Per al FET he entrevistat cineastes, escriptors, gent de teatre, persones anònimes.., M’he endinsat en l’arxiu, remenant entre textos periodístics antics, esfereint-me del passat…
A través del FET vaig descobrir el Saturnino Bellido. El seu nom em va quedar gravat amb foc a la memòria. Un enginyer civil que al finals del segle XIX ja deia que la via del tren s’havia de treure de la costa… Pobre home! No sabeu quantes vegades he pensat que m’agradaria abraçar-lo i dir-li que tot anirà bé, tot i saber que el seu somni, 150 anys més tard, encara és una quimera.
Però, recordo amb especial afecte dos moments estel·lars. El reportatge en vers de Dames i Vells i el dossier sobre l’emperador August. Tots dos, sobre temes que m’apassionen: les arts escèniques, la cultura popular i la història. També els tinc especial afecte perquè tots dos són un exercici d’estil. Allò que no podries fer en cap altre mitjà que no fos el FET.
“un dels moments estel·lars va ser el reportatge en vers de dames i vells”
El reportatge sobre Dames i Vells, publicat al número 5, va ser, si em permeteu l’expressió, una anada de la castanya. Després de fer totes les entrevistes i ordenar el material, em vaig dir… i si l’escrius en heptasíl·labs com els versots del ball parlat? Jo no havia versat en ma vida, però vaig pensar: “Prova-ho. A tirar enrere, esborrar-ho tot i començar de nou sempre hi ets a temps.” I ho vaig fer. A mesura que anava escrivint, m’anava animant. Sabia que la mètrica no era perfecte, però què importava?. Rimava. I era divertit. El meu petit homenatge als homenots de Dames i Vells; uns homenots que adoro amb deliri des del primer cop que els vaig veure.
Evidentment, quan vaig entregar el reportatge va ser un daltabaix. El Ricard Lahoz només sabia que estava fent una bogeria. M’havia donat carta blanca. Però, ni per un moment es va pensar que fos tant animal com per fer un reportatge en vers. Això va trastocar tota la maquetació i, per tant, més gent, a més del Ricard, em va maleir els ossos. També el Ramon Vidal, el nostre corrector en aquells temps. Ell sí que en sabia de versar i quan va llegir els meus heptasíl·labs benintencionats, però maldestres es va posar les mans al cap. Es va arremangar i va fer que tot allò quadrés. La meitat del mèrit del reportatge és seu.
“el repte més important va ser escriure un dossier sobre l’emperador august”
L’altre moment estel·lar, per a mi el millor, l’he deixat per al final. És el dossier sobre Tàrraco i l’emperador August, publicat al número 3. I no és perquè fos premiat, que ho va ser, a Ascó. Sinó perquè va ser el meu primer gran encàrrec per al FET i també perquè em vaig deixar endur completament pel personatge: el primer emperador de Roma, el diví August. Em vaig deixar endur tant, que tots els textos del dossier estan escrits en primera persona, com si ell mateix hagués tornat del passat per explicar com el recordem i com revivim la seva època.
No hagués pogut fer mai aquell treball sense la guia del professor Joaquin Ruiz de Arbulo, que adoro tant com als Dames i Vells, per la seva passió i per la seva capacitat divulgadora. Em va concedir no sé quantes hores d’entrevista al seu despatx de la universitat. Em va parlar d’August, el seu ascens al poder, el seu pas per Tarraco i la influència d’aquella època, de fa 2.000 anys, en la societat contemporània. També em va recomanar que llegís “Jo, Claudi” de Robert Graves, que ha esdevingut un dels meus llibres preferits. Us el recomano. I prepareu crispetes, que s’ho val.
“adoro el professor ruiz de arbulo per la seva capacitat divulgadora”
Més enllà d’aquesta gran trobada amb l’Arbulo, que va assentar les bases històriques del meu treball, també recordo amb afecte una tarda jugant a jocs de taula inspirats en l’antiga Roma i la visita al magatzem del Museu Nacional Arqueològic, on vaig veure joies com les majestuoses pintures murals de la vil·la dels Munts, encara ocultes al públic, però que, si tot va bé, formaran part de la nova exposició del MNAT, quan s’acabi la remodelació.
Ara bé, el que de veritat em va marcar a nivell més personal va ser el reportatge dedicat als grups de reconstrucció històrica. La meva afició al teatre va fer que de seguida teixís complicitats amb la gent de Thaleia, tantes que ja fa anys que soc part del grup i també de la seva companyia de teatre: Fabulae Tarraconenses. Amb ells he estat una gran dama, una venedora ambulant, una meretriu de luxe, Puck al Somni d’una nit d’estiu, Lavínia a Titus Andrònic, Bianca a Otel·lo… Un vincle del qual han nascut amistats que perduren i deixen petjada. Aquesta és la cara més amable del periodisme. La gent que coneixes amb la feina i que, en alguns casos, acabes estimant.
