Dues passes a l’esquerra, ara una a la dreta, recupera la posició, vigila el ritme i tornem a començar. La sala gran de la Llar Bonavista és una festa quan sona la música i comença la classe setmanal de ball en línia. Ho han trobat a faltar. Una desena d’usuàries segueixen les indicacions amables de la Yolanda García, monitora de ball i ferma defensora dels projectes de gent gran activa. Ella assegura que ja se saben les coreografies senceres de memòria i que podrien funcionar de manera autònoma, però no es vol perdre “l’alegria pura” que inunda l’ambient. Dues passes més a l’esquerra, una endarrere i a seguir el compàs de la música.
‘en bona companyia’, un reportatge sobre les llars de gent gran després de la pandèmia
La de Bonavista forma part d’una xarxa de catorze llars municipals per a la gent gran arreu de Tarragona, i representa molt més que un local on passar el matí per als seus usuaris i usuàries. “És un lloc on passar-ho bé, on sentir-se acompanyat i on cuidar-nos els uns als altres”, somriu amb tendresa el Francisco Soria, extreballador de la química jubilat i, des de fa una dècada, president de la llar de jubilats del barri. “Res és més important que tractar bé les persones que necessiten parlar, que volen socialitzar o que els convé tenir activitats a fer per deixar enrere la monotonia de casa”, raona. I la llar hi funciona en conseqüència.
La Carmen és una de les fixes a la graella dels balls en línia. “Sí que és veritat que procurem estar el mínim temps possible aturades”, confirma, riallera, mentre acaba de preparar la bossa. “El ball és bo per a la ment, m’ajuda molt a la mobilitat i és fantàstic per relacionar-nos amb els companys”, comença a pensar en veu alta. Va a passar-s’ho bé i a fer-ho amb la millor companyia possible. Repassa en veu alta algun dels passos que ha de memoritzar i dona la benvinguda a les companyes que faltaven per arribar. Ja s’esperaven.
visitem les llars de bonavista i avinguda catalunya
“Aquí ens coneixem gairebé totes”, es presenta la Isabel, “perquè quan no ens trobem al ball ens trobem al bingo”. S’ha arreglat per venir, com sempre que toca ballar. “Fa molts anys que venim i és important que sempre tinguem activitats que ens empenyin a moure els peus”, es referma. La Rosa, a la seva esquerra, sent que “necessito venir a ballar” després d’una època complicada. “No puc quedar-me tancada a casa, negativa, sense moure’m”, es repeteix. Duen una motxilla grossa a l’esquena i necessiten disposar d’aire, d’espai i de música per abandonar els problemes a la porta.
S’entrecreuen les usuàries del ball en línia, les de la darrera hora de gimnàstica i se senten fitxes de dominó a la cafeteria de la planta baixa. Amb totes les precaucions i la responsabilitat que el context obliga, sembla que la llum a poc a poc va recuperant el seu espai natural. La varietat és important: l’exercici físic es combina amb activitats de pintura, d’entreteniment o amb cursos que acosten els més grans al sempre excloent món de la tecnologia. Alguns usuaris troben a faltar els tallers de memòria —“ens anaven genial”, recorden— que encara no s’han pogut reprendre. La retrobada va sent progressiva després d’una sotragada tan seca.
“És incontestable la quantitat d’estudis que demostren que mantenir-nos actius millora la nostra salut física i emocional i la nostra la qualitat de vida”, reflexiona la Cèlia López, coordinadora de les polítiques de Gent Gran Activa a l’Ajuntament de Tarragona. Defensa que el propòsit de les llars municipals “ha de ser aquesta promoció d’accions que facilitin que els nostres grans es mantinguin actius, animats, integrats, des d’un model de proximitat”. López és molt crítica amb “l’actitud paternalista” que, accentuada durant la pandèmia, “ha demostrat bona part de la nostra societat, disposada a menystenir i a excloure tota una generació de persones com si no tingués dret a gaudir en plenitud un cop es poden jubilar”.
“De fet, és suficient amb obrir els ulls per desmuntar el tòpic que la gent gran vol estar quieta o que renuncia a les activitats que els proposem”, afegeix el Marc Alonso, animador sociocultural i mà dreta de la Cèlia a les llars de gent gran de la ciutat. “Ens demanen activitats físiques adaptades a les seves possibilitats, activitats intel·lectuals o lúdiques que els mantenen alerta mentre socialitzen i gaudeixen… sempre en volen més!”, explica. “La resposta a cada esforç que fem per ells sempre és boníssima”, afegeix la Cèlia.
Hi ha una clara majoria de dones apuntades a les activitats amb moviment
La sala és ampla i això ajuda a mantenir les distàncies de seguretat. Costa traçar un perfil concret dels usuaris de les llars de Tarragona, si bé hi destaca una “clara majoria femenina”, apunta López, que pot superar el 90% en algunes de les activitats com ara les que impliquen moviment. “Tenim persones que estan soles, d’altres que viuen en família, o que s’acaben de jubilar, o que superen amb escreix els vuitanta… és un ambient molt variat i això té conseqüències molt positives”, raona. “El gran factor comú dels nostres usuaris i usuàries són les ganes de socialitzar i de relacionar-se amb altres persones”, resumeix la coordinadora.
La mateixa sala polivalent de Bonavista que acull el ball en línia, una estoneta abans, era la seu d’una sessió de gimnàstica amb més d’una quinzena d’usuàries i un únic usuari. És la sala amb millor ventilació de tot l’edifici, i això marca la diferència. La Teresa Barriac els pregunta per la família mentre tothom es posa a punt i ella acaba d’ocupar la posició de monitora. S’assegura que tothom ha portat l’imprescindible: l’aigua i alguna cosa per menjar i recuperar energies després. “I el somriure?”, pregunta també, dolça. La tendresa li torna en forma de lluentor i d’aquesta nova manera de somriure amb els ulls que ens ha deixat en herència l’ús de les mascaretes.
L’activitat de gimnàstica adaptada és l’excusa perfecta perquè jubilades d’edats diverses i amb condicionants molt diversos destinin una hora de rellotge al seu benestar físic i emocional amb una sèrie d’exercicis senzills que els ajuden a mantenir-se actius i a frenar la passa enrere que ha suposat el parèntesi dels darrers dos anys. “És adorable veure com tots es coneixen, s’estimen i tenen una cura exquisida els uns dels altres”, detecta la Teresa. “La gimnàstica és una activitat important, però no venen només per això”, confessa la monitora. “En el fons, venen a saber que estan tots bé, a assegurar-se’n”, afegeix. A garantir que ningú està sol i que sempre queda un grup alerta si algú no està bé. “Si es poden veure i es parlen, és quan es queden més tranquils”, somriu.
“mantenir-nos actius millora la nostra salut física i emocional”
La monitora detecta que la pandèmia ha deixat “molta tristesa” en algunes persones, i que “reprendre les activitats ens ha suposat una alegria enorme”. La Isabel, que s’acosta a saludar després dels exercicis, no amaga que “quan no sortíem de casa ens sentíem sols, aturats, freds”. Es nota que ve amb moltes ganes. “Una persona saludable necessita ser-ho en cos i ment, i això també passa per veure’ns, parlar i tornar a relacionar-nos”, apunta Barriac. Ella és monitora itinerant i fa les mateixes sessions a tres llars diferents de la ciutat, no només a Bonavista. “El fet de treballar amb tants usuaris diferents de llars diferents m’empeny a una conclusió claríssima”, reflexiona: “que els diners públics no podrien estar més ben invertits que quan van de tornada als qui més s’ho mereixen”.
“Necessito anar a ballar, no puc quedar-me tancada a casa”
L’Anna fa seixanta anys que va arribar a Bonavista i recorda que “això era la flor de Catalunya”. “Hem aixecat el barri treballant tota la vida, l’hem aconseguit fer gran i ara, que som grans, no ens tenen respecte”, s’hi suma el Miguel, dolgut. Andalús i extremeny, ell recorda que “aquí, tots tenim una història al darrere” que no mereix silenciar-se entre quatre parets. “Jo he estat més d’un any gairebé sense sortir al carrer”, s’hi suma l’Antonia, granadina, ara amb l’alegria de qui ha recuperat les ganes d’obrir-se. Parlen de teatre, parlen de pintura i parlen del fet que “volem més vigilància al barri i més activitats per a nosaltres”. “I que posin més llums, que a la nit anem a les fosques!”, s’hi sumen ràpid altres dues veus quan veuen un bolígraf i una llibreta a taula. I després diran que la gent gran va perdent la iniciativa…
En un altre punt de la ciutat, l’Àngel es toca la visera de la gorra, encuriosit, quan sent que el xivarri s’acosta de manera progressiva. Tímidament, somriu. Sembla content i concentrat. Ell no diu res, i de mica en mica va donant forma al dibuix. S’ho mira, s’ho remira i l’acaba donant per bo: ara faltarà posar-hi color. Com cada dijous al matí, com un rellotge suís, s’asseu en una de les taules on més toca el sol i es disposa a gaudir de l’hora de pintura a la Llar Municipal Tàrraco per a la gent gran. “Saps? La pintura és la meva teràpia”, saluda, amable i distès. No en viu lluny, i confessa que l’activitat li serveix “per desconnectar” de les males notícies “i per conèixer gent” amb qui anar compartint les bones. De la resta de la teràpia, explica amb simpatia, ja se n’encarreguen la seva dona, la filla i el net.
“La pintura és la meva teràpia i serveix per desconnectar”
La Llar Tàrraco es troba en un edifici discret de l’avinguda de Catalunya i també és de titularitat municipal. Acostumats a acollir un calendari efervescent d’activitats i balls, el sotrac de la pandèmia va obrir una esquerda impossible d’oblidar durant la primavera del 2020. “Ha estat molt dur, però cada dia anem traient una mica més el cap”, comenta el Jacinto Picó, president de la Llar i de l’Associació de Jubilats i Pensionistes Tàrraco. Ben aviat en farà 80, però encara té l’energia suficient per continuar dedicant “tot el meu temps lliure” als usuaris i les usuàries de la “seva” Llar. El Jacinto defensa fermament que “la gent gran necessita i mereix viure bé”, i considera que és de justícia que els qui poden “ens bolquem en el seu benestar” mentre les forces aguantin. Celebra, amb una alegria immensa, que fa poques setmanes han pogut reprendre les sessions setmanals de ball després de dos anys de renúncia forçada.
Els dijous de pintura també estan assenyalats en vermell al calendari de l’Antonia Bautista. “Perquè et donen una motivació, una rutina, una llibertat que no té res a veure amb quan no podíem fer res i ens havíem de veure tancats a casa”, recorda. Pensionista, és una de les més joves de la sessió i té entre mans un dibuix admirable d’un ram de flors. Li encanta “pintar i cantar” i està contenta d’haver-se animat a apuntar-s’hi. “Vas escoltant, parlant, coneixent, dibuixant i ja no estàs sola”, s’obre. “I va sortint tota l’angoixa que tens a dins”, nota, “i t’animes a no deixar-ho i a continuar venint per molt que algun dia no trobis totes les ganes”. Duu una brusa ben acolorida, verda i blanca, i les ungles ben vermelles. La qüestió és anar posant color a la vida.
Tot i que avui toquen activitats diferents, les sensacions són molt similars a la Llar Tàrraco i a la Llar Bonavista. La recuperació dels somriures, de les rialles, dels colors i dels ànims després d’un període gris que va enxampar tothom per sorpresa. “Ningú ens ho esperàvem; jo estava convençuda que serien els quinze dies del principi i que passaria molt ràpid”, se sincera la Mercè, vicepresidenta de la Llar Tàrraco i esposa del Jacinto. Es complementen bé i fan una enveja sana comprensible: ella és el cap, ell és tot cor. “Va ser el 12 de març, al vespre: vaig tancar la porta sense saber que vindrien uns mesos eterns”, comenta la jugada el Jaume, secretari de la Llar des de fa dues dècades i un dels homes amb millor memòria de la ciutat. El dia que va poder reobrir, a les nou en punt ja estava neguitós. I cada matí encara manté la mateixa sensació. “Si no t’agrada el que fas… no hi continues tants anys després”, confessa. Ell recorda en to de broma que quan es va jubilar esperava “tenir més temps lliure, no menys!”, però no pot negar que està encantat amb la feina que fa a la Llar. “Als meus anys he après que la manera més efectiva de treure energies noves és no aturant-se”, pensa ara en veu alta.
hi ha moltes persones grans que se senten soles i desmotivades
La Mercè està convençuda que una desgràcia com la Covid-19 ha servit per reivindicar “com d’important és que existeixin espais com aquestes llars” per lluitar contra l’altra pandèmia dels nostres dies: “la de la gent que, ho estigui o no, se sent absolutament sola”. “No dubto que el virus ha estat un punt d’inflexió en la nostra història”, opina la Cèlia, “i hem d’aprendre tots plegats que afavorir un envelliment actiu, que és el que nosaltres voldrem demà, també passa per escoltar i per acompanyar els més febles en tot el que els calgui”. La coordinadora de Gent Gran Activa lamenta que “tots anem veient com la bretxa digital els va deixant fora” i que “entre tots els hem arrabassat part de la seva autonomia com si no poguessin ells prendre les seves pròpies decisions”. Demana aprendre dels errors per no tornar-los a repetir. “Parlem d’una generació extraordinàriament resilient, però també molt sensible; i molt crèdula amb tot el que han anat rebent des dels mitjans de comunicació”, analitza.
Al fons del passadís de la Tàrraco, unes pantalles es comencen a il·luminar i comencen a sonar unes notificacions de telèfon amb un volum que podríem qualificar de potent. Mentre fèiem un cop d’ull a la nova tongada de dibuixos a llapis que es comencen a configurar, a la sala més allunyada de la porta ha començat l’activitat d’accés a Internet en què un monitor ajuda els usuaris a fer servir els telèfons mòbils per comunicar-se amb les seves famílies a través d’unes nocions bàsiques. Trucar, despenjar i, en alguns casos, s’inclou també l’enviament de missatges. El que ells i elles puguin necessitar per no quedar exclosos del món dels seus fills i nets.
ball, gimnàstica, pintura i tecnologia són algunes de les activitats programades
Si a l’avinguda de Catalunya el matí s’acabarà amb les darreres nocions de tecnologia i telefonia mòbil, al carrer Vint de Bonavista serà la segona classe de ball la que marcarà l’aturada per dinar. “Venir aquí i treballar amb elles és un goig perquè no només parlem d’un envelliment actiu, sinó en essència d’un envelliment feliç”, pensa la Yolanda a les acaballes de la classe de ball. Ella sent que aporta el seu granet de sorra “en una llar de relació, de socialitzar, on molta gent fuig de la soledat i de la desmotivació i on troben una via d’escapament per retrobar-se amb allò que els fa sentir-se vius i en plenitud”. Recorda com “durant el confinament ens trucàvem” entre totes, i assenyala que “no té res a veure la manera d’enfocar el dia per a algú que no té res a fer que per a qui té una motivació i un motiu per arreglar-se i posar-se guapíssima per sortir a ballar”.
La Yolanda demana, mentre mira de reüll com la Rosa i la Carmen coordinen els darrers passos, que “entre tots pensem molt més en els nostres grans, que els escoltem més, que els entenguem més”. I recorda que són una generació que “no estan només per cuidar dels nets i les netes tot el dia, sinó també per passar-s’ho bé i per gaudir al màxim del que ells vulguin!”. “Aquí, tots tenim una història”: tornen a ressonar les paraules del Miguel. Històries de tota mena, amb noms i cognoms al darrere, que es reivindiquen per enèsima vegada i que tornen a recuperar la veu després del malson de la Covid. El que aquesta generació mereix, diu la Yolanda, “és sentir-se estimats, acompanyats i tenir una segona llar on poder picar a la porta quan els vingui de gust”. Torna a sonar la música, animada, vigila el ritme, dues passes a la dreta i tornem a començar. Perquè sempre, sempre, la música acaba tornant a sonar.
