Benvolguts amics i amigues,
Us he de confessar que he necessitat certa distància per deixar-ho reposar tot plegat. A aquestes alçades possiblement ja totes i tots ens haurem fet prou a la idea que 10 anys després deixarem de publicar el FET i que Tarragona quedarà una mica més orfe d’aquell periodisme calmat que les inèrcies globals d’avui esmicolen poc a poc.
El FET va néixer amb la voluntat inequívoca de fer un producte diferent: de plantejar una mirada en positiu cap a la nostra ciutat i cap a les seves persones. Una mirada d’aquelles que els tarragonins i tarragonines sempre reivindiquem perquè veiem lluny de casa, però que mai som capaços de treure a passejar pel nostre propi jardí. 62 números després (62!) crec que puc dir que el FET ha sumat el seu particular granet de sorra a posar en valor allò que als inicis anomenàvem “històries de la ciutat” i que ara em permeto descriure com a “l’essència de la ciutat”, les persones que la fan.
“tarragona es queda més orfe d’un cert periodisme”
Tanquem un cicle personal, professional, i fins i tot m’atreviria a dir vital, mentre ens acomiadem envoltats d’una comunitat envejable de persones que en algun moment o altre heu cregut en el projecte i que fins el darrer dia heu seguit col·locant el FET a la vostra prestatgeria de casa.
Personalment, he tingut la sort de ser al vaixell del FET des del primer dia. L’he vist néixer, adaptar-se als canvis, superar una maleïda pandèmia i perquè no, consolidar-se com un d’aquells projectes que creen xarxa i fan territori. Perquè avui en dia, gran part de la vida va d’això, de ser capaços d’impulsar projectes diferents, que mirin més enllà d’una pantalla, que ens facin qüestionar coses, que apostin pel talent local i que creïn sinèrgies socials i humanes que enforteixin els lligams amb allò que cadascú sent com a “casa”.
“des de l’inici s’ha apostat pel fotoperiodisme reposat”
El 2013 vam començar a idear les primeres maquetes del FET, a decidir com volíem que fos. Una convicció absoluta en el poder de la imatge i una aposta irrenunciable pel fotoperiodisme reposat van complementar un equip sensacional de periodistes amb qui no he deixat de créixer i d’aprendre en cadascun dels innombrables reportatges i entrevistes que hem fet plegats. A totes i tots, quin tros de plaer ha estat.
Com a fotoperiodista, el FET ha estat com un d’aquells caramels que mai vols que s’acabin. De fet, l’altre dia em preguntaven quantes fotos havia fet en aquests deu anys de FET. Òbviament vaig ser incapaç d’aproximar una xifra real, tot i que la seixantena de portades fetes confessaré que em provoquen cert vertigen. La confiança cega cap a la meva feina, un altre dels privilegis d’aquests deu anys.
“el fet és com un caramel que no vols que s’acabi mai”
Més enllà de xifres, la realitat és que les pàgines del FET m’han obert les portes a racons i persones espectaculars de casa nostra que mai hagués imaginat i el meu agraïment és enorme. A cadascú de vosaltres, els qui en algun moment m’heu permès estar davant vostre fent una ganyota rere un objectiu, moltes gràcies. Només espero que almenys us agradés el “retrato”.
Personalment, no crec que mai pugui agrair prou la trucada del Ricard Lahoz l’any 2013 per sumar-me al projecte, ni la capacitat de lideratge, implicació i constància que tant ell com l’Albert Ollès han aportat per crear poc a poc una bonica (i necessària) comunitat del FET, número rere número.
“ha estat una gran escola personal i professional”
Ja per acabar, i si em permeteu, crec que és just posar en valor el paper que ha tingut el FET en el conjunt del teixit periodístic de Tarragona i el conjunt del territori, no només des d’un punt de vista de comunitat, sinó també com a escola personal i professional per a molts de nosaltres.
La confiança de centenars de subscriptors i anunciants durant aquests 10 anys no ha estat suficient per mantenir viu el “miracle del FET” i amb ell se’n va una aposta incondicional, i malauradament massa excepcional, de periodisme i fotoperiodisme reposat.
El FET acaba, però el seu llegat és la convicció que el periodisme i la fotografia de qualitat són absolutament innegociables. Avui més que mai.
Moltes gràcies a totes i tots. Ens seguim veient pels puestus, càmera en mà.
