El REC encara la seva recta final després de dues jornades de cinema valent i compromès. Les pel·lícules programades durant les sessions de dissabte i diumenge han ofert al públic tarragoní un grapat d’emocions no sempre fàcils de pair però que han generat debat i polèmica, que també d’això es tracta. El festival tarragoní viurà aquest dilluns la seva cloenda amb la projecció, entre d’altres, de Tigres de papel, el debut en la direcció de Fernando Colomo.
Los héroes del mal, una pel·lícula incòmoda
La jornada de dissabte va començar amb Bridgend, de Jeppe Rønde, que va ser definida com “una experiència sensorial” per Xavier Garcia Puerto en una entrevista al Fet a Tarragona. Sens dubte, el fort del film és la seva fotografia i la seva posada en escena, tot i que el resultat final va deixar fred més d’un espectador a l’Antiga audiència. Posteriorment va ser el torn de l’esperada Los héroes del mal, debut en la realització de l’actor Zoe Berriartua. Poques vegades el món dels adolescents s’ha tractat d’aquesta manera, al cinema. És una proposta arriscada, al límit, incòmoda.
La vetllada va continuar amb la mexicana Viaje, de Paz Fábrega. Estètica i plàstica, sí, però força buida i autocomplaent, la pel·lícula ens narra una peculiar història d’amor entre dos personatges tirant a irritants. A la mateixa hora, Colomo va presentar el seu últim projecte al Caixaforum. Islabonitaés una pel·lícula fresca, divertida i honesta que, a més, ens ha permès conèixer un nou rostre a tenir en compte, el de l’actiu balear Olivia Delcán.
Amb tot, la millor de les pel·lícules del dissabte va ser l’última en ser presentada. Don’t look at me that way, de Uisenma Borchu, va sorprendre pel magnetisme del seu personatge protagonista, interpretat per la mateixa Borchu. Posteriorment a la projecció, i en un col·loqui amb el públic, la directora va explicar que va concebre el guió sense els diàlegs, és a dir, que el que es va veure a la pantalla era fruit de la improvisació del rodatge i que la protagonista és “una dona amb un gran poder sexual”.
Victoria, un pla seqüència
La sessió d’aquest diumenge ha inclòs el passi d’Un dia perfecte per volar, de Marc Recha, adreçada al públic familiar, i de la producció colombiana Siembra, de Ángela Osorio i Santiago Lozano, descrita per l’organització com “un poema visual”. La tarda ha seguit amb el film estonià In thecrosswind, de Martti Helde, insòlita proposta en què mentre els personatges s’estan quiets al quadre, és la càmera qui es mou per generar acció dramàtica. Al vespre, la producció As I open myeyes, de Leyla Bouzid, ha exposat el temps previ a la revolució gessamí a través de la història d’una noia que té plans força diferents dels que la família desitja per a ella.
La nit s’ha tancat amb Victoria, de l’alemany Sebastian Schipper. La catalana Laia Costa porta, ella sola, el pes de la pel·lícula. El film segueix els passos d’una jove establerta a Alemanya a qui la vida li canviarà en una nit. El gram reclam del projecte és que està rodada en un pla seqüència, però més enllà d’això narrativament és irregular i en determinats moments va a la deriva.
Aquest dilluns es presenta la pel·lícula que clausura el REC 2015, La novia, de Paula Ortiz, que adapta amb llibertat Bodas de sangre de Lorca. Abans, serà el torn de Capitanes de abril, de Maria de Medeiros, i de Tigres de papel, de Fernando Colomo. Abans de l’estrena del film d’Ortiz, però, sortirem de dubtes i sabrem quines són les produccions que s’enduen els premis del jurat internacional, el jurat jove i el del públic. El cas és que la tria no serà fàcil, ja que la programació d’enguany ha estat d’un gran nivell. Ara bé, el meu vot el tinc clar: Don’t look at me that way.
