Un dels instants més estimulant de viatjar és la sobtada capbussada cultural que es produeix en aterrar en un nou país.Des de la carretera, els canvis en el paisatge es descabdellen d’una manera tan subtil i progressiva que s’assimilen de forma inconscient i, per tant, el xoc d’arribar a una nova destinació queda notablement esmorteït. Per contra, a bord d’un avió, accedim sense cap preàmbul a una nova realitat i el contrast entre l’origen i el destí és tal que les diferències es magnifiquen i es revelen amb total nitidesa davant dels ulls del nouvingut.
Hi ha aeroports que són un espectacle, per grans i moderns o per modestos i estrafolaris, però en general solen ser edificis asèptics que es podrien trasplantar d’un país a l’altre sense que ningú se n’adonés. És per aquesta funcionalitat descontextualitzada que, tant bon punt hi arribo, m’envaeix la necessitat peremptòria de marxar-ne, de sortir al carrer i respirar els aires de la ciutat que m’espera. Necessito constatar el canvi, sentir la temperatura i la humitat, els sons i les olors, contemplar el moviment de la gent i el tràfic, escodrinyar els rostres que m’envolten i escoltar la sonoritat de la llengua local. És llavors quan indefectiblement aflora un somriure motivat per la consciència de saber que estic a punt de conèixer un nou indret.
La segona etapa de la volta al món va començar amb una d’aquestes immersions: ens vam despertar a Los Angeles i vam agitar-nos a Lima. Durant dos mesos vam viatjar per Amèrica del Sud i encara que d’entrada algú podria pensar que un viatge de vuit setmanes no està gens malament, si mira el mapa i conta distàncies,veurà que és un període escàs per pretendre abastar un continent tant extens i divers. Conscients d’això, ja havíem seleccionat els punts emblemàtics que volíem visitar i vam cenyir-nos a una ruta que, a base d’autobusos i ferris, ens va dur a través de Perú, Bolívia, Argentina i Xile.
De l’actual capital peruana vam anar a la de l’imperi inca, a Cuzco, i des d’allí al majestuós Machu Picchu.Vam navegar el llac Titicaca i vam creuar la frontera amb Bolívia fins a La Paz, cap el sud fins el salar més gran del món i vam pujar fins els 5.000 metres en l’aridesa de l’altiplà. Vam avançar cap a l’est fins a Argentina, i la vam recórrer de punta a punta: des de les impressionants cascades d’Iguazú fins a “la fi del món” a Ushuaia, aturant-nos per gaudir de la vibrant Buenos Aires i de la fauna marina de Punta Tombo. Des de l’extrem austral, vam emprendre la tornada a cavall entre Argentina i Xile visitant les Torres del Painei els camins pedregosos que han donat fama a El Chaltén, la capital argentina del senderisme. En una marató a contrarellotge vam arribar a Santiago de Xile a temps per volar fins a la màgica illa de Pasqua, la darrera gran parada abans d’enfilar de nou cap a Lima.
Aquests països ens han regalat moments únics. Pocs sons m’han impressionat tant com el de gel esquerdant-se i desplomant-se ala glacera del Perito Moreno. Pocs moments s’equiparen a aquell en que la boira va escampar i la ciutat inca de Machu Picchu va aparèixer davant nostre. Mai abans m’havia sentit transportat fora de l’espai i del temps com em va passar al salar d’Uyuni. Pocs cops m’havia sentit tan plenament feliç i en pau com veient el sol ponent-se rere els moais al bell mig del Pacífic.
Sens dubte han abundat els instants màgics i captivadors, però també n’hi ha hagut de tediosos, de desagradables i, fins i tot, de dolorosos. Seria temptador parlar-vos només de les parts bones, però honestament sento que aquesta omissió seria falsejar l’experiència. No és que deliberadament intenti saltar-me les parts dolentes o avorrides, però la memòria realitza una implacable tasca selectiva i enterra en el racó més recòndit de la ment totes les incomoditats que hem patit, l’esgotament, i les nits d’insomni, l’avorriment mortal de més de 20 hores d’autobús i tots aquells incidents que en algun moment van enterbolir-nos els ànims.
D’altra banda, la ment no només s’encarrega de seleccionar sinó que, si se li dóna prou temps, és capaç de reciclar les experiències. Quan rescatem algun dels moments menys plaents de l’indret fosc on s’ha emmagatzemat, descobrim amb sorpresa que l’evoquem amb un somriure, que la percepció negativa que en teníem quan l’enfrontàvem s’ha dissipat. El problema s’ha convertit en un record d’èxit personal pel simple fet d’haver-lo superat. Ser conscients d’aquest mecanisme ens anima a encararles dificultats amb lleugeresa, sabent que tot plegat són reptes que ens planteja el camí. El viatge és com un joc de taula en que per avançar d’una casella a la següent hem de resoldre jocs d’enginy, esprémer la inventiva o superar proves de resistència i que, a mesura que avança la partida, ens recompensa donant-nos una confiança que redoblarà la fermesa de les nostres passes.
Per no patir les decepcions pròpies de la il·lusa innocència, cal ser conscient que el camí està format per un amalgama de moments bons i dolents, units indestriablement per conformar una experiència emocional que ens ajuda a explorar les nostres capacitats i els nostres límits. Viatjar és posar-se a prova contínuament i això significa que no és senzill i que, a la llarga, pot resultar esgotador. És per això que abans de creuar la porta de casa hem d’acceptar que hi haurà moments en que serem molt feliços, però que també n’hi haurà d’altres en que ens enfadarem o que les llàgrimes lliscaran quan arribi l’hora d’estar tristos.
Si, també hi ha hagut llàgrimes. Quan vam arribar a La Paz vam rebre la noticia que la iaia no hi seria quan tornéssim a casa. Durant setmanes havíem viscut aliens al món dins una bombolla de felicitat i complaença que va esclatar de la forma més dolorosa. La realitat ens va colpir amb fredor recordant-nos que la vida no s’atura només perquè nosaltres no hi siguem. La funesta noticia va deixar la seva empremta en aquells dies i ens va sumir en un estat reflexiu i profund que ens va arrossegar fins a les cavernes profundes i solitàries on s’hi amaguen els anhels i les pors que motiven aquesta aventura.
Em dol molt no haver estat a Tarragona al costat de la família quan van encarar el mal tràngol d’acomiadar-se de la iaia i l’únic que em consola es saber que ella era feliç sabent que perseguíem el nostre somni. Encara que, patidora com era, no veia clar que necessitéssim marxar tan lluny, sempre ens va fer costat. Quan en els seus darrers dies mon pare va explicar-li que ja estàvem a Perú, va dir una frase que des de llavors ressona dins del meu cap: “Que aprofitin ara que poden”.
Això és exactament el que farem, iaia. De la tristor de la teva absència ja no en sorgeix més tristor, al contrari, has fet saltar la guspira que inflama, més forta mai que mai, la passió de viure i seguir endavant. Ara que podem, que no ens falten les forces ni la voluntat, aprofitarem i seguirem endavant. Per més intricats que siguin recorrerem el camins que ens duran fins a la casella final d’aquesta partida i quan hi arribem comprovarem, un cop més, que principi i fi són el mateix punt i que el recorregut d’un viatge no es mesura en distàncies, sinó en els canvis que provoca en un mateix.
Aquí teniu l’enllaç al nostre blog ‘Nuestro diario de aventuras’
