Diuen que la confiança és simplement un estat d’ànim, una d’aquelles sensacions que massa vegades no podem controlar.
Confiança és també tenir la lliçó ben apressa, saber perfectament quin és el guió i per on ha de transcórrer una pel·lícula que de tant repetir-la en saps fins i tot algun fragment sencer.
Confiança és saber quin són els teus límits i explotar a la perfecció les teves virtuts principals.
Confiança necessària per trencar el malefici del Nou Estadi, per haver fet un ple (9d9) en les tres sortides fetes fins ara i per ja haver sumat nou punts en els darrers cinc minuts de partit.
El Nàstic ha convertit aquesta arrencada de lliga pràcticament en una continuïtat dels play-off de l’última temporada. Els de Vicente Moreno juguen cada partit com si pràcticament fos l’últim, amb aquella gana necessària dels equips que mai abaixen els braços (com deia el nom propi de color grana, David Rocha).
El jugador extremeny ha sumat ja quatre gols dels sis que porta l’equip en aquestes primeres set jornades. L’equip resisteix a base dels ja coneguts com a “Rochazos” en els moments més delicats.
És cert que els registres golejadors són si més no tímidament alarmants veient les ocasions que habitualment generen els de Moreno. L’efectivitat, però, d’haver sumat ja catorze punts amb només sis gols a favor diu molt de la fortalesa defensiva i com a conjunt de l’equip grana.
La victòria per 1 a 0 davant de l’Alcoyano serveix, a més de per sumar tres punts, per espolsar els fantasmes del passat que envoltaven l’entorn en els partits que el Nàstic jugava com a local.
El cert és que el futbol massa cops és fictici amb el que veus al camp però el marcador mai enganya.
En el pitjor partit dels quatre jugats a casa, els de Vicente Moreno van saber ser més ‘resultadistes’ que ningú i a l’estil utilitzat com a foranis i gràcies al moment més que dolç de David Rocha s’han situat com a colíders juntament amb l’Hércules.
El Nàstic va abandonar el seu joc de precisió per un futbol més efectiu davant el botxí de la copa, un Alcoyano ben treballat i que en moltes fases del partit, gràcies a una defensa en línia amb mixte sobre el pivot del Nàstic, va semblar més que l’entrenés Valero Ribera que no pas el seu tècnic, Óscar Cano.
El Nou Estadi, entre camises i tímids cants amb aires de Depeche Mode “I Just can’t get enough” entonats pels Orgull Grana, veu per fi sumar tres punts al seu equip i marxa amb aquell somriure d’orella a orella que només provoca el guanyar. L’afició abandona tots els prejudicis resultadistes i dóna per més que bona una victòria que ha d’acabar de donar aquell darrer punt de confiança necessari per, com va dir Vicente Moreno fa unes setmanes, “seguir insistint, insistint i insistint en la cerca del premi”.
