Aquella tarda a Múrcia va ser com reconèixer tots els errors comesos feia anys i que gràcies a la fortuna s’havien anat tapant amb permanències in extremis i plantilles desorbitades que, mal conduïdes, amb la llei del mínim esforç, aconseguien el pitjor dels remeis pels amants del futbol: la indiferència. Va ser un dels partits més durs de jugar dels últims temps, amb el descens a la butxaca i el Múrcia convertit en un Bayern de München del Mar Menor.
Ara, tres anys més tard, el famós “Tornarem” agafa més força que mai i, convertit en present, serveix per tastar un altre cop aquella sensació de classe nova abans de començar el curs. L’equip de Vicente Moreno iniciarà la temporada amb deu cares noves dins d’un bloc que semblava més que construït, però que ara mateix podria fer gairebé un onze inicial completament renovat.
La lluita constant per conservar la identitat de l’equip serà un dels factors que haurà de treballar l’entrenador rècord a can Nàstic per assolir els objectius marcats. Els grana tenen clar al que volen jugar i allò que volen proposar a cada partit. Un futbol vistós i amb l’A-B-C sobre la pissarra. Aquell futbol que comença per dins, passa fer fora i acaba a dins, amb projecció dels laterals que es converteixen en els millors extrems de l’equip i amb aquella pressió que acostuma a facilitar en la destrucció, però sobretot en la creació posterior. El Nàstic ha d’agafar aquesta temporada aquella etiqueta d’equip que acaba de pujar però que ja té el respecte guanyat, per nom, per entitat, per història i per la identitat impregnada pel tècnic dins l’equip.
La segona A és aquella categoria que mai s’acaba i que deixa normalment pel camí als equips menys regulars, aquells que no saben posar les tiretes adequades sobre les ferides que acostuma a deixar una campanya de quaranta-dos partits. El Nàstic es trobarà amb vells coneguts que va deixar a la segona A. De la temporada 2011/12, última del Nàstic a Segona, només set equips repeteixen aquesta campanya (Elx, Valladolid, Girona, Numància, Còrdova, Huesca, Alcorcón i Almeria).
Són els únics que eren a Segona A en la darrera aparició d’aquell equip que va començar dirigint Joan Carles Oliva i va agafar més tard Jorge D’Alessandro. D’aquell any només Xisco Campos repetirà amb la samarreta del Nàstic. Ell i Manolo Martínez són els dos únics jugadors que han defensat la samarreta grana a la categoria de plata del futbol estatal. Els dos formen part d’aquells futbolístes que donen un caràcter especial a un equip que molts cops ha necessitat de la seva empenta per trencar dinàmiques establertes.
El repte principal no ha de ser cap altre que la permanència en una Liga Adelante que des de l’entrada en funcionament del play-off té qualsevol dels tòpics del futbol de Segona, menys el de tranquil i relaxat. El primer dia D, més enllà del debut d’aquest diumenge contra l’Albacete de Luis César, arribarà a la jornada catorze quan els de Vicente Moreno poden acabar de tancar qualsevol tipus de fantasma que tingui a més d’un sense dormir a les nits. La visita del Llagostera al Nou Estadi (22 de novembre) serà un dels moments més esperats abans de tancar aquest 2015. Un any que el Nàstic clourà a un camp mític com el Sadar, jugant davant d’Osasuna. El 2016, el Lugo serà el primer rival al Nou Estadi. Un camp que veurà començar i acabar la lliga, ja que l’Alabès serà el darrer rival de la campanya a Tarragona.
SENSE VIURE DEL PASSAT
Els dos darrers ascensos del Nàstic a Segona A han llençat la moneda per les dues cares oposades. Després del primer, la temporada 2000-01, els grana van perdre la categoria de forma immediata, patint una campanya estranya i amb massa pressió per ser un equip que acabava de pujar després de vint-i-dos anys a Segona B. Un estiu mogut i fitxatges que no van rendir van decidir el destí d’un equip que va arribar a tenir tres tècnics a la banqueta (Nogués, Bonet i Diarte).
La cara bona de la moneda va sortir després del segon ascens, la temporada 2003-04. Els grana només van estar dues campanyes en aquella categoria abans de fer el salt a Primera Divisió, un 3 de juny del 2006 a Xerès. Un ascens que va marcar de forma decidida, i ara amb perspectiva, els futurs anys d’un club que ha batallat massa constantment per trobar quin era el seu lloc exacte dins del futbol estatal.
Aquesta disputa interna i externa que equip, directiva, entorn i afició vam arribar a convertir en obssessió, s’ha gestionat amb molt més encert l’última temporada un cop es va superar la batzegada de Llagostera. El conjunt de Vicente Moreno ha après a respirar amb les pauses necessàries per agafar aire en els moments importants de la temporada i no sortir d’un guió, massa cops molt previsible, però que de tant ben escrit no va partir ni un sol retoc en cap dels seus actes principals.
El Nàstic juga ara amb l’avantatge de no haver de demostrar res més del que ja ha demostrat. L’estabilitat econòmica que aparentment ha trobat l’entitat ha d’ajudar a què l’estabilitat emocional i futbolística que aporta Moreno des de la banqueta doni el punt de calma necessària per a aquesta llarga temporada.
