El derbi, des de la cabina de ràdio: Quim Pons
La primera imatge del derbi des de la part superior de la tribuna me la regalen els jugadors del Reus fent-se fotografies amb els telèfons mòbils al camp i deixant per a la posteritat la seva visita al Nou Estadi.
La cabina queda escurada al costat del gol de mar de l’estadi, on el Nàstic ataca a la primera part. El partit és avorrit i elèctric, el zero a zero no es mou i tinc les entrades comptades al programa de marcadors.
Tiro de tòpic i dic allò d’un derbi és un derbi, sense saber exactament, com gairebé tothom, per què s’utilitza aquest anglicisme.
El Reus planteja un partit a l’espera i el Nàstic insisteix una i altra vegada extra utilitzant el lateral dret i les entrades d’Alberto Benito que no troben rematador.
L’entrada d’Eugeni al mig del camp li dóna oxigen a un equip massa previsible en moltes ocasions i que li costa massa generar espais i trobar la porteria contrària.
Tot es reservava pel final, la traca l’encén el piròman habitual, el “pitxitxi” Albert Virgili demostra per què és l’etern fill pròdig de Can Nàstic i encerta a la perfecció a rematar una bona centrada de David Haro.
Ara sí, crido com un “hooligan” més el gol de l’Albert i sona la sintonia que indica que alguna cosa s’ha mogut al Nou Estadi.
El Reus s’omple de dubtes després de veure com tota aquella feina feta de treure aigua es quedarà sense premi. Un regal de la defensa de l’equip de Santi Castillejo li deixa el gol mig fet a David Haro que defineix a la perfecció i sentencia el partit al minut vuitanta-set.
En aquells moments la tribuna ja és plena, el camp ple de fang, la passió de la penya Orgull Grana i el que hi ha en joc fan del partit una imatge més semblant a un Chelsea-Manchester United que no pas en un derbi mediterrani.
A Can Nàstic, però, aquella frase del blat i del lligat sempre agafa la màxima importància des que Zigic (recordeu l’efecte Zigic que va batejar Tere Ortega) ens va deixar glaçats amb la visita del Racing al Nou Estadi.
Com no podia ser d’una altra manera, un ex, el “gremblin” Àlvaro, ens marca el dos a un i fa que fins i tot sentenciant a tres minuts del final jugadors i tècnics acabin demanant l’hora.
Quan l’àrbitre, un balear bomber de professió, decideix xiular el final, torna el sentiment d’haver sigut conscients del què costa guanyar i de que és l’hora d’oblidar els noms i agafar la granota de treball per fer feina.
M’acomiado de la transmi amb el Nàstic fora del descens perquè la jornada ha sortit rodona i la primera victòria de Salamero en Lliga ha demostrat que la flor sembla que vol rebrotar de nou (deu ser la pluja!).
Quim P.Casadesús @kasadesus
____________________________________________________________________________________
El derbi, des de Preferent: Ricard Lahoz
El derbi comença ben d’hora i amb un esmorzar contundent, que inclou “rabo” (cua de bou), cafè i un “patxaran”de digestiu.
Els amics Joaquin Royuela i Juan Tocados, parella de fet futbolística i gastronòmica, han arribat a quarts de 10 i han parat taula per a una dotzena de col·legues (camarades i rivals).
A la terrassa i a l’interior del bar del tennis es nota més ambient que en diumenges anteriors. Es nota que hi ha ganes de futbol, ganes de derbi, el primer que es juga contra el Reus al Nou Estadi des de fa almenys dues dècades (l’últim el Nàstic el va jugar a l’exili del Mini Estadi del Barcelona la temporada 2002-2003).
L’horari de migdia provoca comentaris contraposats, però s’imposa el criteri favorable entre la parròquia grana, que fins no fa gaire aplaudia el de les cinc de la tarda com el millor possible. Els partidaris d’esmorzar o fer el vermut al Nou Estadi en l’època d’hivern apel·len a l’estalvi de llum i a la temperatura més comfortable.
Cues a les taquilles del gol de mar i circulació fluïda en l’accés a Preferent. Al mig de la grada, Carles Sala observa l’escalfament dels dos equips. L’ex regidor de festes i actual Secretari d’Habitatge de la Generalitat fuig d’una llotja atapeïda de polítics en campanya, alcaldes, regidors i diputats.
A la Tribuna baixa, a la dreta de la llotja, un fet insòlit: una pancarta casolana amb el lema “La nostra història, la vostra enveja”. A la Preferent alta (és el lloc més idoni?) se situen els aficionats foranis que s’escalfen dialècticament amb els seguidors locals sobre dues premises: la capitalitat i la Tercera Divisió.
Abans del descans, la ira meteorològica obliga els Gols i la Preferent a buscar refugi. S’obren les portes de Tribuna per a tothom i la imatge fa goig, recordant aquelles tardes de Primera amb més de dotze mil espectadors.
Ara som una tercera part (4.159), majoritàriament desencantats i resignats des de fa temps, però avui animats i orgullosos per l’empenta i la rivalitat veïnal. El partit es decideix a última hora. El marcador electrònic, que ja ha publicitat el cava del Nàstic per aquest Nadal, per fi anuncia una victòria!
Per completar la imatge, només fa falta que el consell d’administració compri una bandera europea per hissar-la al pal del gol de mar que està despullat. Què se n’haurà fet de la bandera que hi havia penjada? Ara que aspirem a ser un nou estat d’Europa…
