Durant aquests 10 anys de trajectòria, la impremta del FET ha estat sempre la mateixa: Indústries Gràfiques Gabriel Gibert. Una empresa familiar de la Part Baixa amb més d’un segle d’història i, òbviament, totalment arrelada a la xarxa cultural i editorial de la ciutat.
Fundada l’any 1902, ha tingut al capdavant diverses generacions de socis. Des del 1987 se n’encarreguen Jordi Gavaldà i Francesc Quico Méndez, fills dels responsables anteriors. Tots dos n’exerceixen de “gerents, treballadors i el que calgui”, com indica Gavaldà, i això garanteix una atenció personal, propera i amb la mateixa perspectiva tarragonina del FET.
gràfiques gibert ha estat sempre la impremta del ‘fet’
Un sentiment recíproc, com explica el Jordi: “Aquesta revista és diferent a altres productes que imprimim. En algunes feines (no gaires) sents que formes part de l’equip. I aquest n’és un cas rellevant. El tracte humà i les relacions personals són molt importants i afegeixen valor al resultat final. El nostre segell es basa a oferir aquest afegit, donar alguna cosa més que paper i tinta. I, en aquest cas, et sents més compromès perquè saps que la resta de l’equip també ho està.”
Els dos gerents actuals van estudiar arts gràfiques als Salesians de Sarrià, a Barcelona, i després de fer pràctiques a diverses empreses es van incorporar al negoci familiar, en el qual encara romanen. “Són ja gairebé quaranta anys d’experiència. Els dos fem tasques administratives i productives i el mateix esdevé amb la resta de treballadors, que també són versàtils. Destinem una part de la nostra jornada laboral a activats comercials i de promoció, la qual cosa ajuda a tenir-ho tot controlat i sota una mateixa línia directiva i de gestió”, comenta.
Des d’aquesta expertesa, el Jordi destaca del FET la seva “aposta molt valenta” per mantenir deu anys una publicació d’informació local. “Aquests projectes s’han de valorar amb el temps i, només amb un equip sòlid i afegint-hi molt d’esforç, poden tirar endavant. Deu anys després, ja és, sens dubte, un producte referent i consolidat en l’àmbit de la informació i la cultura tarragonines”, afirma.
“la revista és una aposta que reclama molt esforç”
L’aportació de Méndez i Gavaldà a la llarga història de Gràfiques Gibert ha estat cabdal, ja que ha coincidit amb la revolució tecnològica digital iniciada a finals del segle XX i consolidada en el que portem del xxi. “Els nostres pares havien anat posant les bases a l’hora d’introduir la informàtica a tots els camps de les arts gràfiques i a nosaltres ens van tocar desenvolupar aquesta renovació. Dinamitzar i actualitzar el negoci”, recorda. “Al principi va ser molt intens. Vam ser presents quan van arribar els primers ordinadors i les màquines que substituïen els sistemes analògics per digitals. El canvi passava per aquí, tot i que la nostra filosofia sempre ha estat la mateixa: acollir tot tipus de clients mitjançant un servei proper que avantposa les seves necessitats al producte”, diu el Jordi.
“el paper resistirà”, afirma jordi gavaldà
És per tot això que no dona per mort el paper: “No sé com, però resistirà. La decisió està en mans de les generacions futures. Estem abocats a una racionalització i optimització en el consum i hi ha productes que no poden fer el salt definitiu al digital, de la mateixa manera que n’hi ha d’altres que no té sentit que siguin en paper. Al cap i a la fi, les tecnologies digitals representen la globalització, i ja veiem com ens va…”, conclou.
Cada dos mesos, des de fa una dècada, una representació del FET arriba a la seu de Gràfiques Gibert amb el document digital, en format PDF, del número que és a punt de sortir publicat. I, després de revisar unes últimes proves sempre necessàries per ajustar-ne el color i els darrers detalls, el deixa durant una lenta cocció fins que torna a la seu de la publicació, convertit ja en el producte final, embossat i etiquetat.
en 10 anys hem vist tancar i obrir llibreries
Superada l’emoció de conèixer per primer cop el nounat, tocar-lo i ensumar-lo (l’olor de paper i tinta és molt especial per als qui estimem aquest ofici), obrir la revista i llegir en exclusiva els fulls acabats d’imprimir, és el moment de distribuir-la a les llibreries de la ciutat, on es ven als lectors, i de portar-les a les llars dels subscriptors. Com no podia ser d’una altra manera, també en aquest procés seguim el mateix modus operandi de proximitat i som els mateixos periodistes els qui lliurem el producte “en mà”.
Primer el portem a les llibreries, temples culturals allà on siguin. En aquests deu anys hem vist tancar-ne diverses a la ciutat, també aparèixer-ne de noves i, fins i tot, tornar a néixer al mateix establiment. Les quatre que ens van acompanyar de bon inici foren la mítica Cal Matias del Serrallo i les no menys emblemàtiques Llibreria de la Rambla, La Capona i Adserà. Aquesta darrera, sempre majestuosa al mig de la Rambla Nova, és l’única que ens acompanya encara amb els mateixos responsables al capdavant, liderats per la Gertri Adserà, filla dels fundadors.
De totes n’hem parlat en diversos reportatges publicats a la revista i al digital, tot destacant sovint el seu esperit de resistència i la passió i fidelitat als llibres i al foment de la lectura. Tot i això, també ens ha tocat escriure articles per lamentar la desaparició, primer, de Cal Matias, i, després, de la Llibreria de la Rambla, un autèntic daltabaix per a tothom pel que havia significat a la història contemporània de Tarragona. La cirereta tràgica semblava que l’anava a posar La Capona, quan es van jubilar, fa un any i mig, els tres socis fundadors, Josep Pito Rovira i els germans Ricard i Pau Espinosa. En el darrer moment, però, l’aparició de la cooperativa local Combinats ens va estalviar un ensurt de mort i ara segueixen el llegat amb la mateixa predisposició a col·laborar amb el FET en allò que calgui.
Des de la passada primavera, tenim el plaer d’anar a un nou temple, El Soterrani, al carrer d’August, gestionada també per una cooperativa, seguint el nou model de resistència que es va consolidant, afortunadament, a casa nostra.
Enllestit el circuit per les llibreries, iniciem la distribució domiciliària als subscriptors. Durant més de cinc anys les portàvem totes, porta a porta, i, darrerament, compartim aquesta tasca amb Correus. Això sí, ens reservem per a nosaltres les que podem assumir, ja que no hi ha goig més gran per a un cuiner d’històries que servir-les personalment al client, com el pa calent de cada matí. Una recepta d’èxit, modest però sostingut, que amb aquest número commemora els primers deus anys de vigència. Que vagi de gust!
