Col·laborar amb el FET a Tarragona ha estat per a mi un aprenentatge constant, des que vaig començar quan encara no havia acabat la carrera. Un producte especial i amb un públic fidel que m’ha fet entendre per què serveix el periodisme ben fet -perquè serveix, i de molt! De tots els reportatges, articles, cròniques i entrevistes que he tingut l’honor de fer i de publicar en nom del FET, que ara celebra deu anys, en recupero un de molt especial. El lloc, la ubicació, el caràcter, la importància, les imatges i la companyia ho van ser tot. Entrar al taller de l’Àngels Cantos perquè ens ensenyés en primícia, al David Oliete i a mi, una visió dels Gegants de la Ciutat que ben poca gent ha gaudit, va ser impagable.
Aquella conversa amb l’Àngels Cantos sobre restauració artística, patrimoni i cultura popular, de la bellesa i la importància d’allò antic… va ser llarga i molt fructífera. Vull pensar que amb el reportatge vam contribuir al coneixement sobre uns elements únics com els originals Gegants de la Ciutat i els Negritos de l’escultor Verderol. Era important que tot allò no es quedés al taller de l’Àngels, i les fotos del David van donar una de les millors portades del FET. Una experiència que vaig tractar de descriure al FET número 49 perquè els subscriptors i lectors entressin, amb Oliete i amb mi, al taller de la ‘mare del Seguici’. No sé si ho vaig aconseguir, jutgeu valtros mateixos…
Per les seves mans han passat molts dels elements que surten cada any per Santa Tecla. Des de les rèpliques del Drac de Sant Roc i dels Negritos fins a la restauració dels Gegants Moros, el Lleó i la Cucafera, passant pel Ball dels Set Pecats Capitals i el Nano Capità petit, entre d’altres, Àngels Cantos no rebutja del tot l’apel·latiu de ‘mare del Seguici’. Immersa en la restauració dels originals Gegants de la Ciutat, de l’escultor Verderol, al FET ens ha donat la benvinguda, novament, al seu taller.
al FET vam entrar, en exclusiva, al taller de l’escultora àngels cantos
Em trobo l’Àngels obrint el seu taller del carrer Ferrers, al cor de la Part Alta. Prop de la plaça de la Font, del carrer Major i de les escales de la Catedral, al punt neuràlgic de l’univers tecler, el lloc sembla haver estat escollit a consciència. La porta de fusta, de dos metres d’alçada, ja denota l’ús que se li pot donar. En obrir-la descobreix un espai meravellós i ple d’eines, materials, figures i pots de pintura. La primera impressió -i segurament la més encertada- és la d’un lloc atapeït, fet a mida de la inquilina i on no deu faltar mai de res. El sostre baix, les prestatgeries plenes de llibres i les parets folrades de dibuixos i plànols creen una sensació de transcendència que t’atrapa; et sents petit. I més, al costat de les dues grans estructures que presideixen el taller, inalterables testimonis i guardians de l’activitat de l’Àngels.
El Gegant espera dret i imponent; la Geganta reposa estirada al seu costat, al terra. Són la parella de Gegants de la Ciutat, les supercentenàries obres del sempitern Bernat Verderol. Enguany aquestes peces celebren els cent setanta anys des que Tarragona les va veure ballar per primer cop: ha plogut molt però estan gairebé igual. “Tenir els gegants al taller em fa posar la pell de gallina, tinc un respecte molt gran pel simbolisme i el caràcter històric que carreguen les peces”, fa Àngels Cantos, mirant-se’ls amb afecte.
cantos ha restaurat diversos elements del seguici
L’artista retira ràpidament els llibres de la taula i em porta una cadira per poder mantenir una conversa. Sembla còmoda entre el caos de pinzells, instruments i maquetes, es troba dins del seu espai com si fos una segona casa -i, en realitat, ho és. Designada amb tot el mèrit Perpetuadora de les Festes l’any passat, Àngels Cantos, mig restauradora, mig escultora, ha estampat el seu caràcter en molts dels elements que surten al Seguici Popular. Vinculada activament des de fa anys al barri del Cós del Bou i a les seves festes històriques, darrerament viu Santa Tecla des de l’altre costat, des del públic, i es mostra ja d’entrada amb moltes ganes de parlar i de compartir la seva feina amb tothom… com si no acabés de ser conscient que tard o d’hora la restauració que està duent a terme serà la nineta dels ulls de molts tarragonins. “M’agrada pensar que les peces del Seguici són com els meus fills perquè quan surten per la porta del taller és com si aixequessin el vol”, diu ella. Quan tens els gegants, els nanos i les bèsties aquí, tant a prop, desenvolupes una relació molt especial amb ells i, sobretot, un orgull de mare difícilment substituïble.
De fet, al taller de l’escultora només hi ha les estructures superiors dels gegants, l’esquelet de fusta interior que dona cos a les figures humanoides. Estan totalment despullades de les seves vestimentes característiques i, així, moltes de les diferències desapareixen. Amb una mica de traça i memòria festiva, un troba trets únics gràcies a les faccions facials i corporals: en ella, molt arrodonides i delicades i, en ell, més dures i serioses. Ni cabells, ni celles, ni bigotis; fins i tot les joies han estat retirades per facilitar la tasca de l’Àngels: tants anys després, als Gegants històrics de la Ciutat els tocava una neteja a fons per tornar a lluir com abans.
el 2020 va ser la perpetaudora de les festes
Les que tenim aquí, en realitat, són les peces originals; no les que surten al carrer. Han estat pacientment guardades, viatjant entre magatzems municipals, passadissos de l’Ajuntament i la Casa de la Festa, mentre les còpies -fetes pel mestre Barenys fa quasi quaranta anys- esdevenien les delícies de petits i grans. “El cartró pedra ha quedat malmès amb el pas dels anys: cops, rascades… calia fer una intervenció integral a les obres originals”, explica la restauradora. Començar per un tractament de la fusta per eliminar tèrmits i corcs i seguir amb una revisió curosa de l’estructura per detectar deficiències. “Et trobes amb moltes lectures donades pel pas del temps: peces trencades o recol·locades, reforços poc adients i diferents tipus de fustes”, els diversos restauradors han deixat la seva empremta amb les reparacions d’urgència que s’han fet a les figures al llarg dels anys.
A més dels Gegants Moros (així els coneix la saviesa popular), al taller del carrer Ferrers també s’impacienta la parella petita del Seguici. Si els primers daten del 1851, Verderol va parir el Negrito i la Negrita el 1856 i el 1859, respectivament. Ell resta desmuntat i escampat per tot el taller, a l’espera de les diverses reparacions, mentre que ella manté el bust amb el cap i els braços a lloc. Aquestes dues estructures estan visiblement més afectades pel tragí, amb nombroses peces afegides maldestrament i amb més aviat poca atenció. “Tot i que ho hem discutit molt, creiem que aquestes lectures del pas del temps no les podem treure perquè seria com esborrar part de la vida dels Gegants”, comenta l’artista. Els Gegantons Negritos que veiem cada any a la processó són còpies cisellades per l’Àngels precisament.
Les quatre peces històriques van arribar a les mans de la restauradora l’estiu de l’any passat. Un cop fetes les reparacions estructurals -el Negrito va gaudir d’un tractament exclusiu amb greixos animals per revitalitzar unes tires de cuir que li definien la constitució- tocava posar-se mans a l’obra amb les esquerdes i la coloració de braços i cap. En aquest cas, els problemes depenen del material utilitzat antigament i per això Cantos vol mantenir el tipus de massilla original, conservar allò que hi ha i reomplir els forats que han quedat. Abans, i amb l’objectiu d’aconseguir el color amb què Verderol va pintar les figures, l’escultora ha hagut de fer una espècie de ‘cultiu per capes’ consistent en anar rascant meticulosament la pintura de cada restauració per arribar a la capa original i derivar-ne la tonalitat exacta abans de tapar-la per sempre més. Una feina feixuga i molt laboriosa que posa a prova l’habilitat d’una artista com l’Àngels Cantos.
“No hi ha res que no es pugui restaurar i no es tracta d’amagar-ho; la clau és trobar l’equilibri entre fer una restauració tan puntual que es limiti a la conservació o deixar una empremta massa evident en la peça”, i això només t’ho ensenya l’experiència. Sembla que aquesta reflexió no l’han fet tots els ‘mecànics’ que han tingut l’honor de reparar aquests elements històrics i això es nota en el tracte que n’han tingut. Al bust de la Geganta Mora, per exemple, s’hi identifiquen fàcilment fins a tres capes de pintura amb tonalitats ben diferents: la que Verderol va aplicar sobre la massilla per tapar els forats del cartró pedra, i dues més de restauracions posteriors que res tenien a veure amb l’original. Es veu també com algunes capes de color pell no arribaven a cobrir tota la superfície del bust, sinó que només es preocupaven de pintar aquella part que la roba no arribava a tapar.
Aquest és un fet que es repeteix al clatell del Gegant, la part que queda amagada de la vista del públic gràcies a la cabellera atzabeja. “Són unes peces tan grans i espectaculars que, a l’hora de restaurar-les, molts dels artistes no estaven disposats a treure’ls tota la roba i només pintaven la part que es veia”, explica una didàctica Cantos. Ella ha preferit fer-ho bé: retirar la perruca sencera o aguantar-la amb pinces i treure tota la roba perquè la intervenció sigui realment global; ha deixat tan impecable la part exterior com la interior. Però es pregunta si algú anirà a aixecar-li les faldilles al Gegant per veure si està arreglat. “Segur que sí”, resol, rient.
Potser les mans de l’Àngels Cantos han tocat desenes de peces del Seguici -i tantes altres d’innombrables viles i ciutats- però segur que cap d’elles tindrà la història que tenen els Gegants Moros i els Gegantons Negritos. Bé, sí, dues: els Gegants del Cós del Bou són anteriors als de la Ciutat. Però matís a banda, els quatre exemplars de Verderol gaudeixen d’un incalculable valor gràcies a diversos factors. Beatriz García, historiadora de l’art i col·laboradora habitual de l’Àngels Cantos, explica que la importància dels Gegants de la Ciutat rau en elements com l’antiguitat, la iconografia, la qualitat artística i patrimonial o la mateixa autoria.
García va prendre part en la restauració de les còpies dels Gegants Moros, ara fa sis anys, i després d’una exhaustiva recerca que la converteix en una de les seves millors coneixedores, recorda el context de pobresa després de la Guerra del Francès. Això explica la necessitat de la població de tenir una distracció i que la construcció dels gegants fos confiada a un escultor tarragoní com Bernat Verderol. La iconografia -en aquest cas, centrada en una parella mora que podria haver viscut a Tarragona- també és una característica única de les peces perquè, mentre a Catalunya anaven canviant l’estètica dels gegants, aquí s’ha mantingut al llarg de cent setanta anys. La qualitat artística dels nombrosos detalls (el mirall d’ella, l’escut d’ell) i el valor identitari que han desenvolupat en la societat tarragonina fan de les quatre figures unes autèntiques peces de museu que, en la opinió de García, hauríem de saber valorar millor. I aquesta restauració és un primer pas.
“Ho hem discutit molt, però les lectures del pas del temps no les podem treure”, explica Cantos
“Era de vital importància impulsar la restauració de les obres originals pel seu valor historiogràfic, per la seva excepcionalitat com a peça i per la seva qualitat estètica i artística”, fa la historiadora de l’art. En aquestes peces s’ajunta tot. Per això era tant important treure aquests Gegants històrics de rere la cortina de la Casa de la Festa on havien estat amagats des de feia anys, lluny de les mirades indiscretes però a mercè de curiosos i tafaners. “Els Gegants Moros i els Gegantons Negritos haurien d’estar exposats, s’haurien de poder veure”, reclama Beatriz García, que s’emociona quan recorda que són les mateixes peces que va tocar Verderol. I rebla: “Em fa tenir una reflexió ètica i moral sobre unes obres que duraran més que jo, tenim la responsabilitat de mantenir aquest testimoni, i més amb el valor sentimental que tenen”.
Precisament, el d’exposar les peces tan aviat com sigui possible és l’objectiu de l’Ajuntament amb aquesta restauració, i tot aprofitant la seva originalitat pretenen donar-li un caire especial, museístic. Amb la fragilitat de les peces, difícilment les tornarem a veure ballant un últim Amparito Roca, però serviran per explicar el valor històric que en destacava García. No serà aquesta Santa Tecla, però la Casa de la Festa rebrà els Gegants històrics per exposar-los amb tots els honors, tal com es mereixen. Àngels Cantos assegura que “ara ha arribat moment de gaudir dels Gegants” i que calia restaurar-los perquè són “part de la història i la cultura de la teva ciutat, d’una època i d’una manera de treballar”.
Tornant al taller del carrer Ferrers, en un moment més emotiu de la conversa, l’artista es mostra en fibra de vidre, com moltes de les seves peces. Què diria Verderol si la veiés restaurant els Gegants? “«Tracta-me-les bé», em diria, «amb la mateixa cura que les vaig fer jo»”, afirma ella. “Per a mi és el màxim a què puc optar, poso tot l’amor i atenció que tinc, al cap i a la fi són els Gegants de la meva ciutat”. Això, venint de la mare del Seguici, és d’un valor immens. Cantos reconeix que potser és una de les responsabilitats més complicades que ha emprès mai, però es mostra valenta i segura de si mateixa a l’hora de mantenir el llegat de Verderol.
Precisament el testimoni d’un dels escultors més importants i menys reconeguts de Tarragona és el que ens ha de fer prendre consciència de la seva importància. La restauració de les seves peces més emblemàtiques -que no les úniques, això és important remarcar-ho- i la posterior interpretació i museïtzació són una passa en la bona direcció, però la figura de Bernat Verderol es mereix quelcom més que un carrer al seu nom. En qualsevol cas, un acte de responsabilitat moral i històrica perquè estem parlant d’unes figures que van veure ballar els nostres avantpassats i que han acabat arribant fins els nostres dies. Vam arribar quan ja hi eren i, amb sort, marxarem quan encara hi siguin. Supervivents perennes: tenim la obligació de conservar-les i fer-les perdurar tant de temps com sigui possible, i serà gràcies a algú com l’Àngels Cantos.
