Carregant ...

Adrià Targa: “Guanyar un premi no vol dir res en el món de la poesia”

El poeta tarragoní Adrià Targa, a Lisboa

El poeta tarragoní Adrià Targa, a Lisboa

Diries que va ser un d’aquells nens que aviat llegeixen llibres grans, potser llepant-se el ditet i tot per passar unes pàgines que recordarà per sempre. “Sí, si sortia en un test que em van fer quan era petit. Ja et dic, només tinc memòria. Potser hauria d’haver estudiat dret, o alguna cosa així.”, et diu més endavant. Però és que resulta que el primer que et confessa quan quedem per fer-li una entrevista amb l’excusa de la sortida del seu tercer poemari, és que sempre ha estat més d’escriure que de llegir. Penses: doncs si que li han fet profit, els llibres que ha tingut la deferència de repassar, entre pensar-se un vers i escriure’n un altre, aquest entusiasta dels clàssics. Ovidi Nasó, Catul, Jacint Verdaguer, Rosselló-Pòrcel, Ferrater en pòsters penjats a les parets invisibles d’una veu poètica que els fa un eco tangible.

Adrià Targa, que té vint-i-vuit anys i viu i treballa entre Tarragona, la ciutat on va néixer, i Barcelona, és poeta a temps complet. No perquè s’hi guanyi la vida, és clar, sinó perquè el treball de camp sobre un mateix i la feina de catalogar-se, quan se’n té necessitat, poden ser interminables. Uns mesos després de veure-us, amb la transcripció de la conversa encara per acabar, el descobreixes així a mans d’un altre periodista: “li agradaria dedicar-se a la docència, ja que la poesia prefereix que sigui el seu espai d’intimitat”, o: «A Targa li sembla que en la seva poesia sempre busca deixar un testimoni. Crec que conté un aprenentatge ètic o moral. Parlo de l’amor i de la por de morir-se, o sigui que acabo parlant de mi.» Penses que el més probable és que hagi d’anar canviant el repertori de respostes d’una entrevista a l’altra, o que han sabut treure-li informació que desconeixies. Però també que, segurament, tindrem la sort de trobar-hi un poeta en construcció que mostra com va descobrint-se.

-Al llarg de la teva obra has anat teixint un recorregut per cites i noms d’autors clàssics i d’altres clàssics que tenim més pròxims, Ferrater, Rosselló-Pòrcel. Es pot dir que existiria la teva poesia, si no els haguessis llegit?

Malauradament crec que si que existiria, perquè jo –queda lleig de dir-ho- sempre he estat més d’escriure que de llegir. En cert sentit, la referència és una excusa, encara que, evidentment, els he llegit molt i m’importen. No he estat d’aquells nens que dius, ostres, estan llegint tot el dia. M’agrada molt llegir, evidentment, hi inverteixo les hores, però el meu impuls ha estat, sobretot en la poesia, d’expressar-me…

-Així va ser primer l’impuls d’escriure i després creure que necessitaves formar-te?

Va ser bastant en paral·lel, i també, evidentment, la qualitat del que anava dient, si és que ha arribat a tenir alguna qualitat, ha millorat molt a mesura que llegia els poetes, i una cosa important és que quan els llegia els llegia com si escrigués jo. Vaig veure l’altre dia una cita en italià que no sé a qui estava atribuida però deia: “els llibres s’han de llegir amb la mateixa cura amb què han estat escrits.”

-I a la teva família hi ha algú que escrigui, molt lector…?

Sí, a casa llegeixen, però no poesia. El primer llibre que em va arribar a les mans  va ser perquè me’l van regalar, perquè el vaig demanar per l’aniversari segurament. Els primers llibres de la meva biblioteca van ser aquests, l’Atlàntida de Verdaguer, tot i que me’l vaig rellegir fa un parell d’anys i ja no era el mateix; uns poemes de Kavafis, unes poesies de Goethe que fa molt de temps que les tinc… són les petites joies personals que tinc, però tampoc és gaire cosa. Vaig fer una mica el meu refugi de llibres a casa…

“Perquè diu l’hora, al pondre’s, dels somnis i amoretes
en l’argentí hemisferi, quadrant del Criador,
i és de mirar dolcíssim, donaren-li els poetes
l’escaigut nom de Venus, deessa de l’amor. “[1]

-“La forma ho és tot i, a la vegada, no és res”, dius. No hi ha vida, doncs, més enllà de la fràgil perfecció d’una bona forma?

Tot, per això és tot i és res. Resumim-ho, perquè és un tema etern, tampoc no ho tancarem ara…: la gent acostuma a relacionar forma amb artifici, i no tenen res a veure. Altra cosa és que sovint els defensors  de la forma ho siguin també de l’artifici, però no és sempre així: hi ha poetes formalistes que no són gens artificiosos, i a l’inversa. Si diem que forma és artifici estem cometent un error, perquè tot poema té forma. Per mi el més important és que l’artifici que l’envolta i el missatge no siguin divisibles de cap manera.

-Una cosa és que et limitin, i l’altra que t’ajudin a transmetre el missatge que vols donar tal i com el vols donar.

Per mi el poeta i qualsevol artista ha de buscar en el seu mitjà d’expressió allò que l’ajudi a expressar-se. Quan fem un sonet no és perquè ens faci gràcia fer un sonet, és perquè és la forma justa.

-En quin sentit justa?

Més escaient. Un sonet conté un pensament, no? és la característica del sonet, a diferència d’altres poemes, que no saps si en contenen un o més d’un, i no poden crear una mena de jardinet, una tanca en la qual encabir-hi una determinada idea.

-En tot cas, el sonet només el faràs servir per determinats poemes

És clar. Fins i tot, si ho fem al revés: si determinada idea la convertim en un sonet, la idea també acabarà tancant-se dins dels límits que li està donant aquesta estructura.

[…]

-I si mai volguessis ser espontani, també trobaries la forma adequada per al poema?

L’espontaneïtat sempre hi és, no, en certa manera? però és veritat que un sonet és previsible, per la forma i l’estructura…

-Sinó potser passa allò, que llegeixes un poema i tens la sensació, sense saber-ne  el context, que han “vomitat” aquell text en dos segons i t’estan dient que és un poema…

És clar, a mi és que m’ajuden molt les estructures prèvies, i la llibertat total m’angoixa molt més a l’hora d’escriure.

-Al llarg dels teus poemaris parles de l’amor, però pot ser que hagi anat canviant la idea que en tens?

Home, jo crec que sí, no? encara que hagin estat pocs anys, són anys decisius, no, suposo?

“S’han acabat les nits en què tot era nou”[2]

-Al primer llibre sembla que hi hagi hagut una història més física, més tangible, però que acaba amb una traïció. Al darrer poemari, t’ho mires més a distància, amb una certa experiència, però és més intangible.

Intangible ho ha estat gairebé sempre…. [riu] és com dir que fa deu anys que no follo, gairebé. No és veritat… [riu] a banda d’això, amorosament parlant, intangible sempre ho és, quan en fem poesia. Coneixes el Salvador Oliva? Un poeta i traductor molt bo. Va fer la presentació de l’Ícar a Barcelona i va veure el personatge, el protagonista, allà, i va dir que no tenia res a veure amb el que s’havia imaginat, que el del llibre era molt millor.

-Pobre noi

Jo no hi estic d’acord, tampoc, amb el que va dir, però és això…

-O sigui que el David existeix…

Sí, existeix, no sé com es diu, però sí.

[…]

-Els premis literaris que has rebut han donat projecció als teus llibres?

Sí.

-L’últim llibre deu ser l’únic que no en té de premi…

No, L’Exili de Constança tampoc no té cap premi. En vaig tenir un de l’APELLC (Associació de Professionals i Estudiosos de la Llengua Catalana). Una associació molt guai però molt difícil d’anomenar. L’Exili de Constança el van publicar (La Gent del Llamp) perquè els va agradar. El Boques en calma en va tenir dos[3], que és una  cosa rara també, jo encantat, eh…

“Ets un nen malformat d’incubadora

que es realitza teixint, com les aranyes,

tots els versos d’un món pensat en prosa”[4]

-I això va ajudar a que tingués més projecció el llibre?

Jo crec que sí, per ser un llibre de poesia es va vendre bastant, i va ser pel premi, evidentment. És un premi que està ben organitzat. Ja ho sabem, a vegades caiem en mans de determinades editorials que ajuden més o ajuden menys.

-Llegeixes altres autors actuals?

Sí que en llegeixo. Pocs, però els que llegeixo els llegeixo bé.

“A mi és que m’ajuden molt les estructures prèvies, i la llibertat total m’angoixa molt més a l’hora d’escriure.”

-Perquè penses que són boníssims?

Penso que estan molt bé. Passa que a vegades els conec, no? Et podria donar alguns noms, de poetes que estan escrivint ara i ho fan amb una sèrie de condicions: que no són intrusos, que fan poesia perquè n’han de fer… poden ser biòlegs, eh, poden ser el que vulguis… però com a poetes són honestos.

-Que no fan poesia amb material que podria ser per a prosa…

Que no abusen de la bona fe del lector de poesia que a vegades, malauradament, no està prou instruit. Aquí em poso heavi però a vegades reclames els teus drets. Tampoc sóc ningú per dir qui és poeta i qui no, però a vegades sí que es veu que hi ha un cert intrusisme.

-Per què?

Perquè té un prestigi això de ser poeta i això fa dubtar sempre… quan veus les prestatgeries plenes de llibres de poemes, penses, òstres, potser jo sóc un d’aquests intrusos, que si ve una tercera persona dirà “què és aquesta merda? aquest tio què es pensa?”.

-Hi ha molta gent que escriu poesia i que li han publicat.

Sí, publicar, per començar, sempre ho he dit, que no vol dir res, guanyar un premi tampoc no vol dir res en el món de la poesia, però res vol dir zero, eh?

-Com a mínim han d’haver coincidit tots els membres del jurat, o la majoria, dient que allò està bé, més bé que els altres.

Sí, a vegades sí, hi ha bons jurats, és clar. Però i si hi ha una persona amb mala sort i és boníssima i no guanya mai els premis, i n’hi ha una altra que té mil contactes?

-És clar, i jo innocent

Jo també m’estava aprofitant de la teva innocència (riem)

-Ha estat fàcil trobar editorial per a l’Ícar?

Sí i no, tenia els dos llibres anteriors, que això facilita les coses.Ho vaig dir a aquesta editorial i va passar un temps fins que ho van acceptar, però un cop acceptat, molt bé.

“Tampoc sóc ningú per dir qui és poeta i qui no, però a vegades sí que es veu que hi ha un cert intrusisme”

-A Barcelona suposo que coneixes molts altres poetes i l’ambient…

Tampoc estic molt posat en el món… en conec molts, però podria fer més esforços per estar en el món poètic. Sóc una mica mandrós socialment.

-Què et falla,doncs?

No, sóc jo com a persona. Vull invertir el temps lliure en altres coses, de moment. En l’amor i tot això que dèiem (riu),  però tinc bons amics.

-Inverteixes molt temps en escriure?

No. Ara estic invertint bastant en llegir. Escriure és un procés que en teoria és constant, no? posar-te davant del paper és ràpid, quan fas poemes, el que costa és haver-hi arribat.

-I així, aquests autors d’ara que t’agraden, quins són?

Mira, ara ha sortit un llibre del Marc Rovira, que es diu Els ocells de la llum. Va guanyar un premi de poesia a Lleida, i és boníssim. Som amics, però és igual. És molt bon poeta. Una cosa curiosa és que l’altre dia vaig trobar el seu llibre a les prestatgeries de La Central, vaig anar-lo a obrir, per tornar a llegir els poemes, que ja coneixia, i el vaig trobar tan bo que me’l vaig comprar. Ja ho anava a fer, però vaig tenir l’impuls “òstres, aquest llibre me’l compro”.

“I ara que mor la mel dels dies es projecta,

allargassada, l’ombra d’un insecte que lluita

contra el munt de resina que el pren. S’hi rebeca.

Quan mori de l’asfíxia que comença a estendre’s

quedarà bellament fixat, com un trofeu.”[5]

Hi ha un altre noi que es diu Jaume Coll, que va treure un llibre fa un any o dos, com a molt. Es diu Quanta aigua clara als ulls de la veïna, és una cita de Foix, i també és un llibre molt bo, d’Edicions de 1984. Són dos dels que m’agraden més dels que escriuen ara. De noies, per dir-te’n una, i no perquè sigui noia, sinó perquè és bona, la Mireia Calafell. Sempre la dic, ara fa temps que no en llegeixo res, però n’havia llegit poemes i em semblaven molt potents.

-Li van donar un premi no fa gaire…[6]

És molt probable, segurament se’l mereix. A més a més, és feminista, i no denigra el  feminisme amb la seva escriptura, al revés, el converteix en una cosa lloable, que ho és, però potser en els últims temps la cosa ha derivat cap a una… […] vull dir que no és integrista…

-Que no s’aprofita del feminisme per fer poemes

De discursos que són molt vàlids però són independents del fet poètic. Això passa molt. Amb els homosexuals no passa tant en poesia, passa més amb dones, potser perquè la poesia ja és un terreny que sembla patrimoni dels homosexuals històricament… en general també passa amb la poesia social. Jo defenso la majoria d’arguments que han defensat molts poetes socials, però la majoria de poetes socials no m’agraden gens. Perquè trobo que fan un ús indiscriminat de la poesia per defensar la política, sense fer bona poesia. És una mica ideològic, però a mi el que m’agrada és que facis bona poesia, després ja veurem què penses… és com dir que elJosep Pla havia ajudat als franquistes… a mi m’agrada el Josep Pla com escriu, després ja jutjaré la persona.

“Jo defenso la majoria d’arguments que han defensat molts poetes socials, però la majoria de poetes socials no m’agraden gens”

-M’adono que dir que tu fas poesia sobre l’amor és molt vague, perquè, quin amor? El desamor, un amor que només tens a vegades, l’amor per sempre…?

És clar, és que, jo no sé si faig poesia sobre l’amor. Jo crec que faig poesia sobre mi.

-És el que t’importa més…

Malauradament, sí [riu]. Això ho deia el Valente, un poeta d’Ourense… que el poeta era sumament generós perquè estava oferint el millor de si mateix en el poema i s’estava sacrificant pels altres. Que no en tenia res d’egoista.

-“Valiente” sí que ho era per dir això… [ric]

Sí, “Valente” [riu]. No, però és veritat, la poesia ben entesa hauria de ser així. Tu potser busques en les profunditats de tu mateix perquè ets l’únic terreny on pots excavar, buscar, furgar. I tu això ho dónes als altres. Busques les paraules justes…

-Dius als altres: “Mireu, això ho teniu vosaltres també dins”

És clar, és això, la poesia que agrada és perquè un s’hi veu identificat.

“ […] I es va desfent

Com un glaçó, cada cop que t’allites,

l’amor de veritat que no està sent

sinó en aquestes pàgines escrites.

[…]” [7]

-Estudiaves direcció teatral…

Ja no. Ho he deixat abans d’acabar. El teatre és molt diferent de la poesia.

-T’ha influit d’alguna manera?

Políticament. A l’Institut del Teatre he après… és difícil d’explicar… he vist tot el compromís que hi ha en el teatre, l’he adquirit jo més com a persona. No és que hagi fet res especial des de llavors, però sí que interiorment m’ha ajudat a formar-me ideològicament. Després, també, el treball en equip, coses que em costen molt,  que em costaven molt, les he après del teatre.

-El treball en equip

Sí, en el teatre estàs obligat a treballar en equip, mentre que en la poesia estàs sol. Al final he acabat deixant el teatre, vull dir que això també significa certes coses.

-Els teus llibres han estat publicats en l’ordre cronològic en el qual han estat escrits?

Sí. I ara sotiran deu poemes, potser serà el primer cop que s’invertirà l’ordre, perquè n’hi ha que són d’abans de l’Ícar.

-A la mateixa editorial?

No, sortiràn en una editorial petita, d’aquestes dels bons poetes. No per mi, eh, pels altres que hi han publicat.

-Aquests deu poemes formen una unitat?

Eren el millor que tenia. Sí que hi ha una unitat, però vital.

DSC_0177_01-Però per tu és important que hi hagi una unitat en els poemes d’un mateix llibre, que hi hagi un fil que els lligui?

M’agradaria molt fer un llibre unitari, però no he aconseguit fer-ho, només amb l’Ícar, en tot cas, amb les trenta estrofes amb un mateix tema, però el que els dóna unitat és la forma externa. Perquè, realment, el discurs va canviant molt al llarg del poema. Em costa molt fer llibres unitaris perquè em costa capturar instants prou potents perquè em donin els quaranta poemes d’un llibre.

-Llavors, com ho saps quan està acabat un llibre?

Quan n’estic satisfet i tinc un gruix prou important de poemes els publico sota un mateix títol, i ja està. I espero la propera entrega, si és que n’hi ha.

-Es pot ensenyar com fer un poema?

Evidentment tot es pot ensenyar. Però si no hi ha predisposició per part de la persona, no es pot ensenyar res. Es pot encaminar, obrir portes, donar consell. Que et donin consells i no et desanimin, com va passar amb Rilke i el seu Jo, poeta, que el van desanimar i no va escriure res més en tota la seva vida.

-Què li diries, doncs, a algú que en volgués aprendre?

Jo faria un curs de poesia així: en les dues primeres sessions donaria tot els proliments de tècnica que hi pugui haver, molt intensiu. Que al cap de tres classes tota la gent hauria de ser capaç de fer un sonet sense tenir problemes. Primer potser comptes amb els dits, però després acabes trobant la música i hauríem de poder parlar amb decasíl·labs… això no és un problema. La resta del curs consistiria en anar llegint poemes… i hi ha una cosa que sí que no es pot ensenyar, que és el pòsit vital de cadascú, i que sempre podria convertir-se en un poema. Que cadascú aprengui, un cop té tota la tècnica, com vol encaminar-ho, si vol carregar-s’ho, si vol seguir-ho…

-Creus que per poder fer la poesia que vulguis primer has de tenir aquesta formació.

Crec que sempre serà una pota coixa, no? també depèn del caràcter de cadascú, però jo em sentiria insegur sabent que fer un sonet forma part de la poesia i jo no en sé fer un. També t’ho dic, suposo, perquè jo sóc molt sonetaire.

-Forma part d’un bagatge

És clar, i a més és de les poques coses que es poden ensenyar. Jo et puc ensenyar a fer un sonet, segur. El que no et puc ensenyar és a fer un bon poema.

-Creus que molts dels poetes que hi ha avui a Catalunya tenen aquesta formació, saben fer un sonet?

No, crec que molts no la tenen (riu), però també a molts no els fa falta. A d’altres sí. És una mica això…

[…]

“I neix un pensament: aquí hi hauria

de cabre l’Univers i no hi cabrà.

Hauríem d’haver escrit la simfonia

més bella, i no seria prou.”[8]


[1] Fragment del Desè cant de L’Atlàntida

[2]Fragment d’”Ícar 

[3]IX Premi de Poesia de Sant Cugat, a la Memòria de Gabriel Ferrater (2010) i V Temps de les Cireres de Seròs (2011)

[4] Del poema “La incubadora”, de L’exili de Constança

[5]Fragment del poema “Resina”, de Marc Rovira, dedicat a Adrià Targa.

[6]Premi Lletra d’Or 2015 per al poemari Tantes mudes

[7] Fragment d’”Ícar

[8] De “Poesia”, a Ícar i set poemes

Una resposta a “Adrià Targa: “Guanyar un premi no vol dir res en el món de la poesia””

  1. Olga Xirinacs ha dit:

    Salut al bon poeta Adrià Targa, d’ulls profunds i determinats, com els seus poemes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *