La fe és un d’aquells actes personals que costen molt d’explicar. És com la por irracional als avions o alguns gustos musicals discutibles que de tant en tant a tots ens surten d’algun racó.
Són sensacions individuals que massa vegades surten del règim establert i es converteixen en rareses.
El fet de ser d’un o altre equip de futbol no va massa més enllà. Acostuma a venir marcat per herència o simplement per genètica de naixença. Simpaties a banda (rareses musicals) per ciutats concretes, colors determinats o jugadors que t’han fet triar cap a un o altre costat.
Recordo perfectament un anunci, ja fa uns anys, on un nen li preguntava al seu pare; “¿Papa porqué somos del Atleti?”, suposo que aquest nen, que ara es deu haver fet gran, deu haver entès perquè un dia va decidir anar al Manzanares i fer-se del Pupas.
Si un aconseguia superar la gincama que la Guardia Urbana havia programat per arribar al Nou Estadi, tenia la sensació d’estar vivint un moment d’aquells en que es troben motius per saber perquè ens fem d’un equip concret.
UN PARELL DE … GOLS?
Un mosaic vermell i blanc omple la zona de preferent i gol de muntanya acompanyant la sortida dels equips sobre la gespa.
El Nàstic triga en activar-se l’estona que els costa a David Sánchez, David Rocha i sobretot Jesús Rubio entrar en el partit i dibuixar per on volen que rodi la pilota.
La segona línia grana comença a donar una lliçó magistral de com trencar una defensa en línia i d’ocupació racional del terreny de joc.
L’acumulació de jugadors de toc deixa espais a les bandes i sobretot a l’esquena de la defensa gallega.
Vicente Moreno ha tret la llibreta i el fons d’armari i en una combinació de manual entre Jesús Rúbio i Piojo Hernández el segon avança al Nàstic després de superar a Mackay per baix quan només s’havien jugat tretze minuts de l’eliminatòria.
No triga massa més en aparèixer un entonat Marcos, per encarrilar la classificació, i marcar el segon gol dels tarragonins en una acció de conjunt que culmina de forma personal el davanter de Pollença.
La ratxa del Nàstic sembla imparable després de sumar ja onze victòries de forma consecutiva, fins i tot entren els llançaments al descans dels xutadors ocasionals del públic.
Quan les festes semblen perfectes però de vegades algun convidat inesperat pot espatllar un bon moment. Varón Aceitón (col·legiat del partit, no és broma) es va encarregar de que els 10.098 espectadors del Nou Estadi fessin cas a allò de l’”Envàs on vas” i reciclessin a la perfecció les cartolines del mosaic en mocadors blancs després de l’expulsió més que rigorosa de Juanjo.
Els grana van saber aguantar amb deu jugadors i mantenir un dos a zero que dóna certa avantatge a un Nàstic que haurà de sentenciar en terra de Meigas el seu primer pas cap a la segona A.
Vicente Moreno segueix pas a pas aquell discurs senzill que està treient totes les virtuts d’una plantilla amb infinitat de recursos. L’entrenador valencià ha aconseguit com diu ell que l’equip mostri un PARELL de raons per a creure, creure i no deixar de creure.
