Els membres de la Banda –vestits de manera informal- comencen la interpretació de la Fanfàrria Olímpica, de John Williams. Davant seu, Òscar Miguel Losada els dirigeix en el moment més emotiu de la cerimònia. Darrera el director, deu joves esportistes porten la bandera del Comitè Internacional dels Jocs Mediterranis.
En el moment in crescendo de la peça musical hissen la bandera al màstil instal·lat al mig dels jardins de l’amfiteatre. Unes salves d’honor acompanyen l’instant que l’organització de l’espectacle assenyala com el de la mirada al futur.
Abans d’aquest moment, la cerimònia ha tingut com a protagonistes la cantant Marta Matheu, l’actriu Mercè Rovira i el pianista Albert Guinovat que, precisament, aquest divendres participa a l’acte inaugural del Mundial de Natació de Barcelona.
Ressonen peces de música a partir de poemes de Toldrà i s’escolten versos de poetes de diferents ribes del Mediterrani (de França a l’antiga Grècia, i de Jerusalem a Macedònia). Llàstima que aquest i altres elements informatius no arribin al públic que contempla l’espectacle repartit per diferents zones dels jardins. La informació és a l’abast dels periodistes, però no de la resta d’espectadors. Es troba a faltar un “Tino Romero” que faci de conductor de la cerimònia des del principi.
Perquè l’inici de l’acte se situa a l’arena de l’amfiteatre, on hi ha la bandera de color blau i amb les tres anelles dels Jocs Mediterranis. Els deu joves esportistes campions de Catalunya o Espanya en les seves disciplines i representants de clubs de la demarcació la treuen per la Porta Triumphalis i la pugen per les diferents terrasses del recinte. Ells han de ser els veritables protagonistes d’aquí quatre anys i han de preparar-se a fons per donar el millor de sí.
Una amplíssima representació institucional els esperen i després els acompanyen fins al mástil. Clubs esportius, entitats, empreses, esportistes i patrocinadors que, abans han rebut una insígnia com a llegat honorífic, formen part de la comitiva. Es troben a faltar esportistes, i alguns/es de primer nivell. Els voluntaris –blancs- de Tarragona 2017 i els voluntaris –vermells- dels Amics de la Cultura fan el passadís.
En el moment més formal de l’acte, quan parlen els polítics, fa patir, i molt, David Villaverde, director general del Consejo Superior de Deportes. La seva americana està completament xopa per davant i per darrera. La suor transforma el color del vestit mentre adreça unes breus paraules als assistents.
Els parlaments institucionals apel·len a la generació del 2017 que ja té davant el seu repte per entrar a la Història, en paraules de l’alcalde Ballesteros -“Fer els millors Jocs, però austers i sostenibles”-. I també apel·len a construir grans coses en comú, segons el conseller Homs –“Fer un dels projectes col·lectius més importants per a Catalunya”-.
Homs menciona el camí a Ítaca, aquella petita illa que ens transporta a l’antiga Grècia, o aquella cançó –Viatge a Ítaca- escrita per Konstantinos Kaváfis i adaptada per Lluís Llach que simbolitza per a molts el camí de la independència.
Tarragona inicia ara el camí del 2017. Quins altres camins travessaran la ciutat i el país –travessarem tots plegats- en els pròxims quatre anys?
