits.” Desig i necessitat finalment complerts, amb les ganes de marxar i de no estar en un centre d’acollida fins als 18 anys. “Al centre no tens el caliu d’una família. Aquesta és la diferència més gran, per molt que els educadors siguin molt agradables… En una família et sents estimat, sents que estan més per tu”, diu la Desirée.
Mentre no es troba una família per a un infant tutelat, els xiquets viuen al Centre Residència d’Acció Educativa (CRAE), a la Casa Sant Josep. “Abans es busca que un infant pugui estar amb una família… Són espais de convivència que donen protecció; intenten assimilar-se al màxim amb una casa, però hi ha un mínim de deu infants. L’experiència individualitzada d’una família no la pot oferir el centre”, destaca Escoda.
Hi ha diverses tipologies d’acolliments familiars. Les urgències i els diagnòstics, quan s’ha de retirar l’infant perquè està en risc i cal protegir-lo. Una família pot acollir-lo mentre dura l’estudi de la seva situació, per saber si els pares es poden recuperar. Una temporalitat de sis mesos, segons la llei. “No és tan fàcil de vegades poder fer una proposta d’adopció. Tot ha d’estar molt ben argumentat des del punt de vista legal. Les vides de les persones són dinàmiques; pot aparèixer un membre de la família que se’n pugui fer càrrec”, remarca la coordinadora.
La Desi no té germans biològics però sent com a germans l’Albert i el Josep, cinc i sis anys més grans que ella, els fills dels pares d’acollida, la Pilar i el Jordi. “Mai m’he sentit que no era part de la família. Els meus germans són els qui més m’han protegit davant de qualsevol situació. M’han estimat com una germana més; m’han mimat, era la petita.” Ara viu sola, a Reus, però manté els vincles amb la família d’acollida. Amb els pares biològics no hi ha tingut mai contacte. El pare es va morir quan ella tenia només mesos i la mare va marxar a viure fora. Dels anys al centre d’acollida en recorda que no va ser gens fàcil. “Mai ho oblidaré. M’ha fet madurar més ràpid que altres noies de la meva edat. No és fàcil de viure. Et sents sol; jo no rebia cap visita de cap familiar. Sense la família d’acollida no sé què hagués estat de mi.”
De les companyes i els companys del centre n’ha mantingut algunes amistats. “Hi havia bona convivència”, recorda. Era una nena tímida. “Estava molt il·lusionada per tenir una família d’acollida; no tenia ningú en aquella època. A mesura que em vaig fer gran encara rebia menys visites. Volia que algú estigués per mi, tenir una mica d’atenció, com qualsevol nen.” La relació amb la família d’acollida al principi tampoc va ser senzilla. “No parlava gaire al començament, em costava expressar el que sentia. Em va costar molt d’entrada, després ja xerrava i ho explicava tot, com a uns pares normals.” Als seus pares d’acollida els diu pare i mare. Viu i treballa a Reus, com a perruquera d’animals. La família d’acollida té una associació d’animals abandonats. Ho va viure a casa i s’ha format per treballar-hi.
L’Òscar va cursar el Grau de Teologia a Barcelona, però als 19 anys va veure que no volia continuar la carrera per ser mossèn. Ara estudia Paisatgisme i Medi Natural a l’Institut d’Horticultura de Reus. Viu amb els pares i una altra germana, la Cèlia. El seu germà David va caure en la droga, i va demanar ajuda al monestir de Poblet. “Ell rebutjava la família d’acollida, estava molt rebotat. Va estar cinc anys en una comunitat al Montsant i s’ha rehabilitat. “Molts acollits són allà. No dic que tot sigui culpa d’allò.”
No tenir els pares i les mares biològiques, viure el desemparament abans no es troba una família d’acollida, deixa empremta. Cadascú amb les seves circumstàncies. “Quan ets adult i cuines tot això, surten les ferides, les preguntes que et feies quan eres més petit”, admet el Cristian. Després de ser un nen modèlic, “fins al punt de ser complaent amb l’objectiu d’arribar a ser estimat en una família que no em tocava”, va esclatar la rebel·lia als 17 anys. “Va sortir de cop, de manera visceral. Vaig marxar de casa, en una crisi existencial. Freud potser diria matar el pare, però jo el vaig matar i rematar.” A dia d’avui tot això està molt superat i ordenat. La seva mare d’acollida va morir de càncer. Amb el seu pare continua tenint-hi vincle. “Jo els deia Ilde i Misi, no papa i mama. Però quan va néixer el meu fill, el Pau, que té 5 anys, ara és l’avi Ilde. Ha saltat una generació el fet de dir-li pare.”
la casa sant josep manté una crida permanent a trobar famílies d’acollida
Casualitats de la vida, l’Òscar s’ha convertit d’alguna manera amb el temps en acollidor. S’ha quedat amb la família d’acollida, que continua fent acolliments. Els seus pares porten gairebé una vintena de nens i nenes en acollida en els darrers vint anys. “S’ha de tenir molta paciència.” Fa broma. L’Òscar i el seu germà van ser els primers. A la Casa Sant Josep es fa una crida permanent per trobar més famílies d’acollida. Portes obertes. “Un acolliment no és una adopció, perquè sempre hi ha contacte amb la família d’origen i la porta oberta a un retorn”, alerta l’Adolf.
“Has d’estar preparat, acabes molt vinculat amb aquell infant, l’atens i te l’estimes com un fill, però has de tenir molt present que en un acolliment sempre hi ha un inici, però pot haver-hi un final. Dir adeu quan veus que un infant està bé a casa teva no és fàcil”, afegeix la Pepa. “Tenim moltes menys famílies de les que es necessiten”, insisteix. Actualment hi ha al voltant d’una cinquantena de famílies acollidores al Camp de Tarragona, amb més de mig centenar de nens i nenes acollits.
“els pares d’acollida m’han salvat la vida, així de clar”
La família d’acollida de la Desirée tenia dos fills, però un dia va decidir anar a informar-se al centre de menors de la Immaculada, a Reus, a tocar de casa. “Sempre van tenir el desig d’ajudar un infant desemparat que necessités ajuda”, diu ella. “Jo els agraeixo molt tot el que han fet per mi. Sense ells no sé on seria ara ni què seria de mi. Soc molt feliç. M’han salvat la vida, així de clar”, conclou, abans d’acomiadar-nos.
