Carlos Latre serà el pregoner de les festes de Santa Tecla d’enguany. Abans, dissabte 12 de setembre, actuarà a la Tarraco Arena Plaça amb el seu espectacle ’15 años no es nada’ que celebra una trajectòria plena d’èxits. Aquest és un perfil de l’artista tarragoní publicat al número 8 de la revista FET a TARRAGONA:
Diuen que la realitat té mil cares. Una tesi que, aplicada als 600 personatges que parodia Carlos Latre, multiplica fins a gairebé l’infinit les realitats viscudes per aquesta estrella de només 35 anys durant la seva trajectòria supersònica.
Com el Joker de Batman o el Mortadelo d’Ibáñez (personatge a qui va posar veu al cine), es fa difícil trobar el Latre original entre tantes disfresses. Reconeix que quan no està “de servei” parla amb tics dels seus personatges. A casa li han prohibit imitar els familiars i ironitza dient que a les nits “sent veus”, tot i que assegura que, com més imitacions fa, més sap qui és: “Sembla mentida, però posar-te en la pell de tanta gent reafirma la personalitat”, explica.
La seva hiperactivitat recorda aquella cançó de Manu Chao en què el cantant del Raval es defineix com “el desaparecido”: “Cuando llega ya se ha ido, volando vengo, volando voy, deprisa, deprisa, a rumbo perdido…”. El primer viatge (d’anada i tornada) el va fer per néixer, ja que els pares, l’Antonio –exdissenyador i il·lustrador a l’Autoritat Portuària– i la Silvia, vivien a Tarragona amb el seu germà, però la resta de la família era a Castelló, on la mare hi va anar per tenir-lo.
Fins als vint anys va viure al carrer General Contreras, i els records d’adolescència es mouen al voltant del carrer del Protectorat dels 80 i els 90, epicentre de la nit tarragonina, amb el Cucudrulu com a temple simbòlic de perdició. D’aquells temps recorda el Bar Enriqueta, La Llar del Pernil i La Canela.
Artista vocacional i de gran precocitat, el Carlos imitava de nen els professors del Col·legi Pau Delclòs i de l’IES Martí i Franquès, on va estudiar. La ràdio fou la primera gran passió. Amb catorze anys ja hi feia proves, i als disset va entrar a treballar als estudis de Reus de la SER, fent radiofórmula a Els 40 Principals i a Cadena Dial.
Inconformista, vitalista i perfeccionista, Latre no s’ho pensa dos cops quan persegueix un repte, i això li va permetre aconseguir una plaça aprofitant una festa de l’emissora on va actuar davant d’un grup de directius. “A la vida privada sóc una mica tímid i, de vegades, insegur, però s’ha de creure en els somnis, voler ser el millor, fixar-te uns objectius i lluitar per aconseguir-los”, afirma.
El 1999 va canviar els viatges diaris a Reus pel tren cap a Barcelona per treballar a Radio España. A la capital catalana va ampliar ràpidament la xarxa de contactes i un dia, aprofitant una roda de premsa de Xavier Sardà, el va abordar per oferir-se a treballar a Crónicas marcianas, el programa que el va fer famós.
Des de llavors, quan encara no havia arribat als 21, viu a Barcelona, on s’ha casat i és pare d’una nena. Polifacètic i treballador incansable, el seu currículum durant els darrers quinze anys –que ara celebra amb un espectacle– és interminable. Programes radiofònics i televisius a Madrid i Barcelona, teatre, molt doblatge, cinema, premis a dojo i, fins i tot, un llibre.
Malgrat l’agenda professional, Latre encara s’escapa a Tarragona a veure els pares i els amics, tocar ferro i passejar pel Serrallo, els voltants de la Catedral i el Camp de Mart, on va actuar fa tres anys. També li agrada anar al Frankfurt El Balcó (on va treballar), el bar El Pachito i la Pizzeria Mistral, i a veure al Chaplin un partit de futbol, una altra gran afició. Va jugar fins a juvenils al Club Esportiu Imperial i és nastiquer. Això sí, també segueix el Castelló i el Madrid. Coses de Joker.
