22.9 C
Província de Tarragona
Diumenge, juny 23, 2024

FET 10 ANYS: El reportatge que emociona Pineda Vaquer

A Rosa Tarragó li feia tanta por quedar atrapada als refugis antiaeris que mirava els bombardejos des del terrat de casa seva. Fotografia: David Oliete
Quan el Ricard Lahoz em va proposar de triar quin article dels que vaig fer durant la meva col·laboració al FET a TARRAGONA, el primer que em va venir al cap va ser “Vuitanta anys d’un abans i un després”, publicat al número 33, al gener-febrer de 2019.
Emmarcat en el vuitantè aniversari dels bombardejos franquistes a Tarragona, aquest article recull els records de tres tarragonines que en van ser testimonis de primera mà, la Rosa Tarragó, la Conxita Roqué i la Josepa Cholbi. Vaig tenir la sort de poder-les entrevistar i que m’expliquessin no només com van viure aquests bombardejos, sinó també els seus primers anys de vida en una època tan difícil com el primer franquisme.
Per a mi, va ser un regal poder parlar amb aquestes dones valentes i plasmar els seus records com el que eren i són: una font inestimable de la història i la memòria de Tarragona. No us enganyaré pas si us dic que m’he emocionat recordant-les. Aquí el teniu:
La mateixa Rosa, de jove, en una imatge de principis dels anys 40. Fotografia cedida per Joan Plana Tarragó.
Rosa Tarragó, nascuda el 1919, Conxita Roqué, del 1922, i Josepa Cholbi, del 1925, encara ens poden explicar, vuitanta anys després, com van ser la Guerra Civil, els bombardejos, l’entrada dels nacionals i els primers anys de la postguerra a Tarragona per a unes noies que van viure els últims anys d’infantesa i els primers de joventut en una època ben difícil.

Els primers records de la Rosa, la Conxita i la Josepa es remunten a l’inici del conflicte bèl·lic, amb l’arribada, el 21 de juliol de 1936, de camions carregats de milicians provinents de Barcelona, amb l’objectiu d’encetar la revolució obrera a la ciutat. Una de les primeres accions que s’hi van produir va ser l’incendi del convent de Santa Clara, del qual Rosa Tarragó va ser testimoni de primera fila, ja que anava a cosir a una casa que donava al convent: “En sec, vam veure com començava a sortir fum de les finestres de Santa Clara. La modista, esclar, va dir: «Aneu, aneu, cap a casa». A baix n’hi havia quatre que triaven medalles, cadenes…”.

‘vuitanta anys d’un abans i un després’ recull el testimoni de 3 dones que van patir la guerra

El pillatge no es va centrar només en els edificis religiosos, sinó també en les cases més importants de la ciutat, com la de la família Müller, a la Part Baixa. Josepa Cholbi, que llavors vivia al carrer Reial, va veure com els revolucionaris llançaven els mobles dels Müller pels balcons, i també com arrasaven l’escola de monges franceses del carrer de la Pau, on estudiaven ella i les seves germanes: “Ens han trencat el col·legi, ens han trencat el col·legi!”, recorda com cridaven al terrat des d’on ataüllaven tots aquells estralls.

Durant la Guerra Civil, la família de Conxita Roqué va estar refugiada a Centcelles. Fotografia: David Oliete

De fet, els terrats i els balcons van ser els llocs més segurs des d’on les tarragonines van poder ser testimonis de bona part dels fets dels primers mesos de la Guerra Civil, en un moment en què la violència feia que qualsevol espai públic fos un perill, encara més evident en el cas de les dones. Així ho recorda també Conxita Roqué, que des del balcó de casa seva, a la plaça del Rei, va poder veure com es va malmetre el Sant Crist de la Sang, un dels actes de destrucció simbòlica d’elements religiosos tan freqüents en aquells dies de revolució obrera.

En blanc i negre, la Conxita, poc temps després del final de la Guerra Civil. Fotografia cedida per Rosa Maria Gabriel Roqué.

El terrat també va ser el lloc des d’on, de manera temerària, Rosa Tarragó –que ja tenia divuit anys– va viure els bombardejos franquistes que van assolar Tarragona des del 1937. “Quan tocaven la Capona i la sirena dels bombers era que venia l’aviació. Ma germana agafava la petita i, corrents cap avall!, al refugi que hi havia a sota de la penya taurina, a la plaça de la Font. Quan ja marxaven els avions, tocava una sola vegada i llavors els que s’havien amagat al refugi sortien. Jo no hi vaig anar mai, al refugi; anava al terrat, a veure com queien les bombes. Tenia por d’anar allà dins, tan tancat. Jo m’hi hauria mort, allí”, rememora.

A partir del 1938 els bombardejos de les aviacions italiana i alemanya van sovintejar tant que les famílies tarragonines que van poder es van establir als masos i les casetes que hi havia als afores de la ciutat i dels pobles propers, per tal d’evitar uns atacs que a la ciutat de Tarragona van provocar més de tres-cents morts. Aquest va ser el cas de les tres protagonistes del reportatge, que es van refugiar als masos respectius de l’Oliva i la Pineda, en el cas de Rosa Tarragó i Josepa Cholbi, i a Centcelles, al terme municipal de Constantí, en el de Conxita Roqué, que guarda molt bon record de la seva estada en aquest element patrimonial que llavors no era res més que un mas: “Ara és Patrimoni de la Humanitat, però jo no sabia què era, llavors. Els mosaics que hi havia a la cúpula els anava a mirar cada dia, de tant que m’agradaven. Les «rajoletes», en deia jo”.

Rosa Tarragó, Conxita Roqué i Josepa Cholbi expliquen com van viure la repressió franquista

Va ser en aquests refugis fora ciutat que les tres tarragonines van viure el final de la guerra. D’aquell moment, un dels records que comparteixen tant la Rosa com la Conxita (llavors la Josepa era encara una nena de catorze anys i no n’era del tot conscient) és la por que tenien les seves famílies que fossin violades per les tropes franquistes en ocupar Tarragona: “A la mama, a la cosina de la Maria Teresa i a mi ens van fer amagar perquè deien que els moros agafaven les noies”, recorda la Conxita. La violència sexual envers les dones era llavors, com ho segueix sent ara, un dels càstigs més habituals dels vencedors contra els vençuts, i un tabú que costa de trencar en la memòria oral i que sovint cal extreure del context, amb les “paraules no dites”, tal com indiquen les historiadores Montserrat Duch i Meritxell Ferré, que han analitzat la vida de les tarragonines durant el franquisme i els anys de la transició a la publicació De súbdites a ciutadanes. Dones a Tarragona, 1939-1982.

Josepa Cholbi va ser testimoni de l’assalt a la casa dels Müller durant els primers dies de la Guerra Civil. Fotografia: David Oliete

L’entrada dels nacionals a Tarragona i la repressió posterior, doncs, marca un abans i un després en les històries de vida de les tres protagonistes d’aquest reportatge, que també coincideixen en el fet que recorden molt més la repressió política que van sofrir els homes que no pas la de les dones. Aquesta diferència es pot explicar tant per la invisibilització de les dones a causa de la repressió franquista com pel nombre més reduït de represaliades polítiques, tot i que, a Tarragona, la presó de les Oblates va arribar a tenir 611 dones confinades entre els anys 1939 i 1940, en unes condicions de salubritat pèssimes tant per a elles com per als fills que les acompanyaven.

La Josepa, en una imatge d’estudi a mitjans de la dècada dels 40. Fotografia cedida per Ibana Mena Cholbi i Ramon Giné.

Cal dir que, a fora, la situació tampoc era gaire millor. La carestia d’aliments va portar al racionament de molts productes de primera necessitat, com ara el pa, els llegums o l’oli, que només es podien adquirir en certs establiments i a través d’unes cartilles que van funcionar fins a l’any 1952. Aquest sistema també penalitzava les dones, les racions de les quals eren fins a un 20 % inferiors a les dels homes, com també passava amb la gent gran i els infants. Fos com fos, els aliments als quals es podia accedir mitjançant les cartilles de racionament eren insuficients, per la qual cosa moltes dones van haver de fer mans i mànigues per alimentar les seves famílies.

La dictadura els va inculcar la idea de submissió i el paper de bona esposa i mare

Tal com ens expliquen la Rosa, la Conxita i la Josepa, tothom que podia tenia hort i també animals com ara gallines i conills, sovint a les golfes i als terrats de les cases, amb els quals es podien autoabastir. Amb els excedents, encara podien fer intercanvi i accedir a productes d’estraperlo, com el pa blanc, que, segons els seus testimonis coincidents, es podia comprar en un pis del carrer Major, a 7 pessetes la peça, que en aquells moments no era una quantitat petita. El coneixement popular de la flora silvestre també va ser molt útil, en aquella època, tal com apunta Rosa Tarragó: “De gana no en vam passar, ni abans ni després, perquè teníem el mas i el papa hi tenia plantades quatre bledes, quatre espinacs… Si no, anàvem a fer colitxos i ravenisses [herbes silvestres comestibles], i amb tot això ens fèiem unes amanides. La planta de la roella era boníssima. Per això tinc tanta energia”.

A més de batallar per sobreviure, literalment, les dones de la postguerra van veure com els progressos en els seus drets aconseguits durant la Segona República desapareixien amb l’arribada del franquisme. La nova legislació, impregnada de la doble moral que dictava el nacionalcatolicisme, relegava el paper de les dones al de bones esposes i mares, lligant-les a l’estament familiar i fent necessari que el pare o el marit els donessin permís per a qualsevol cosa: treballar, tenir un compte corrent o fins i tot viatjar, tal com explica Conxita Roqué, que, com que es va casar molt jove, amb dinou anys, va haver de portar un document signat pel seu pare per fer el viatge de noces a Barcelona.

 

La dictadura, doncs, va fer servir tots els mitjans que tenia a l’abast per inculcar a les dones aquesta idea de submissió, a través de l’educació, els mitjans de comunicació i institucions com la Sección Femenina, la branca femenina del partit falangista FET y de las JONS, que promulgava uns 18 puntos de la mujer encaminats a sotmetre les dones perquè es repleguessin en una actitud totalment passiva, amb consells com ara “A ti, ya que no te corresponde la acción, ayuda a cumplirla”, “Obedece y con tu ejemplo enseña a obedecer” o “No busques destacar tu personalidad. Ayuda a que sea otro el que sobresalga”.

 

Aquesta repressió moral es trobava en tots els àmbits de la societat i de manera especial en l’àmbit del lleure, i va marcar, lògicament, els anys de joventut de la Conxita, la Rosa i la Josepa, que recorden com aquest adoctrinament es donava cada cop que anaven al cinema. “Quan entràvem al cine havíem d’aixecar la mà i cantar “Cara al sol, con la camisa nueva”. A la mitja part una altra vegada, i al sortir també. Tres vegades. També vèiem el NO-DO, que el feien abans de cada pel·lícula”, detalla la Josepa.

 

Però aquesta doble moral nacionalcatòlica va tenir com a víctimes principals les dones en una situació socioeconòmica més precària. Conxita Roqué, llavors veïna de la Part Alta de Tarragona, recorda que n’hi va haver que es van abocar a la prostitució per poder sobreviure: “En aquella època, amb la misèria, hi va haver moltes dones que es van donar a la mala vida. Treballaven al Bar Canaletas o al Bar Sevilla, a la Part Alta, i llavors les gitanes que vivien al Trinquet Vell els hi cuidaven la canalla. Allà totes les dones s’ajudaven, no es posaven amb ningú”. Tan invisibles com les represaliades polítiques, o encara més, les prostitutes de la Part Alta només comptaven amb la solidaritat d’altres dones per tirar endavant, la mateixa col·laboració i suport que, en un context molt diferent, també va salvar les monges perseguides durant els primers dies de la Guerra Civil a la ciutat, tal com recorda també la Conxita: “Hi havia dues monges, la superiora del col·legi on jo anava, el Beateri de la plaça del Pallol, i una altra, que es van amagar allà dalt a Sant Magí, en un piset. Nosaltres ho vam saber, i llavors la meva mare els hi feia menjar i jo els hi portava d’amagat, perquè si ens haguessin trobat també ens l’hauríem carregada. Però jo, com si res, a portà’ls-hi menjar”.

 

Com podem veure, la solidaritat femenina és una constant que es va repetint en les entrevistes. Josepa Cholbi també hi fa referència quan explica que, a l’entrada dels nacionals a Tarragona, els soldats republicans, que estaven de retirada, van accedir al refugi del carrer d’en Granada, a la Casa Canals, i les dones que hi havia allí els van fer canviar els uniformes de soldat que portaven per roba dels seus marits i fills i evitar així que les tropes franquistes els reconeguessin, ja que això els hauria suposat la mort.

 

Aquesta solidaritat, doncs, és una de les lliçons més importants que podem treure dels testimonis de la Rosa, la Conxita i la Josepa. Una altra que cal tenir en compte és que, si no hi posem remei, les seves històries de vida poden quedar fàcilment camuflades pel reguitzell de dates i xifres amb què sovint es despatxa la història oficial, aquella que oblida que la gent normal, del carrer, també fa història, encara que no surti als llibres de text.

 

Malauradament, ja queden poques dones que puguin donar testimoni del tall que va suposar la Guerra Civil per a tota una generació. Per això, entrevistar les tres protagonistes d’aquest reportatge no es pot veure sinó com un regal que ens ha permès conèixer de primera mà uns fets que sovint només es narren des del punt de vista dels homes. La commemoració dels vuitanta anys del final de la Guerra Civil que han organitzat diferents entitats i institucions de Tarragona ha servit de marc per a la publicació d’aquest article, amb l’objectiu que els testimonis de la Rosa, la Conxita i la Josepa complementin una història que, si no té en compte les dones, es queda a mitges.

Pineda Vaquer
Pineda Vaquer
Historiadora
PUBLICITAT
CATEGORIES
ETIQUETES
POTSER TAMBÉ T'INTERESSA...

LEAVE A REPLY

Please enter your comment!
Please enter your name here